Diumenge I de Quaresma

Conta una història, que tornant de camí Abraham amb Isaac des de la muntanya on l’havia ofert en sacrifici, s’assegué a una roca i li digué al seu jove fill:

“Estic assedegat; fa una estona, hem travessat un rierol d’aigua cristal·lina; vés, omple’m la carabassa i en podré beure”.
Així ho va fer el seu fill, però quan va arribar al rierol, una caravana de comerciants hi acabava d’abeurar el seu bestiar, i estava tot enfangat ... No podia dur-li al seu pare una aigua tant bruta ... Així que decidí de tornar al seu pare amb la carabassa buit.
Quan retrobà el seu pare i li explicà lo succeït, el seu pare l’hi envià de nou dient:
“Ves i espera a la vorera del riu. I no et fiquis a la corrent, perque sinó embrutaràs l’aigua de nou. Simplement seu-te, espera i no faixis rès. Les fulles mortes desapareixeran amb el temps i el fang s’asseurà, llavors, omple el meu bol i torna”.
Així ho va fer, i en una estona, va succeir tal com el seu pare li va dir. Omplí el bol d’aigua clara i pura, tal com ès la seva naturalesa. De tornada, va entendre el que el seu pare li volia dir ... “No et fiquis en el riu ... en la corrent dels teus pensaments ... Espera a la vorera i simplement observa ... A la naturalesa vertadera del teu interior, ès on s’hi troba Jahvéh amb els seus àngels, els seus missatgers; aquesta claredat cristal·lina, embrutada per el bestiar i els animals feréstecs en que es poden convertir els pensaments i emocions passatgeres avivades per les coses de la vida”.

Bep Guàrdia