Una Església amb els pobres.

Aquest dies, segurament heu sentit a parlat del Domund i dels Missioners. No tan sols per les notícies del virus de l’èbola, sinó perquè cada any, en aquest mes d’octubre l’Església ens recorda que hem de fer possible que tots els pobles del món coneguin la Bona Notícia de l’Evangeli.

Una part del món, en la que s’hi inclou en nostre territori, ha sentit aquest anunci, ja fa temps, però altres llocs, encara que sembli mentida, encara no han rebut notícies de Jesús.

Els països que esperen encara l’anunci de l’Evangeli són amb diferència els països més pobres del planeta. Seriem il·lusos si volguéssim veure una relació directe entre una cosa i altra, però la realitat és aquesta.

Els evangelitzadors, els missioners, han de proposar un missatge a una població que es troba mancada en moltes ocasions del més imprescindible per a subsistir. A les ciutats, potser no tant, però hi ha zones rurals, depenents de l’agricultura –i per tant, de la climatologia- que pateixen grans fams, que arriben a minvar significativament la població.

La salvació que proposen els missioners no és simplement un “parche” espiritual, sinó que sempre va acompanyat d’una implicació personal i de recursos en la millora de la qualitat de vida, amb projectes educatius, sanitaris, agrícoles, d’abastiment d’aigua potable, etc.

Aquest països, la gran perifèria del món, són els que amb mes insistència ens demanen la nostra sensibilitat. Si el nostre cor és insensible a les necessitats dels nostres germans, ¿com ens podrem dir “Humans”?

L’Església ha optat pels pobres, perquè Jesús va optar pels que patien, dels petits, pels marginats. Per açò tantes persones, enviades per l’Església, es troben en aquests llocs, en aquestes perifèries.

Els menorquins que han respost a aquesta proposta d’acompanyar a terres de missió els pobres d’entre els pobres, són, al llarg dels anys, molts. A dia d’avui, l’edad d’alguns, les necessitats de les congregacions en altres i l’arribada de la “germana mort” per a altres ha fet minvar de manera significativa el nombre dels missioners... en terres llunyanes.

Perquè la tasca de ser missioners, de donar testimoni de la nostra fe no és exclusiva d’un estament de l’Església: és comú de tots els batejats. Uns d’una manera, “ad vitam” per tota la vida, a països determinats en els que fan falta; altres amb una pregària constant, donant el seu recolzament espiritual a la seva feina; altres, amb una cooperació econòmica, bé en moments puntuals com el del Domund, bé amb aportacions continuades.

Aquesta proposta missionera, que ens fa una i altra vegada el papa Francesc, ha de ser, com les altres accions de l’Església, molt més sinodal, molt més compartida per tots els cristians. I ha de ser acceptada per tots, tant pensant amb països estrangers com amb els nostres propis conciutadans.

Ho hem de fer des de l’alegria que ens dóna saber que Déu ens estima, que Déu ens salva, per mitjà de Jesucrist. Aquesta alegria ha de ser encomanadissa, ha de ser tant evident que ha de canviar la nostra manera de viure la fe. No podem ser evangelitzadors amb cara de “pomes agres”, sinó que hem de compartir la felicitat de saber-nos estimats de Déu.

Facem aquest esforç perquè arribi a tot el món l’alegria de l’evangeli, amb la nostra pregària, amb la nostra col·laboració econòmica. Els missioners i missioneres i aquells amb qui han decidit compartir la seva vida vos ho agrairan.