Un temple "cap a fora"

Aquest darrer cap de setmana, pont de la Puríssima, hem estat a Barcelona un centenar de persones, diaques permanents, alguns amb les seves famílies, altres cèlibes; alguns veterans, altres com jo mateix amb quatre o cinc anys de ministeri. Ha estat una trobada, la XXIX, que es du a terme anualment, sempre a principi d’advent, coincidint amb les festes de la constitució i la Immaculada Concepció.

El programa d’actes ha estat llarg i intens. Vull fixar-me en dues activitats que aparentment són inconnexes, però que al final tenen molts punts de coincidència: la xerrada de Mons. Sebastià Taltavull, “Diaques, evangelitzadors amb Esperit” i la visita al temple de la Sagrada Família, consagrat pel Papa Benet XVI fa ja quatre anys, el 7 de Novembre de 2010.

La xerrada de Mons. Taltavull, era centrada en la Exhortació Apostòlica del Papa Francesc Evangelii Gaudium, i jo la resumiria en dues qüestions, presentades en forma de pregunta: “Feim les nostres tasques amb l’Esperit o sense l’Esperit?” , i “Quant temps invertim en esperar que la gent entri a les esglésies i quant temps en anar a cercar la gent a fora de les esglésies?”.

Certament, tenint molt present el pensament del Papa sobre l’Església en sortida, la missió evangelitzadora de les comunitats, etc, el diàleg entre els diaques i el ponent va ser molt profitós.

El dissabte, visitant el temple de la Sagrada Família, vaig descobrir alguns aspectes que me van confirmar la intuïció que Gaudí era un avançat al seu temps. Molts ho pensen de la seva arquitectura; jo ho vaig descobrir de la seva concepció de l’Església i de les esglésies.

Una de les coses que crida l’atenció, ara que l’interior de la basílica és pràcticament acabat, és la constatació de que és neta d’imatges. Només n’hi ha quatre: Jesús crucificat, sobre l’altar, Josep i Maria, al transseptes, i Sant Jordi sobre la porta major. Gaudí, fa més de cent anys, ja va pensar que hi havia més gent afora dels temples que al seu interior.

És per açò que va fer tota la catequesi sobre la vida de Jesús a l’exterior del temple, posant-la a l’abast de tota la gent, creient i no creient que passes pels carrers i mirés la construcció, llegint –i pregant sense saber-ho- els texts i les oracions que hi figuren. Només els vitralls que fan referència a la Resurrecció es poden veure només des de dins, “des de la pertinença a la comunitat de FE”, com ens explicava el bisbe Sebastià.

És evident que les nostres esglésies no poden ser girades com un calcetí, de dins a fora, per a posar les seves imatges a l’abast de la gent, però si que podem girar les nostres comunitats, fent que el gruix de la nostra tasca sigui fora, entre la gent, i puguem respondre a la pregunta del Bisbe Taltavull dient que dedicam el mateix temps als que no venen que els que són habituals a les nostres comunitats.

Si aconseguim treballar seguint les indicacions de l’Esperit, sortirem al món, posant-nos al servei de l’evangelització. Només si som capaços d’estar en el món, imbuïts de l’Esperit Sant, el món ens trobarà ben disposats, propers i així serem capaços d’encomanar-los el nostre entusiasme per Jesucrist, que ara recordarem com a infant que neix, i que ve al món per a salvar-nos.

Una Església sinodal

Amb motiu de la III Assemblea General Extraordinària del Sínode del Bisbes, potser ens hem demanat que es un sínode.

La paraula “sínode” te arrel grega que significa “caminar junts”. Amb aquesta intenció de caminar junts, hi ha sínodes de diferents tipus i amb diferent abast territorial. Per exemple, un “sínode diocesà” és una reunió, sense periodicitat fixa, en que es troben fidels o clergues d’una diòcesi, convocats pel seu bisbe. El podríem comparar amb una assemblea diocesana, com la que va tenir lloc a Menorca entre 1996 i 1998. La Conferència episcopal Tarraconense va convocar també un sínode provincial.

El Sant Pare és qui convoca els bisbes de tot el món en els Sínodes dels bisbes que es celebren generalment a Roma.

Però, perquè és important que a l’Església es reuneixin els bisbes per a tractar determinats assumptes?

La resposta a aquesta qüestió és la col·legialitat. Com ha dit el mateix papa Francesc dimecres passat: “Hi ha un altre element preciós que mereix ser ressaltat. Quan Jesús va escollir i va cridar als apòstols, els va pensar no separats uns dels altres, cadascun pel seu compte, sinó junts, per que estiguessin amb Ell, units com una sola família. També els Bisbes constitueixen un únic col·legi al voltant del Papa, que és custodi i garant d’aquesta profunda comunió tant estimada per Jesús i pels mateixos apòstols.”

L’Església ha nascut en la col·legialitat, i és fonamental per al seu testimoniatge en el món. Pensar en una Església sinodal no és atemptar contra els fonaments de la institució, sinó, al contrari, reforçar la seva peculiar manera de funcionar en el món. Una manera que el món, el nostre món occidental tant de “majories” i de “votacions”, no accepta amb facilitat.

Una Església sinodal no seria una institució assembleària, en la que tot s’ha de votar i en la que uns guanyen i altres perden; és una església en la que tots els seus estaments es poden trobar per intercanviar opinions, i on ha de ser més important la comunió que la pròpia visió de la realitat, de la convicció personal de que “jo tenc raó”; és una església en la que la jerarquia és un servei i no un poder, en la que els pastors marquen el camí conjuntament, pensant en el ramat i no en els seus possibles interessos. Una església en la que el que vulgui ser el primer sigui el servidor de tots.

La col·legialitat, la sinodalitat, ens han de fer “caminar junts” més enllà de les diferències de pensament o de proposta pastoral. Com diu Sant Agustí: “In necesariis unitas, in dubiis libertas, in omnibus caritas”, es a dir: En allò essencial, unitat; en allò dubtós, llibertat; en tot, caritat.

Una Església sinodal no la poden fer els bisbes, o la jerarquia, sinó que exigeix de tots i cadascun dels batejats la seva implicació personal i comunitària en tots els camps de la tasca eclesial; la sinodalitat exigeix l’aportació de tots. Hem de compartir els nostres punts de vista, la nostra crítica, la nostra adhesió o la nostra disconformitat.

Només així, amb una església que suma tots els valors i les possibilitats dels seus membres, dels batejats, podrem donar testimoni en el món de que una altra societat és possible.

Una Església amb els pobres.

Aquest dies, segurament heu sentit a parlat del Domund i dels Missioners. No tan sols per les notícies del virus de l’èbola, sinó perquè cada any, en aquest mes d’octubre l’Església ens recorda que hem de fer possible que tots els pobles del món coneguin la Bona Notícia de l’Evangeli.

Una part del món, en la que s’hi inclou en nostre territori, ha sentit aquest anunci, ja fa temps, però altres llocs, encara que sembli mentida, encara no han rebut notícies de Jesús.

Els països que esperen encara l’anunci de l’Evangeli són amb diferència els països més pobres del planeta. Seriem il·lusos si volguéssim veure una relació directe entre una cosa i altra, però la realitat és aquesta.

Els evangelitzadors, els missioners, han de proposar un missatge a una població que es troba mancada en moltes ocasions del més imprescindible per a subsistir. A les ciutats, potser no tant, però hi ha zones rurals, depenents de l’agricultura –i per tant, de la climatologia- que pateixen grans fams, que arriben a minvar significativament la població.

La salvació que proposen els missioners no és simplement un “parche” espiritual, sinó que sempre va acompanyat d’una implicació personal i de recursos en la millora de la qualitat de vida, amb projectes educatius, sanitaris, agrícoles, d’abastiment d’aigua potable, etc.

Aquest països, la gran perifèria del món, són els que amb mes insistència ens demanen la nostra sensibilitat. Si el nostre cor és insensible a les necessitats dels nostres germans, ¿com ens podrem dir “Humans”?

L’Església ha optat pels pobres, perquè Jesús va optar pels que patien, dels petits, pels marginats. Per açò tantes persones, enviades per l’Església, es troben en aquests llocs, en aquestes perifèries.

Els menorquins que han respost a aquesta proposta d’acompanyar a terres de missió els pobres d’entre els pobres, són, al llarg dels anys, molts. A dia d’avui, l’edad d’alguns, les necessitats de les congregacions en altres i l’arribada de la “germana mort” per a altres ha fet minvar de manera significativa el nombre dels missioners... en terres llunyanes.

Perquè la tasca de ser missioners, de donar testimoni de la nostra fe no és exclusiva d’un estament de l’Església: és comú de tots els batejats. Uns d’una manera, “ad vitam” per tota la vida, a països determinats en els que fan falta; altres amb una pregària constant, donant el seu recolzament espiritual a la seva feina; altres, amb una cooperació econòmica, bé en moments puntuals com el del Domund, bé amb aportacions continuades.

Aquesta proposta missionera, que ens fa una i altra vegada el papa Francesc, ha de ser, com les altres accions de l’Església, molt més sinodal, molt més compartida per tots els cristians. I ha de ser acceptada per tots, tant pensant amb països estrangers com amb els nostres propis conciutadans.

Ho hem de fer des de l’alegria que ens dóna saber que Déu ens estima, que Déu ens salva, per mitjà de Jesucrist. Aquesta alegria ha de ser encomanadissa, ha de ser tant evident que ha de canviar la nostra manera de viure la fe. No podem ser evangelitzadors amb cara de “pomes agres”, sinó que hem de compartir la felicitat de saber-nos estimats de Déu.

Facem aquest esforç perquè arribi a tot el món l’alegria de l’evangeli, amb la nostra pregària, amb la nostra col·laboració econòmica. Els missioners i missioneres i aquells amb qui han decidit compartir la seva vida vos ho agrairan.

Una Església en sortida

Durant el segle XIX, l’Església va prendre consciència de la necessitat d’arribar a països llunyans per anunciar a tots els homes la Bona Nova, l’Evangeli. En aquells moment van florir les congregacions missioneres, amb la intenció explícita de fer aquest servei a la comunitat eclesial, enviant els seus membres a terres moltes vegades inhòspites per fer-hi present Jesucrist ressuscitat.

És evident que la metodologia d’aquells missioners no era la mateixa que actualment utilitzen els enviats a missions, i que conceptes com “inculturació” o “integració en la realitat local”, al servei dels més pobres, no formaven part del bagatge dels que, religiosos en la seva majoria, partien a aquesta tasca.

Aquell moment de presa de consciència de la necessitat de complir l’encomana de Jesús ressuscitat “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.” (Mc 16, 15) va entendre “el món” en un sentit físic, real, geogràfic. Així les noves congregacions van sortir de la “vella Europa” i es van escampar sobretot per l’Àfrica, fent també intensos esforços a Àsia, i reforçant la tasca iniciada a Amèrica.

Al final del segle passat, es parlava d’aquest països de missió com del “tercer món”, on hi havia (i encara hi ha) una necessitat de compaginar el desenvolupament humà, social i econòmic amb el creixement espiritual i de fe dels seus habitants. Les campanyes en aquest sentit, a Menorca especialment liderades per Mans Unides i pel Domund, van donar molt de fruit.

Però va aparèixer un concepte nou, complex, i mal d’entendre: els sociòlegs ens parlaven del “quart món”. Era un món no geogràfic, un món ubicat en les entranyes del “primer món” amb uns índexs de pobresa equiparables o que fins i tot superaven els del “tercer”. Així als “rics i pobres” del primer món i a les poblacions “subdesenvolupades” del “tercer” hi afegíem els que pertanyen al quart, que en moltes ocasions no tenen només necessitats econòmiques, que la crisi ha agreujat, sinó amb altres mancances, altres pobreses, altres realitats

L’Església en aquest inici del segle XXI necessita fer un exercici de conscienciació de la realitat, de preparació de les eines necessàries, i a partir d’aquí iniciar una sortida cap a aquest “quart món” com va fer els segles passats cal al tercer.

Aquesta sortida cap a les noves pobreses i necessitats del nostre temps i dels nostres conciutadans exigeix la creació de nous elements, potser noves congregacions, potser nous moviments, potser nous estils, que ens ajudin a connectar amb una realitat que ha sentit parlar de Crist, però que ni ha après a viure d’acord amb Ell, ni a celebrar amb els altres aquesta fe, per petita que sigui, en l’Església.

Les noves pobreses necessiten alguna cosa més que la capacitat d’acollir dins les comunitats, cada vegada més envellides, més cansades. No és qüestió de reforçar els serveis assistencials, ni de que les jerarquies i els tècnics de Caritas augmentin la seva capacitat de feina. No basta amb tenir “comunitats obertes” com deien els objectius de moltes comunitats fa uns anys. Fa falta una Església en sortida.

Una Església en sortida ha de ser una comunitat descentrada d’ella mateixa i centrada només en Crist i en els altres. Una Església en sortida ha de ser una Església sinodal, en la que tots i cadascun assumim el nostre rol, el que ens és assignat en el baptisme, “sacerdots, profetes i reis” que ens fa responsables de la tasca de la evangelització. Una Església en sortida ha d’estar disposada a “embrutar-se les mans” per acompanyar les ovelles que pasturen enfora dels nostres tancats recintes, a trencar o repensar, si cal, algunes tradicions per a apropar-se més a la gent.

La sortida de l’Església ha de ser tant una sortida física, de presència mediàtica, d’opinió, de màrketing si ho volem dir així, però també d’acompanyament personal, de “perdre temps” rallant amb la gent, tant intel·lectuals com persones senzilles. Sobre tot, però, ha de ser una sortida espiritual, que arrenqui de la pròpia conversió.

Aquesta capacitat de sortida exigeix, simultàniament un enfortiment de les nostres arrels, un major coneixement de la pròpia identitat evangèlica, i una obertura absoluta als altres, per tal de poder-los ajudar a fer camí cap a Déu. Només així podrem fer una Església centrada en Déu i els pobres, i no tant pendent d’ella mateixa.

L’exhortació “Evangelii Gaudium” ens donarà moltes indicacions de com hem de fer aquesta sortida, de quins camins hem de reobrir, de quines sendes hem de caminar. Si en aquest curs hi aprofundim, les raons per a l’esperança seran més grans.

Una Església oberta a les perifèries

El concepte “perifèria” inclou, en la seva definició, la idea de nucli, de centre, en funció del qual, existeix i es defineix, al seu voltant, l’altra.

En les evolucions urbanístiques, el centre de les ciutats –en moltes ocasions l’únic espai que te indicat com arribar-hi- te la seva raó de ser històrica: és el que es construeix primer, el que manté, en molts cassos, l’essència de la ciutat. Al seu voltant, els posteriors eixamples, les barriades, els suburbis... més o menys connectats amb el nucli depenent de l’interès que tinguessin els governants en mantenir relacions estretes amb aquests altres habitants.

És una llàstima que en l’evolució històrica de l’Església s’hagi seguit, sense necessitat, aquest mateix esquema de centre i barriada, de nucli i perifèria. El component temporal, les dates en que és fundada cada una de les esglésies locals, la seva “solera” o antiguitat no hauria de tenir tant pes com la fidelitat i l’essència evangèliques i la coherència amb els valors del Regne.

Amb tot, hem format una Església “romanocèntrica”, que veu, pensa, parla, proposa i decideix, des de Roma, el centre. Així, les aportacions que arriben a les diferents esglésies des de punts allunyats, que generalment són esglésies joves, són posats sempre sota la “lupa” del Vaticà.

Certament, la seu de Roma és d’una importància especial, pel fet del primat de Pere, de la capitalitat de l’imperi romà, per la capacitat logística que açò suposava... als primers segles. Avui, aquesta capacitat logística és totalment diferent, i aquest pobre escrit, per exemple, pot ser llegit avui mateix a l’altre cap de món, si algú ho considera interessant.

En el concepte de xarxes, és més important la comunió que l’antiguitat. I l’Església, des dels orígens, esta pensada com a xarxa d’esglésies locals que es comuniquen i s’organitzen, en base a aquella comunió, segons les necessitats de cada moment, amb la presència de Pere i els seus successors, com a símbol d’unitat.

De la mateixa manera que les murades eren originàriament un element de defensa i finalment van haver de ser esbocades per a fer possible el creixement de les ciutats, l’Església ha d’obrir-se a les noves realitats, les que han nascut al seu voltant, fruit de la seva mateixa vida, però que no formen part del “centre històric”.

Entre aquestes realitats podem situar-hi tant noves maneres de celebrar, amb cultes més integrats amb la realitat social i cultural de cada lloc, com noves maneres de pensar, amb reflexions teològiques empeses per la vida i les seves circumstàncies –siguin de pau, siguin de guerra- i noves maneres de pregar, amb incorporacions de tradicions paral·leles a la cristiana, potser més antigues.

Aquestes noves litúrgies, noves teologies, noves místiques, han de ser viscudes, des de la unitat i la comunió, com a elements de creixement, amb la llibertat que açò suposa. Un estil de pregària –com ara el de Taizé- ha de ser un element que afavoreix la pregària d’alguns, sense voler-se imposar a les formes més clàssiques, que ajuden a pregar a altres.

L’Església ha d’obrir les seves portes i finestres, com deia Sant Joan XXIII, però sobre tot ha d’obrir el seu cor, per a donar cabuda, sense tants recels, a noves maneres de veure i viure la fe des de la comunió. Per tal d’apropar-se a les perifèries, hem de saber esfondrar murades, posant els mitjans per a conèixer primer i estimar després, en la comunió i amb el respecte als elements fonamentals que fan possible la unitat de l’Església.

La presència al Vaticà d’un Pastor que prové d’una església de “només” cinc-cents anys, ens dóna motius per a pensar que alguna cosa pot estar canviant, que potser hem tirat a terra les nostres murades i que finalment hem fet una passa més, obrint un poc més el cor de l’Església a l’aire sempre nou de l’Esperit.

Una Església atenta a les perifèries

Que la relació de l’Església i el món és una relació complexa no és cap descobriment. Que en molts moments de la història aquesta relació ha estat difícil tampoc. Com tampoc és cap secret que millorar aquesta relació és una de les preocupacions grans d’ençà es va celebrar el Concili Vaticà II.

Aquesta preocupació s’ha centrat en molts moments en la relació amb els intel·lectuals, o amb el món de la cultura i l’art. Ara, en el darrer any i poc, el Papa Francesc ens ha fet canviar el punt de mira en aquesta relació amb el món, fixant-se en les perifèries.

Quan sent a dir “perifèria” la primera imatge que me ve al cap és la dels poblats de “xaboles”, barraques construïdes amb palets i cartons, plàstics i barrils de planxa metàl·lica desplegats. Aquestes barraques han constituït i formen encara ara els “suburbis”, paraula culta que empram per a anomenar allò que esta per davall de la categoria de ciutat.

Hi ha perifèries urbanes, com les barriades de “faveles” de Rio de Janeiro, i ha perifèries internacionals, que comprendrien aquells països que estan per davall dels estàndards fixats, i els habitants dels quals viuen col·lectivament en situacions extremes, de pobres.

Existeixen també les perifèries humanes. Les persones que són excloses del sistema, que no encaixen en les pretensions de consum i de generació de riquesa de la societat. Els pobres, els marginats, els aturats... i tants col·lectius que necessiten ser integrats en les nostres ciutats.

El Papa Francesc parla molt d’aquestes persones quan ens proposa sortir a les perifèries, a proclamar la Bona Nova de la Salvació, quan ens diu que l’Església ha de ser més un “hospital de campanya” que salva i cura les grans ferides de l’ànima de les persones, que un ambulatori en el que ens mirem amb lupa els nivells de moralitat de la gent.

Tenc la sensació, des de fa temps, de que l’Església preten “controlar els nivells de sucre a un afectat de mina antipersona” en lloc d’aturar les seves hemorràgies. Hi ha moltes persones destrossades per les dificultats de la vida que tenen la sensació que l’Església vol valorar la seva moralitat en lloc que ajudar-lo a creure i viure sabent que Déu l’estima.

Hi ha també, encara que discretes, “perifèries intraeclesials”, persones i grups que tot i formar part i ser reconeguts per l’Església, estan al marge de la pastoral ordinària, de manera que ni poden aportar massa coses a la resta, ni rebre aquell impuls que suposa compartir camí amb els altres.

A aquestes perifèries interiors, també hi hem de parar atenció, no tant pel bé que ens podem fer mútuament com per el reforç que suposa per a tots el fer d’anar junts i de la ma, amb un sol cor i un sol Esperit.

Hi ha grups que són importants en nombre, com les confraries, amb les que no hem trobat la manera de fer camí, partint dels seus intensos sentiments de pietat popular; hi ha grups petits, de gent major, com l’Adoració Nocturna, les Maries del Sagrari, amb els que no hem trobat la forma d’aprofundir la seva capacitat de contemplació; hi ha grups nous, com els carismàtics o els neocatecumenals, dels que en saben casi bé només el nom i ens fan una mica de temor, aquella incomoditat que ens genera allò que no coneixem prou.

Les perifèries casi sempre són mes extenses que els centres, i els que no sortim massa de la nostra realitat “central” difícilment les podem conèixer. En ocasions ens oblidam que ens hem de centrar en Crist, i mirar el món amb els seus ulls, en lloc de centrar-nos en nosaltres mateixos, mirar amb els nostres ulls i treballar amb les nostres forces.

Necessitem obrir els nostres cors a l’Esperit i els nostres ulls a la seva llum. Així sabrem veure el món a la manera de Déu, centrats en Ell, que no deixa ningú al marge ni te perifèries desateses.

Una Església al carrer

El Papa Francesc ens demana que siguem una Església en sortida, una Església al carrer. És, al meu parer, una petició que va una passa més enllà del que va voler el papa Joan XXIII, canonitzat fa pocs mesos. El Papa Bo, com coneixien al sant, ens demanava –demanava a l’Església- dos coses: obrir finestres, i posar-se al dia.

Si bé es cert que s’han fet passes importants en els últims cinquanta anys, amb en Concili Vaticà II i el post concili que encara dura, obrir finestres és un gest que, essent molt eloqüent, potser encara es queda a dia d’avui, una mica curt.

“Obrir finestres” és una acció que es fa “des de dins”. Si en una cuina o una casa hi ha fum, obrim les finestres, per a aconseguir que entri aire nou, fresc, que ens permeti seguir respirant; Si n’hi ha molt, de fum, el que feim és sortir, a l’altra banda de la finestra.

Algunes persones, en aquesta sortida abandonen la casa, deixen de prendre part en els accions i celebracions eclesials. Podem dir que surten i no tornen, “cremats”, com deim tantes vegades.

Afortunadament, a molts dels que volem aires nous, ens es suficient amb la finestra oberta, o amb una estona a la porta per a recuperar l’alè i reprendre les nostres activitats en els grups parroquials, en activitats diocesanes, etc.

El que ens demana en Papa Francesc és més que tot açò, perquè no només pensa en els que esteim dins l’Església, sinó sobretot en els que no hi són, en aquests que van sortir, potser “cremats” o en aquells que no han trobat el seu espai en les nostres comunitats.

Una Església en sortida no és només una Església que obre les portes i espera, sinó una comunitat que va a cercar els germans, en els espais en que es troben, en que pateixen, en que reivindiquen, en el que lluiten.

Una Església en sortida és una comunitat que recupera el seu esperit profètic, que denuncia les injustícies i els desgavells d’una societat que ha perdut una mica el rumb i que, a la vegada que retalla prestacions sanitàries als immigrants il·legals (per exemple), estava disposada, per exemple, a “felicitar” els futbolistes de la selecció del mundial, eliminats, per cert, amb aproximadament 18 milions d’euros, en cas de guanyar.

Una Església en sortida no és només una Església que surt als carrers en les seves celebracions, com la del Corpus; no és només una Església que te el seu clergue representat un estament en les festes dels pobles.

Una Església en sortida és la que acompanya els pobres, amb la tasca de Caritas, cada dia de l’any, amb constància, paciència i discreció; és una Església que empeny el desenvolupament, amb accions com les de Mans Unides a tants països del món; és una Església que escampa la Bona Nova de l’Evangeli des de la senzillesa i la proximitat del missioner a qualsevol racó de món.

Però ha de ser també una Església que denuncia la injustícia a qualsevol lloc, que és austera i responsable en el seus quefers quotidians, que és valenta i capaç de posar-se al costat de qui sigui per a reclamar allò que va en contra dels valors de la dignitat humana de qualsevol dels nostres germans, que se sap apropar a qualsevol persona que ho necessita.

I aquestes no són feines de “jerarquia” eclesial: són feines de cristià, de batiat, de tots els adults en la fe. Són accions que hem de fer tots i cadascun dels que intentam seguir els camins de l’Evangeli, amb senzillesa i sense protagonismes personals.

Hem obert finestres, poc o molt, però encara hem de fer una passa més: sortir al món, retrobar-nos amb els germans que pateixen, denunciar profèticament allò que el nostre món no fa d’acord amb l’Evangeli, i retornar a les comunitats per a celebrar aquesta vida que tenim en el nostre cor i que ens empeny a viure com Jesús ens demana: estimant els altres i donant si fa falta la vida.

La novetat d’allò quotidià

Durant un cap de setmana passen moltes coses, algunes habituals, altres extraordinàries. El cap de setmana passat, també. Més enllà dels resultats del futbol i de les eleccions al parlament europeu, que queden fora de l’àmbit d’aquest comentari, el viatge del Papa Francesc a Terra Santa ha marcat l’actualitat fins ben entrada la setmana.

Si alguna cosa destaca del Papa Francesc és que els seus gestos són capaços de fer moure els cors de molta gent, de generar un somrís, d’emocionar. En aquest viatge hi ha hagut molts moments d’aquest: quan en va abraçar amb els seus amics a l’esplanada del temple, obviant que un és cristià, l’altra jueu i l’altra musulmà; quan va visitar el museu de l’holocaust, on en recorden els sis milions de jueus morts en camps d’extermini nazis durant la segona guerra mundial, amb la seva creu pectoral “amagada” dins la sotana, per no molestar els propis jueus que el rebien a un lloc tant important per a ells; la proposta de convidar a Peres i Abbas a pregar junts al Vaticà.

És sorprenent la importància que tenen aquests gestos que, per altra banda són relativament quotidians. Abraçar-se amb els amics, respectar els amfitrions, convidar a casa... són gestos que molts feim ham normalitat.

Però quan són gestos del Papa, prenen una rellevància impensada, inesperada. El Papa Francesc, sap que açò es així, però no deixa de fer-los. La visita, en si mateixa, a Terra Santa ja era tot un gent, i ha sabut anar-lo omplint de detalls.

Les imatges del moment en que es recolza en el mur de Betlem, que separa jueus i palestins, en un posat que recorda molt el que els jueus fan al mur del Temple, han aixecat pols entre el govern jueu i aplaudiments entre els líders palestins. La visita a la tomba del fundador del sionisme, ha generat els efectes contraris, equilibrant els sentiments de tots.

El to de la seva visita ha durat fins al vol de retorn. En la roda de premsa que s’ha fet a l’avió, el Papa Francesc ha tornat a sorprendre a molts, parlant amb molta llibertat, responent a preguntes fetes lliurement, sense “prèvies”. Ha parlat dels “fill de papà”, en relació als que esperen privilegis pel seu càrrec –que no tindran- després d’escàndols de pederàstia; ha parlat de la possibilitat de renunciar si en un moment donat veu que li manquen forces per a tirar endavant; ha respost amb serenitat a les referències d’escàndols econòmics en una Església que ell mateix vol pobre i austera; ha parlat del celibat dels clergues com a norma de vida, no com a dogma de fe, recordant que hi ha preveres catòlics, de ritus orientals, que són casats...

Mirat amb distància cap dels gestos i de les paraules del Papa res ha fet que segui fora del normal, res extraordinari. Però han estat gestos que a nivell informatiu són presos com a referència, com a model, com a exemple. Els mitjans de comunicació i la gent que els segueix han descobert una novetat en aquest gestos quotidians. Gestos que els catòlics hem de saber fer i hem de voler fer: tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres, amb respecte, amb senzillesa, amb amor. Si som capaços de seguir l’exemple del Papa en açò, canviaran moltes coses en les nostres relacions amb el món.

festa del cor

Aquest cap de setmana ha estat especial. Segurament tots els caps de setmana són especials per a algú, per a alguna família. Aquest ho ha estat per a moltes persones, per causes diverses, per circumstàncies diverses.

Aquest cap de setmana, a parròquies distintes, en hores diferents, alguns infants han rebut el baptisme. Aquest és sempre un motiu d’alegria, que s’afegeix a la joia que ha comportat el naixement de la criatura; altres han rebut, ja adults, els sagraments de la iniciació cristiana, amb la confirmació i la comunió juntament amb el baptisme, després d’un temps intens de preparació. Altres ho havien fet ja en les celebracions del vespre de Pasqua.

També aquest cap de setmana els escoltes han viscut la seva trobada anual, el “Sant Jordi”, en el que totes les unitats de totes les branques dels agrupaments de l’illa es reuneixen per tal de compartir el seu camí, per posar-se en sintonia, per a viure junts la satisfacció personal i compartida de ser escolta.

Algunes famílies també han viscut aquest cap de setmana amb dolor, bé per la malaltia d’un dels seus, bé per la seva mort. Ens costa entendre que la mort és part de la nostra existència i que en lloc de tancar, el nostre traspàs ens obre a una vida nova en Déu.

Segur que heu sentit que a Roma l’Església ha proclamat “oficialment” la santedat de dos papes, Joan XXIII i Joan Pau II, amb presència multitudinària de creients de tot el món. Els dos papes, el primer amb un pontificat de menys de cinc anys i l’altra amb el tercer més llarg de la història, amb 26, han deixat una empremta importantíssima a l’Església catòlica.

Podreu pensar que totes aquestes celebracions no tenen massa coses en comú, tret de ser totes elles celebracions vinculades amb la nostra fe. Idò precisament el que m’ha cridat l’atenció és que en totes aquestes celebracions ha estat destacable la quietud, el recolliment amb que els presents les han viscut.

És evident que jo no he estat present en totes –ja vos ho dic: no he estat a Roma, però tampoc a totes les altres- però en les que he tingut el plaer de participar, malgrat haver-hi molta gent, molts d’ells infants i joves, hem sabut generar un espai de pregària entre tots que ens ajuda a viure en el nostre interior allò que celebram. El mateix he sentit d’altres celebracions parroquials i de la multitudinària celebració romana, en la que fins i tot en carrers molt allunyats de la Plaça de Sant Pere, els creients feien silenci i pregària en els moments de la celebració.

La nostra fe pren dimensions molt diferents, segons sigui el nostre moment personal, o allò que compartim amb la comunitat, però la pregària i el recolliment, la capacitat de contemplació, la interiorització d’allò que celebrem externament ha de ser un element central en les nostres trobades com a creients. La festa del cor no és inevitablement lligada al soroll i al revol. La festa del cor neix de la nostra sintonia amb Déu, i aquesta és més fàcil si som capaços de entrar en el nostre interior i obrir-nos del tot a la seva Paraula, a la seva voluntat.

Quan ho sabem fer, quan ho feim entre tots, Déu pot obrar meravelles en el nostre interior.

Temps de tradició, temps de renovació

La quaresma és temps de tradicions, de costums, que en moltes cases i famílies es mantenen, encara que també és cert que en ocasions aquestes tradicions han perdut la seva arrel religiosa. Les tradicions quaresmals –l’avia corema, les abstinències de menjar carn, els dejunis- tenen un lligam tant fort amb la preparació de la Pasqua que sense aquesta celebració, perden el sentit.

Els últims dies abans de Pasqua, la Setmana Santa, ens duen també altres tradicions, prou diverses, que van des de receptes o especialitats de rebosteria fins a expressions de pietat popular al carrer, processons, cases santes...

Però ni la Quaresma i la Setmana Santa tenen sentit per ells mateixes. La tradició de l’Església no gira al voltant de la Vella Corema, ni al voltant de les processons. La vida de l’Església, i la dels creients, gira al voltant del Vespre de Pasqua, en el que vivim de nou la resurrecció del Senyor, que ens salva.

En moltes ocasions, el que es accessori, es converteix en central i el que ha de ser el centre, es converteix en un afegit, i així, de vegades, donem més protagonisme a la quaresma que a la Pasqua, a les processons més que la vigília Pasqual, convertint la nostra fe en una fe “de divendres sant”, en lloc de una fe pasqual.

La pasqua ha de ser viscuda com a moment de renovació que es possible arran de les pràctiques quaresmals, que ens empenyen a una vida nova. Els dejunis i les abstinències, junt amb la pregària i l’almoina, han de renovar el nostre cor, com ens ajuden a renovar el nostre cos.

Si només ens quedam en l’anècdota de la sobrassada que no ens mengem els divendres, i no anem més enllà, la nostra pasqua serà esmorteïda. De la mateixa manera, participar en actes de pietat popular, en processons, ens ha de fer prendre part en la passió de Jesús, de manera que ens permeti ressuscitar a una vida nova.

Les tradicions que la nostra cultura te assumides i que tantes cases mantenen en aquest temps, ens han d’ajudar a fer camí, a créixer en la fe. Aquest és el seu sentit darrer: acompanyar els creients en el seu desenvolupament, en la seva reflexió de la fe, de manera que aquesta sigui cada vegada més adulta. Aquestes tradicions són com els “caminadors” que ens permeten agafar la confiança necessària per a caminar per nosaltres mateixos. Un cop superada la necessitat de moure’ns amb ajuda, el caminador queda arraconat, perd el seu paper.

Aprofitem l’oportunitat que ens ofereixen les tradicions per a fer una camí de renovació, un camí que ens faci créixer.

Al llindar de la Quaresma

Després de la renou del carnaval, que el món ens convida a viure amb intensitat, l’Església ens proposa el temps de Quaresma, en el que ens hem de preparar –també amb intensitat- per a la celebració de la Pasqua, el moment central de l’any cristià.

Generalment, o potser hem de dir “tradicionalment”, es veu el temps de quaresma com a un temps trist i apagat, sense alegria. Si bé és cert que l’Església ens demana un canvi de vida, una conversió del nostre cor, i per a fer-ho ens exigeix o ens proposa algunes renuncies, el que realment hem d’aconseguir és ajustar la nostra manera de viure als valors de l’Evangeli, i açò és molt enfora de ser sinònim de tristesa.

La iconografia popular ens mostra a “s’avia Corema” com una senyora lletja, vella, desendreçada, amb “cara de pa torrat”; l’evangeli, ens demana que sapiguem encomanar als nostres germans la seva profunda alegria. Per mi que una cosa i altra són difícils de lligar.

El Papa, en la seva exhortació Evangelii Gaudium ens recorda que els evangelitzadors –és a dir tots els batejats que amb la nostra vida, el nostre exemple i la nostra paraula hem de ser testimonis de l’Evangeli- no podem tenir cara de “funeral”, ni cara de “pomes agres”

Però aquesta idea del papa Francesc no és ni de bon tros nova. En el mateix evangeli de Mateu, Jesús ens demana que quan dejunem no hem de fer un posat trist... sinó rentar-nos la cara i posar-nos perfum, perquè la gent no ho noti. El canvi que hem d’aconseguir no és exterior, sinó al nostre cor.

Així podrem ajustar-nos al model que ens dóna Jesús, que posa la persona per damunt el dissabte. Igualment nosaltres hem de posar els germans per damunt de les tradicions, per damunt de les formes tradicionals de “complir” amb els deures quaresmals.

En una societat en la que l’abundància ha pres massa importància, sapiguem renunciar a menjars, begudes, diversions o entreteniments, sense donar-li massa transcendència ni al dia en que ho feim ni a la exactitud de la norma que complim. Fem-ho, compartint amb els germans més necessitats allò a que hem renunciat.

Deixar de menjar carn els divendres, que és un dels preceptes quaresmals i de tot l’any, perd tot el sentit si ho feim com una càrrega per a nosaltres i els pobres, que són presència de Jesús en el món, no veuen alleugerida la seva pobresa; dejunar un parell de dies i no ser capaç a compartir un parell d’hores setmanals amb aquells que estan sols, coneguts o familiars que veim i cuidam poc per exemple, és un exercici cínic que ni ens ajuda a créixer ni ens apropa a Déu

Visquem una Quaresma que ens apropi als germans, als necessitats, als pobres. Així nosaltres i el nostre món tindrà raons per a l’esperança.

Diguem les coses bé

En ocasions l’actualitat sembla posar-se d’acord amb la més llarga tradició, i ens ajunta en un mateix moment el record d’un sant del segle IV, màrtir. Estic parlant de Sant Blai.

Blai de Sebaste, torturat i executat durant les persecucions de l’emperador Licini les considerat patró dels malalts de la gargamella i dels seus metges. Segons la tradició tenia el do de la curació miraculosa; va salvar la vida d’un infant que s’ofegava amb una espina de peix. D’aquí la benedicció de les gargamelles en dia del la seva festa, el passat 3 de febrer.

És normal associar aquesta capacitat de curar el coll amb la capacitat de parlar bé, d’acompanyar amb la paraula oportuna els que ho necessiten, de corregir amb dolcesa el que té opinions errades o que simplement discrepa de les nostres opinions. És una oració que hem de fer, per intercessió del sant: que de les nostres goles no en surtin mai paraules agres, ni malsonants, ni enrabiades, sinó dolces com els caramels que es beneeixen en la seva festa.

És evident que no tots ho sabem fer d’aquesta manera. Molta gent –també entre els cristians– som de paraula “calenta”, feridora, impossible de retornat arrere. Alguns, per a manifestar el desacord, arriben a l’insult i a l’agressió; alguns que són tinguts com a representants de l’Església en certa manera, reben en forma d’agressió el rebuig que provoquen les iniciatives parlamentàries d’un determinat partit.

Tant és així, que el dia de Sant Blai he vist, amb tristor, com l’arquebisbe de Madrid és empentejat per unes –diguem-les– senyores que estan en desacord amb la proposta de llei sobre la defensa del no-nat que ha presentat el govern.

Aquest no es espai per a polemitzar sobre la bondat de la llei, ni sobre les repercussions que aquesta pot tenir en la societat. Tant sols vull aprofitar aquest espai per a destacar dues coses:

En primer lloc recordar el que ens diu el Papa Francesc, en la exhortació Evangelii Gaudium: “no és progressista pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana”. És un paràgraf, el 214 que també diu que hem fet poc (l’Església a sabut fer poc) per acompanyar adequadament les dones en situacions molt dures. I que no podem deixar de comprendre aquestes situacions amb tant de dolor.

En segon lloc que la posició de l’Església ha estat sempre la mateixa des de fa molt de temps, i que la proposta de llei no és ni de la Conferència Episcopal, ni de l’Arquebisbe de Madrid, ni (si me permeten l’expressió) del Papa de Roma.

La defensa de les pròpies posicions en qualsevol qüestió hem de saber-la fer amb bones paraules, amb fermesa, però sense agressions. Fins i tot en el cas hipotètic de tenir alguna raó, l’ús de la força, de l’agressió verbal o física, ens la fan perdre.

Com que tots els sant tenen vuitada, demanem a Sant Blai que sapiguem trobar paraules adequades, dites amb fermesa però sense agressió, per a deixar clar que defensam la vida des del primer moment, des de la concepció, però que mai hem de deixar de costat, mai hem de deixar d’e comprendre i acompanyar amb extremat amor aquells i aquelles que, Déu sap per quines raons, han hagut de prendre la decisió d’avortar.

No més així podrem mantenir raons per a l’esperança.

Tornar a la normalitat (?)

A dia d'avui, ja han acabat les festes de Nadal, a nivell de carrer, a nivell comercial; ja hem assolit aquest repte que tots ens proposem d'una manera o l'altra, quan encetem aquesta temporada en que els nostre horaris i les nostres vides s'esgavellen, casi sempre per raons d’horaris comercials i de temptacions de compra, de rebaixa, de regal.

Aquests dies, tornar passar pels carrers vol dir veure les garlandes apagades, veure gent que desenramella  mostradors, gent que posa uns cartells i uns reclams publicitaris ben diferents dels de les setmanes passades.

No vol dir, però, que el món sigui diferent. El món recupera una normalitat que no es massa afalagadora, una realitat a la que no ens hauríem d’acostumar. Després dels dies de festa de Nadal, el món torna a rodar amb el seu ritme ordinari, i açò vol dir que moltes famílies tornen a ser molt conscients de que costa arribar a final de més, de que la seva realitat és dura, de que malgrat els nombres macroeconòmics encara no ha trobat feina i de que arribar al final d’aquest més serà especialment cru.

Hem apagat els llums de la il·luminació nadalenca i açò no ens ha de fer perdre de vista aquesta realitat, perdre de vista que hi ha tantes i tantes persones qui tenen dificultat real per a menjar cada dia.

Caritas segueix fent aquesta tasca d’ajuda com l’ha feta aquesta anys passats, com l’ha feta des de fa segles amb un nom o amb un altra, a traves de les parròquies, a través de serveis mancomunats... Es igual. Caritas segueix fent aquesta tasca de donar suport a les persones que ho necessiten que és tant i tant important en els nostres dies.

Hem d’aconseguir canviar el nostre nivell de consciència de com ha de ser la realitat econòmica. No podem quedar-nos en una economia que exclou, perquè açò ens aboca a la desigualtat; no ens podem conformar amb una nova idolatria dels doblers; no ens podem conformar amb un doblers que governa enlloc de servir, perquè provoca una desigualtat que genera violència.

Aquestes frases tant contundents no són meves: són de la darrera exhortació apostòlica del Papa Francesc, Evangelii Gaudium, La Joia de l’Evangeli, que ens presenten com hem de vincular la nostra vida amb els doblers, aquesta realitat de la que no podem prescindir però que no ens ha de comandar ni ha de marcar la guia de les nostres vides.

Hem de generar una nova manera de viure en la que els doblers no siguin causa d’exclusió sinó que sigui mitjà de comunicació de bens i d’agermanament.

Fins una altra ocasió, si Déu ho vol.