la paraula i la Paraula

Voler fer un joc de paraules amb "paraula" i "Paraula" és tant evident, que pot ser complicat.

La paraula entre les persones, ha estat sempre (ara potser no tant) una qüestió d'honor. La paraula donada era incontestable, com un contracte. Encara ara, legalment existeix el contracte verbal, sense fer parpers.

Molt més encara quan la paraula no és d'homes, sinó Paraula, i ve de Déu.

La Encarnació es pot entendre com un "contracte verbal" de Déu i els homes. Un contracte en que Déu hi posa molt més que l'honor, hi posa el Fill. Un conctracte que ens lliga, homes i Déu per sempre, en lo més intim i essencial: Déu és homes; els homes som de Déu.

És un conctracte que no es pot tornar enrrera. Nosaltres ho feim consntantment. però Déu no ha fallat mai. En apariència, "falla" en algunes coses, però només als ulls humans: neixer en un pessebre, viure amb austeritat, fins a morir a la creu, són actituds que no casen amb Déu fet home, als nostres ulls, curts de vista.

Als Ulls de Déu, no falla. Qui falla som nosaltres que no el reconeixem.

A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu

i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat.

Aquesta és la raó de la encarnació: fer-nos arribar l'amor de Déu. Acceptem-lo

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                     

l'encarnació

Dia setè, dins l’Octava de Nadal.

La paraula es va fer carn i va acampar entre nosaltres... Jn 1,1-18


Un penell, assenyala d’on ve es vent... però ès es vent qui li dóna sa força per fer-ho.
El mateix passa amb sa paraula; ès sa carn, sa vida sa que l'hi dona força i credibilitat.

Sant Joan diu que sa paraula
En carn es va transformar
Per així realitzar
Allò que aprenem dins d’una aula
Ara arrera no hem de tornar
I de nou transformar
Carn i vida en paraula
Que seria de banaula
En sa teoria quedar.

Bep Guàrdia

Una altra profetesa

Lluc 2,36-40

La profecia no és endevinar el futur, al manco en el sentit religiós no només. el do de profecia és  fer arribar al món el projecte que Déu té per als homes als que parla.

per tant, com parlavem l'altra dia de Simeó, ha d'estar molt atent als signes que Déu fa al món. Aquesta, es diu Lluc, "es presenta" al Temple, com qui no hi vol, el dia que Jesús hi és presentat.

La seva acció és la pròpia dels creients: parla als que troba de l'infant als que esperen la redempció de Jerusalem. És acció pròpia de creients, encara que moltes vegades parlam a qui no ens necessita escoltar, o pensa que no ens necessita.

i no es tasca encomanada als sacerdots, ni als levites. Anna, coneguda segons sembla, ja que anomenen tota la seva família, no és persona especial per a proclamar la presència de Déu entre els homes. És una creient, ni més ni manco. Entusiasmada per la seva descoberta, l'escampa a qui vol sentir-la.

- Feis, Senyor, que sapiguem contar al món allò que hem descobert.

Liu Xiaobo i la saviesa

Dia sisè dins l’octava de Nadal.



¿Que ès el que compta en el món?

Allò que satisfà els desigs dels homos,

allò que sedueix els seus ulls i l’ostentació de la riquesa.

Tot açò, no ve del Pare, sinó del món.

El món passa, amb tots els seus desigs,

però el que compleix la voluntat de Déu, dura per sempre.
1Jn 2,12-17

A mitjan mes de Desembre, dins l’avió que em duia cap a Bangkok, per posteriorment enllaçar cap a Hanoi, em van donar per llegir el diari El País, del que em vaig quedar enganxat a l'article que parlava del premi Nobel de la Pau, al que el govern de Pekín, que el te tancat a sa presó amb una condemna d’onze anys per un suposat delicte d’incitar a la subversió des poder de s’estat, va impedir que anés a recollir dit guardó. Em va impactar molt el caràcter savi i conciliador de les paraules que Liu Xiaobo, el guardonat en qüestió, va dir poc després de ser comdemnat. En transcriuré un petit fragment:

- Crec que la meva feina ha estat justa, i que Xina serà algun dia un país lliure i democràtic. El nostre poble es banyarà en la llum del sol de la llibertat, enfora de la por. Estic pagant el preu perque avancem en aquesta direcció, però ho faig sense sa menor lamentació. Som conscient des de fa temps de que quan un intel·lectual s’alça davant un Estat autocràtic, la primera passa cap a la llibertat ès sovint, una passa cap a la presó. Ara he donat aquesta passa, i la vertadera llibertat ès molt més a prop.

Quan no hem comprès que “es que compleix sa voluntat de Déu, dura per sempre”, esteim sempre angoixats. Som com es que cau a s’aigua i no sap nedar: es retgira..., i per açò s’enfonsa..., i per açò s’esforça per mantenir-se flotant..., i per açò es fona cada vegada més. Si perdés sa por i deixés que es seu cos s’enfonsés lliurement, aquest retornaria a sa superfície per sí sol.

Açò ès el que va fer Liu Xiaobo. Açò ès el que entenc que ens diu Joan a n’aquest fragment de sa seva primera carta.

En que un estigui tancat
I es trobi entre reixes
Pot estar alliberat
Més que un que amollat es queixa
Per gaudir de llibertat
Amb pura autenticitat
En saviesa hem de créixer.

Bep Guàrdia

descobrir Jesús

Lluc 2,22-35

La capacitat de descobrir Jesús, enmig del món, és un do de Déu, que no tots tenim. És complicat, enmig de la renou i el tràfec del nostre món trobar Jesús. Simeó va poder, va saber trobar Jesús en el brogit del Temple. Ell, a diferència d'altres, tenia la certesa que el trobaria, la confiança posada en Déu.
Com que ell el va saber trobar, el va poder mostrar a altres; si nosaltres no el sabem trobar, dificilment el podem compartir, i avui el món necessita el nadal, necessita Jesús.
Posem atenció. No fos cosa que, badant amb les petiteses d'aquest món, ens passi per davant aquell que pot donar sentit a la nostra vida.
Segurament no hi entendrem del tot, però podem iluminar el món amb la seva llum. com l'electricista de'n Bep

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                             

Dia cinquè, dins l’octava de Nadal.



Simeó el prengué en braços i beneí Déu dient:

- Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en Pau com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions.


Un fillet va li demana a un electricista:

- Què ès exactament s’electricitat?
- Sa veritat ès que no ho sé, menut. Però puc aconseguir que et faci llum.

Quan un arriba a sa vellesa
I sa pau ha pogut haver
Una llum a n’as seu ser
S’encén quan veu s’infantesa
Per gaudir de sa saviesa
Catedràtic no hi importa ser
De Jesús es modo de ser
Puc portar com llum encesa
I mirar el món amb sorpresa
Com si acabés de formar-se.

innocent..!!

La innocència és per a molts signe de debilitat mental, de ser facilment enganyat, de no ser "apte" per a anar pel món amb garanties. Les innocentades, en ocasions, esdevenen bromes de mal gust, molt més enllà dels ninots de paper enganxats a l'esquena que mostraven els acudits gràfics dels anys 60 i 70.

Ara la innocentada és que la "llum" , factura electrica puja casi un 10 %; que els aturats es disparen, que Càrites no poty atendre com cal totes les necessitats.

Segueixen patint els innocents. els que no tenen culpa ni maldat. i en ocasions a causa de la malura d'un o altra, no per causes generals, ni estructurals.

Josep ha tornat a somniar amb l'Àngel. El Senyor ha pogut salvar el Fill, però no ha estalviat el patiment a tantes cases, a tants pares i mares. Amb els nostres ulls humans és dificil d'entendre. Déu podria haver-ho fet d'altra manera, peró ha estat així. El seu respecte per la llibertat que va donar als homes des de la creació fa que deixi equivocar-se repetidament la humanitat, amb l'esperança que es retrobi amb Ell, si vol.

després de la d'Herodes hi ha hagut moltes matances d'innocents. Casi sempre ens sembla que Déu no ha fet res. Casi sempre resulta que nosaltres no hem fet res.

Només si som capaços de mantenir la nostra innocència, la nostra netedat de cor, la nostra obertura, la nostra capacitat de creure podrem retrobar-nos amb Déu.

De tots els que apareixen en el text, potser Josep és el que més clarament manté aquesta capacitat de sentir el voler de Déu i acceptar-lo.

Facem l'esforç de cercar aquesta capacitat

una altra innocentada

Els sants innocents, màrtirs.

Herodes va ordenar que matessin tots els infants de Bet-Lèhem.

Hi havia un sacerdot tant sant que mai pensava malament de ningú.

Un dia, estant assegut a un restaurant prenent cafè –que era tot lo que podia prendre en dia de dejuni i abstinència- va veure, a sa taula des costat, un jove de sa seva congregació, devorant un enorme filet de carn de vedella.
- ¿L’escandalitzo, pare? Li va dir es jove, somrient.

- De cap manera. Supos que deus haver oblidat que avui ès dia de dejuni i abstinència, va replicar es sacerdot.

- Oh, no. Ho recordava perfectament.

- Aleshores, ben segur que estàs malalt i es metge t’ha dispensat es dejuni...

- En absolut. No puc estar més sa.

- Llavors, es sacerdot, alçant els ulls al cel, va exclamar:

- Quin exemple tan extraordinari ens dona aquesta nova generació, Senyor! Mira com aquest jove s’estima més reconèixer els seus pecats abans que dir una mentida! 

He de voler anar aprenent

Des fillets que Herodes va matar

Ells a ell no el van jutjar

Per allò que estava fent

Per açò sa meva ment

He de maldar-la a adreçar

Quan als altres vull jutjar

Deix al punt de ser innocent.

Pasqua en temps de Nadal

San Juan 20,2-8

Qui no segueix el santoral dia per dia, se sorpren avui en veure, a dos dies de Nadal, un evangeli que parla de la Resurecció de Jesús.

Tampoc tindria perque extranyar-nos; sense la resurecció, el Nadal no tindria sentit. El Nadal és la inaguguració del Regne que tindrà el seu gran moment amb la resurrecció, en que Déu referma tota la vida de Jesús, també el seu naixement.

Però la causa és que celebram la festa de Joan Evangelista. Ens diu la tradició que és Joan el qui acompanya Pere correns i com a jove, arriba abans al sepulcre.

La mirada de Joan i Pere al Sepulcre és com la mirada dels pastors a Betlem. Els ulls els mostres una cosa. el cor en pot entendre una altra.

Una fosa buida? JESÚS RESSUSCITAT!

Un infant en una Menjadora? DÉU ENCARNAT!

Tot depen dels ulls amb que es mira.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                               

Sagrada Família i Sant Esteve

Sant Mateu 2,13-15.19-23

... i segona festa de Nadal, i...

El " diumenge d'enmig" entre Nadal i Cap d'any és la festa de la Sagrada Família. l'evangeli ens mostra la fugida a Egipte, aquella que els diorames ens motres Josep,  Maria, l'infant i l'ase passnt per les piràmides... Tampoc sabem si hi van arribar a les piràmides; segurament només travessar la "frontera", fou suficient per a fugir d'Herodes, per la estampa és polida.

La fugida a Egipte i la celebració de dimarts, els sant innocents, estan força lligades. Josep fuig a Egipte amb Maria i Jesús, per evitar la mort de Jesús amb els innocents.

La imatge de la família unida, ha donat sentit a la festa de la Sagrada Família.

Però també podria ser el dia de la emigració, o el dia de...

La Paraula de Déu ens dóna llum en la nostra situació de cada dia... si la deixem.

Sant Esteve haurà pasat sense celebracions, tret, potser de la parròquia que el te per titular. la vinculació tradicional d'aquest Sant amb Menorca es recull en els topònims, (la cala de...) les capelles (la d'alcaufar, la parròquia) i des de fa uns anys, amb el pratronatge dels Diaques permanents a la nostra diòcesi. El Bisbe Piris va voler que aquest Diaca sant, ens servís de model, tant per la seva entrega com per la seva capacitat d'atenció als necessitats.

que ell ens ajudi als diaques a trobar camins de servei i a seguir-los a fons

Déu fet home

Nadal del Senyor.



Us ha nascut avui, a la ciutat de David,

un salvador, que ès el Messies, el Senyor.

En es temps en que feia postconfirmació amb es titular d’aquest blog, en Joan Mercadal, activitat que va contribuir de manera molt eficaç a descobrir que sa religió no ès una representació de teatre els Diumenges de matí, ni tampoc una creença, sinó una realitat, mai oblidaré una nit de Diumenge que tenia aparcada sa moto davant ca els meus pares, as carrer d’Anuncivay, i arribant cap a casa des de s’American Bar, vaig veure algú ajupit devora sa moto en qüestió, que m’estava robant sa benzina.



Sa meva primera reacció, va ser por, sa segona, ficar-me a córrer a pigar-li una cosa as cul per fer-li sebre a punyades que sa benzina era meva... sa tercera, va ser pensar amb allò que en Joan es rompia ses banyes (amb es bon sentit de sa paraula) per mostrar-nos un dimarts cada quinze dies:


“Si algú t’obliga a caminar una milla amb ell, camina-hi dues, si algú et vol prendre es sau, dóna-li també sa camia” ...


Em vaig atracar as rapinyaire, em vaig treure de sa butxaca ses úniques cinc-centes pessetes que em quedaven per passar sa setmana a sa que entràvem i els hi vaig donar perque comprés benzina i no em deixés a jo en faldaret a l’endemà de matí per anar a fer feina.


Sa sensació que em va invadir en es moment d’aquesta acció, no la puc descriure amb paraules, però puc dir que, tot i que no era sa nit des solstici d’hivern, va ser es meu primer Nadal, perque va néixer en jo LA LLUM. Una llum que amb moltíssimes i molt grosses errades, i algun petit encert, d’aleshores ençà, en primera instància dintre de jo, i conseqüentment, as meu entorn, he mirat de gaudir i propagar.


Bep Guàrdia

A un estable es va infantar
Sa llum més gran que es va fer
Però amics jo us diré
Cadascú l’ha de trobar
A un puesto que jo no sé
Però us aconsellaré
Entre lo més flac cercar


Que ès es modo de trobar
Es Nadal més vertader.
Aquí jo aprofitaré
Per bon Nadal a tots desitjar.

nadal

Bon Nadal

farà obres grans

Lluc 1,57-66

Zacaries estava mut. Déu li ho havia dit. "quan nesqui l'infant, recobraras la parla". i és que ell no ho acabava de creure. "Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran." (Lc 1, 20). Són les "bromes de Déu". Quan Zacaries, en el text de l'evangeli d'avui accepta realment la voluntat de Déu i li posa al seu fill el nom que Déu vol, li torna la paraula. I la empra per alabar Déu.

La gent, que sabia de la mudesa de Zacaries, la relaciona prest amb l'infant i el seu naixement. Prest es demanen "que serà aquest infant?". No tenen resposta; no poden feure el futur. Han descobert, però allò més important i que fa diferent la vida de Joan d'una altra: "Realment, la mà del Senyor era amb ell."

Quan la ma del Senyor és amb nosaltres, quan nosaltres ens posem a les mans del Senyor, Ell pot fer coses grans amb nosaltres i en nosaltres.

Si ho volem veure així, és el mateix cas de Maria. Ella es posa en mans de Déu, la ma de Déu és amb ella i junts fan coses grans; Joan té amb ell la ma del Senyor, i farà coses grans.

- Senyor, que ens posem a les teves mans

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

la nostra petitesa

Lucas 1,46-56

El càntic del "Magníficat" és dels tres que ens presenta l'evangeli de Lluc el més conegut. L'hem cantat moltes vegades, l'hem resat moltes vegades, l'hem meditat moltes vegades (?) Sempre me crida l'atenció el fragment "ha mirat la petitesa de la seva serventa".

En el nostre món, el que priva, el que tothom vol és ser gran. Maria, la més gran entre totes les dones, la beneida de Déu, -Elisabeth li ho acaba de dir- respon posant per davant la seva petitesa. Primer accepta la proposta de Déu. Humilment. Després canta la grandesa de Déu, que ha mirat la seva petitesa. Sap (l'evangelista li posa les paraules a la boca), que serà anomenada benaurada. Però ella sap que no es merit seu, sinó de Déu.

Quantes vegades ens gloriem de la nostra grandesa, com si allò que aconseguim sigui mèrit nostro?. Quantes vegades posem les nostres capacitats per damunt de la providència?

Reconeguem, com Maria, amb molts més motius que ella, la nostra petitesa, i reconeguem que, si res feim bé, és per gràcia de Déu.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                       

Maria, altra vegada

Lucas 1,39-45

LLegit en dies diferents, encara que seguit, és més dificil veure la continuitat.

Tot d'una que Maria ha acceptat la Maternitat, és empesa a ajudar Elisabeth, la seva cosina.

Aquesta, ja major per a tenir fills (segons el sentit humà) és la prova que l'àngel ha donat a Maria del poder de Déu, a qui tot és possible.

L'evangelista ens presenta l'escena de manera que la podem immaginar. Elisabeth dins casa seva i Maria que arriba despres del viatge. "Bon dia, que hi ha algú?"

"...l'infant va saltar dins les seves entranyes". Avui si que ens mostren les emocions!.

Entre els bategs de l'infant i les pessigolles a la panxa que ens fan les emocions fortes, Elisabeth devia tenir un moment molt fort.

La decisió de Maria és, a la vegada, decisió de cosina que vol ajudar, i possiblement la primera "missió". Maria com a primera creient, ha acceptat, abans que Jesús prediqui en veu alta el seu evangeli, que tot el que facem a qui te necessitat, li ho feim a Ell.

Maria, fins abans del Naixement, ja ha començat aquesta tasca.

"Feliços els compassius..."

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

Una de Maria

Lluc 1,26-38

Les paraules de l'àngel les hem repetit mil i una vegades: "Déu vos salvi Maria, plena sou..."

Haver-les recitat molt no és sinònim d'haverles meditat molt. Si un intenta fer-se la idea dels sentiments dels protagonistes de les escriptures (en parlavem l'altra dia) pot imaginar-se quin "mal-de-panxa" hi ha darrera "Ella es va torbar en sentir aquestes paraules... ". Aquestes redaccions ens mostren persones aparentment sense emocions!

El més important, però, del text d'avui no són els detalls que li dóna l'àngel, sinó la resposta de Maria: la seva total disponibilitat.

Hi ha un moment de dubta, pero no pel "què", sinó pel "com". "Com podrà ser això, si jo sóc verge?...com serà, si no tenc marit, si no conec varó, com expressen les llengues bíbliques?

La resposta de l'àngel seria per acabar de fer dubtar a qualsevol, però a Maria, l'omple de confiança. És llavors quan accepta la maternitat del Fill de Déu.

Josep i Maria són, davant la voluntat de Déu, com dues fulles que es deixen moure pel vent, no en la direcció que volen, sinó com el vent , Déu, vol. Són com les algues dels torrents o de la mar, que es deixen meure amb l'empenta de Déu, acceptant el seu pla.

Nosaltres normalment volem ser com a ullastres que es mantenen incommovibles davant el vent; com puntals que aguanten temporals de tramontana... i al final hem de caure rendits, o lluitem amb Déu enfadats.

Al final la voluntat de Déu surt endavant. Afortunadament Maria i Josep l'han acceptat, fent possible el Nadal, l'encarnació.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

Un altra de Josep

Mateu 1, 18-24

Quines coses. M'ho he mirat a tres bandes diferents: l'evangeli d'avui és el mateix de la missa d'ahir!. I ara ?

Sempre que llegeixo aquest fragment dels evangelis m'acud a la memòria l'unic fragment que jo me sé dels "Pastorells", versió de Maó, que diu:

"Oh Josep, fill de David,
no abandonis a Maria,
perque és motiu d'alegria
allò que et té tant afligit".

La literatura popular es fixa en allò que l'evanglei dissimula, o passa directament per alt: les emocions humanes.

El "Josep de l'evangeli" apareix fred, distant. Home just, decideix de desfer l'acord matrimonial en secret. ¡Com si en un poblet com Natzaret no s'hagués sabut!. Però l'evangelista no recull l'angoixa que devia passar abans de prendre la decisió. Tots, quan hem pres decisions importants, hem tingut moments dificils.

El "Josep dels 'pastorells'", que no són l'evangleli, ens és més proper als nostres sentiments en un moment com aquest L'àngel de la funció, almenys li reconeix que la decisió l'ha de tenir afligit. De cap manera és una decisió que haguñes pogut pendre sense patiment.

El mateix passa amb l'angoixa de "l'infant perdut i trobat en el Temple" com diu el misteri del Rosari. Els qui tenim fills o filles podem pensar que entre el "perdut" i el "trobat" hi ha tres dies de patiment, d'angoixa total i absoluta pel fill que ha desaparescut.

Siguem capaços de posar també sentiments a la Sagrade Escriptura. Sense afegir sensibleria, podem trobar-nos amb les persones que protagonitzen aquests relats. Potser ens seran més propers, i n'aprendrem algunes coses.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

Josep, home de poques paraules

Mateu 1,18-24

 

... o de cap paraula. en els evangelis no apareix cap paraula en boca de Josep. En coneixem els pensaments, que l'evangelista ens explica, però en cap moment poden llegir un diàleg protagonitzat per Josep.

Josep sembla home de poques paraules, però home de fets. Deixant de banda el seu aspecte, si era molt major o no per casar-se amb Maria, si era vidu o tenia altres fills, el seu "fer" és fonamental per a la Encarnació. Possiblement tan

t, encar que de manera diferent, com el de Maria. En una societat com la jueva del S. I, un infant sense pare, no tenia cap opció en la vida. Josep li dóna la "filiació davídica", ja que el parentiu ve per via paterna, i no hem d'oblidar que als ulls de tota la gent, Josep feu el seu pare. Josep, possiblement també l'encarregat de la seva instrucció humana i religiosa. El paper de Maria és fonamental, però els constums religiosos dels homes, la seva assistència a la sinagoga, els va rebre de Josep. No oblidem que (encara ara) homes i dones no pregen junts en la religió jueva.

Home de poques paraules, pero de fets fonametnals. Sobretot és un hpme obert a l'acció de Déu, com Maria. La seva disposició a acollir els missatges que Déu l'hi envia en somnis, en són una bona mostra. La Mare de Déu explicitament diu "es faci en mi la vostra voluntat". Josep no diu res. Pero des d'aquell dia "la va prendre a casa la seva esposa"

Els homes d'avui, ens perdem en "molta renou i poques nous". Ens omplim la boca... per a ben poca cosa, poca acció, al final.

...

Una altra cosa a apendre de la Sagrada Família.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                            

Aquesta si, des de Vietnam.

En Bep Guàrdia, el nostre glosador, ha contestat un correu. Es veu que a Vietnam té connexió, hi l'aprofita.
Li deia que el tenim present en la pregària, en aquest viatge generós, a recollir na Clara.

Avui he trobat contestació (glosada, per descomptat):

M'ha donat molta alegria

veurer-vos pregant per mi
per sagrada solec tenir
tota família que es reunia.
No som Josep i Maria
a més ells van tenir un fill
noltros hem tingut un'altre filla
que ès sa més gran alegria
que acabam de tenir

... i aquesta foto. Us la pos. així la disfutam junts.

D'aqui quatre dies, lis diran que s'assemblen i tot.


Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

el paper de les dones

Mateu 1,1-17

És una mica ensopit l'inici de l'evangeli de Mateu: la llista genealògica de Jesús, començant per Abraham. Sort que no ha començat per Adam!!.

La llista te alguna peculiaritat. És evident que la intenció és "demostrar" que Jesús és el "que ha de venir", fill de David, fill d'Abraham. Però, en contra de totes les previsions i els costums d'altres genealogies, apareixen tres o quatres dones a la llista. La primera és Tamar, que en un moment és confusa amb una prostituta.Una altra és Rahab, la prostituta (aquesta d'ofici) que acull els espies d'Israel a casa seva a canvi de salvar la vida. també i figura la dona d'Uries, aquell que David va enviar a primera línea de combat per tal de deixar vidua la seva dona, i poder-la tenir.

La darrera de la llista és, evidentment, Maria. En contraposició a les altres, la tenim (i ho és) com la Purísima, sense màcula, (casi) perfecte.

Pero les altres dones de la llista hi són per a fer-nos donar raó que tots som important en el Regne, que també la gent de dubtosa fama tenen el seu paper necesdsari i imprescindible, que les qui no comptabilitzen en el món si que són considerades a efectes de Déu.

Potser així nosaltres també els tindrem en consideració.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

una canya

Lluc 7,24-30

En ocasions ens sembla que el llenguatge dels Evangelis és caduc, anticuat. l'evanglei d'avui ens mostra (és una broma) que no és així. Jesús ens diu que Joan "és una canya". Potser que jo estigui desfassat, però m'ha sonat a "modern". Certament Joan va ser "una canya" en el sentit metafòric "modern", canyero. "Canyero" perque va denunciar els abusos del rei que feia i desfeia a seu gust amb les dones i les filles dels seu germà; "canyero" amb els fariseus ("raça d'escurçons", els diu) que imposaven als altres deures impossibles de complir, "canyero" amb tot el poble que havia abandonat el sentit de poble escollit per Déu.

De vegades diuen que l'Església és canyera, però jo crec que encara no ho és prou. Hi ha questions a les que dóna importància suficient, però en deixa moltes com a oblidades. El "pecat social", la injusta distribució de la riquesa, la discriminació dels països del Sud, a pesar de ser condemnats per l'Església, i no us càpi cap dubte que en els documents de la Doctrina Social és mol clara aquesta condemna, s'en parla molt menys que de moral sexual, per exemple.

Joan preparava el camí del Regne amb la seva "canya". Si, com comentava l'altra dia, nosaltres podem fer Regne posant els petits, els debils, els "prescindibles" davant en les nostres prioritats, potser hen de ser més "canyeros" en algunes d'aquestes injustícies socials.

elc cecs, els coixos...

Lluc 7,18-23

... els drogadictes, els aturats, els marginats...

els "prescindibles" de la societat del temps de Jesús són els qui primer es veuen acollits i guarits per Ell. I aquest és precisament el gest que indica als seguidors de Joan que el Regne es aquí.

Avui en dia gràcies a Déu i als avenços de la ciència, mols coixos caminen, alguns cecs i veuen. però s'han afegit a aquells "prescindibles" molts altres tipus de persones que abans no existien. ¡Fins i tot hi ha "pobres" que només ténen doblers"!!

Jesús els escull com a primers en el seu Regne, però nosaltres encara els dediquen només una part de la nostra Església. Certament Caritas s'esforça en acollir i ajudar aquests, siguin com siguin les seves necessitats, però en general segueixen essent els grans absents de les nostres comunitats.

¿quin missatge enviarem a qui ens demani?

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                      

com un calcetí...

Mateu 21,28-32

Allò de que els darrers seran els primers, ens agrada, i creim que és un nou estil de veure el món, però açò de que els publicans i les prostitutes arribaran antes que nosaltres al Regne, ens costa de creure.

Jesús, en molts moments, capgira com un calcetí, de dalt a baix, l'ordre establert. Ho fa en el Sant Sopar, rentant els peus als seus amics, que és feina d'esclaus; ho fa en el passatge d'avui de l'evangeli.

Tenim el costum de pensar que les coses no poden canviar i que les nostres convencions, les nostres maneres d'entendre i explicar les coses, han de ser inamovibles, per sempre. Jesús insisteix que el Regne és diferent, que les nostres "manies" ni hi valen, que les nostres clasificacions no tenen valor, que les aparences enganen.

Als jueus piadosos, sentir que els publicans, pecadors públics, cooperadors dels enemics romans, els passarien al davant els rebel·la; sentir que les prostotutes, dones que hanvien perdut el sentit de l'honor propi i de la seva família, que havien deshonrat el seu clan, els passarien al davant, els incomoda.

Als cristians piadosos... també. Perque som incapaços d'entendre que la classificació de mèrits per entrar el Regne no és humana, sinó de Déu, i els valors de Déu no són els nostres.

Si canviem els nostres valors, nosaltes també posarem els pecadors i els desvalguts al davant en les nostres prioritats.

Així faren realitat la dita de Jesús: els darrers seran els primers i els primers seran els darrers... ja en el nostres dies. Així farem el Regne.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

des de Vietnam, o pel camí

En Bep, na Geni i na Roser són a Vietnam, o pel camí. Van a recollir na Clara.
A pesar de ser tant enfora i en una viatge tant important, segueix glosant, i enviat alguna glosa.
Aqui teniu l' d'avui:

Dimarts III d’advent.

Ha vingut Joan, i els pecadors l’han cregut.

S’humilitat, deia un dia en Bep Sastre, etimològicament rallant, ve de “humus”, material que es produeix per mitjà de sa putrefacció de sa matèria orgànica, de sa descomposició d’essers vius, i que paradoxalment, ès sa part fèrtil de sa terra.

De lo que consideram bo, difícilment en sortirà res de millor, vaig sentir dir un dia a n’en Manolo Bonet.

També deiem un dia, que es mot pecat, descendeix de “pod” de podologia, de peu, i es refereix a tropissar, que moltes vegades ens duu a caure, a quedar allargat per entre s’humus.

Els pecadors l’han cregut
no qui es creu dret anar
I ès que crec que es tropissar
Des més gros as més menut
Molt necessari es fa
Per un poder-se aixecar
Ès necessari haver caigut

Questió de credencials

Mateo 21,23-27

Els sacerdots i els ancians estaven preocupats per les credencials de Jesús. Ells no ho veien clar, però ¿i si venia de part de Déu? La manera de fer de Jesús tant diferent de la seva pròpia, els interrogava, fent-los veure que alguna cosa extranya passava amb aquell personatge.

Jesús hi juga, com un moix amb un ratolí: Si contesten, ell els respondrà. La pregunta que els fa te trampa.

Les preguntes que nosaltres mateixos ens feim, en relació a Jesús, en ocasió també tenen trampa. En ocasions, ens feim trampes a nosaltres mateixos, amb preguntes retòriques.

D'on vé l'autoritat de Jesus?. A la Sinagoga de Natzaret ja ho deien, que tenia autoritat, que era diferent d'altres predicadors.

Potser el que mancava a aquells altres rabins i a molts de nosaltres sigui la sintonia amb els desigs del Pare, la connexió íntima en la pregària, la coherència. Jesús ens serveix de mostra en tot açò.

Potser nosaltres també tindriem autoritat, si vivíssim en sintonia, en pregària, coherents...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                        

l'home del desert

Joan, el baptista. era un home del desert. Home de paciència i de coratge. fou prou valent per a proposat a tot el poble, des del més petit fins al rei, un bsptisme de conversió, un canvi de vida, penedint-se dels seus pecats.                                                                A l'evangeli d'avui, Jesús demana als qui l'escoltes: ¿Que heu sortit a veure al desert?                                                                                     I ens ho demana a nosaltres també. i és que en el desert no hi ha res quie no poguem trobar en qualsevol altra lloc. de profetes també n'hi ha en les nostres ciutats, en les nostres comunitats, en persones que ho han donat tot pel Regne. No cal anar al desert per trobar profetes, però els hem d'acceptar i reconèixer.

Potser no reconeixem els nostres profetes. Pensem que tal o qual persona no pot ser "portaveu" de Déu, i oblidem que Déu sempra ha volgut emprar gent senzilla, flaca, per a anunciar el seu missatge.

Parem atenció al nostre voltant, no fos que tinguessim un profeta aprop, i no el regoneguem

Joan Manuel Mercadal Victory

i no el reconegueren...

Mateu 17,10-13

Mn Ballarin, capellà català, de molt bon humor i molt bona lletra, escrivia que si Jesús entrés en una església no reconeixeria la "seva Església" i que els fidels no el reconeixerien a ell.

Possiblement te raó en ambdues coses. En la primera no hi podem estar segurs, encara que molts esteim convençuts que la nostra Església, en la que vivim, ens movem i som, no és ben bé la que Jesús voldría.

En la segona afirmació, en canvi, si que podem estar ben segurs: ha entrat en moltes ocasions i no l'hem vist. Ens ha semblat veure un borratxo, o una prostitua, o un transeunt, o una drogadicte, o ... i era Ell. Era Ell, que esperava ser reconegut en "aquells més petits".

...
Ben igual els va passar als jueus amb Joan Baptista. Ell era el Precursor, però no el van saber veure. fiaven veure una altra cosa.
A l'Evangeli d'avui Jesús els ho retreu.  I a nosaltres?

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                           

Si nó és Ell, són les circumstàncies, com ens conta des de Madrid en Bep, el nostre glosador

Dissabte II d’Advent.
Elies ja ha vingut, però no l’han sabut reconèixer.


Ahir fosquet, posat que amb motiu des viatge que estem fent cap a Vietnam per tal d’adoptar na Clara, ens trobàvem a Madrid, varem anar a fer una volta per es centre, per la Puerta del Sol i la plaza Mayor. Tot son preparatius per es nadal comercial.


Em van cridar molt s’atenció, uns artilugis fets amb llaunes de coca-cola buides que representaven ser cotxos, cendrers, gerros, avions, helicòpters, etc. Col•locats Per damunt una estora. Però encara em va cridar molt més s’atenció s’homo que les fabricava, perque només estava dotat d’uns braços molt curts, i unes mans molt defectuoses de ses que en treu molt més profit que jo de ses que Déu em va posar.


Li vaig donar unes monedes a na roser, i ella lis va donar a ell. Tot d’una, ell ens va voler obsequiar amb un dels seus gerrets. Noltros no el voliem, perque ens carregaria més per s’inminent viatge, però ell va insistir tant, que as final vaig cedir, a lo que ell va replicar es “feliz Navidad” més polit que he sentit mai.

Avui de matí, mentre em dutxava, he pensat en ell i en els pares biològics de na Thi Mu Nguyen, na Clara com li direm noltros. Quina raó els haurà obligat a deixar-la a ses portes d’un orfenat?

Sempre hi haurà un Elies, un Joan Baptista que calarà foc as meu interior i em farà patir per els que pateixen.


Però també sempre hi haurà un Jesús que em farà agrair a Déu els braços sans que m’ha posat, i unes circumstàncies adequades perque em pugui guanyar sa vida per tal de donar a ses meves filles lo que sigui per sa raó que sigui no els hi han pogut donar els seus pares biològics.

Per dintre em sol cremar
Actua de modos poc fins
I m’arriba molt endins
Amb sa gent que sol rapar
Elies el tenim dins
Perque aplani els camins
Per tal de a Jesús trobar