El llenguatge de Jesús és dur. La seva proposta és difícil de complir, és exigent, complexa, romp amb els esquemes de molta gent.
No tant sols en el seu temps, sinó també ara, la Bona Nova que Jesús ens ve a anunciar és una ruptura total amb el que el món ens vol fer creure que ens farà feliços.
Quan un està acostumat a sentir que els diners fan la felicitat, "compartir" sona molt dur; quan sentim que "jo" és el més important, "primer els altres " sona molt dur; quan "riure" és el primer, "Feliços els qui ploren" sona molt dur; quan ens desentenem dels altres, "... i no hem vau visitar." sona molt dur.
L’exigència de Jesús és gran. Ell mateix ens mostra fins quin punt ens confortarà viure d’aquesta manera. Ell mateix, que va ser capaç de viure amb aquesta exigència, és la prova que, no essent fàcil, és possible.
Déu, en la Resurrecció, dóna compliment a totes les promeses fetes des de temps immemorials: la mort, l’enemic primer, ha estat vençuda. El Crist n’és la prova.
Encara que sigui un llenguatge dur, en ocasions ens fa falta per a deixondir-nos. Els nostres cors es quedes adormits en el que vivim habitualment, i s’anestesien, impedint-nos reaccionar davant el patiment dels altres o el propi patiment.
Obrim els nostres cors a la seva crida, encara que sigui dura, encara que ens dolgui.
En el fons, tan sols Ell te paraules de vida eterna, Ell és la resposta, Ell és el Camí
No hay comentarios:
Publicar un comentario