El mètode d'execució dels romans per a aquells que gosaven posar en perill el seu esquema d'estat i de govern, la crucifixió, és aplicat a Jesús.
Els torments que abans havia patit, la flagelació, els cops de puny, el camí al calvari portant la seva creu, queden petits davant la creu. Els claus atravessant els seus ossos, el patiment i l'angunia que provoca el fet d'ofegar-se a causa de la tensió que el propi pes exerceix sobre els braços i, de rebot, sobre el pit, són ara els protagonistes.
Però el patiment físic no devia ser l'únic patiment de Jesús. En els diferents relats de la passió ens arriben detalls que ens deixen entreveure perquè i per qui pateix Jesús.
En primer lloc, pateix dels que l'estan matant: “Pare perdoneu-los que no saben el que es fan” (Lc. 23,34) i pels que pateixen amb ell: “De veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís” (Lc. 23,43)
Ambdues expressions ens mostren que la primera preocupació és per als altres.
Una preocupació molt especial per a la seva mare, que , viuda i sense fills com quedava, era especialment fràgil en el món jueu. En un sol gest, ens encomana a la seva Mare i ens encomana que la cuidem també a ella: “Dona, aquí tens el teu fill, aquí tens la teva Mare” (Jn. 19, 26-27)
“Tinc set” (Jn. 19,28) és la única expressió que ens mostra el seu patiment físic, que havia de ser molt i molt intens.
Amb un coneixement del que havia estat la seva tasca des del començament de la vida pública, Jesús ens confirma que la seva vida no ha estat en va :“Tot s’ha acomplert” (Jn. 19, 30) tot està arrodonit, tot el que s’havia començat, s’ha acabat.
Potser les dues “paraules” que ens mostren millor quin va ser el seu profund patiment espiritual són és que en falten: “Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’has abandonat? ( Mt. 27, 46) Després de tota la seva vida pública mostrant l’amor de Déu al poble, la seva potència, la seva força, ara aparentment és veu sol i deixat fins i tot de Déu.
Però la última de les paraules que pronuncia, ens fa pensar que la seva confiança en el Pare no s’ha afeblit del tot en cap moment: “Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc. 23, 46). Com ho ha fet des del primer moment, la seva força és el Pare, la seva confiança és en el Pare, el seu Amor li ve del Pare.
La nostra contemplació de la creu ens ha de fer forts en la nostra fe. Destaquem en aquesta contemplació la confiança de Jesús en el Pare. Ell, essent de condició divina, com ens diu Pau (cfr Filipencs 2, 6) es posa totalment mans de Déu, vencent totes les temptacions que, fins al darrer moment, intenten que posi el seu propi projecte per damunt del que havia rebut del Pare. “...salva’t a tu mateix i baixa de la creu!” (Mc 15, 30) li criden mentre és a la creu. És la temptació del prestigi amb la que iniciava el seu ministeri :”--Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix” (Mt 4,6) li diu el Temptador a la cornisa del Temple.
Així, en mans de Déu, Ell espera la Resurrecció durant tres dies. Ell, Déu com és, podria “haver-se ressuscitat” a ell mateix. Però Déu el ressuscita al tercer dia, glorificant-lo per a la nostra salvació.
-- Feis, Senyor que posem la nostra confiança en el Pare i acompanyen Jesús en aquesta espera confiada en la Resurrecció.
Com tantes vegades, les paràboles i les imatges que Jesús empra no són enteses pels deixebles, i molt manco per als altres juejs que l'escolten.
