El costum jueu del dejuni comportava, en ocasions expressions de cara i un posat trist. Jesús vol fugir d’aquestes aparences i ens proposa una profunditat inaudita. El cor és el que és important, i no el cos i l’expressió de la cara. Aquesta ja la saben posar els hipòcrites que se la maquillen expressament per que tothom vegi que dejunen i pensin en lo obedients a les normes que són.
Jesús ens canvia els normes, es salta directament aquelles que no tenen sentit, no tant per a suprimir-les, sinó per a donar-los un sentit nou, ple.
L’expressió "...llavors si que dejunaran" no vol ser si una premonició, ni una amenaça. Vindrà el dia en que ens adonarem del que ens falta, del que hem tingut i perdut, de les oportunitats que Déu ens ha donat en la vida i hem desaprofitat. Vindrà el dia en que, havent pogut tenir Jesús al costat, l’hem perdut, havent estat convidats a les noces, hem perdut l’ocasió d’assistir-hi, de formar part dels convidats, dels amics del nuvi. Llavors vindrà el dejuni, el penediment, la conversió.
Poden estar tristos si esteim amb el nuvi? Jesús ens diu que no, com ens diu tantes vegades que no hem de tenir por. Encara que passem moments difícils, si esteim amb ell i en ell, no hem de passar ànsia.
Si l’Església ens demana que dejunem és perquè hem perdut la invitació al casament, hem perdut la referència al nuvi.
- Senyor, fes que vulguem tornar a ser els teus companys, convidats a la teva taula i al teu Regne
No hay comentarios:
Publicar un comentario