V diumenge temps Ordinari. Cicle B. 05 de febrer de 2012.
Jb 7,1-4.6-7
Salm 147(146),1-2.3-4.5-6
I Corintis 9,16-19.22-23
Mc 1,29-39.
El miracle que ens narra l’evangeli d’avui ens pot semblar el més important del fragment. Ens pot enlluernar el fet d’un Jesús que, sense esforç aparent pot alliberar dels seus patiments físics altres persones.
Els textos ens mostren altres aspectes que mereixen ser considerats.
Un primer element és la nit. El llibre de Job ens mostra com la nit pot ser un element de patiment. ¡Com pot ser de llarga una nit acompanyant un malalt, una persona que pateix, o patint un mateix.! ¡Com més grans i forts són els nostres patiments espirituals, els nostres dubtes, durant les hores fosques!. Sembla que la fosca de la nit s’afegeixi a la fosca de l’ànima. La nit és, per a molts, el sinònim de crisi personal, el moment en el que sembla que tot falla, que res és el que sembla, ni el que voldríem que fos.
L’Evangeli, en canvi ens mostra a Jesús “treballant” fora de les hores del dia. L’evangelista ho diu explícitament dues vegades: ”Al vespre, quan el sol s’havia post, li anaven portant tots els malalts”, i més endavant “De bon matí, quan encara era fosc”. En una ocasió atén els malalts, en l’altra es retira.
També la nit és ocasió per a fer el bé. També la crisi personal ha de ser motiu de creixement.No és el “regne de tenebres” en el que el mal campa i ho domina tot i a tothom. Durant la nit Jesús allibera del mal els endimoniats, els dominats per l’esperit del mal, incapaços de fer el bé. I en la nit també es posa a prop de Déu, enfora de tothom qui el pugui distreure. Aquest recés és el que dóna forces per a la resta.
El segon element és la necessitat d’escampar la Bona Nova. Jesús vol fer arribar la seva Bona nova a tots els pobles. És la seva tasca. I també la dels cristians. Ens ho diu Pau: “és per a mi una necessitat imperiosa” a la que no pot posar impediment. La tasca de predicar, d’anunciar la Bona Nova, no és una “opció”. Com diu Sant Pau, si vol una cosa elegida, podria demanar recompensa, però és una encomana, una missió. I ens diu com ha de ser la nostra actitud: fer-se dèbil amb els dèbils. No es pot anunciar l’evangeli des de la prepotència ni des de la dominació. La essència de l’evangeli exigeix que el seu anunci sigui fet des de la senzillesa. La Vida de Jesús, des del seu naixement, ens ha estat mostra. De la mateixa manera que Pau reconeix la seva necessitat d’evangelitzar, que Jesús ens diu que és aquesta la raó de la seva vinguda, ha de ser per a nosaltres un element essencial de la nostra manera de ser el món. No necessàriament amb grans obres, ni amb grans desplaçaments al tercer món, sinó amb la nostra actitud en la convivència diària.
El tercer element a considerar és de fet conclusió dels altres dos que hem vist: l’equilibri entre l’acció i la contemplació, la lluita i la pregària. Veim com ho fa Jesús: prega a la sinagoga, cura la sogra de Pere, aten els malalts, es retira a fer pregària. Els creients tampoc podem separar un i altre element del nostre ser cristià. L’acció de denuncia de la injustícia, l’acció caritativa envers els necessitats, les accions de formació pròpia i dels altres membres de la comunitat, han d’anar sempre acompanyades de la celebració, de la pregària i de la contemplació.
En la nostra realitat eclesial, en les nostres comunitats, els equilibris no són el nostre punt fort. Sabem que les comunitats tenen tres eixos sobre els que s’assenten les seves activitats. La vessant litúrgica, amb la pregària, la celebració dels sagraments com a element fonamental; la vessant social, amb Caritas com a puntal, l’atenció als malalts, etc; la Formació, amb la catequesi com a centre de tot, amb la intenció d’arribar a totes les edats, des dels infants fins als adults.
La nostra comunitat s’ha d’esforçar en establir aquests equilibris entre els tres eixos: cal aprofundir la formació sobretot dels adults; cal consolidar l’acció Social, compartint amb els voluntaris de Caritas la tasca del servei, i sobre tot d’ estar atents a les necessitats de la nostra barriada, dels nostres veïns, d’aquella senyora que no surt, d’aquella parella que passen necessitats, d’aquella mare que te el fill malalt... Millorar les celebracions, convidant a la pregària personal i a la reflexió, a la contemplació.
Si aconseguim aquest equilibri, podem, com Jesús, mantenir la constància en les nostres accions, la eficàcia de les nostres iniciatives.
Llavors, la nit, les crisis, ja no serà un moment de dificultat, sinó una oportunitat de creixement, l’evangelització serà una conseqüència del nostre testimoni, que farem per mitjà de la nostra vida, l’atenció als necessitats serà una prolongació de la nostra vida parroquial, com les nostres celebracions dominicals,
Que així sigui.
