31. val més que un sol home mori pel poble (Jn 11,45-56)

Aquesta frase, digna del millors moments de Maquiavel, és la que desencadena les últimes maniobres contra Jesús per part dels estaments jueus.

Segurament els dirigents religiosos estaven convençuts de que en cas de permetre Jesús continuar amb la seva "predicació hetetge" el poble seria destruit pels romans, potencia que ocupava el seu país i el tenia dominat com a una província romana més.

Segurament les seves intencions eren correctes, intentant mantenir integre el depòsit de la seva Llei i l'Aliança que havien rebut de Moises.

Segurament també van voler combinar totes aquestes reflexions amb els propis interessos, intentant no perdre els seus privilegis com a classe dirigent, casi governant del país.

Sigui com sigui, van resoldre que Jesús els era un destorb, i que calia eliminar-lo, per a evitar danys majors.

Pot haver-hi major dany que prendre la vida a un germà? Pot haver major dany que condemnar amb mentides un innocent? Pot haver-hi major supèrbia que creure's amb el dret de decidir contra un altra?

I és que elaborar els propis arguments per a resultar exculpat, ens és molt fàcil. És fàcil creure que la intenció és recte. Però la mort d'un innocent, sempre clama al cel.

-- Senyor, dona'ns seny per a posar sempre els interessos de les persones per damunt d'altres consideracions,

30. coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare (Jn 10, 31-42)

Al llarg de tota la vida, Déu va donar molts senyals per tal de confirmar la filiació de Jesús. Des de l'estel del Portal, amb els màgics d'orient, passant per la manifestació en el baptisme, la transfiguració del Tabor, mes privada.

Però molts encara no havien entès que el Pare i Jesús éstan en plena comunió, que el que fa Jesús és que el el Pare li ha manat, allò pel que l'ha enviat. Però no és tant sols una mena d'obediència, que també existeix, de fer el que li ham manat. Avui en diu una passa més: "el Pare està en mi, i jo, en el Pare."

Per un poble com el jueu, aquesta "familiaritat" amb Déu és impensable. El que més s'havia arribat, era a anomenar algún patriarca com a "amic" de Déu. Jesús es situa, no al costat, sinó "en" el Pare. Dues coses o dues persones no poden estar en el mateix lloc, sinó és que siguin una mateixa cosa i l'anomenem de dues maneres diferents.

Déu és en Jesús i Jesús és en Déu. Aquesta professió de fe ens ha d'ajudar a descobrir la importància del fet: Déu també està en nosaltres i nosaltres hem d'estar en Déu.

La nostra vida tindrà un color nou.

-- Fes, Senyor, que siguem una sola cosa amb el Pare, dòcils al sens manaments, disposats a ser germans de tots per a poder ser fills d'un mateix Pare.

29. els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort (Jn 8,51-59)

Com en altres temes, Jesús parla d'una qüestió i els que escolten senten altres coses, i no s'entenen. mentre Jesús parla de la Vida eterna, els jueus entenen la vida terrenal.

Es comprensible que no s'entenguin, si parlen llenguatges diferents, encara que les paraules siguin les mateixes.

Els jueus, amb una certa raó, estranyen que, jove cóm és, digui amb seguretat que ha vist Abraham, el patriarca, que havia viscut segles enrrere.

Quan Jesús diu: "Els qui guarden la meva paraula no tastaran mai la mort." parla de la nova aliança, del Regne de Déu que ha estat instaurat amb l'encarnació i que arribara a la plenitud arran de la Resurrecció. Si no som capaços de canviar els nostres esquemes, si ens quedam ancorats en el que "sempre s'ha dit, sempre s'ha fet" dificilment podem entendre la novetat que Jesús ha portat al món, a la història de la salvació.

Igual ens passa amb qüestions eclesials, i mundanes. Són resistents als canvis. Tenim el cor encrostat.

-- Senyor, feis dòcil el nostre cor als vostres designis. Feis-nos dòcils al vostre Regne

28. el Fill us fa lliures (Jn 8, 31-42)

La veritat us farà lliures!

A primera vista sembla una proclama llibertària. Baratant una sola lletra, canvi la percepció.

La Veritat us fara lliures, la cita de Joan de l'evanglei d'avui és la Veritat amb majúscules, la veritat que ve de Déu, la que ens porta Jesús. Aquesta llibertat Jesús la vincula estretament amb la filiació. En una altra text diu: 

Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. (Jn 15, 15)

La vida al costat de Jesús és una vida des de la llibertat. No pots esser seguidor seu sense llibertat, i seguir-lo et deslliura de molts dels fermalls que el món ens proposa i ens imposa. La vida de Jesús va ser lliure, sense sotmissió als poders del món ni econòmics, ni polítics, ni religiosos. I la vida de Jesús va portat la llibertat al món i va mostrar a tots els qui el volem seguir que viure així és possible.

El seguiment de Jesús no és una càrrega, és una alliberació.

El que sembla d'entrada una proclama revolucionaria... realment ho és.

--Feis, Senyor, que acceptem la vostra llibertat, que ens deslliurem de tots els fermalls que ens lliguen i no ens deixer ser feliços

27. --Jo me'n vaig, i vosaltres em buscareu, (Jn 8, 21-30)

Jesús segueix indicant quin és el seu camí, el que ha de fer encara en aquest món... i en l'altre. Evidentment el llenguatge que utilitza per a explicar als seus seguidros aquestes realitats és confós, críptic.

L'Evangeli d'avui és difícil, però Jesús no pot explicar-se de cap més manera. Hi ha algunes frases clau:

* Vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Hi ha una gran diferència entre un i altres: "el món ens te", metre que a ell, no. Aquest món, el del pecat i del mal no és el món al que pertany Jesús.

* el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir. Jesús transmet al món el misstge del Pare, un missatge autèntic, sense mentida. Déu és Amor, Déu ens estima i dóna al món el seu Fill.

* El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, I Jesús vol que sapiguem que si ens mantenim en comunió amb Ell, el Pare tampoc ens deixa mai. L'Esperit ens acompanya sempre.

Encara que els deixebles entenguessin açò que la reflexió ens permet entendre a nosaltres, les pors de perdre el Mestre devien fer molt difícil el moment. Mai volem perdre aquells que ens són referència, que són guia.

Jesús els diu que, en el futur, ells han der ser guia, han de ser llum, han de ser testimonis.

i també ens ho diu a nosaltres.

--Senyor, sense tu no som res. Feis que sapiguem mantenir-nos al costat vostre, encara que no sempre entenguem quin ha de ser el camí de la nostra vida

26 anunciació: --No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. (Lc 1, 26-38)

Moltes vegades hem intentat entendre el fet de l'anunciació des d'una vesant molt concreta. La Concepció de Jesús és un fet únic en la història de la salvació i de les religions.

L'Àngel del Senyor arriba a Maria perque ella ésta en sintonia amb la història de la salvació, amb el pla de Déu. Aquesta realitat no s'improvisa, a aquest realitat s'hi arriba amb la pregària, amb la quietud.

Que l0'anunciació sigui un fet irepetible i únic, no ens deixa al marge de les paraules de l'àngel: No tenguis por, Déu t'ha concedit la seva gràcia.

La gràcia de Déu ens és oferta a tots, en molts moments de la vida. Hem d'estar disposats a acollir aquesta gràcia. La gràcia de Déu ens fa ser especials, ens fa ser elements únics en la història,  en la salvació, ja que cada un de nosaltres tenim un paper que no hem de defugir.

A Maria Déu li asigna un paper especialíssim, dur al món el Jesús, Paraula feta carn. Però a cada un de nosaltres ens correspon dur al món, fer present, apropar als germans el Jesús de la fe. Tan sols la nostra vida pot transparentar la realitat d'aquesta presència en el món que es va iniciar amb l'Anunciació.

Quina paradoxa ens pot semblar que l'anunciació la celebrem uns dies abans de la Pasqua!. Però la realitat és que l'Anunciació és per a la Pasqua. Sense la Resurrecció, l'encarnació no te cap sentit. Sense l'encarnació, la Passió i la Ressurrecció no són possibles.

Facem possible que a través nostre es faci present en el món Jesús, amb el nostre testimoni amb la nostra vida. Intentem viure aquesta festa integrada en el Misteri Pasqual que esteim a les portes de celebrar.

--Senyor, que el nostre testimoni sigui el fruit del do de la gràcia que hem rebut amb la fe. Que no en tinguem por!

25. --Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres.

Jesús sempre ens sorprèn. Quan els grecs, amb els deixebles, demanen de veure’l, els explica quina haurà de ser la seva pròpia vida: donació total, generositat, servei, disponibilitat.

Aquesta ha de ser també l’estil de vida dels seguidors de Jesús, el nostre estil de vida. “Si el gra de blat no cau a terra...” Si el sembrador plany els grans de blat, la collita serà minsa. Si ens volem guardar per a nosaltres mateixos la nostra fe, si ens guardem la nostra vida, perdem el temps, perdem la vida.

La Vida dels seguidors de Jesús, com ho va ser la seva, ha de ser donada. Els màrtirs la donen tota a la vegada; els missioners la donen tota sencera; els altres l’hem de donar poc a poc, en el servei de cada dia. La vida dels seguidors de Jesús és com el llum d’una llàntia, que com més se dóna, més claror fa.

Tots tenim moments en que no ens veim capaços de donar-ho tot, moments en que demanem el Pare que “passi aquell calze”. Com Jesús deim “Pare, salveu-me d’aquesta hora”. Ens costa donar-nos, donar testimoni, perdre el temps, la vida. Jesús ens diu que qui ho faci glorifica el seu nom.

Conta l'evangeli que es va sentir una vue. Jesús ens confirma que no és per a ell, que s'ha sentit. Ell ja l'havia sentida al Jordà, al Tabor, en el seus moments de pregària, al cor. Aquesta veu es va sentir per nosaltres, per a donar-nos certesa en la fe.

Demanem, en aquesta recta final de la quaresma, que perdem la por, que donem testimoni amb la nostra vida del seguiment de Jesús. Així Déu glorifica el seu nom.

-- Senyor, doneu-nos coratge per a ser testimonis del vostre amor en el món

24. --Ningú no ha parlat mai com aquest home. (Jn 7, 40-53)

Les reaccions de la gent que escoltava Jesús van ser sempre d'allò més variat. Des de l'acceptació més incondicional, fins a la repulsa més visceral.

A més de la reacció que provoca la seva predicació, Jesús s'enfronta a altres formes de rebuig. El que ens mostra Joan a l'evangeli d'avui són els prejudicis.

Mentre uns el reconeixen com a profeta i com a Messies, altres li retreuen la partida de naixement, desqualificant-lo pel seu orígen. I, a més ho fan basant-se amb els seus magres coneixements: Si és de Galilea, d'on va arrencar la seva predicació, no pot ser el Messies.

Mentre altres li reconeixen una manera de parlar que mai ha tingut abans, els mestres de la llei li recriminen la manca d'adhesions: si els poderosos no li donen suport, no pot esser ningú important. Que la seva manera de parlar sigui nova i feta amb autoritat i coherència, no els basta.

Només Nicodem, que segueix Jesús encara en secret, gosa apuntar que, abans de condemnar, cal escoltar.

Les nostres reaccions davant una argumentació, o una proposta, en ocasions s'assemblen molt als "arguments" els fariseus davant Jesús. Si l'estadística és d'una universitat nordamericana tindrà més repercusió que si les conclusions són fetes per alumnes menorquins;  si la proposta ve d'algún teòleg de prestigi, serà escoltada de manera diferent que si la fa un laic de les nostres comunitats;

A la vegada que creim improcedent i de poca consideració la manera de fer dels escribes i fariseus, els nostres prejudicis són molt semblans que els seus.

-- Senyor, fes que els nostres cors siguin capaços d'acceptar que altres veus poden servir per a fer camí, que no som portadors de la veritat.

23. no he vingut per mi mateix. ... és ell qui m'ha enviat.(Jn 7, 1-2.10.25-30)

Jesús assumeix la seva tasca i afronta els riscos amb valentia.

El fragment que l'Església ens proposa avui per a reflexionar, ens mostra un Jesús amb algunes contradiccions aparents: No volia anar a Jesuralem, però acompanya els seus parents; Finalment hi puja d'amagat, però parla obertament; fa una passa al front, però és conscient que el qui és digne de crèdit és el qui l'ha enviat: Ell no ha vingut per si mateix.

La proximitat de la passió posa a Jesús en una situació compromesa, de difícil solució: Acceptar la seva tasca, la seva passió li resulta humanament inacceptable; Rebutjar-la li resulta inacceptable al Fill de Déu que és. Aquestes tensions són les que, a l'hort de Getsemaní, el faran suar sang.

Veim, però que el decurs de les decisions el porten de cara a la passió, no volguda, però acceptada, no desitjada, però assumida.

-- Senyor, ajudans a acceptar les situacions a les que la vida ens porta

22. Joan era la llàntia encesa i resplendent (Jn 5, 31-47)

"Un poble que vivia a les fosques..." Cridava Isaïes. Joan Baptista, el Precursor, va donar testimoni. El seu mèrit, que Jesús li reconeix, és saber donar testimoni d'un altra, no posar-se en el primer pla, sinó fer destacar Jesús. La gent del poble jueu, va entendre el missatge de Joan, encara que no parlva d'ell mateix. La seva vida austera i coherent amb la conversió que demanava, el van fer creible. Per açò Jesús, avui el destaca.

L'exemple de la llàntia pot ser alliçonador. Que necessitem per fer un llum d'oli?. Evidentment, un ble i oli. Si teniu temps i ganes, ho podeu provar... però vos puc assegurar que sense una llàntia, o un element que faci la seva funció, el ble s'empapa i no fa la seva feina com cal. La forma de la llàntia no és important, ni la seva decoració exterior, però ha de complir la seva funció: aguantar el ble, que es pugui empapar en l'oli, mantenint el seu cap a disposició de la flama.

La llàntia, amb la seva simplicitat fa possible que l'Oli sigui consumit, il·luminant el seu voltant. L'oli, és el missatge d'amor que ens envia el Pare; el ble és Jesús que ens l'apropa i el fa resplandent, pero sense nosaltres, pobres llànties, aquesta llum no arribarà al nostre voltant.

-- La llum que Pare vol fer arribar al món ens necessita. Feis, Senyor, que estiguem apunt per a donar testimoni de la Llum.

21. no busco de fer la meva pròpia voluntat (Jn 5, 17-30)

A l'hort de les Oliveres, Jesús tornarà a reafirmar aquest mateix sentiment: "Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! " Jesús te plena consciència que la seva missió no és cosa seva, que és un enviat, que te la feina programada. Amb tot l'assumeix lliurement. L'escena, continuació de la curació d'ahir, ens mostra un Jesús que dóna la cara, que enfronta els qui el volen acusar i, en certa manera, els dóna motius per a fer-ho.

Però ell, el Fill, no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu al Pare. Jesús no assumeix la seva mort per obediència cega. L'accepta perquè, veient el Pare que és l'Amor, es dóna amorosament.

L'Amor -Déu és Amor- és el motor de la vida de Jesús, és el referent que el Pare li ha donat, per tal de saber quina és la seva tasca en el món.

La fugida de les nostres obligacions amb els germans és, en ocasions, fer només la nostra voluntat. La voluntat de Déu és que tots se salvin, que la Justícia sigui universal, que els drets de les persones siguin reconeguts i preservats arreu. 

La Voluntat de Déu i la dels homes generalment és contraposata. L'egoïsme ens fa ser així. Jesús ens mostra que és possible viure d'una altra manera.

-- Feis, Senyor, que acceptem la vostra voluntat. Ho resem en l'oració que ens vau mostrar, però no sempre hi esteim disposats. Canvia el nostre cor, posa'l en sintonia amb el vostre Amor.

20. Qui és l'home que t'ha dit: "Pren la teva llitera i camina"? (Jn 5, 1-16)

La piscina de Bethesda, o Probàtica, o de Betzata és la ubicació de la curació d'un paralític en dissabte. La tradició deia que un àngle agitava les aigues de la piscina de tant en tant, i que el primer que tocava l'aigua després del pas de l'àngel, quedava curat dels seus mals. Açò vol dir el paralçitic quan diu "mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo".

Les reaccions dels jueus no ens son noves. El malalt salvat per Jesús, obedient, agafa la camilla i marxa cap a casa, sense pensar en quin dia és. Jesús, sense ganes de protagonisme, o per evitar problemes, "desapareix" de moment.

Avui en dia ens semba impossible que els jueus demanin "qui t'h dit 'agafa la llitera'?" en lloc de demanar "qui t'ha curat?". Com pot ser que els interessi més el compliment estricte de la llei escrita que l'alliberament d'una persona de les seves malalties?.

Posar els legalismes per damunt de les persones és també una de les mancances de la nostra societat. En moltes ocasions ens demanem si els emigrants tenen o no tenen papers, si els usuaris de la sanitat publica han cotitzat o no, si els beneficiaris dels serveis socials estan al corrent...

A Jesús només li importa la persona: "Ara estàs curat. No pequis més" . Fins i tot més que la seva pròpia seguretat, més que les conseqüències que li comportarà la seva acció en favor dels altres.

-- Senyor, Les persones són els que més et preocupen, l'únic que és important. Feis que també sigui així el nostre tracte amb els germans.

19. va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat. (Mt 1, 16.18-21.24)

Josep, espos de Maria, és un personatge enigmàtic. No per les seves paraules, que en cap dels evangelis n'apareix cap. Ni per les seves obres, que són sempre a voler de Déu.

Però com de tants personatges dels evangelis no en saben l'edat, ni altres detalls que ens fan més fàcil sintonitzar amb el fons de la persona.

Sense ebtrar en detalls, mireu les dues icones que acompanyen l'escrit d'avui. Un és "ancià"; l'altre és un "pare jove".

Hi ha diverses tradicions sobre el seu orígen sacerdotal, hi ha un gram buit sobre la seva mort...

Josep te, a pesar de tot el que no sabem d'ell, una gran qualitat: sap percebre el que Déu li demana. Els evangelistes fan arribar a Josep aquest "voler" de Déu a través de somnis, d'aparicions d'àngels, etc.

Josep, sense obrir la boca, accepta sempre la voluntat de Déu, es posa en feina per a fer possible el que Déu li demana. És un "nou Abraham", que es posa en camí quan Déu li demana, marxa amb la seva família a Egipte i d'allà retorma per a alliberar el poble.

Josep va tenir, amb tota seguretat, un paper importantíssim en la educació de Josep. No pot esser d'altra manera en una societat tant patriarcal com la jueva del Segle I. Josep, fent la voluntat de Déu, va acompanyar Jesús en els seu creixement humà i espiritual, sense el que Jesús, essent Fill de Déu, hauria estat diferent.

El paper de Josep, "Pare Putatiu", "el que feia de pare" és fonamental. intentem anar una mica més enllà del l'esperit comercial del "dia del pare" i preguem Josep que ens ajudi ara i sempre en la nostra tasca amb els fills.

-- Senyor, feis que, com Josep, sapiguem entendre els teus missatges, que acceptem com a teus els que ens envies, i que ens posem en camí per a fer la vostra voluntat.

18. els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum (Jn3, 14-21)

El text de l'evangeli d'avui ens situa en una conversa entre Nicodem, fariseu i membre del Sanedrí, i Jesús. És una conversa feta d'amagat. en la clandestinitat. Nicodem, ens diu l'evangelista Joan, va anar de nit a trobar Jesús. Havia sentit les seves propostes i l'havien impactat, però no ho podia manifestar en públic a causa de la seva posició.

Jesús parla amb ell i li explica una història que tots els jueus ja saben: al desert Moises, per indicació de Yahvé, va fer una serp de bronze que posada dalt un pal, salvava els que, picats de serp, havien de morir.

Jesús li explica que Ell, com la serp, ha de ser enlairat. Però a més, li explica que creure en ell és una opció lliure, que ningú serà obligat a creure en el crucificat, i que serà aquesta opció la que salvarà els creients.

És atrevit, però jo veig una gran ironia en les paraules de Jesús explicant que alguns no han volgut reconèixer la Llum -Jo som la Llum del món- a un home que s'hi acosta d'amagat. Jesús li diu, clarament, que els que viuen d'acord amb el voler de Déu, en són testimonis, no s'amaguen en les tenebroses ombres de la nit.

Les ironies de Jesús van ser enteses per Nicodem, que va donar la cara en el Sanedrí, demanant un judici per a Jesús, i va anar amb Josep d'Arimatea a rescatar el cos de Jesús després de la passió.

Aquestes paraules no eren solament per a Nicodem, ni són només una metàfora com la de la llum davall una mesura o amagar un poble dalt una muntanya. És una clara invitació a tots els seus seguidors, a nosaltres també en el segle XXI, a ser els seus testimonis, a donar raó de la nostra fe davant el nostres conciutadans.

IV Diumenge de Quaresma

Hi havia una vegada un picapedrer que cada dia anava a la cantera a picar pedres. Mentre feia feina, no deixava de cantar, perque, a pesar de ser pobre, no desitjava tenir més del que tenia, de manera que vivia sense la menor preocupació.


Un dia el cridaren perque anés a fer feina a la mansió d’un ric aristòcrata. Quan veié la magnificència de la mansió, sentí per primera vegada en la seva vida l’esperó de la cobdícia i, sospirant, es va dir a sí mateix: “Si jo fos ric, no tindria que guanyar-me la vida amb tanta suor i esforç com ho faig ...!”

I, per la seva sorpresa, sentí una veu que deia: “El teu desig ha estat escoltat. En endavant se’t concedirà tot quan desitgis”. L’homo, no entengué el sentit d’aquelles paraules fins que, al tornar aquella nit a la seva cabana, descobrí que en el seu lloc hi havia una mansió tan esplèndida com aquella en la que havia estat fent feina. De manera que el picapedrer va deixar de tallar pedres i va començar a gaudir de la vida dels rics.

En un dia calorós d’estiu, se li va ocórrer mirar per la finestra i va veure passar el rei amb el seu gran seguici de nobles i esclaus. I pensà: “Com m’agradaria ser el rei i gaudir de la frescor de la carrossa reial”. El seu desig es va complir: a l’instant es va trobar assegut a l’interior d’una confortable i magnífica carrossa. Però aquesta, va resultar ser més calorosa de lo que ell havia suposat. Llavors, va mirar per la finestreta del carruatge i va admirar el poder del Sol, la calor de qual, podia travessar inclòs l’espessa estructura del cotxe. “M’agradaria ser el Sol”, va pensar per a sí mateix. I una vegada més va veure complert el seu desig, trobant-se emitint onades de calor cap a tots els punts de l’univers.

Tot va anar molt be durant algun temps. Però va arribar un dia plujós i, quan va intentar travessar l’espessa capa de nuvolats, va comprovar que no ho podia fer. De manera que al instant es va veure convertit en nuvolat i glorificant-se en la seva capacitat de no deixar passar el Sol ... Fins que es va transformar en pluja, caigué a terra i es va irritar al comprovar que una enorme roca li impedia el pas obligant-lo a donar un rodeig.

“Com?”, va exclamar. “Una simple roca es més poderosa que jo? Idò vull ser una roca!” I tot d’una es va veure convertit en una gran roca. Però tot just havia tingut temps de gaudir de la seva nova aparença, quan va sentir unes estranyes renous procedents de la seva pètria base. Mirà cap a baix i va descobrir, consternat, que un diminut ser humà s’entretenia en tallar trossos de pedra dels seus peus.

“Serà possible?”, cridà. “Una insignificant criatura com aquesta ès més poderosa que una imponent roca com jo? Vull ser un homo!” I així va ser com, una vegada més es va veure convertit en un picapedrer que tots els dies anava a la cantera per guanyar-se la vida tallant pedres amb suor i esforç, però cantant en el seu interior, perque es sentia benaurat de ser lo que era i viure amb lo que tenia.

17. el qui s'humilia serà enaltit (Lc 18, 9-14)

Jesús torna a ferir d'aprop els fariseus. Ells sempre van pensar que eren erls que mñes correctament interpretaven i servien la comunitat amb les seves aplicacions i concrecions de la Llei. De fet no feien res fora de la Llei, però tampoc feien tot segons l'esperit de la Llei.

Jesús ens posa en evidència en aquesta escena en la que alaba la postura personal d'un publicà, mals vistos de part de tothom, i critica els fariseus, que "tot ho volen fer bé"

En el fons de la situació no hi ha cap problema d'aplicació de la Llei, sinó una actitud personal de presència davant Déu.

Ja diuen els salms que Déu no rebutja mai un cor penedit. Una de les faltes dels fariseus fou creure que tot ho feien bé.

Els cristians, en ocasions, també també som una mica com els fariseus. Tenim una certa consciència de complir els deures que ens mana l'Església, els preceptes, les abstinències, els dejunis... però ens manca reconèixer que ens equivoquem en el tracte amb les persones, que ens equivoquem en els prejudicis, en el testimoni dins la societat, en tantea coses.

Avui, Jesús ens diu que no hem de voler presumir del que feim, que sens dubte està bé, però que, sense un cor convertit, sense un cor penedit, no és suficient.

...ningú no ofereix

holocaustos ni sacrificis,

ni flor de farina ni encens.

No tenim tan sols

on presentar-te les primícies

per obtenir el teu favor.

Accepta, però, el nostre cor penedit

i el nostre esperit humiliat,

com si t'oferíssim

moltons i toros en holocaust,

com si t'oferíssim

milers d'anyells grassos.

Que aquest sigui avui

el nostre sacrifici

i que sempre et seguim fidelment.

Els qui confien en tu

no quedaran confosos.

(Dngr 3, 38-40)

--Feu, Senyor, que junt amb les nostres obres i les nostres deviocions, vos sapiguem oferir un cor penedit

16. --No ets enfora del Regne de Déu. (Mc 12, 28-34)

El mestre de la llei fa un gran resum del que és important per a la nostra vida de creients: Que Déu és l'Únic Déu i que estimar els altres com a un mateix val més que tots els holocausts.

A nosaltres ja ens sona aquest resum, perquè l’hem sentit moltes vegades. Fins al Catecisme de l’Església Catòlica sortia: “los mandamientos de la ley de Dios se resumen en dos: Amaras a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a ti mismo”… crec recordar, de memòria.

Que aquest resum el faci un Mestre de la Llei, que te no se quants mils de preceptes, és molt important. Jesús li reconeix la seva proximitat al Regne. Està molt més a prop del que es pensa.

També en els nostres temps podem trobar molta gent que des de posicionaments laics, o fins i tot ateus, estan en sintonia amb alguna elements molt importants del cristianisme, com són per exemple els drets de les persones, la seva dignitat. El valor de la vida humana,...

Encara que en qüestions “teològiques” estiguin enfora de l’Església els hem de poder dir, com Jesús al mestre: No ets enfora del Regne de Déu

-- Ajudeu-nos, Senyor, a reconeixer els que en el món caminen en la vostra veritat, encara no compartim el nom de cristians.

15. ...pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis. (Lc 11, 14-23)

En diverses ocasions apareix qui pensa que el poder de Jesús no és de Déu, i demana proves de la seva filiació. Pensar que el poder de Jesús ve del "cantó fosc" és una manera de desacreditar tot el que fa. I així, ja no cal parar atenció al seu missatge, al fons de la seva predicació.

Jesús manté des del principi una lluita amb el Mal, que es veu reflectida en les temptacions del desert d’una manera molt evident, però amb moltes altres ocasions, de maneres més subtils, el mal també el posa a prova. Jesús és conscient de que el Maligne intenta sempre fer anar les coses a la seva manera, cercant aconseguir el que li convé. Sap que el Maligne seguirà amb la mateixa estratègia amb nosaltres, els seus seguidors. Per açò ens adverteix de manera clara:

"Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs".

Hem de preparar les nostres forces per al combat amb el mal. Jesús ho fa amb la pregària i el dejuni. Sabem que, com ell, també nosaltres podem fer-ho. Tan sols en manca una cosa: reconèixer les cares del mal, que són tantes i tan variades, i que es disfressen de futeses i de coses aparentment sense importància i sense conseqüències immediates.

Vestim les armes del combat a plena Llum: Les armes del nostre combat no són d’origen humà, i reben de Déu la força per a destruir fortaleses; amb elles destruïm raonaments fal•laços i altiveses de tota mena que s’alcen contra el coneixement de Déu.(1Co 10, 4-5)

Així, no tant sols descobrirem el mal en la nostra vida, sinó que el podrem vèncer.

-- Vos demanem, Senyor, que no ens manqui el vostre ajut per a descobrir en nosaltres les presències del Mal, i, amb les vostres armes, poder-lo derrotar.

14. Tot arribarà a la plenitud. (Mt 5, 17-19)

Les reaccions de rebuig de Jesús que es refereixen en els evangelis són sempre als legalismes, mai a la Llei. Per a molts, la Nova Aliança vol dir una Nova Llei. De fet, però, Jesús no ve a canviar la Llei, com ens explica en el text d'avui, sinó a donar-li compliment.

La Llei de Moises, com totes les lleis humanes i eclesials, són un caminador, per a poder fer algunes passes mentre no sabem caminar bé, o tenim alguna dificultat per a fer-ho. Un cop apres a caminar o superada la lessió, el caminador ha de quedar arraconat. I l'arraconem, no perque no serveix, sinó perque ja no ens serveix, no ens cal. El que feixem amb dificultat, amb l'ajuda d'aquell instrument, ara ho ferem amb plenitud.

La Llei de l'Antic Testament, de Moises, és una llei de mínims, que ens marca, en negatiu, aquelles coses que no hem de fer, però que no ens empeny a fer el bé.

Complint el Decàleg, no seón seguidors de Jesús. Ell ens demana anar molt més enllà de "no matar" ens demana estinar els enemics; ens demana compartir en lloc de "no robarás.

Jesús no canvia el sentit últim de la Llei, pero la dur a la cota que realment demana el seu exemple i el seu tesimoni.

--Senyor, feis que no ens quedem en la lletra de la vostra Llei, i que sàpiguem tractar tothom amb el vostre amor.

13. setanta vegades set (Mt 18, 21-35)

Després d'haver sentit la "paràbola del Pare bo", entenem perquè Jesús posa com a "contraexemple" aquest empeat deslleial i dolent.

En les nostres matemàtiques elementals, la multiplicació de 70 vegades 7, ens resulta fàcil, pero en les matemàtiques del Regne ens resulta difícil de fe, d'acceptar. En el llenguatge simbòlic el 7 és un nombre complert, que expressa plenitud. També ho és el 70, deu vegades més. Així 70 vegades 7 te un sentit de plenitud, casi d'infinit. Jesús ens demana personar el germà sempre, i açò és molt més difícil que multiplicar amb la "tabla" del 7.

¿Com pot ser que arribin a deure seixanta milions de jornals? ¿com es pot pagar mai aquesta suma de diners, ni venent els fills i la dona com a esclaus? La comparació amb el deute que reclama el servent perdonat és intencionadament petita, pero ell es mostra inflexible.

Per a Jesús tot està encaminat a la darrera frase: El Pare del cel està disposat a perdonar-ho tot a tots... si nosaltres esteim disposats a fer el mateix. Si no ho feim així, serem posats en mans dels botxins.

Fer comparances entre els desnonats dels bancs per no pagar la seva hipoteca i els "forats" que tenen els propis bancs i que s'han d'omplir amb diners públics, és massa fàcil.

Però també hem de saber girar l'exemple: perdonem nosaltres els altres, encara que sigui molta la seva culpa? La història que conta Jesús podria ser al revés: "un home al que ha estat perdonat un petit deute no és capaç de perdonar el qui li deu mils de milions..."  Que hi diria, Jesús?

--Senyor, feis que sapiguem estimar els altres, perdonant-los com Vós ho feis, sense condicions ni contrapartides.

12. cap profeta no és ben rebut al seu poble. (Lc 4, 24-30)

Que cap profeta és ben rebut a la seva terra és una dita que ha passat dels evangelis als renranys populars. Ha estat així perquè ningú no ho posa en dubte.

En aquest fragment de l'Evengeli segons Lluc hi ha un element que també hem de tenir en consideració: la universalitat del missatge de Jesús. És ben cert que els primers a sentir aquesta Bona Notícia van esser els jueus i que el mateix Jesús i els seus deixebles eren assiduus de les sinagogues. En tenim altres exemples bern clars: la dona sirofenícia, la fills de centurió romà, etc.

El text d'avui ens mostra com el mateix Jesús retreu als jueus exemples de que, des de l'antiguitat, Déu ha estat sensible a les necessitats dels que, des de fora del seu poble, tenien fe. O estaven especialment sensibilitzats amb la fe dels jueus. És important descobrir que quan aquestes persones, la viuda de Sarepta, Naaman el leprós de Siria, han estat en la disposició apropiada, han trobar en el seu camí un profeta, un enviat de Déu que els ha fet possible el pas, la conversió, el canvi de vida.

La predicació del mateix Jesús segueix aquest patró: Natanael, el publicà, Zaqueu de Jericó, la samaritana... i tants i tants que, anònimament se troben amb Jesús i els canvia la vida.

Estar aprop dels creients, és important, per a acompanyar-los en el creixement, però estar disponible i disposat per a tocar el cor de molts que són sensibles al missatge de Jesús també ho és.

Ja sabem que en el nostre propi poble no seren mai profetes ben rebuts, i que fins i tot ens tractaran malament, i ens voldran tirar de dalt a baix. Però amb Jesús al costat nostre, com ell, passarem per enmig d'ells, sense dificulats.

-- Que la por al rebuig dels nostres  coneguts no ens privi, Senyor, de donar testimoni de la nostra fe i ajudar els altres a trobar-te.

11 i tu el vols aixecar en tres dies? (Jn 2, 13-25)

Joan col·loca aquesta narració al principi del seu llibre, mentre que els altres evangelites ho fan com a desencadenant de la detenció que portaria Jesús a la creu. Sabem que Joan és el més teològic dels evagnelistes i que, pel fet de escriure més tard, ha tingut més temps per a meditar i reflexionar sobre els fets, afegint-hi un pes determinat.

La construicció del Temple de Jerusalem, en la etapa d'Herodes, durava en temps de Jesús 46 anys. Quan Jesús els diu que el Santuari serà destruit i s'aixecarà en tres dies, els va fer gràcia. Però en tot el fragment hi ha, pistes que ens van indicant a què es refereix Jesús quan diu això.

A diferència dels altres evangelis, Joan explica que Jesús explusa del temple els bous i les ovelles. Aquests eren els animals destinats als sacrificis expiatòris pels pecats, els sacrificis de reconciliació. El Temple sense animals per a sacrificar perd tot el sentit, ja que són aquests l'element diferenciador del Temple de Jerusalem de les sinagogues i altres llocs de pregària.

Quan Jesús treu bous i bens, ens indica que a partir de la seva Pasqua, Ell serà l'únic sacrifici que el Pare accepta. Per tant no calen altres aninals. Quan expulsa els animals ja parla de la seva mort. Com tambého fa quan parla de la destrucció del Santuari i la seva reconstrucció en tres dies.

També nosaltres hem de treure del nostre interior tot allò que substitueix Jesús, tot el que ens distrsu de la nostra comunicació amb el Pare a través d'Ell.

--Feis, Senyor, que tot el que ens destorba i ens distreu ho puguem explusar dels nostres cors, amb la vostra decisió i ajuda.

III Diumenge de Quaresma

 El pescador satisfet.

El ric industrial del Nord, es va horroritzar quan va veure un pescador del sud recolzat contra la seva barca i fumant una pipa.
“Perquè no has sortit a pescar?”, li va demanar l’industrial.
“Perque ja he pescat prou per avui”, va ser la resposta del pescador.
“I perquè no pesques més del que necessites?”, Insistí l’industrial.
“I que en faria del que sobre-guanyés?”, demanà al seu torn el pescador.
“Guanyaries més doblers”, va ser la resposta. “D’aquesta manera, podries posar un motor a la teva barca. Llavors podries anar a aigües més profundes i pescar més peixos. Llavors guanyaries lo suficient per comprar-te unes xarxes de nylon, amb les que obtindries més peixos i més doblers. Prest guanyaries per tenir dues barques ... i fins una vertadera flota. Llavors series ric com jo”.
“I què faria llavors?”, va demanar de nou el pescador.
“Podries seure i gaudir de la vida”, va respondre l’industrial.
“I què creus que estic fent en aquest precís moment?”, respongué el satisfet pescador.

10. Paràbola del fill pròdig...? (Lc 15, 1-3.11-32)

Amb la tradicional simplicitat de les icones, aquesta mostra casi tots els aspectes fonamentals de la paràbola de l’evangeli d’avui. En el panell central, l’abraçada del pare i el fill que retorna, el criat que porta les noves vestidures i el germà que te un posat expressiu, ple estranyesa. En els panells inferiors, (de dreta a esquerra) la sortida de casa del fill, amb la bossa dels diners, la festa de la vida de disbauxa, i el moment de reflexió, abans de tornar.

Hi ha una pista important: el pare ja és el Pare, amb la corona que ens el assenyala com a tal.

Ja coneixem el text, però ¿perquè l’hem etiquetada com "del fill pròdig"? Senzillament perquè ens és el més còmode: és el dolent, el que ha fallat.

Però podria ser la paràbola "del germà enfadat", que posa els seus interessos, legítims, per damunt de la celebració de la recuperació del germà.

O "del Pare bo", que és al final el que Jesús ens vol mostrar. Encara que el focus de l’acció siguin les corredisses del petit de la casa, el "prota" és el Pare, que mai vol distanciar-se dels fills, i que accepta que la seva llibertat sigui tan gran que vagi fins i tot en contra dels seus pensaments i de les seves preferències. Després de tot cap dels germans respon al que semblen ser els ensenyaments del pare, -un perquè se'n va i l'altre perque no sap perdonar-però ell els estima igualment tots dos.

Hi ha detalls en el text per a escriure un llibre, més que un post en el blog. Només un, per mostra. El Pare, que espera el petit amb ànsia, també surt a rebre l’altre fill, que esta dolgut per l’acollida del que ha tornat, per a fer-lo entrar en raó de què és el més important.

Quantes vegades som "germà gran", enfadats pel tracte que reben altres?

Quantes vegades sabem esser "pare bo" acollint i estimant fins i tot a aquells que pensen i fan diferent de nosaltres?

Quantes vegades som "fill pròdig" i ens costa de reconèixer que ens hem equivocat? Sabem retornar al Pare i demanar-li perdó?

-- Ajuda’ns, Senyor, a respondre amb sinceritat aquestes qüestions i fes que sapiguem amb certesa que sempre estàs amb els braços oberts, esperant el nostre penediment.

9. ...el van treure fora de la vinya i el van matar. (Mt 21, 33-43.45-46)

La comparança del poble d'Israel amb la vinya del Senyor és molt corrent en els textos de l'Antic Testament. Per quan Jesús la fa servir està utilitzant un llenguatge que als seus seguidors i als jueus en general els és conegut.

Nosaltres, potser no tenim el bagatge històric de la metàfora, però com a cristians sabem indentificar amb una certa facilitat els papers de la narració.

El Fill ve a recompomdre la relació entre el poble i Déu. De sempre ha estat una relació asimètrica, amb un poble infidel i un Déu constant en el perdó i en l'aliança a pesar de les infidelitats i els pecats del poble jueu. La resposta dels vinyaters és la resposta dels poderosos del poble: acaban per sempre el problema. I és la intenció dels fariseus i els sacerdots, davant el "problema" de Jesús.

Deixant totes aquestes intencions dels mestres de la llei, Jesús s'avança al temps i anuncia el que serà una gran novetat: el Regne de Déu és per a tots, jueus i estrangers, esclaus i lliures, homes i dones.

Nosaltres, aparentment, hem arribat tard a aquesta discusió: Som els nous vinyaters que hem pres el relleu dels jueus, es nous teballadors de la vinya. ¿Però realment esteim donant al Senyor els fruits que espera de nosaltres? La nostra tasca te el resultat que el Senyor vol? Esteim sembrant com Ell vol, amb la seva llavor, o amb la nostra? el prediquem a Ell o a nosaltres?

--Ajudeu-nos Senyor a fer sempre la feina amb les vostres eines, amb els vostres mètodes, amb el vostre amor. Així vos podrem presentar els fruits com Vós voleu.

8. Hi havia un home ric... (Lc 16, 19-31)

Les diferències entre els pobres i els rics no són patrimoni dels nostres temps. Sempre hi ha hagut aquestes diferències.

La narració de Llatzer i el ric n'és un exemple. En ocasions s'ha emprat aquest text per a intentar conhortar els pobre en aquest món i "defensar" que la seva recompensa serà en l'altra vida. La intenció, crec. no devia ser la de la justificació, sinó la de la denuncia.

La ilustració d'avui afegeix elements més propers per a la reflexió. Ja no és "un ric" sinó els notres món occidental ric; ja no és "un pobre" sinó que és un continent pobre.

La fossa immensa que separa uns i altres en la narració de Lluc s'ha convertit en un mar carregat de patrulleres, de radars i de guardes... i de discriminació i de rebuig per als pocs que salven la vida travessant el mar.

Déu clama al costat dels pobres. Fins i tot en el cas que els pobres ens poguessin perdonar la nostra indiferència i el nostre rebuig, Déu ens demanarà comptes de la nostra actitud. Déu no vol que ningú pateixi. Déu clama a favors dels pobres.... i nosaltes ens feim els sords.

-- La nostra manera de viure condemna altres a la pobresa. Feis, Senyor, que sapoguem compartir el que tenim amb ells,  i no tan sols les miques que ens sobren i que cauen de la nostra taula.

7. ...però el tercer dia ressuscitarà. (Mt 20, 17-28)

Per tercera vegada anuncia Jesús als seus deixebles que ha de morir i ressuscitar al tercer dia. Per tercera vegada els deixebles no entenen de que es tracta.

La mare de Jaume i Joan tampoc entén que Jesús pugui ser un Messies "no d’aquest món". Per açò demana el que demana: honors per als seus fills, sense pensar en la creu. La creu i la resurrecció són dues cares de la mateixa moneda, una dolorosa i l’altre amable, una que volem defugir i l’altra que ens estira.

A pesar de ser dues cares de la mateixa moneda, en la seva resposta, Jesús desvincula la recompensa del martiri, encara que sap que tant Jaume com Joan el patiran. No està en la seva ma concedir la glòria.

Però destaca, a continuació, el tarannà que vol marcar per als seus deixebles: el servei. "no faceu con els poderosos" els diu. Vosaltres, per a "destacar", heu de servir més i millor als altres, els vostres germans. Fins a fer-se esclau seu. I no és una manera de parlat o una postura o una proposta o una imposició banal. Es tracta, simplement, de seguir el seu exemple, la seva trajectòria vital, amb el final de passió inclòs.

El Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir. D’aquí unes setmanes, el Dijous Sant, ho rememorarem, en el lavatori dels peus, en el que Jesús capgira l’ordre de valors de la societat.

En la nostra societat, els poderosos i els rics, encara tenen el privilegi de "ser servits" per altres. Nosaltres, inconscientment, cerquem massa vegades ser servits, o simplement, ens abstenim de servir, "algú ho farà..." No pot ser així si ens deim seguidors de Jesús.

-- La nostra capacitat de servei, Senyor, és minsa. Ajudeu-nos a créixer en el servei als més petits, als que no ens ho poden recompensar

6. tots vosaltres sou germans. (Mt 23, 1-12)

L'evangeli d'avui te clarament dues mitats, la primera "dedicada" als escribes i fariseos i la segona dedicada als propis deixebles, a nosaltres.

Als fariseus els recrimina el "doble rasser" amb el que mesuren: imposen càrregues pesades als altres, però ells mateixos no compleixen els decrets que promouen. Acusar algú d'ocupar la "càtedra de Moises" vol dir ussurpar la Llei, posant-se en el lloc del que ha rebut de Déu l'Aliança. Si encara fossin coherents amb les propies aplicacions de la llei... però l'acusació precisament és que ells no les compleixen! Es queden en els aspectes superficials, els mantells, les filactèries... però tenen el cor enfora de Déu; presumeixen de ser mestres i guies, però no escolten què denama Déu.

La segona part és adreçada als deixebles, amb indicacions de com han de ser les seves actituds: servei, humilitat, sense voler ocupar el lloc de Déu, ni el de Jesús.

La realitat dels fariseus és, però, facilment equiparable a la dels "cristians vells", els pobles que com el nostre, te llarga tradició cristiana. En ocasions, com els passava als fariseus, ens quedem en la lletra de les normes, en la rubrica de les celebracions, en el Codi de Dret, mentre els germans pateixen, o simplement s'allunyen de Crist.

-- Senyor, feis que tornem a les arrels del vostre missatge, a la sencillesa i la humilitat dels criats, per a servir-vos en els gerrmans

5. Tal com mesureu sereu mesurats (lc 6, 36-38)

Aquesta afirmació del títol és molt semblant a la de l'altra dia, dijous si no record malament. Jesús ens posa els altres com a mirall en el que poder-nos trobar amb ell. Podrien dir que, tot el contrari que els vampirs o els fantasmes, que no tenen imatge en el mirall, Jesús el trobem quan ens enmirallem en els altres. Dificilment podem trobar-nos amb Jesús si defugim els altres, els nostres germans.

Certament que les estones de quietud, de soledat buscada, de recés, són necessàries i profitoses per a trobar-nos amb Jesús, però mai seran suficients si fugin dels germans.

Aquest advertiment ve precedit d'una afirmació relacionada amb la generositat: "Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura...". Com saben els sembradors, si no sóns generosos amb la terra, en la sembra, en l'adob, en la cura, la terra no serà generosa amb ells. De la mateix manera ens adverteix Jesús amb el tracte que tindrà Déu amb nosaltres.

Si retreim als altres, ens retreuran, si perdonem, ens perdonarà. Permeteu-me que avui afegeixi un conte:

Hi havia una vegada un ancià savi assegut a l'entrada d'una antiga ciutat. Un jove viatger es va aturar a la porta, abans d'entrar a la ciutat i li va preguntar a l'ancià: "Quina mena de gent viu en aquest poble?" L'ancià savi li va contestar amb aquesta pregunta: "Quina classe de gent havia en el lloc d'on véns?"

"Oh, havien mentiders, lladres, tramposos, borratxos, drogoaddictes, xafarders, gent terrible," va replicar el jove viatger. L'ancià movent el seu cap li diu: "La gent d'aquest poble són iguals."

Després un altre foraster es va aturar a fer-li la mateixa pregunta, i de nou l'ancià savi li va preguntar a qui li preguntava: "¿Quina mena de gent hi havia al poble d'on procedeixes?"

El segon viatger li va contestar: "Oh, vinc d'un gran poble. Allà hi havia bona gent, treballadora, honesta, servicial." L'ancià va somriure i li va contestar: "La gent en aquest lloc és així mateix."

La persona que ha après a estimar ia perdonar usualment experimenta tolerància de part d'altres. Però la persona que és aspra, condenadora i crítica cap als altres, usualment es confronta amb la mateixa disposició dels altres cap a ell.

I així ens va el món...

el gest d'avui: PREGUEM DRETS

Al llarg de la celebració de l'Eucaristia els fidels ens posem en diferents postures, segons els moments.

Les postures són tres: drets, asseguts o agenollats.

El qui presideix la celebració, el prevere o el Bisbe, en tres moments especials de la celebració diuen una oració en nom de tota l'Església, especialment dels presents en la celebració. Aquestes oracions són :

La oració col•lecta, després dels ritus d'entrada, l'acte penitencial i el Glòria, si es canta o resa

La oració sobre les ofrenes, abans del prefaci i la pregària eucarística.

La oració de postcomunió, després de combregar tota la comunitat, abans del comiat.

Aquestes tres oracions les diu el prevere en nom de la comunitat, no com a pregària seva personal. Per açò la nostra actitud s'hi ha de correspondre.

La primera i la última venen precedides de la invitació "Preguem...".

• Durant la oració col•lecta, després del Glòria o l'acte penitencial continuarem drets. 
• La oració sobre les ofrenes ve precedida d'una invitació més llarga: "Pregau, germans i germanes, perquè aquest sacrifici, meu i vostre sogui agradable a Déu, Pare omnipotent." o alguna de les fórmules alternatives.En resposta a aquesta invitació, ens posarem drets, per tal d'acompanyar el prevere amb la nostra pregària en silenci.
• En sentir la invitació "Preguem" després del silenci que ens permet fer pregària personal després de combregar, ens posarem drets per a la Oració de postcomunió.

En tots aquests moments, el qui presideix deixa uns moments de silenci entre la invitació i la oració, per tal que cadascun pugui ajuntar-hi la seva pregària personal.

4. --Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo. (Mc 9, 2-10)

Les lectures d'aquesta setmana, encara que són distants en els temps les seves narracions, tenen alguns elements en comú que voldria destacar.

La lectura del sacrifici d'Isaac, metàfora com s'ha dit tantes vegades del sacrifici del Fill, ens situa en una muntanya. La Transfiguració també ens hi situarà. També serà en una muntanya la narració de la mort de Jesús, al calvari.

Que tenen les muntanyes per ser tant especials. La muntanya és lloc de trobada amb Déu. Moisès, Elies, a més dels que ja hem dit, tenen una experiència de Déu a la Muntanya.

Però i les històries que tenen en comú. Podem dir que una i altra tenen el mateix fil argumental, encara que els detalls de la història siguin diferents. Podem contemplar les dues lectures, fent l'exercici de cercar semblances.

En el camp simbòlic, fent un resum, podem dir que són dues històries que "acaben bé", però tenen un "punt de tensió". La narració d'Abraham és evident, però tot i açò, hem de veure qu tan sols la intervenció de Déu li dóna un final feliç. La Transfiguració sembla que no te "moment difícil". Jesús, però l'hi posa quan adverteix els deixebles que, abans, ha de morir. En la narració de la Passió, que tenim com a rerafons, el moment de la mort, amb el seu patiment, és el centre. La transfiguració és, per als deixebles, un tast del que serà la glòria de la Resurrecció. Jesús dóna aquesta mostra abans de la passió per tal que intentar que els deixebles entenguin millor que tot el que ha de passar te un sentit amagat, difícil i diferent.

Si en la narració d'Abraham i Isaac, la pujada a la muntanya és tensa i la baixada feliç, l'anada al Tabor és a l'inrevés: la pujada és intrascendent ("anem a fer una excursió amb el Mestre...") mentre que la baixada és discutint "que vol dir açòde ressuscitar d'entre els morts". El Calvari ens deixa en la espera, sense desenllaç definitiu. L'aparença de fracàs impedeix casi qualsevol esperança.

En totes tres situacions, però, que te la darrera paraula és Déu, com en totes les ocasions de la vida, encara que no ho sembli. Déu envia l'àngel a Abraham; Déu ens demana que escoltem el Fill; Déu ressucita Jesús d'entre els morts.

Aquesta certesa és la que manifesta Pau als cristians de Roma: "qui es pot posar en contra si tenim Jesucrist -aquell que ha ressuscitat- a favor?"

La nostra vida ens du a moltes muntanyes. En ocasions ens sembla una "muntanya russa". De vegades és la pujada, la que es difícil; en ocasions és la baixada, la que te tensió; en ocasions ens sembla un calvari, que en aparença no te solució.

Mantinguen, però, l'esperança de que la darrera paraula sempre la te Déu, i sempre serà una paraula de consol, d'ànim, de coratge.

-- Doneu-nos, Senyor, la vostra esperança. Feis que esperem sempre la vostra Paraula. Ajudeu-nos a viure en el vostre Amor.