farà obres grans

Lluc 1,57-66

Zacaries estava mut. Déu li ho havia dit. "quan nesqui l'infant, recobraras la parla". i és que ell no ho acabava de creure. "Quedaràs mut, sense poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran." (Lc 1, 20). Són les "bromes de Déu". Quan Zacaries, en el text de l'evangeli d'avui accepta realment la voluntat de Déu i li posa al seu fill el nom que Déu vol, li torna la paraula. I la empra per alabar Déu.

La gent, que sabia de la mudesa de Zacaries, la relaciona prest amb l'infant i el seu naixement. Prest es demanen "que serà aquest infant?". No tenen resposta; no poden feure el futur. Han descobert, però allò més important i que fa diferent la vida de Joan d'una altra: "Realment, la mà del Senyor era amb ell."

Quan la ma del Senyor és amb nosaltres, quan nosaltres ens posem a les mans del Senyor, Ell pot fer coses grans amb nosaltres i en nosaltres.

Si ho volem veure així, és el mateix cas de Maria. Ella es posa en mans de Déu, la ma de Déu és amb ella i junts fan coses grans; Joan té amb ell la ma del Senyor, i farà coses grans.

- Senyor, que ens posem a les teves mans

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

la nostra petitesa

Lucas 1,46-56

El càntic del "Magníficat" és dels tres que ens presenta l'evangeli de Lluc el més conegut. L'hem cantat moltes vegades, l'hem resat moltes vegades, l'hem meditat moltes vegades (?) Sempre me crida l'atenció el fragment "ha mirat la petitesa de la seva serventa".

En el nostre món, el que priva, el que tothom vol és ser gran. Maria, la més gran entre totes les dones, la beneida de Déu, -Elisabeth li ho acaba de dir- respon posant per davant la seva petitesa. Primer accepta la proposta de Déu. Humilment. Després canta la grandesa de Déu, que ha mirat la seva petitesa. Sap (l'evangelista li posa les paraules a la boca), que serà anomenada benaurada. Però ella sap que no es merit seu, sinó de Déu.

Quantes vegades ens gloriem de la nostra grandesa, com si allò que aconseguim sigui mèrit nostro?. Quantes vegades posem les nostres capacitats per damunt de la providència?

Reconeguem, com Maria, amb molts més motius que ella, la nostra petitesa, i reconeguem que, si res feim bé, és per gràcia de Déu.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                       

Maria, altra vegada

Lucas 1,39-45

LLegit en dies diferents, encara que seguit, és més dificil veure la continuitat.

Tot d'una que Maria ha acceptat la Maternitat, és empesa a ajudar Elisabeth, la seva cosina.

Aquesta, ja major per a tenir fills (segons el sentit humà) és la prova que l'àngel ha donat a Maria del poder de Déu, a qui tot és possible.

L'evangelista ens presenta l'escena de manera que la podem immaginar. Elisabeth dins casa seva i Maria que arriba despres del viatge. "Bon dia, que hi ha algú?"

"...l'infant va saltar dins les seves entranyes". Avui si que ens mostren les emocions!.

Entre els bategs de l'infant i les pessigolles a la panxa que ens fan les emocions fortes, Elisabeth devia tenir un moment molt fort.

La decisió de Maria és, a la vegada, decisió de cosina que vol ajudar, i possiblement la primera "missió". Maria com a primera creient, ha acceptat, abans que Jesús prediqui en veu alta el seu evangeli, que tot el que facem a qui te necessitat, li ho feim a Ell.

Maria, fins abans del Naixement, ja ha començat aquesta tasca.

"Feliços els compassius..."

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

Una de Maria

Lluc 1,26-38

Les paraules de l'àngel les hem repetit mil i una vegades: "Déu vos salvi Maria, plena sou..."

Haver-les recitat molt no és sinònim d'haverles meditat molt. Si un intenta fer-se la idea dels sentiments dels protagonistes de les escriptures (en parlavem l'altra dia) pot imaginar-se quin "mal-de-panxa" hi ha darrera "Ella es va torbar en sentir aquestes paraules... ". Aquestes redaccions ens mostren persones aparentment sense emocions!

El més important, però, del text d'avui no són els detalls que li dóna l'àngel, sinó la resposta de Maria: la seva total disponibilitat.

Hi ha un moment de dubta, pero no pel "què", sinó pel "com". "Com podrà ser això, si jo sóc verge?...com serà, si no tenc marit, si no conec varó, com expressen les llengues bíbliques?

La resposta de l'àngel seria per acabar de fer dubtar a qualsevol, però a Maria, l'omple de confiança. És llavors quan accepta la maternitat del Fill de Déu.

Josep i Maria són, davant la voluntat de Déu, com dues fulles que es deixen moure pel vent, no en la direcció que volen, sinó com el vent , Déu, vol. Són com les algues dels torrents o de la mar, que es deixen meure amb l'empenta de Déu, acceptant el seu pla.

Nosaltres normalment volem ser com a ullastres que es mantenen incommovibles davant el vent; com puntals que aguanten temporals de tramontana... i al final hem de caure rendits, o lluitem amb Déu enfadats.

Al final la voluntat de Déu surt endavant. Afortunadament Maria i Josep l'han acceptat, fent possible el Nadal, l'encarnació.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

Un altra de Josep

Mateu 1, 18-24

Quines coses. M'ho he mirat a tres bandes diferents: l'evangeli d'avui és el mateix de la missa d'ahir!. I ara ?

Sempre que llegeixo aquest fragment dels evangelis m'acud a la memòria l'unic fragment que jo me sé dels "Pastorells", versió de Maó, que diu:

"Oh Josep, fill de David,
no abandonis a Maria,
perque és motiu d'alegria
allò que et té tant afligit".

La literatura popular es fixa en allò que l'evanglei dissimula, o passa directament per alt: les emocions humanes.

El "Josep de l'evangeli" apareix fred, distant. Home just, decideix de desfer l'acord matrimonial en secret. ¡Com si en un poblet com Natzaret no s'hagués sabut!. Però l'evangelista no recull l'angoixa que devia passar abans de prendre la decisió. Tots, quan hem pres decisions importants, hem tingut moments dificils.

El "Josep dels 'pastorells'", que no són l'evangleli, ens és més proper als nostres sentiments en un moment com aquest L'àngel de la funció, almenys li reconeix que la decisió l'ha de tenir afligit. De cap manera és una decisió que haguñes pogut pendre sense patiment.

El mateix passa amb l'angoixa de "l'infant perdut i trobat en el Temple" com diu el misteri del Rosari. Els qui tenim fills o filles podem pensar que entre el "perdut" i el "trobat" hi ha tres dies de patiment, d'angoixa total i absoluta pel fill que ha desaparescut.

Siguem capaços de posar també sentiments a la Sagrade Escriptura. Sense afegir sensibleria, podem trobar-nos amb les persones que protagonitzen aquests relats. Potser ens seran més propers, i n'aprendrem algunes coses.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

Josep, home de poques paraules

Mateu 1,18-24

 

... o de cap paraula. en els evangelis no apareix cap paraula en boca de Josep. En coneixem els pensaments, que l'evangelista ens explica, però en cap moment poden llegir un diàleg protagonitzat per Josep.

Josep sembla home de poques paraules, però home de fets. Deixant de banda el seu aspecte, si era molt major o no per casar-se amb Maria, si era vidu o tenia altres fills, el seu "fer" és fonamental per a la Encarnació. Possiblement tan

t, encar que de manera diferent, com el de Maria. En una societat com la jueva del S. I, un infant sense pare, no tenia cap opció en la vida. Josep li dóna la "filiació davídica", ja que el parentiu ve per via paterna, i no hem d'oblidar que als ulls de tota la gent, Josep feu el seu pare. Josep, possiblement també l'encarregat de la seva instrucció humana i religiosa. El paper de Maria és fonamental, però els constums religiosos dels homes, la seva assistència a la sinagoga, els va rebre de Josep. No oblidem que (encara ara) homes i dones no pregen junts en la religió jueva.

Home de poques paraules, pero de fets fonametnals. Sobretot és un hpme obert a l'acció de Déu, com Maria. La seva disposició a acollir els missatges que Déu l'hi envia en somnis, en són una bona mostra. La Mare de Déu explicitament diu "es faci en mi la vostra voluntat". Josep no diu res. Pero des d'aquell dia "la va prendre a casa la seva esposa"

Els homes d'avui, ens perdem en "molta renou i poques nous". Ens omplim la boca... per a ben poca cosa, poca acció, al final.

...

Una altra cosa a apendre de la Sagrada Família.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                            

Aquesta si, des de Vietnam.

En Bep Guàrdia, el nostre glosador, ha contestat un correu. Es veu que a Vietnam té connexió, hi l'aprofita.
Li deia que el tenim present en la pregària, en aquest viatge generós, a recollir na Clara.

Avui he trobat contestació (glosada, per descomptat):

M'ha donat molta alegria

veurer-vos pregant per mi
per sagrada solec tenir
tota família que es reunia.
No som Josep i Maria
a més ells van tenir un fill
noltros hem tingut un'altre filla
que ès sa més gran alegria
que acabam de tenir

... i aquesta foto. Us la pos. així la disfutam junts.

D'aqui quatre dies, lis diran que s'assemblen i tot.


Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

el paper de les dones

Mateu 1,1-17

És una mica ensopit l'inici de l'evangeli de Mateu: la llista genealògica de Jesús, començant per Abraham. Sort que no ha començat per Adam!!.

La llista te alguna peculiaritat. És evident que la intenció és "demostrar" que Jesús és el "que ha de venir", fill de David, fill d'Abraham. Però, en contra de totes les previsions i els costums d'altres genealogies, apareixen tres o quatres dones a la llista. La primera és Tamar, que en un moment és confusa amb una prostituta.Una altra és Rahab, la prostituta (aquesta d'ofici) que acull els espies d'Israel a casa seva a canvi de salvar la vida. també i figura la dona d'Uries, aquell que David va enviar a primera línea de combat per tal de deixar vidua la seva dona, i poder-la tenir.

La darrera de la llista és, evidentment, Maria. En contraposició a les altres, la tenim (i ho és) com la Purísima, sense màcula, (casi) perfecte.

Pero les altres dones de la llista hi són per a fer-nos donar raó que tots som important en el Regne, que també la gent de dubtosa fama tenen el seu paper necesdsari i imprescindible, que les qui no comptabilitzen en el món si que són considerades a efectes de Déu.

Potser així nosaltres també els tindrem en consideració.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

una canya

Lluc 7,24-30

En ocasions ens sembla que el llenguatge dels Evangelis és caduc, anticuat. l'evanglei d'avui ens mostra (és una broma) que no és així. Jesús ens diu que Joan "és una canya". Potser que jo estigui desfassat, però m'ha sonat a "modern". Certament Joan va ser "una canya" en el sentit metafòric "modern", canyero. "Canyero" perque va denunciar els abusos del rei que feia i desfeia a seu gust amb les dones i les filles dels seu germà; "canyero" amb els fariseus ("raça d'escurçons", els diu) que imposaven als altres deures impossibles de complir, "canyero" amb tot el poble que havia abandonat el sentit de poble escollit per Déu.

De vegades diuen que l'Església és canyera, però jo crec que encara no ho és prou. Hi ha questions a les que dóna importància suficient, però en deixa moltes com a oblidades. El "pecat social", la injusta distribució de la riquesa, la discriminació dels països del Sud, a pesar de ser condemnats per l'Església, i no us càpi cap dubte que en els documents de la Doctrina Social és mol clara aquesta condemna, s'en parla molt menys que de moral sexual, per exemple.

Joan preparava el camí del Regne amb la seva "canya". Si, com comentava l'altra dia, nosaltres podem fer Regne posant els petits, els debils, els "prescindibles" davant en les nostres prioritats, potser hen de ser més "canyeros" en algunes d'aquestes injustícies socials.

elc cecs, els coixos...

Lluc 7,18-23

... els drogadictes, els aturats, els marginats...

els "prescindibles" de la societat del temps de Jesús són els qui primer es veuen acollits i guarits per Ell. I aquest és precisament el gest que indica als seguidors de Joan que el Regne es aquí.

Avui en dia gràcies a Déu i als avenços de la ciència, mols coixos caminen, alguns cecs i veuen. però s'han afegit a aquells "prescindibles" molts altres tipus de persones que abans no existien. ¡Fins i tot hi ha "pobres" que només ténen doblers"!!

Jesús els escull com a primers en el seu Regne, però nosaltres encara els dediquen només una part de la nostra Església. Certament Caritas s'esforça en acollir i ajudar aquests, siguin com siguin les seves necessitats, però en general segueixen essent els grans absents de les nostres comunitats.

¿quin missatge enviarem a qui ens demani?

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                      

com un calcetí...

Mateu 21,28-32

Allò de que els darrers seran els primers, ens agrada, i creim que és un nou estil de veure el món, però açò de que els publicans i les prostitutes arribaran antes que nosaltres al Regne, ens costa de creure.

Jesús, en molts moments, capgira com un calcetí, de dalt a baix, l'ordre establert. Ho fa en el Sant Sopar, rentant els peus als seus amics, que és feina d'esclaus; ho fa en el passatge d'avui de l'evangeli.

Tenim el costum de pensar que les coses no poden canviar i que les nostres convencions, les nostres maneres d'entendre i explicar les coses, han de ser inamovibles, per sempre. Jesús insisteix que el Regne és diferent, que les nostres "manies" ni hi valen, que les nostres clasificacions no tenen valor, que les aparences enganen.

Als jueus piadosos, sentir que els publicans, pecadors públics, cooperadors dels enemics romans, els passarien al davant els rebel·la; sentir que les prostotutes, dones que hanvien perdut el sentit de l'honor propi i de la seva família, que havien deshonrat el seu clan, els passarien al davant, els incomoda.

Als cristians piadosos... també. Perque som incapaços d'entendre que la classificació de mèrits per entrar el Regne no és humana, sinó de Déu, i els valors de Déu no són els nostres.

Si canviem els nostres valors, nosaltes també posarem els pecadors i els desvalguts al davant en les nostres prioritats.

Així faren realitat la dita de Jesús: els darrers seran els primers i els primers seran els darrers... ja en el nostres dies. Així farem el Regne.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                         

des de Vietnam, o pel camí

En Bep, na Geni i na Roser són a Vietnam, o pel camí. Van a recollir na Clara.
A pesar de ser tant enfora i en una viatge tant important, segueix glosant, i enviat alguna glosa.
Aqui teniu l' d'avui:

Dimarts III d’advent.

Ha vingut Joan, i els pecadors l’han cregut.

S’humilitat, deia un dia en Bep Sastre, etimològicament rallant, ve de “humus”, material que es produeix per mitjà de sa putrefacció de sa matèria orgànica, de sa descomposició d’essers vius, i que paradoxalment, ès sa part fèrtil de sa terra.

De lo que consideram bo, difícilment en sortirà res de millor, vaig sentir dir un dia a n’en Manolo Bonet.

També deiem un dia, que es mot pecat, descendeix de “pod” de podologia, de peu, i es refereix a tropissar, que moltes vegades ens duu a caure, a quedar allargat per entre s’humus.

Els pecadors l’han cregut
no qui es creu dret anar
I ès que crec que es tropissar
Des més gros as més menut
Molt necessari es fa
Per un poder-se aixecar
Ès necessari haver caigut

Questió de credencials

Mateo 21,23-27

Els sacerdots i els ancians estaven preocupats per les credencials de Jesús. Ells no ho veien clar, però ¿i si venia de part de Déu? La manera de fer de Jesús tant diferent de la seva pròpia, els interrogava, fent-los veure que alguna cosa extranya passava amb aquell personatge.

Jesús hi juga, com un moix amb un ratolí: Si contesten, ell els respondrà. La pregunta que els fa te trampa.

Les preguntes que nosaltres mateixos ens feim, en relació a Jesús, en ocasió també tenen trampa. En ocasions, ens feim trampes a nosaltres mateixos, amb preguntes retòriques.

D'on vé l'autoritat de Jesus?. A la Sinagoga de Natzaret ja ho deien, que tenia autoritat, que era diferent d'altres predicadors.

Potser el que mancava a aquells altres rabins i a molts de nosaltres sigui la sintonia amb els desigs del Pare, la connexió íntima en la pregària, la coherència. Jesús ens serveix de mostra en tot açò.

Potser nosaltres també tindriem autoritat, si vivíssim en sintonia, en pregària, coherents...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                        

l'home del desert

Joan, el baptista. era un home del desert. Home de paciència i de coratge. fou prou valent per a proposat a tot el poble, des del més petit fins al rei, un bsptisme de conversió, un canvi de vida, penedint-se dels seus pecats.                                                                A l'evangeli d'avui, Jesús demana als qui l'escoltes: ¿Que heu sortit a veure al desert?                                                                                     I ens ho demana a nosaltres també. i és que en el desert no hi ha res quie no poguem trobar en qualsevol altra lloc. de profetes també n'hi ha en les nostres ciutats, en les nostres comunitats, en persones que ho han donat tot pel Regne. No cal anar al desert per trobar profetes, però els hem d'acceptar i reconèixer.

Potser no reconeixem els nostres profetes. Pensem que tal o qual persona no pot ser "portaveu" de Déu, i oblidem que Déu sempra ha volgut emprar gent senzilla, flaca, per a anunciar el seu missatge.

Parem atenció al nostre voltant, no fos que tinguessim un profeta aprop, i no el regoneguem

Joan Manuel Mercadal Victory

i no el reconegueren...

Mateu 17,10-13

Mn Ballarin, capellà català, de molt bon humor i molt bona lletra, escrivia que si Jesús entrés en una església no reconeixeria la "seva Església" i que els fidels no el reconeixerien a ell.

Possiblement te raó en ambdues coses. En la primera no hi podem estar segurs, encara que molts esteim convençuts que la nostra Església, en la que vivim, ens movem i som, no és ben bé la que Jesús voldría.

En la segona afirmació, en canvi, si que podem estar ben segurs: ha entrat en moltes ocasions i no l'hem vist. Ens ha semblat veure un borratxo, o una prostitua, o un transeunt, o una drogadicte, o ... i era Ell. Era Ell, que esperava ser reconegut en "aquells més petits".

...
Ben igual els va passar als jueus amb Joan Baptista. Ell era el Precursor, però no el van saber veure. fiaven veure una altra cosa.
A l'Evangeli d'avui Jesús els ho retreu.  I a nosaltres?

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                           

Si nó és Ell, són les circumstàncies, com ens conta des de Madrid en Bep, el nostre glosador

Dissabte II d’Advent.
Elies ja ha vingut, però no l’han sabut reconèixer.


Ahir fosquet, posat que amb motiu des viatge que estem fent cap a Vietnam per tal d’adoptar na Clara, ens trobàvem a Madrid, varem anar a fer una volta per es centre, per la Puerta del Sol i la plaza Mayor. Tot son preparatius per es nadal comercial.


Em van cridar molt s’atenció, uns artilugis fets amb llaunes de coca-cola buides que representaven ser cotxos, cendrers, gerros, avions, helicòpters, etc. Col•locats Per damunt una estora. Però encara em va cridar molt més s’atenció s’homo que les fabricava, perque només estava dotat d’uns braços molt curts, i unes mans molt defectuoses de ses que en treu molt més profit que jo de ses que Déu em va posar.


Li vaig donar unes monedes a na roser, i ella lis va donar a ell. Tot d’una, ell ens va voler obsequiar amb un dels seus gerrets. Noltros no el voliem, perque ens carregaria més per s’inminent viatge, però ell va insistir tant, que as final vaig cedir, a lo que ell va replicar es “feliz Navidad” més polit que he sentit mai.

Avui de matí, mentre em dutxava, he pensat en ell i en els pares biològics de na Thi Mu Nguyen, na Clara com li direm noltros. Quina raó els haurà obligat a deixar-la a ses portes d’un orfenat?

Sempre hi haurà un Elies, un Joan Baptista que calarà foc as meu interior i em farà patir per els que pateixen.


Però també sempre hi haurà un Jesús que em farà agrair a Déu els braços sans que m’ha posat, i unes circumstàncies adequades perque em pugui guanyar sa vida per tal de donar a ses meves filles lo que sigui per sa raó que sigui no els hi han pogut donar els seus pares biològics.

Per dintre em sol cremar
Actua de modos poc fins
I m’arriba molt endins
Amb sa gent que sol rapar
Elies el tenim dins
Perque aplani els camins
Per tal de a Jesús trobar

Generació dificil...

Mateu 11,16-19

...i difícil de definir. Els castellans parlen del "perro de San Roque, que ni come ni deja comer", per indicar una persona que accepta iniciatives ni les proposa, ni te idees ni accepte les dels altres. Jesús, als de la seva generació, els diu una cosa així: no accepten le novetat del Regne, per mantenir-se fidels a la Llei, però tampoc no compelixen l'esperit de la Llei, sinó només la lletra. L'expressió de Jesús sobre la flauta i les coplantes, es basa en jocs infantils de toca i ballar, en la versió alegre, la flauta i el ball, i la versió de dol, de planys, en que els fillets i les filletes imitaven els funerals dels adults. I aquella generació és dels que no volen jugar!, ni a una cosa ni a l'altra.

Joan Baptista, auster, ascètic, nomes menja llagosts i mel boscana... ¡malament!

Jesús, comunicatiu i proper, se seu a menjar amb qui el convida...¡MALAMENT!

...

Avui encara ens passa de manera semblant:

- que els cristians entre en la vida política...¡malament!

- que opten per compromissos intraeclesials i no participen en la vida política... ¡malament!

I és que en ocasions hem de cercar la coherència:

"les obres de la saviesa acrediten que és justa", i no els titulars, ni les "fotos" que de manera fàcil es poden cercar.
"per les obres els coneixereu" i tant hi pot haver bones obres en uns àmbits com en els altres.
El que és important és ser presents en el món com a creients.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                        

El Precursor

Mateu 11,11-15

L'evangeli d'avui, com el de diumenge que vé, ens parla de Joan, el baptista. és un text complex, ja que comença amb una alabança, i acaba de manera un tant enigmàtica.

Joan és, a la vegada, el mes gran i el més petit, és el nou Elies, el precursor, i és indigne de deslligar-li les sandàlies.

En presentar-lo com a "Elies, el que havia de venir" els diu a tots els jueus, coneixedors de les tradicions i les profecies, que Ell és el Messies. Elies havia de tornar per a anunciar la arribada del Messies. És el que han profetitzat tots els profetes fins a Joan. Ara ja no serà més promesa, perquè la profecia, l'anunci, és fet realitat. En Ell, s'acompleixen totes les profecies i es realitzen totes les esperances.

I ens avisa: "Qui tengui orelles..." Aquest missatge no arriba a tothom. No tots el poden (el podem) entendre i acceptar. Cal, de part nostra, disposició per a fer-ho. Tampoc hem d'esperar que tots aquells als que nosaltres proposem aquest missatge l'entenguin i l'acceptin.

"No ha de ser el deixeble més que el mestre!"

Però no ens hem de cansar de fer correr la notícia: "El Regne de Déu es aprop"

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

La Immaculada Concepció

En algunes catedrals, la de Burgos, per exemple, hi podem trobar una capella "de la Immaculada Concepció" en la que el centre del retaule no hi figura la Marte de Déu. En una visió curiosa de les coses, hi trobem una talla de Sant Joaquim i Santa Anna, fent-se una abraçadeta, com qui es troba en un aeroport després d'uns dies de separació. Em sembla una visió curiosa perque dóna a entendre que el pecat original, aquell del que Maria va ser preservada, no ens ve per la desobediència d'Adam, sinó per la concepció humana normal entre un home i una dona. Si aquesta talla ens presenta aquest moment de la Immaculada Concepció, li esteim donant el mèrit als pares de Maria, i no al pla salvador de Déu. En ocasions la reflexió teològica va per un costat i les mostres artístiques, per un altra.

La festa, els textos de la litúrgia, ens fan present la generositat de Maria, el seu "SI" incondicional a la proposta de l'àngel, la proposta de Déu, per a fer possible la Encarnació. Déu, que tot ho sap, havia preparat al seu Fill una estada sense màcula.

Destaquem l'acceptació, la generositat de Maria. No vulguem fer interpretacions fàcils del pla de Déu, i intentem, en la mesura de les nostres forces, donar el nostre "si" cada dia, a cada moment, cada passa.

Com Maria.




Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                          

¿I si mentres tant...?

En la situació en la que Jesús planteja la pregunta que encapçala l'escena que proposa la imatge del Bon Pastor, la resposta era evident. En ocasions el mateix Jesús reconeix la diferència entre l'actitud d'un pastor propietari de les ovelles i un pastor a lloguer.

Però és que avui en dia la situació ha canviat prou per a donar peu a una resposta diferent de la que espera Jesús: ¿I si mentres tant vaig a cercar l'esgarriada fugen les alrtes? ¿I si m'en roben alguna? ¡Al cap i a la fi, s'ha esgarriat perque ha volgut, aqui ho tenia tot...!

I així d'una en una, o en ranxets més o menys grans tenim moltes ovelles "despistades". Algunes són aprop del ramat, encara que "mengen de banda"; altres refusen de pla pertanyer al nostre ramat; altres voldrien que el ramat fós dispersat i desaparagués.

Però el pastor les ha d'anar a cercar. Sense descuidar indefinidament les altres ovelles, que estant en el ramat, també necessiten atenció. Imagineu l'alegria si les arribem a trobar totes!!

Que aquests dies de Nadal, que s'atraquen, ens ajudin a fer-nos presents en tants de ambients en que hi trobem persones que, per una o altra raó, no formen part del nostre ramat.

Com deiem l'altra dia: !quina feinada... i que poques mans!

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                                       

Beatriz. Sor Beatriz

Avui ha estat un dia molt important per a la comunitat de Religiones Concepcionistes Franciscanes de Maó, un dia de joia: una professió religiosa sempre ho és.

Però és que aquesta professió religiosa de Sor Beatriz Villeda, té notes internacionals. Ella és hondurenya, i és la primera Concepcionista Franciscana hondurenya, i a més la primera religiosa contemplativa de la seva diòcesi que fa aquests vots. En tots la història de la diocesi de San Pedro Sula mai cap dona havia lliurat la seva vida a Déu, en la pregària contemplativa.

Avui aquesta hondurenya ha fet públicament ofrena de la seva vida a la pregària, a la eucaristia, a la Immaculada. Ho ah fet davant les seves germanes de comnitat, davant el Srm Bisbe, davant bona part del presbiteri de Maó i d'una comunitat que omplia la capella del monestir.

Amb l'exemple de Santa Beatriu de Silva, fundadora de l'ordre, i la nostra pregària, que sigui l'inici d'una vida profitosa per a la Comunitat eclesial, aquí i a Hondures.

Aquesta professió, que vam viure ahir, és fruit de la "locura de l'Esperit" de les nostres "monges tancades", que en lloc de recular davant les dificultats de mantenir la comunitat amb monges que van fent anys i sense noves vocacions, van fer la passa decidida de resopondre a la crida de Mons Angel Garachana, Bisbe de San Pedro Sula, demanant una comunitat de comtemplatives.

Que sigui per  tots motiu d'alegria i de pregària. Hi ha altres joves en discerniment, intentant descobrir la crida de Déu en els seus cors.  Tinguem-les presents en les notres pregàries, com i tenim els nostres seminaristes.

Què és més fàcil...?

Lluc 5,17-26

La disjuntiva que Jesús proposa als fariseus no és segurament la que els que protesten volien sentir. Per a ells la questió és si podem o no intervenir en la relació de Déu amb els altres. Qui pot perdonar pecats, sinó Déu? acceptar que Jesús perdona els pecats, és acceptar-lo com a Déu. Per per a Jesús hi ha una cosa que no és questionable: la salvació d'aquell que, amb fe, s'acosta a Ell per a ser salvat. Per açò la seva pregunta: Què és més fàcil? com qui diu, ho diré com tu vulguis, però aquest bon home, serà salvat, de la seva malaltia, del seu pecat, d'allò que no el deixa ser feliç, que no el deixa viure com a fill de Déu. La persona sempre per damunt de la norma. El dissabte, per a l'home.

La reacció dels fariseus i els doctors de la Llei demostra que no tenen en consideració el patiment d'aquell malalt. Tant sols la norma que diu que els pecats es perdonen amb els sacrificis del temple de Jerusalem. A Jesús l' importa molt més la persona.

I a nosaltres?

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                          

Fariseus?

Es veu que Joan Baptista tenia un caracter fort, per no dir'ho d'una altra manera. L'empipada que li agafa quan veu alguns fariseus en la cua per a fer-se batejar, "com si" s'haguessin arrepentit dels pecats, és momumental. Lo que els diu és molt significatiu. I possiblement tindria raó. La seva proposta de conversió no era per a ser presa a la lleugera. És tant forta que fins i tot Jesús s'hi apunta, i canvia de vida. És l'inici de la seva activitat pública.

Que hem de dir de nosaltres? Som com els fariseus que cumplim "de boca" o la nostra conversió és de cor i canvia la nostra manera de viure?

Els fariseus estaven molt segurs que les seves normes els havien de dur a la salvació, al cel. Però potser la seva pròpia seguretat era el senyal que no ahaven prou bé. Aquest és el fil de la nostra grlosa d'aquesta setmana.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                             

Diumenge II d’Advent.Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus, venien a fer-se batejar, els va dir:
Cria d’escurçons, ¿qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s’acosta? Mt 3,1-12


El que ens fa mal, no ès sa diversitat dels dogmes que trobam a ses distintes religions que coexisteixen al Món, sinó es nostro dogmatisme. Per açò, si cadascú de noltros posés en pràctica allò que fermament creu que ès la voluntat de Déu, es resultat seria es caos més absolut.

Sa culpa la te sa certesa. Sa persona espiritual, experimenta s’incertesa, que ès un estat d’ànim que es fanàtic religiós desconeix.

No vull ser impertinent

Però açò ès lo que veig jo
Que s’evangeli duu as cor
Continuat convertiment
Per tenir desperta sa ment
Quan jo em pens que som bo
Tot d’una em torn dolent

Molta feina

Molts es pensen que a les esglésies ara hi ha poca feina. Certament a les eucaristies hi ha manco gent que fa anys, però açò no vol dir que hi hagi poca feina. Al contrari, m'atreviria a dir que hi ha més feina que mai.

Altra cosa és que la sapiguem fer, que encertem en la manera d'arribar a tanta gent que no s'atraca a les nostres celebracions. Potser no tenen res a celebrar, o no saben què celebrar. També potser que, si han entrar a una de les nostres misses, no ho havin identificat amb una celebració. O que amb la nostra actitud no s'hagin sentit estimats.

Aquestes persones, que no s'acosten a les nostres eucaristies, són els que Jesús veu com a ovelles sense pastor.

Imagineu-vos un ramat de 80.000 bens. D'aquests tan sols en passes per les mans del pastor unes poques, diguem unes 25.000. quina feinada han de tenir els pastors, per encalçar tants de bens!!

Per açò hem de pregar a l'amo dels ramats que envii pastors. Per totes les persones que encara no saben que són salvades i ho poden celebrar; per totes les que encara no sabem acollir els que venen per primera vegada, o venen poc a les nostres parròquies; per totes les comuntats que no celebren amb veritable alegria la seva fe.

Ja ho deiem al principi: Molta feina! ... i poques mans.

El seguien. A les fosques, però el seguien. (Lo que fa la fe)

M'ha fet pensar en el cant de Taizé que, amb lletra de Teresa d'Avila, diu "de noche, iremos de noche, que para alcanzar la fuente, solo la sed nos alumbra".

Mateu no entra en detalls de com els cecs seguien Jesús, sense veure-hi i sense saber on anava. Tant sols ens explica que quan Jesús va arribar a casa, aquells dos "encara" li demanaven la curació.

L'evangelista ens vol deixar clar que el "poder" de la curació no és cosa ni de ciència ni de magia de Jesús. El poder és de la fe dels cecs. Ho diu el mateix Jesús: "Que es faci segons la vostra fe".

¿Quantes vegades ens hem queixat de que les nostres pregàries no han tingut resposta?. Ens hem de demanar quantes vegades hem tingut una resposta que no era la que ens esperavem, però a més, hem de "calibrar" amb quanta fe hem demanat. quina esperança teníem en la nostra pregària.

De petit, jo volia un piano. Encara no havia entès com va açò de la pregària. Ara, en ocasions, tampoc ho acabi d'entendre. En aquel moment (fa uns 45 anys) els pares m'havien dit en altres ocasions, parlant de la pregària: "Si ho demanes amb fe, potser et serà concedit". Jo, innocent i ignorant,  demanava un piano amb fe, com podia demanar un piano amb pates o amb llums.

Encara no tenc piano. Però he après que la fe ens ha d'ajudar per a altres coses.

Els pianos es podem comprar. La fe, no.

Facem nostra la pregària dels deixebles: "Senyor, donau-nos més fe"

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

ben fonamentats

Aquest dies han estat notícia les grans plujes, sobre tot a Sant Lluís i el seu terme. A molts que han vist passar aigua a dojo pels carrers i barrancs aprop de casa seva, els semblarà molt apropiada la comparená de l'evangeli d'avui. Una cosa (una argumentació, una exposició, una relació entre persones) o una casa ben fonamentada, té opcions a suportar moments difícils.

Però cal comentar el "Senyor, Senyor" del principi de l'Evangeli. Els versets que no llegim avui, ens mostren com l'exigència de Jesús és forta: fins a aquells que trien dimonis en nom seu, els questiona l'adhesió. "Senyor, Senyor, ¿no és cert que en nom teu vam profetitzar, i vam treure dimonis, i vam fer molts miracles?" . Jesús ens diu que no són tant important aquests fets, que a nosaltres ens semblen extraordinaris, com l'adhesió personal, ferma i profunda a la seva persona i al seu missatge. Podriem treure dimonis per a lluiment personal, o fer miracles en benefici propi, i seria en va.

El fonament de la nostra fe ha de ser el mateix que dónava suport de Jesús en la seva vida: La relació intima i personal amb Déu Pare, la pregària i la dedicació als germans necessitats.

Sense caritat, ens dirà Sant Pau, som com a picarols que sonen, sense sentit, buits.

Fonamentem la nostra fe i les nostre obres en lloc ferm.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                                        

...i atents als altres.

La lectura de l'evangeli d'avui ens fa pensar que no esteim sols en el món.

Aquestes setmanes, la referència éra el final dels temps, l'Esperança (així, amb majúscula), etc. Avui, cop d'atenció als germans.

Jesús aten les necessitats dels que se li acosten, i ens mostra que ho hem de fer també nosaltres. Encara que no sápiguem com; encara que ens semble que no ens correspon a noslatres; encara que ens suposi un esforç (casi) superior a les nostres forces.

En ocasions ens queixem que els necessitats venen a les parròquies a i Caritas només per l'ajud que rebem. Possiblement també molts anaven a Jesús per ser curats, i agraiexen el tros de pa que reben. No ens ha de preocupar. Ens hem de ocupar que se sentin atesos i respectats, acompanyats en el seu patir, com feia Jesús.

I és que l'Esperança en els darrers dies, el Cel i la seva glória són inabastables si anem deixant germans pel camí. Avui per avui, en queden molts de germans pel camí. Pel camí de la crisi, de la desesperació, de la pobresa, de la droga, de...

A tots aquest ens diu Jesús que hem d'atemdre i acompanyar, "no fos cas que defallissin pel camí."

Joan Manuel Mercadal Victory