20. Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova (Mc 16, 15-20)

"Me'n vaig, però no vos queden aturats..." Sembla que Jesús, en els darrers ensenyaments, els vulgui dir açò als seus deixebles.

És la gran instrucció del Jesús que torna al Pare, gloriós.

La iconografia ens mostra Jesús mirant en ocasions amunt, en ocasions als amicsm, i en encara altres, mirant al qui el mira, al ulls.

Les tres opcions tenen elements que fan pensar que són plausibles, cercant com devia ser aquell moment amb un criteri únic.

Cap al Pare, és el retorn al lloc d'on va sortir en l'encarnació. El seu recorregut és acomplert; la tasca és acabada. Torn!

Als amics, és la humanitat que ha generat amistat i amor amb els iguals, els que durant anys han compartit patiments i alegríes. Me'n vaig!

A nosaltres, que al cap de vint segles, encara esteim rememorant aquell dia, aquella situació. Aneu!

És el Fill, ofernit al Pare el fruit de l'encarnació. Aquella encarnació que podia semblar un abaixament de Déu sense sentit, ara retorna, ple de glòria al que l'ha enviat. I els primers fruits que pot ofreir són els seus deixebles, que després de la seva passió han recentrat en ell la seva vida amb l'experiència de la resurrecció. I amb aquells primers deixebles, nosltres als que, amb els segles, també ens ha arribat la seva bona notícia, la seva salvació.

I la seva indicació és que aquesta Bona notícia ha d'arribat a tots els racons del món. Ho hem de fer nosaltres. Anar a tot el món i anunciar la seva resurrecció és l'essència de l'Església, el seu fonament més ferm...

19. Ara deixo el món i me'n torno al Pare (Jn 16, 23b-28)

Finalment, casi en el darrer moment, Jesús tracta com a adults els seus deixebles. Ara els parla amb claretat, Venc del Pare, me'n vaig al Pare.
Amb aquestes paraules referma la seva unitat amb el Pare, no tant sols de pensament, o de intenció, sinó de cor i d'essència. el Pare i Ell són un, son una manteixa unitat, encara que persones distintes.
Aquesta unitat ve de la mateixa essència de Déu, que es Amor.
El Fill, malgrat la seva naturalesa humana, ha de tornar al Pare, d'on ha sortit. Els amics, els deixebles, pateixen per la separació. Jesús també.
Els que estimem Jesús tenim també l'amor del Pare. Per açò el que demanem ens serà concedit.
L'ascensió és el moment en que l'Església, la comunitat, comença a fer camí, sense tenir la presència física de Jesús. És, junt amb la Pentecosta, l'inici del llarg camí que porta fins a nosaltres.

18. la vostra alegria, ningú no us la prendrà (Jn 16, 20-23)

El món ens pot donar moltes alegries. La nostra societat ens vol fer creure que es pot donar moltes alegries, però el cert és qu massa vegades la mateixa societat ens pren aquestes alegries. L'actual crisi absoluta podria ser-ne un bon exemple. Després de fer-nos creure que la felicitat és el consum, els demostra a la brava, sense avisar, que no és així, i que el règim que hem estat vivint no és sostenible.

Jesús ens dóna una alegria que no és la d'aquest món, com ens dóna una pau que no és la que dóna el món.

Si sabem viure en la nostra vida la proposta del Regne, la nostra alegria serà inesgotable.

Com ho és la dels sants, la de les religioses contemplatives dels nostres convents de Menorca, com ho és la dels missioners que ens visiten, a pesar de que nimuns ni altres als ulls humans tenen motius per a estar contents, ni tant sols conhortats.

L'alegria que ens brinda Jesús és inesgotable, i tant com més es comparteix, més se'n té!!

17. Què significa això que ens diu...? (Jn 16, 16-20)

La propora desaparició de Jesús de les vides dels deixebles els és un transtorn. Bé intenta Jesús fer-los entendre que la separació no és el que sembla, que no és total, que l'Esperit els reconfortarà, però ells, acostumats a conviure amb ell, no són capaços d'entendre-ho.

D'aquí a poc temps, sereu els encarregats d'escampar la meva Bona Nova; d'aquí a poc, predicareu els gentils; d'aquí a un temps, arribareu a tot el món... totes aquestes coses els podria haver dit Jesús, pero no l'haurien entès...

Finalment, Jesús una vegada més les posa a prova: "La vostra tristesa es convertirà en alegria.".

És el resum final de la seva passió i Resurrecció i és alhora l'anunci de l'Ascensió i la Pentecosta.

tant en un cas com en l'altra, en primer moment la tristesa és immensa; tant en una ocasió com en l'altra, l'alegria final és desbordant. Tant com retrobar el que estimes viu quan el penses mort; tant com per a fer testimonis valents els que queden porucs quan Jesús s'enlaira.

També nosaltres hem de saber veure més enllà del moment present. El que ara és un moment dur, pot ser la llavor d'una gran alegria, que ens converteixi en testinomis del Ressuscitat.

No cal entendre perque sempre ens venen moments durs, sinó saber veure-hi l'anunci del que vindrà, encara que no sapiguem que és.

Acompanyar Jesús, encara que no sapiguem on va, ens conduirà a aquesta alegria desbordant.

Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega (Jn 16, 12-15)

Jesús és molt conscient que la seva tasca és acomplerta, però els seus deixebles estan encara molt lluny de tenir clares totes les seves ensenyances. Els tres anys que anomenem de vida pública, en que transitant tot el país va anar predicant el Regne, no han bastat per a convertir en entesos els que eren pescadors. Tampoc demana teòlegs; Jesús vol pastors. No vol intelectuals, vol mestres.

L'Esperit que ell enviarà serà els que portarà els apòstols fins a la plenitud. D'aquesta manera cap d'ells es podrà atribuir mèrit en la "seva ciència".

Las veritats que manquen encara, no seran novetats, sinó que completaran el que ha expressat Jesús en les seves paràboles, en les seves predicacions. "Tot el que us anunciarà, ho rep de mi".

Siguem atents a la veu de l'Esperit. Ell encara avui ens comunica allò que "senti dir" com diu l'evangeli, tot allò que, de repent, ens seria una càrrega.

També avui l'Esperit parla, i ho fa per boques que en ocasions no ens pensem, per boques pobres i senzilles, per boques marguinades i poc conegudes, anònimes en moltes ocasions.

L'Esperit parla per la boca d'aquella senyora major que ens parla acabant una celebració, o d'aquell infant inquiet que no pot estar-se quiet durant la missa, o en aquell malalt que patiex amb serenor.

També ho fa per boca dels bisbes i del papa, però no tenen l'exclusiva de la veu de l'Esperit.

Escoltem les seves veus. Totes, perque entre totes ens arriba la veu del Senyor.

15. ...us convé que me'n vagi (Jn 16, 5-11)

Quan creixer vol dir deixar enrrere... ens costa. Quan creixer vol dir deixar de ser... ens costa.

Jesús ho sap. Sap que voldriem tenir-lo present, físicament entre nosaltres, per a fer el camí amb Ell. També els d'Emaús haurien volgut tornar a Jerusalem amb Jesús, però ens va desaparìexer.

A l'Evangeli d'avui, Jesús es motra prou humà per a entendre que els seus amics estan tristos si ell se'n va, però és prou bon mestre per a saber que la seva partida serà bona després del dolor.

La partida de Jesús significa per als deixebles, per a l'Església, la vinguda de l'Esperit, la força de Déu.

Aquest esperit serà capaç de transformar uns homes porucs en els més grans testimonis de la resurrecció de Jesús.

I aquest testimoniatge posarà en evidència el món, perquè li farà saber que a pesar d'haver condemnat el Fill, el Pare és capaç de perdonar aquells que li saben demanar perdó.

Aquest Déu, Esperit que dóna força, Fill que es lliura, Pare que estima i perdona, és el que en fa caminar, ens ajuda a créixer, ens empeny, encara que ens costi.

En moltes ocasions no entenem el pla de Déu, fins i tot el discutim amb Ell. Però igual que Jesús diu als deixebles "us convé que me'n vagi", també hem de sentir en el nostre cor, "us convé..." en aquelles circunstàncies que ens poden ajudar a creixer, a pesar del dolor.

14. Manteniu-vos en el meu amor. (Jn 15. 9-17)

Jesús dóna, altra vegada, una clau per al seu seguiment. Torna a ser l’Amor.

Avui ens marca dos elements a considerar: la constància i l’alegria. La nostra condició humana fa que siguem inconstants, com un panell que el vent fa girar, que un simple buf d’aire aconsegueix canviar de sentit. La constància podem dir que és un dels elements que no entre “de sèrie” en el nostre equipament, però el podem incorporar, com a complement. La espontaneïtat en l’amor no és suficient per a Jesús. Tots som capaços de mostrar amor, però ser-hi constants, és cosa més difícil.

La recompensa que ens ofereix és l’alegria. Estimar com Jesús i fer-ho amb constància no és fàcil. Però la contrapartida és immensa, com ho és l’esforç que ens pot suposar el seu seguiment: viure amb alegria, però no una alegria cualsevol: una alegria plena, com la d’Ell. És l’alegria de saber que estas fent el bé, que les teves obres són de l’Esperit i que treballes junt amb altres en el pla de Déu.

En aquest pla, som escollits, cadascun per a una funció específica, especial, d’importància. A alguns no ens és fàcil descobrir que la nostra vida sigui especial, que sigui part del pla de déu, però en podem estar segurs: Déu ens ha posat al món per a ser les seves mans, per a dur a terme la missió que ens encomana: dur tots la seva salvació i el seu missatge: estimeu-vos!

13. A vosaltres us he dit amics (Jn 15, 9-17)

l'Amistat és un sentiment que en els darrers anys s'ha banalitzat. Possiblement s'ha copfós "amic" amb altres nivells de relació que abans eren definits amb altres noms, com ara "coneguts". Almanco la gent de la meva edat, de "cincuentañeros", sap que ningú pot tenir 1000 amics, o 2000. Perque la gent d'aquesta edat, quan deim "amic" no deim "de facebook", sinó que volem dir, "de ver"

Un amic de ver, o una amiga de ver, és aquella persona que no necessita res de tu per a ser el tue amic, que no te cap interés en tu, que no en treurà res. És aquell que pots deixar de banda durant temps i temps, i quan el necessites, el trobes disposat a donar-te una ma, sense retrets.

Jesús vols ser el nostre amic, en aquestes condicions. Sense esperar res de nosaltres, mentre nosaltes ho pdoem esperar tot d'Ell; podem tornat a Ell després d'anys sense dir-li res, i estarà al nostre costat com sempre, sense demanar-nos que ha passat, ni perque després de tant de temps...

Jesús a nosaltres ens ha dit amics, perque ho vol ser.

I vol que nosaltres ho siguem entre nosaltres, amb les mateixes disposicions.

12. ...també us perseguiran a vosaltres. (Jn 15, 18-21)

Aparentment, des de l'Edicte de l'mà, l'any 313, es van acabar les persecucions, les matances de crstians, les tortures...

Dic "aparentment" perque sabem que de fet, encara avui, els cristians són perseguits a molts països del món. Segons dades que es van publicar amb motiu de la JMJ de l'any passat, uns 350.000.000 de cristians, 350 milions de cristians són avui en dia perseguits per la seva fe.

Aquestes dades no són tans sols realitats de països llunyans, sinó que també en els nostres àmbits més propers, ens cristians són hostigats per la seva fe, en ocasions ridiculitzats, en ocasions, persqguits i amenaçats.

La nostra fe segueix essent incòmoda per a molts. la nostra fe segueix incidunt en la necessitat de la justícia en el món, en els drets dels nostres germans, els més pobres, els més necessitats.

És per aquesta raó que sempre hi ha qui està disposat a alçar una nova creu per a "crucificar" un cristià, una parròquia, un rector, una religiosa...

És molt fàcil riure les gràcies d'un "follonero" qualsevol que intenta ridiculitzar l'Església cada setmana, en la televisió, en els diaris, a la ràdio, però hem de ser consicents que avui, les creus s'alcen per televisió i per internet, i els claus són "digitals", però també lleven la vida o, si més no, l'alegria de viure d'acord amb els propis principis.

Hauríem de ser valents per a rebutjar aquestes "gràcies", valents per a dir "no m'agrada" davant aquestes burles.

Jesús ens adverteix que no serem diferents del que ell va ser, que patirem com ell va patir si vivim com ell.

Si ens critiquen, ens fan burla, si en definitiva ens persegueixen, serà una bona "pedra de toc" per a confirmar que esteim en la bona línia, que anem pel bon camí.

11. ...tal com jo us he estimat. (Jn 15, 12-17)

Jesús ens demana que el nostre amor sigui com el seu, que estimem com ell.

I com ha estat aquest amor?

Se'n poden dir moltes coses, però tan sols posaré avui dos exemples.

Els dos moments que assenyalen els dibuixos i que hem viscut fa just un mes en les celebracions de la Setmana Santa.

El fet de rentar els peus als deixebles va ser una mostra de com ha de ser el nostre amor. Saber-se posar als peus dels altres, en actitud humil, sense esperar res a canvi, i a més, fer-ho amb bon humor, com segurament ho va fer Jesús, no és fàcil. És el que podem definir com a capacitat de servei. Si volem estimar com Ell, hem de ser capaços de servir els altres.

L'altre moment és el de la creu. En la creu Jesús ens dóna moltes lliçons, però especialment dues: una és la confiança en el Pare. Sense aquesta confianá cap home ni cap dona seria capaç de lliurar-se als butxins sense resistència, sense lluitar. L'altra lliçó és la generositat. El qui dóna la vida, ho dóna tot, sense reserves, sense condicions, sense marxa enrrere, sense assegurança de cancelació.

Si ens esforcem per estimar d'aquesta manera, estarem en el camí que Jesús ens demana.

Si ens esforcem i ho aconseguim, la nostra recompensa, la que rebrem ja en aquesta vida, sense esperar-la, ens farà les persones més felices del món.

10. ...en l'amor (Jn 15, 9-11)

El Camí que és Jesús no és un camí cualsevol. És el camí que ens mena, per amor, a l'Amor.

En tot l'evangeli, segons Joan, l'Amor és el motor. És el que mou Déu, des de sempre, a estar amb els homes i dones d'aquest món, a integrar-se, encarnar-se en la història, a fer-se home.

No han estat ni els remordiments, ni l'aburriment el que l'han empès a fer-ho. Ha estat purament per amor que ha donat aquest pas, com abans s'havia revelat al poble jueu des de feia molt de temps.

L'Amor és la clau, és el que ens lliga amb Jesús i el Pare. És el nostre distintiu, que ens ha de diferenciar de la resta de la gent, fins i tot de la bona gent que ho ha pel món.

Les coses que feim els cristians les hem de fer per amor.

En l'amor ens reunim amb el Fill, i el Pare, i ens mantenim en Déus si estimem els germans.

Aquest és el camí que ens mena a Déu.

9. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres (Jn 15, 1-8)

La unió entre cep i sarments torna a ser el símbol de la unió entre Crist i els seus deixebles.

L'expressió que utilitza l'evangelista -Joan, com sempre tant ajustat amb el llenguatge- va molt més enllà de la proximitat física o ideològica entre Jesús i l'Església.

No es tracta d'estar a prop, o identificat amb les seves idees; ens demana estar en ell.

És una expressió que ens demana casi una identificació total, com només passa entre persones que es coneixen molt i que s'estimen.

Entre les persones, en ocasions, aquesta capacitat no és mutua. Un dels integrants de la parella pot "llegir els pensaments" de l'altra però no a l'inrevés.

Jesús ens assegura que amb ell aquesta relació és recíproca: si esteim en ell, ell estarà en nosaltres. Si nosaltres l'estimem i el coneixem, ell ens estima i ens coneix fins al punt de transformar la nostra vida, de manera que el que vivim és la seva presència enmig del món. Som la seva presència enmig del món.

8. Jo us dono la pau que el món no dóna. (Jn 14, 27-31a)

La pau és un desig fonamental per tots els homes, per tots els paísos, per a totes les religions.

La pau, que com ja sabem és molt més que la manca d'accions bel·liques, és indispensble per als desenvolupament dels pobles i per al desenvolupament dels individus.

La pau va intímament lligada amb la justícia, sense la que la pau no pot ser autèntica, sinó que es converteix amb derrota d'una i victòria d'altres.

Amb tot, Jesús ens ofereix alguna cosa més que el món, alguna cosa diferent. Segons quina traducció agafem de l'evangeli segons Joan trobem matisos diferents d'aquesta pau. La BCI ens diu "Jo us dono la pau que el món no dóna." i es cert. La pau que ens dóna Jesús ens pot ajudar a mantenir la serenor en qualsevol situació, fins en les més inversemblants, i aparentment insuportables. No cal descriure cassos de presos en camps de concentració que han aconseguit mantenir-se "en pau" amb ells maiteixos i amb el món.

També coneixem cassos inversos, en els que, mancats de la Pau que ens ofereix Jesús, som incapaços de viure amb felicitat moments i situacions que, aparentment, tenen tots els ingredients per a ser viscuts feliçment.

Cerquem la Pau que ens dóna Jesús. Ell sempre està dispost a donar-nos-la, sense retrets, sense condicions, com l'abraçada d'un pare, d'una mare o l'abraçada d'un amic. Tant sols ens cal estar disposats i obrir els braços...

7. --Qui m'estima, guardarà la meva paraula (Jn 14, 21-26)

Com que obre els armaris de contrasenyes secretes, Jesús ens dóna avui la clau per a poder fer camí entre els seus deixebles.

Sabem que els seus relats i ensenyaments han estat escrits i transcrits en els evangelis i altres reculls, però en moltes ocasions ens costa saber que hem de fer per a guardar aquesta paraula, per a fer-la vida.

La clau que ens dóna avui ens obra la interpretació d'aquesta paraula, i ens permet viure com Ell vol: L'hem d'estimar.

Estimar Jesús no vol dir estar entre els núvols, no vol dir estar allunyat del món, ans al contrari. Estimar Jesús vol dir tenir els peus ben posats a terra, compartint amb els homes amb qui convivim en aquest temps i aquest país les preocupacions i els neguits, les esperances i les alegries. Guardar la Paraula és estimar Jesús; estimar Jesús és estimar els germans.

No podem pensar que guardem la paraula de Jesús, la revelació del Déu que estima, del Déu que és amor, si no estimem nosaltres als nostres germans.

Jesús a la creu ens abraça en nom de Déu, a pesar dels nostres pecats. Nosaltres hem de fer el mateix amb els germans, a pesar de les nostres flaqueses i de les seves mancances.

No esperem mai a ser perfectes nosaltres ni que ho siguin els altres. Si Déu ho fes així, qui es podria salvar?

6. Jo sóc el cep veritable (Jn !5, 1-8)

Les feines del camp, com les del mar, o del de casa, dónen elements a Jesús per a fer-nos comprensible el seu missatge.

Ell, Paraula de Déu, s'encarna en paraula humana, i d'aquesta manera ens la fa entenedora.

D'aquestes tasques del camp extreu aquest exemple que resulta tant clar, i fàcil d'entendre: les sarments, quan no donen fruit, les tallen i les cremen. Les que en donen, les esporguen i en donen més.

Altra vegada posa en les nostres mans, les decicions sobre els homes, sobre les nostres gratificacions o condemnes. Ell no condemna; El Pare tampoc. Con no ho fa l'hortelà quan ha d'esporgar els ceps. El tall i l'esporgada les ha "decidit" la matiexa sarment, amb els seus fruits.

"pel seus fruits els coneixereu" (Mt 7, 16). I, podríem afegir, pels seus "no-fruits", els veureu tirats a una vorera.

Les nostres obres, són els nostres fruits. Si ens mantenim en comunió amb Jesús, les nostres obres seràn "obres de Déu" Si ens creim preparats, capacitats per a obrar per nostre propi, serà quan el fracàs està servit.

Mantenim-nos en Crist. Ell és la nostra força.

5. Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare (Jn 14, 7-14)

Jesús ens mostra la importància de estar en comunió. En molts llocs des evangelis, a traves de metàfores, ens ho ha manifestat: "Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit... (Jn 15, 4 ss)"  La comunió entre Jesús i el Pare és la que es destaca avui, com a font de tota la seva tasca, de la seva predicació, de tot. Tot ve del Pare; tot depen del Pare. és el Pare el que fa les obres, per les seves mans.
És per açò que destaca que qui creu en ell, també fara les obres que ell fa, perque són les obres del Pare.
Ell és la via per arribar al Pare. Tot ve del Pare per mitjà del Fill. Ens demana, per tant,  que facem les nostres peticions en nom seu.
Jesús ha pres consciència de la flaquesa de la nostra humanitat. Ell també ha patit aquesta debilitat, aquesta carn que s'inclina cap al mal. Ell ha sabut vèncer aquesta tendència humana, però la coneix. Per açò ens recorda sovint que ens hem de posar en mans del Pare, que serà la nostra força, la nostra consistència. Si ens fiem de les nostres forces, al final fracassarem.
Posm la nostra confiança en el Pare, mantenim-nos en comunió amb Ell, en el Fill.

4. Que els vostres cors s'asserenin (Jn 14, 1-6)

Jesús és el camí, Jesús és la resposta. Ell ens obra camí. Les actituds de Jesus en la seva vida han estat sempre encaminades a obrir rutes, vies de comunicació amb Déu i amb els germans. Jesús ens mostra Déu d’una manera nova, diferent a la que s’havia conegut amb l’Antiga Aliança. I Ell passa davant nostre per tal de que vegem que el camí que ens proposa és segur.

"Que els vostres cors s’asserenin", en el nostre temps de presses, d’estres, és una invitació que no podem rebutjar.

És una proposta a viure en el ritme de Déu, deixant de banda el nostre ritme; és veure el món amb la mirada de Déu, no amb la nostra miopia; és sentir els clams del món amb el cor de Déu, no amb el renou de les monedes que cauen en la bossa.

Si som capaços de fer-ho, el nostre cor començarà a bategar amb el batec de Déu, un batec que no coneix sobresalts, ni ensurts, que és pausat i fort, que no s’altera en les desgràcies, ni es preocupa per les futeses del dia a dia.

Si aconseguim asserenar els nostres cors, llavors podrem gaudir de les converses sense presses, de les postes de sol sense preocupacions, dels amics sense tenir racons amagats de la nostra ànima.

Llavors viurem amb els altres com a germans, fills tots del mateix Pare.

3. Jo sóc el camí, la veritat i la vida (Jn 14, 6-14)

En un món en el que tots anem distrets i perduts; en una situació social en la que els valors han perdut pes i ja no està clar que és el que està bé i el que no hi està; en una crisi econòmica que ens ha tret del cap que amb diners podem resoldre-ho tot, Jesús és dóna la resposta.

I no ens dóna una resposta teòrica, o figurada. Ens dóna la resposta de la seva vida: ens dóna la seva vida.

Jesús ens proposa el seu model de vida donada com a camí; El seu model de compromís com a veritat; el seu model moral com a vida.

Jesús és la resposta a moltes de les preguntes que ens feim els homes d'avui, però ñes una resposta que no sabem fer arribar a les orelles de la gent desconcertada, desmotivada, descontenta. La nostra proposta -la proposta de Jesús- ens pot fer canviar la cara del món amb relativa facilitat. La relació amb els altres es converteix amb relació amb els germans, la confiança passa per damunt la competència, l'ajuda als que ho necessiten és l'estandar de decisió, en lloc de l'economia.

El model de relació que ens marca Jesús amb la seva vida ens pot fer feliços. I Ell ens ha demostrat que, amb esforç i sacrifici, és possible viure com ell va viure.

Intentem-ho, canviem el nostre estil de vida, mirant els altres com a germans, compartient amb els que tenen necessitat, acompanyant els que ténen dificultats.

Aquest és el camí que Jesús ens proposa.

2. Jo sóm la llum del món (Jn 12,44-50)

Les explicacions que Jesús ens dóna de la seva missió són fetes sempre des del punt de vista positiu. Mai condemna, mai margina, mai.
"Jo no els condemno", ens diu el text d'avui; "Tampoc jo et condemno" li diu a la dona adultera i "ves i no pequis més" i també al cec de naixement...
Jesús, igual que la llum, no escull a qui il·lumina i aqui deixa a les fosques. Som nosaltres que escollim "les ombres" i "la claror", segons siguin les nostres intencions i les nostres obres.
Les condemnes que els feim els homes els una alas altres  (i en ocasions a nosaltres mateixos) no són de Jesús. La Llum no deixa ningú a les fosques, si no és que hi culgui estar. Jesús no ceondemna mai ningú, a no ser que vulgui ser condemnat.

1. --Us ho he dit, però no ho voleu creure. (Jn 10, 22-30)

Deim que no hi ha pitjor sord que aquell que no hi vol sentir. Jesús no empra aquesta expressió, però si aquest sentit.

Els jueus volen sentir-li dir que és el Messies; Ell els diu que ja ho ha demostrat prou.

Per a entendre a fons el missatge de Jesús ham de ser de les seves ovelles, hem de coneixer la seva veu, hem d'estar oberts als seus ensenyaments.

Quan el nostre pensament racional  se'ns dispara i demana conformacions d'aquelles coses que podem "sentir", que podem "experimentar", que podem respirar, llavors tanquem moltes portes. El missatge de Jesús no ha d'entrar per la via del raonament, ni de la demostració racional ni científica. Ha de ser com la relació de les ovelles amb el pastor. De cor, no de cap.

Igualment que Jesús diu que les seves obres ja han demostrat qui és, nosaltres també hem de mostrar amb les nostres obres el que ens és característic: el bon tracte, la comprensió amb els altres, el perdó de les ofenses rebudes, l'acompanyament dels que tenen necessitats.

llavors, el raoment, les explicacions, deixaran pas a la empatia, al contagi d'aquestes actituds.