27. ...aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (Lc 1,1-4. 4,14-24)

El compliment de les escriptures, de les promeses de Déu al poble d'Israel era en temps de Jesús una de les mes grans expectatives i esperances que tenia la gent, més considerant que políticament estaven sotmesos al domini romà.
La presentació de Jesús en la sinagoga, segurament no va ser novetat. Com a jueu adult, devia ser habitual veure'l allà. Potser també que llegís alguns textos.

Almenys dues coses van causar sorpresa aquell dissabte: la primers a nosaltres ens pot semblar intranscendent  però als jueus del S. I no: es va asseure. Tan sols els mestres reconeguts s'asseien per impartir les seves classes, o per a instruir els seus alumnes o deixebles. El fet que Jesús s'assegui significa, per als jueus, que se sent dipositari d'una autoritat que ells no coneixen, que qüestionen. No es estrany que tots els ulls estiguessen fixos en ell.

La segona acció que va causar estranyesa és que, amb aquesta autoritat, digui que en ell s'acompleixen les profecies d'Isaïes. Declarar-se ungit del Senyor, disposat a portat la llum, la llibertat, es pràcticament manifestar-se com a Messies.

A les nostres assemblees proclamem aquest text i l'hem de saber encaixar en la nostra vida. L'escena que es dibuixa s'assembla prou a les nostres celebracions de la Paraula, a la primera part de la eucaristia, amb les lectures i l'homilia. 

Nosaltres també, com Jesús i amb Jesús, som enviats a portar als cecs la llum, la llibertat als oprimits, la bon nova als pobres. I, com Jesús hem rebut l'Esperit, en el baptisme, que ens fa fills de Déu i ens dóna les forces per a dur endavant aquesta tasca.

Potser ens manca consciència d'aquesta filiació, d'aquestes forces i d'aquest encàrrec. Potser hem de prendre'n consciència i, amb valentia, fer, com Jesús, una passa al front, començant una "vida pública" que faci moure la nostra societat, el nostre entorn.

20. --No tenen... (Jn 2, 1-11)

La Mare de Déu, atenta, detecta les mancances d'aquella boda. Una boda que havia de ser normal, amb Jesús com a convidat, amb els seus amics, amb la família.  En altres circumstàncies, segurament no hauria passat res, malgrat s'hagués acabat el vi. Segurament un "ridícul" gran pels nuvis, que no havien sabut calcular bé el vi necessari,  o pels parents que havien begut més del previsible... i prou.
Hi conflueixen, però dos elements afegits: d'una banda Maria, atenta al que passa al seu voltant, preocupada per les dificultats, per les mancances d'aquella casa, d'aquella família, disposada a donar una ma; d'altra banda, Jesús, obedient a les indicacions de sa mare, malgrat el primer impuls de protesta, capaç, en nom de Déu de fer el necessari per a sortir de les dificultats.

Segurament, en una enquesta hipotètica demanant que es el més difícil de fer, sortiria amb avantatge que convertir l'aigua en vi. Avui en dia, però, crec que el més difícil és descobrir les mancances de la gent, les seves buidors interiors, les seves necessitats internes, a més de les materials, que també intentem amagar sempre que podem. 

Maria ens mostra, amb la seva perspicàcia, que la nostra tasca primers és estar atents a tot el que passa al nostre voltant. La nostra segons tasca, també com Maria, és donar la mateixa indicació: "feis el que ell vos digui".

A pesar de tot, sabem que si podem generar en el nostre entorn aquestes dues actituds, l'atenció als altres i la disposició a fer el que Jesús ens diu, la nostra societat, el nostre món canviaria molt i molt ràpid. 

Cal fer les nostres accions amb la discreció amb que va actuar Jesús: sense sorolls, sense publicitat, "despistant" a tots els que pugui, per tal que no fer encara més mal que bé. 

La nostra tasca d'ajuda social, la tasca de les nostres Caritas parroquials, es clarament dibuixada en aquest evangeli: atenció, acció, discreció.

Demanem al Senyor que siguem, com els servidors que van poar l'aigua, disposats a fer sempre el que Jesús ens demana.

17. Sant Antoni

Lovis Corinth. Detall de "Les temptacions de Sant Antoni"

Les temptacions de Sant es representen habitualment per  personificacions del diable, per dimonis  que l'envolten i que intenten de fer-lo caure en els seus paranys.
Amb tot, hem de pensar que el diable, el maligne te moltes maneres de fer.se present en la nostra vida, de posar-nos en un camí que no és els dels valors del Regne.
La dificultat dels nostres temps és, possiblement, reconèixer el mal entre les múltiples formes en les que es pot presentar. De fet, tota absència de bé és presència del mal. 

D'aquesta manera hem de prendre consciència de que les nostres accions poden ser font de mal, o les nostres omissions poden ser fruit del mal. No fer el bé és una manera de fer el mal, encara que ens costi d'entendre.
Evidentment podem fer el mal de manera activa, però d'açò generalment en som més conscients. El que més ens costa és perdre consciència de que el bé que deixem de fer, és font de mal.

Segurament Antoni, al desert, tingué moltes opcions de a desistir dels seus propòsits, per a deixar el seu camí, de deixar-se vèncer per aquestes propostes del maligne, vestides de mil maneres diferents. però també tingué les eines necessàries per a fer front a aquestes propostes. La pregària, la proximitat amb Déu, són aquestes eines, quer també tenim a la nostra disposició, encara que no les utilitzem massa.

Tan sols amb d'aquestes podem viure les crides que ens fan els evangelis: "Ven tot el que tens i done-ho als pobres." Antoni, ho va saber fer.

13. Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut. (Lc 3, 15-16.21-22)

Després de la manifestació als savis , que ens proposen veure Jesús com a salvador del món sencer, i no tant sols dels jueus, una nova manifestació de Déu. Davant el seu poble, davant els que esperen i cerquen el Messies, Déu parla en favor de Jesús, anomenant-lo Fill estimat.
Fins a aquell moment, tant sols els que eren moguts per l'Esperit podien veure en Jesús l'enviat de Déu: No havia fet encara res -d'ençà el seu naixement, amb l'estel, els àngels, etc.- que faci pensar que és enviat de Déu.
Llavors Déu repeteix en el Jordà el que al final de l'Èxode va ser la salvació: el pas pel jordà va suposar per als jueus que havien sortit d'Egipte la presa de possessió del que havia de ser la seva terra. Amb lluita, amb patiment, però amb l'ajuda de Déu.
En el Jordà, Jesús deixa darrera l'anonimat i s'endinsa en el que serà el seu ministeri públic, la seva tasca de predicació de testimoni i de donació de la vida. Déu el presenta com a Fill Estimat. Ara ens toca a nosaltres reconèixer-lo com a Fill de Déu i germà nostre.

Aquest pas, aquest moment de deixar enrere l'anonimat i iniciar el testimoniatge ha estat també el nostre baptisme. Encara que fóssim  ser batejats de petits, en aquell moment quedem constituïts com a testimonis de Crist, testimoniatge que a mesura que creixem en la fem hem d'assumir i aprofundir.
El baptisme, el nostre pas del Mar Roig, el nostre moment d'entrar en la Terra promesa, la premonició de la mort i resurrecció de Jesús... bons elements per reflexionar la nostra fe i el nostre compromís.

07. Des d'aleshores Jesús començà a predicar (Mt 4, 12-17.23-25)

Per un moment sembla que Jesús es retira, vist el que ha passat a Joan, però realment  no es així.  A part de donar compliment a l'Escriptura, Jesús fa, com tantes vegades, una aturada en el seu recorregut, per tal de prendre forces i tornar a l'acció.
Des del moment en que Joan és empresonat, Jesús assumeix la tasca de predicació, d'anunci del Regne que ha de venir, reclamant la conversió per tal de ajustar la nostra vida a les exigències del Regne.
Esteim davant el relleu entre Joan i Jesús. Com a les curses atlètiques, el segon rellevista aprofita la feina feta pel primer, i hi aboca tota la seva capacitat, tota la seva manera de fer.  Entre Joan i Jesús, el relleu també és així. De fet, Jesús, en les seves primeres manifestacions públiques tant sols repeteix el missatge de Joan. Serà després que anirà aprofundint aquest missatge, afegint el seu segell personal de Fill de Déu, i augmentant les exigències per tal de viure d'acord amb els valors del Regne que proposa.
Jesús acompanya el seu missatge amb obres, guarint els malalts, alleujant els que pateixen. La gent, veient en ell la salvació de Déu, el segueix; veient la coherència entre la seva vida i la seva obra i la seva paraula, el segueixen com ja havien fet amb Joan.

La nostra Església te vocació de "corredor de fons", però li manquen les habilitats dels "rellevistes" per tal de continuar la tasca iniciada amb anterioritat per altres, i afegir cada un les pròpies capacitats. En ocasions ens sembla que en lloc de compartir cursa, competim en una cursa. Ens manca la capacitat de donar el relleu, i també de demanar-lo. Qui pot fer un servei, s'ha de oferir per fer-lo; qui l'ha fet durant molt de temps, posant-hi tota la seva capacitat i habilitat, arribat el moment, pot demanar que el rellevin. Llavors un i altre, rellevador i rellevat, han de córrer plegats durant un tram de cursa per a finalment cedir les responsabilitats.

Si som capaços de fer-ho, la nostra eficàcia creixerà, la nostra credibilitat també.

06. Hem vist sortir la seva estrella (Mt 2, 1-12)

La figura dels savis s'ha posat altra vegada en boca de tots per la lectura ràpida del llibre de Benet XVI sobre els primers anys de Jesús. Anant a cercar tres peus al moix, entrem a detalls d'uns personatges que, en el pla simbòlic ens diuen molt més del que ens dirien en el pla històric.
Per a un poble tant tancat com el jueu, el fet que estrangers s'acostin a la seva història ja es excepcional, per tant, pot ser interessant pensar perquè l'evangelista introdueix aquests personatges, i en quin context ho fa.
Els savis són presentats com a persones inquietes, que estan atentes al que passa, no només al seu voltant, sinó molt més enllà de la llargària dels seus nassos. D'altra manera no s'haurien assabentat de l'aparició d'un estel i molt menys del significat d'aquesta aparició.
Els savis són persones disposades a deixar-ho tot, d'altra manera no parteixen de viatge, cercant el sentit d'un estel que els avisa d'un esdeveniment. Hem de pensar en els condicions dels viatges en el segle I. Si actualment anar a països llunyans encara és complex, ... imagineu.
Són persones valentes, que s'atreveixen a tot, per tal de seguir els seus designis, allò que s'han proposat. Fins al punt d'anar a trobar-se amb els dirigents del país on han anat, per tal de demanar referències d'allò que els és tant important. I saben sobreposar-se a les dificultats, perquè malgrat no rebre el suport esperat, segueixen amb el seu camí.
Són generosos, no només amb el seu viatge, sinó amb allò que tenen. El fet de presentar obsequis a un infant sense esperar res a canvi, diu molt de la seva capacitat de compartir. Son prou vius per a entendre, amb l'ajud dels missatgers del Senyor, que Herodes no és fiable, i s'entornen per un camí diferent, escampant allò que han descobert, amb tota seguretat.

És igual si són tres o dotze o... blancs o andalusos o xinesos... el que importa és que posen la seva vida en mans de Déu per Jesús, a partir d'un "anunci" que no acaben d'entendre. A partir d'aquí, la seva vida canvia totalment, passant a ser testimonis d'una nova realitat

01. Maria guardava tot en el seu cor i ho meditava (Lc 2, 16-21)

Després del Nadal, després de la festa de la Sagrada família, l'Església concentra la seva mirada en Maria. La seva aportació cabdal al misteri de l'encarnació fa que sigui així.
"Jesús, Déu i Home, fill de Déu i fill de Maria". Aquest és el fonament de la nostra salvació, perquè Jesús mor i ressuscita perquè abans ha nascut com a home.
Sense encarnació no és possible la redempció. Per açò és tant fonamental el paper de Maria.
Podem fer un paral·lelisme entre la disposició de Maria i la nostra disposició interior: Si l'encarnació no hauria estat possible sense l'acceptació de part de Maria de la proposta de Déu, sense la cooperació dels nostres cors, Déu no es pot salvar. Pot, però mai ho farà sense la nostra cooperació.
La presència de Maria en els inicis de la vida de Jesús ens fa evident que el fill de Déu és un home com nosaltres, amb totes les necessitats dels nadons, amb totes seves les fragilitats, amb totes les seves dependències. Ens ressona aquell "no es volgué guardar gelosament..."  que ens escriu Pau en la carta als Filipencs. Tota la omnipotència, tota l'existència eterna de Déu, encarnada en un infant que ho necessita tot, que ho inicia tot, que s'ho ha de fet tot.Amb aquesta petitesa assumida, ens apropa a la seva grandesa; amb la nostra debilitat assumida, ens apropa a la seva fortalesa. Assumint la nostra humanitat, ens iguala a ell, ens fa fills de Déu.
Amb tota certesa, la Salvació comença en l'Encarnació. Aprofitem l'ocasió per a apropar-nos a Jesús, ara tant tendre, tant petitó, i en la mesura que l'acompanyem en el seu creixement, ell ens acompanyarà en el nostre desenvolupament de la fe.
Maria ho feu així: ja des d'abans de néixer Jesús, va ser decididament seguidora seva meditant , interioritzant els seus gestos, les seves dites, els seus ensenyaments i el va acompanyar des del Portal fins a la Creu. Ell la va voler tenir al seu costat des de la cova de Betlem fins a la Eternitat.

26. L'Esperit parlarà per mitjà vostre (Mt 20, 17-22)

De la celebració del martiri d'Esteve, poden destacar-se moltes coses, com en poden destacar de la figura del Sant. vull fixar-me en tres: el seu ministeri, el seu testimoni, la tasca de l'Esperit.

Els relats de la institució del diaconat com a servei de les comunitats cristianes ens donen pistes importants sobre Esteve. Home ple de l'Esperit, ben vist entre els seus i de tota la comunitat. El servei de la caritat, el primer encomanat als diaques, reclama aquesta confiança per part de la comunitat que està posant els més necessitats en les mans dels diaques, per al seu acompanyament, per a ser alleujada la seva necessitat. El servei als pobres, juntament amb la pregària i l'anunci de l'Evangeli, és el fonament de la comunitat cristiana.

Els relats del martiri ens complementen aquesta imatge del servei amb la del perdó. saber viure i saber morir sense rancúnia, no és fàcil. Esteva va saber fer-ho, donant així un nou exemple de com hem de ser els que ens deim seguidors de Jesús. Retreure vells errors, recordar equivocacions i ofenses que altres ens han fet patir no és propi dels deixebles de Jesús.
Tant el ministeri que Esteve va viure com el testimoni que dóna amb la seva mort tenen com a arrel i fonament l'acció de l'Esperit. Els relats de la seva elecció i el de la seva mort martirial ens en donen raó. Tota la seva vida era empesa, inspirada per l'Esperit. 
Aquest Esperit també ens és donat a nosaltres especialment en el baptisme i en la confirmació. Aquest Esperit al que moltes vegades ofeguem i feim callar, és el que ha de modelar la nostra vida, fent que els nostres fets, la nostra manera de viure siguin coherents amb els dons que hem rebut, amb els talents que hem de procurar que donin fruit.
En el nostre temps, en que no sabem en moltes ocasions que dir, o que respondre, el mateix Jesús ens fa saber que l'Esperit serà el que posarà paraules a la nostra boca, si ens posem en mans de l'Esperit. Si esteim en comunió amb Ell la nostra paraula serà encertada, plena de seny, portadora de pau.
Esteve, patró secundari de la diòcesi de Menorca, és també patró dels diaques permanents de la nostra illa. Que ell ens ajudi i ens acompanyi en el treball de cada dia., i que acompanyi també les nostres famílies, les nostres esposes els nostres fills i filles.

25. Us ha nascut un salvador (Lc 2, 1-14)

El naixement d'un infant és sempre l'inici d'una nova situació, d'un projecte de futur, d'il·lusions dipositades. Cap però com el naixement de Jesús ha provocat tants projectes, il·lusions i novetats.

El de Jesús no és un naixement qualsevol, és la entrada en la història de Déu, que es fa un de nosaltres perquè ens estima. Jesús neix a Bet-lehem un dia determinat, d'un any concret, en una casa escollida, d'un país especial per moltes raons. Déu es fa present d'aquesta determinada manera i es dóna a conèixer a tothom: pastors i reis, pròxims i llunyans, jueus i pagans.

El missatge de Jesús, ja en ens primers minuts de la seva vida, fins i tot mentre encara no parla, ja és generós, obert, universal. Sense paraules, Jesús es dóna sense excepcions, a tothom qui el vulgui acollir. Molts del seu propi poble no l'acolliren, ni tant sols per al seu naixement. És l'imatge de Josep cercant posada, amb els hostals "tancats" a la Bona Noticia.

Naixent pobre, es posa a l'abast de tots, sense les excepcions que ser de classe elevada podria haver comportat. No tenir res vol dir que tots li podem oferir alguna cosa, tots podem compartir amb ell i entre nosaltres el que som i el que tenim.

Amb el naixement a les afores del poble, esdevé assequible per als que són allunyats de la societat, els pastors, els malalts, els marginats. I també per als vilatans, que, a poques passes de casa el poden també trobar.

Amb el seu ascendent familiar de la família de David, dóna compliment a les promeses messiàniques que el poble d'Israel espera siguin acomplertes algun dia, però a la vegada la feina humil de Josep, un artesà de poble, fa que sigui proper per a tots. De la mateixa manera que tots necessitem un moment o altra un fuster, ell serà trobadís per a totes les classes socials.

Les circumstàncies astronòmiques fan del seu naixement un esdeveniment mundial, que crida l'atenció als que, amb atenció, estan al cas de les coses que passen en el firmament, però seran només els que miren el que passa amb deteniment els que s'assabentaran del seu naixement; els que no volen o no saben, quedaran al marge.

Però tot açò no només va passar fa més de dos mil anys, sinó que, també avui, a qualsevol lloc del món, a qualsevol casa, rica o pobre, en qualsevol circumstància, si el volem rebre, neix, per a salvar-nos el Messies, el Senyor.

És tanta l'ànsia de Déu per salvar-nos que vol que en qualsevol moment de la història, al llarg dels mes de 2000 anys, Jesús pugui néixer en el nostre cor sigui el dia que sigui, sigui quina sigui la nostra realitat. Déu accepta el nostre pobre cor per a néixer com Josep i Maria van acceptar l'estable per al part de Jesús; Déu accepta les nostres mancances com Jesús acceptà néixer a les afores de la vila; Déu accepta els nostres passats, tots tenim un passat, com va acceptar el llinatge de David, vingut a menys, de Josep; Déu accepta els nostres presents com va acceptar en Jesús els regals del pastors, dels reis, dels veïns.

Alegrem-nos-en i aprofitem la invitació de Déu. Visquem amb Jesús al cor. La nostra vida serà diferent.

Bon i Sant Nadal 2012.
Venturós 2013.

 

Família Mercadal-Marques

 

23. Maria se n'anà (Lc 1,39-45)

Maria, sabent que espera un fill pren la decisió de sortir de casa seva i anar a acompanyar la seva parenta Elisabet. Es poden pensar moltes causes per a aquesta estranya decisió, molts components que fan anar fora vila a casa de la parenta. 
Pensant en Maria com a exemple de la nostra vida cristiana, hem de veure en el seu desplaçament un element que hem d'incorporar al nostre quefer: posar els altres en el centre de la nostra vida.

Aquest "descentrament", aquest deixar que els altres siguin els importants només es pot explicar amb la presència de Jesús en la pròpia vida. 

Quan donem entrada a Jesús en la nostra vida hi ha coses que quedes fora, o almenys queden allunyades del centre, per exemple: l'egoisme, la prepotència, la fúria i els "malsmodos", etc.

A la vegada, altres elements o maneres de fer prenen protagonisme: la generositat, la recerca de la justícia, l'austeritat, la necessitat d'anunciar a altres la nostra descoberta, etc.

L'excursió de Maria a casa d'Elisabet és un resum de totes aquestes coses. És posar Déu, Jesús el seu enviat, en el punt de referència, en l'eix de la vida, de manera que les altres coses girin voltant aquesta.
Així, els nostres germans seràn primer que nosaltres, les seves necessitats abans que les nostres, les seves mancances cobertes en primer lloc. Cercar la justícia per a tots serà la nostra prioritat, de manera que, amb Déu en el centre, construirem el Regne.
 

20. Sóc l'esclava del Senyor (Lc 1, 26-38)

Cada vegada que la reflexió i la pregària s'encaminen cap al misteri de l'Encarnació i es fixen en el moment de l'anunci de l'àngel, es mouen papallones a la panxa pensant en Maria.
Les nostres traduccions parlen de "noia" o "al·lota"; altres parlen de "verge". Sols amb aquesta paraula no podem posar edat a Maria, però ens hi podem acostar, perquè sabem que, en les cultures semítiques dels primers segles de la nostra era, els compromisos matrimonials es contreien als voltant dels catorze o quinze anys.
No fa falta massa esforç per pensar i entendre els trasbals que pot provocar en una persona l'episodi que narren els evangelis. Tal com ho narra Lluc, l'aparició de l'àngel, les seves paraules, l'anunci de l'embaras,  posa una mica els pels de punta. Per molt "espiritualitzada" que vulguem fer aquesta escena, pensant que la presència del missatger de Déu fos interior, i que les seves paraules siguin enteses com a fruit de la pregària intensa, no deixa de ser també una situació que esgarrifa una mica.

Amb tot el més complicat, el més difícil d'assumir per a nosaltres, un cop passat l'ensurt inicial, és la resposta de Maria. Acceptar que Déu te un paper en la pròpia vida i posar-la tota sencera a la seva disposició, és molt més compromès que tota la resta.

Donar "permís a Déu" per a fer el que vulgui de la pròpia vida és la màxima prova de confiança i aquesta confiança no es pot improvisar, sinó que és fruit d'una vida interior de pregària i de contemplació.

Certament el misteri de l'encarnació és complex, difícil, mal d'entendre, no tant per la part de les accions que Déu du a terme, sinó per la resposta oberta i generosa de Maria, segurament el més difícil de tot.

16. Així, doncs, què hem de fer? (Lc 3, 10-18)

Les paraules de l'evangeli d'aquest diumenge són certament alliçonadores. Tothom que les sent les troba plenes de seny, de sentit comú.

Compartir el vestit i el menjar, comportar-se segons les lleis en la feina, no aprofitar-se de la força ni dels càrrecs que cada un exerceix... Són els mínims que ens podem exigir.

I es que les paraules de l'evangeli d'avui no són de Jesús, son de Joan baptista, el profeta, el precursor. La primera frase, la pregunta que es fa la gent és la que hem de plantejar-nos en primera persona. 

En els nostres dies, en les nostres comunitats en ocasions ni tant sols ens plantegem la necessitat de fer alguna cosa, de canviar. Els deixebles de Joan, davant la seva predicació, oberts a la Paraula de Déu li demanen "que hem de fer?".

Aquesta actitud és la que obra la porta a la conversió, la que permet fer camí.

Les indicacions de Joan són unes propostes de mínims. Ell mateix ho adverteix: en ve un que es més fort. Jesús augmentarà el nivell d'exigència fins al màxim.  I ho farà primer de tot en primera persona: Donant-se del tot; estimant fins a l'extrem, demanant que estimem com Ell.

El plantejament de Joan és naturalment menys exigent que el de Jesús. Si volem ser seguidors de Jesús, hem de centrar-nos en el seu nivell d'exigència. El que diu Joan no és equivocar, ni dolent. és, tant sols insuficient per al Regne. Joan mateix reconeix que, comparant-se amb el Mestre, ell és indigne fins i tot de fer els treballs dels esclaus, com és deslligar el calçat. Si volem ser dignes seguidors de Jesús hem d'anar molt més enllà del que ens exigeix Joan, però hem de començar per aquí, també hem de complir el que ell ens proposa. però ho hem de fer amb la mirada posada en Jesús i amb el seu exemple.

15. ja va venir i no el reconegueren (Mt 17, 10-13)

Hi ha molta gent que passa desapercebuda durant tota o casi tota la seva vida. N'hi ha que ho fan expressament, per no tenir maldecaps; n'hi ha que ho fan per necessitat, ja que no tenen opció a fer cap d'aquelles coses que destaquen en els mitjans de comunicació; n'hi ha que son ignorats directament perquè el que fan no interessa a la societat.Possiblement seria el cas d'Elies que ens diu  Mateu l'evangelista. Durant els segles de la història Déu ha estat enviant senyals i senyalers per tal que fer-nos entendre quin és el seu projecte per a la humanitat. En general els profetes han estat ignorats, quan no han estat perseguits, maltractats i assassinats. Ens sembla que aquest plantejament que entenem històricament plausible, no ens pot passar en els nostres dies. Però la realitat és que si, com en el temps de les rondalles, el Bon Jesús vingués a passejar per la terra, segurament no el coneixeríem. I no seria perquè tingués poders d'invisibilitat, sinó perquè la nostra curta capacitat de visió ens deixaria sense aquesta alegria.La veritat és que Jesús ens ha dit que serà amb nosaltres sempre, i s'ha pres en un sentit espiritual, de presència "no-física"; també ha dit, però, que qui serveix un petit qualsevol del món , el serveix a ell. Crec que, igual que Elies al seu temps, Jesús ha vingut, és present, ve a cercar-nos, ens dóna oportunitats de trobar-nos amb ell, i no el reconeixem. En ocasions serà al revés  que li farem algun bé i no sabrem que és a ell que hem ajudat.`

Posem atenció. Qualsevol que es creua en el nostre camí diari, pot ser ell... No!!.
Qualsevol que es creua en el nostre camí, especialment aquell que ens costa més d'estimar, ÉS ELL.

14. Fill de l'home menja i beu (Mt 11, 16-19)

A quinze dies de la celebració del Nadal, l'evangelista Mateu ens posa en el cas de que que Jesús serà criticat per un fet propi de la seva humanitat.

La festa del Nadal és la humanitat de Déu, la presència de Déu en la nostra història, sortint del "temps de Déu" en el nostre temps humà. 

La humanitat de Jesús, discutida en molts moments de la història, per alguns és posada de manifest en alguns passatges dels evangelis. Quan plora pels amics difunts, quan en commou davant els mals aliens, quan menja i beu...

Crida l'atenció la normalitat de la vida i de la mort de Jesús. Essent Déu, viu exteriorment com qualsevol persona, pateix com a qualsevol persona i mor assassinat com moriria qualsevol home clavat a la creu.

La seva divinitat no es posa de relleu en cap d'els aspectes ordinaris de la vida. No és un "superheroi", amb capacitats físiques extraordinàries. Serà en la seva vida interior i amb la seva submissió en tot a la voluntat de Déu que es mostrarà diferent dels altres homes. I serà per aquests fets que Déu no el deixarà a mercè de la mort.

Sembla mal d'entendre que l'Església demani als seus preveres un estil de vida diferent de la normalitat, amb exigències que als laics semblen de difícil compliment. Veient la normalitat de la vida de Jesús,  pot semblar que seria possible un nou estil, però l'Església prima la imitació de la disponibilitat que va tenir Jesús durant la seva vida per a servir la voluntat de Déu, més enllà de la normalitat de la vida per sobre d'altres consideracions. 

Els que critiquen aquestes directrius de l'Església, fixant-se només en alguns aspectes de la vida de Jesús, haurien de mirar també la resta de la vida del Mestre. Veurien que a Ell també el van criticar per coses que ens sembles absolutament normals.

07. segons la vostra fe (Mt 9, 27-31)

El text de l'evangeli d'avui ens mostra quatre elements molt clarificadors de com ha de ser el nostre seguiment de Jesús. 

En primer lloc, descobrim una professió de fe. Ja de bon principi, els cecs proclamen que Jesús és, per a ells, el Messies, aquell que els pot salvar. Açò ho fan gratuïtament  sense assegurar-se cap detall, ni recompensa per part de Jesús.

Descobrim també la constància. Els cecs el seguien, i fins que Jesús va arribar no van tenir ocasió d'intercanviar paraules amb ell, ni de fer-li cap més petició. Només saber que és el Fill de David, el Messies, i seguir-lo a les fosques, sense saber ni on va ni fins quan l'han de seguir.

Te lloc una trobada personal. Al llarg del seguiment de Jesús, en un o altre moment es produeix aquesta trobada personal intima i directe amb Jesús. Els cecs la tenen de manera física i directe. Nosaltres de manera espiritual, però també directe. És un moment que canvia la vida. Ratificant la seva professió de fe primera, els cecs obtenen allò que han cregut. La seva pròpia fe es converteix en mesura d'allò que e´s és donat.

Finalment trobem la missió, compartint amb els altres allò que els ha canviat la vida. Jesús els ho prohibeix, perquè no vol "deutes" sinó conversió. A més, encara no és el seu moment, el moment de revelar-se al món. A pesar de tot, els cecs escampen la seva alegria, la seva nova vida, la seva salvació i la comparteixen amb tots els que troben.

Quatre elements que ens poden servir, en aquest advent, per a centrar el nostre seguiment de Jesús. Potser ens agradaria estar en un o altre punt, en un moment diferent en el nostre creixement en la fe, però els moments i els ritmes els marca Nostre Senyor. La nostra tasca és, com els cecs, travessar tots els obstacles que trobem, tots els ponts sobre torrents que ens costen tant de travessar, esperant que el Senyor ens toqui i vegem, segons la nostra fe, la seva Llum.

02. Vosaltres estigueu alerta (Lc 21, 25-28.24-26)

Primera setmana d'Advent                                                             

Els dos primers diumenges de l'Advent, les lectures ens fan mirar cap als darrer temps, aquell moment que anomenem "judici final" i que difícilment sabem com serà i del que no sabem en absolut quan serà.

L' evangeli te clarament dues parts. La primera en la que s'avancen  esdeveniments futurs, per als que no esteim mai preparats. Aquesta descripció, que en ocasions ens sembla exagerada i que en ocasions sembla treta del diari d'avui, és un dibuix que ens pot ajudar a descobrir com vivim, més que no ser l'anunci de tsunamis concrets. per dir una cosa.

La segona part ens diu, precisament com hem de viure per no tenir por d'aquell moment tant temut.

La indicació de Jesús sobre les exageracions del menjar i del beure són extensibles a molts altres aspectes de la nostra vida. En el nostre tarannà diari cometem moltes exageracions, en la despesa de menjar i beure, en el vestir, en els cotxes, etc. L'important és que totes aquestes coses no ens afeixuguin el cor, que no hi posem el cor com si fossin el més important, perquè en qualsevol moment ens poden ser preses.

La proposta de Jesús és que la pregària guanyi terreny en la nostra vida, que prengui protagonisme, per a preparar i organitzar el nostre quefer diari. Res més enfora de la realitat que pensar que la pregària en ha de fer enfora de la realitat. La oració ens ha d'apropar al món, i sobretot ha d'apropar el món a Déu, per mitjà nostre. Som nosaltres els que podem presentar a Déu les necessitats d'un món que sembla que el vulgui oblidar, que vol viure com si Déu no existís. 

Si aconseguim fer-ho així, estarem preparats pel que vengui, sigui el que sigui, i ens presentarem davant el Senyor sense por.

30. Van seguir Jesús. (Mt 4,18-22)

Les eleccions que fa Jesús dels seus col·laboradors són realment estranyes. Segurament a Galilea hi havia escribes, algun fariseu o mestre de la llei de cap obert capaç d'entendre el missatge de Jesús. Però Ell s'acosta als pescadors, gent senzilla, segurament sense estudis, per a escollir els primers a sentir de la seva boca el missatge de la salvació i ser els encarregats d'escampar-lo en el futur.
Sant Pau, en la carta primera als cristians de Corint, ens dóna una gran lliçó: Déu ha escollit els que ha volgut, nosaltres entre ells, per tal de que els poderosos i els savis quedin confosos: res del que facem pot ser per mèrit nostre, sinó per a glòria seva.

Les argumentacions, com els coneixements que tans sols s'aprenen de manera intel·lectual queden en l'àmbit de la raó, però difícilment traspassen a l'àmbit de la vida. El primer cridat, Andreu, que serà també el primer evangelitzador, explicant a Pere, el seu germà el que ha après en el seu encontre amb el Senyor, no te mèrits propis, ni per ser cridat ni per a cridar a d'altres: tot el mèrit és de Jesús, que dóna la primera passa i el prepara i enforteix per que doni les següents. I ho fa tocant el cor, no el cap.

L'evangelista Joan ens diu que Andreu, acompanyant el Baptista, descobreix Jesús i l'acompanya durant tot el dia. Arribat a casa seva, entusiasmat, explica a Pere el que ha viscut. Si la jornada amb Jesús hagués estat "de formació intel·lectual", segurament hauria explicat al seu germà que "les conjectures exegètiques del nou predicador de moda apunten...." però mai l'hauria entusiasmat.

Deixem que el missatge de Jesús ens arribi al cor, després facem una seria reflexió. Però 

hem de procurar que sigui el cor el que es mogui, ui que mogui els nostres germans. No volguem ni entendre tot, ni esperem que tots ho entenguin. Perè intentem que el que nosaltres vivim arribi al cor dels altres.

29. Redreceu-vos i alceu el cap (Lc 21, 20-28)

Mantenir el cap alt, defensar amb seguretat i solvència ens costa, en l'ambient en que ens movem. Jesús ens adverteix de com serà la realitat. Ho fa avançant fets que passaran l'any 70, amb les invasions dels romans i amb expressions del seu temps i del gènere apocalíptic.

El cert és que el nostre temps es convuls, i que -sembla- la fi del món.

La instrucció de Jesús és clara: "redreceu-vos i alceu el cap" perquè totes aquestes coses les hem d'entendre com l'arribada de la salvació. Mentre, serán moments difícils, però d'aquests n'hi ha molts, i que ens vénen per camins molt diversos: malalties, dificultats econòmiques, problemes laborals, etc. 

La nostra confiança en el Senyor ha de permetre que ens redrecem davant cada embat que ens dóna la vida. "Alcen el cap, que sou Fills de Déu" ens diu Jesús.

Saber llegir en els fets el procés que ens ha de portar al temps finals no és fàcil, i encara menys fer-ho amb serenor. Potser ens manca la confiança; potser la nostra fe es petita.

Mentre esperem la vinguda del Senyor Triomfant els darrers dies, ens preparem per a rememorar la primera vinguda del Fill, en un lloc pobre, d'una parella senzilla d'un país empobrit i batut per les guerres. Centrem les nostres forces en el que és realment important; centrem les nostres idees en allò que és fonamental i redrecem-nos, alcem el cap ben alt i visquem un Nadal com a Cristians que, fent camí, esperen el Senyor .

28. Ocasió de donar testimoni. (Lc 21, 12-19)

El nostre temps és un temps complex, casi convuls, en el que, a diferència de temps passats la nostra fe és qüestionada i rebutjada. Són molts els que estan es desacord amb les propostes de l'evangeli de Jesús i més encara ens que hi estan amb les propostes que fa l'Església (amb més o menys encert) a partir d'aquest evangeli. 

No tots els temps han estat així, però els primers segles del cristianisme eren encara més durs, perquè el fet de confessar la fe en Jesús ressuscitat podia comportat la pròpia mori i posava en risc la vida de la família en moltes ocasions.

Davant aquesta realitat, comparable a la nostra, les actituds dels primers cristians va ser diferent a la dels nostres temps. La nostra tendència és a "combatre" la indiferència amb la distància, el rebuig amb el tancament en les sagristies. Els testimonis dels primers segles ens parlen de ofrena de la pròpia vida per tal d'escampar la Bona Nova. La valentia no els venia de les pròpies forces, sinó de la certesa que els donava la presència de l'Esperit en les seves defenses.

"No es perdrà ni un sol dels vostres cabells" és un pensament mal de mantenir quan veus que et roben la vida. Només la certesa d'una nova Vida per sempre ens pot donar força.

Aprofitem la possibilitat que ens dóna la situació actual de rebuig i d'indiferència. No calen grans exclamacions i defenses apologètiques dels dogmes de l'Església. 

Potser serà suficient per fer visible la nostra fe amb fer notar la inconveniència d'emprar el nom de Déu en va ("no hi ha ni Déu..." , "me cag en ...") etc. i demanar que no es facin servir en la nostra presència.

27. no us esglaieu (Lc 21, 5-11)

La sensació de que la fi del món s'atraca, i que serà molt violenta és una sensació generalitzada. Casi m'atreviria a dir que el que ens preocupa no és tant que el món s'acabi, sinó quant hem de patir abans no s'acabi. És un pensament semblant al que tenim amb la pròpia mort.
El missatge de Jesús és clar: no ens ha de preocupar, no ens ha de generar esglai veure que les coses en compliquen.
La seva profecia, en la seva vesant més immediata, es va complir l'any 70. Alguns dels que havien sentit parlar Jesús en aquests termes devien recordar les seves paraules. Els temps, amb les guerres i les revoltes han seguit passant, però el darrers dies encara no han arribat.
Hem vist molts desastres naturals, hem conegut moltes revoltes, hem sabut de moltes guerres, però el moment del retorn del Senyor no ha arribat.

Potser no esteim apunt per a rebre'l com cal, potser no hem fet el camí que havíem de fer. no vivim com hem de viure si volem ser seguidors seus. I Ell ens va concedint pròrrogues per tal de donar-nos noves oportunitats, que mai aprofitem.

La seva generositat, la mateixa que el va dur a morir a la creu, és la que ens manté en el temps, encara que no ens ho hem guanyat. Déu vol salvar tot el món, tota la humanitat. Per açò mentre no siguem tots germans, haurem d'esperar el seu retorn.