Un temple "cap a fora"

Aquest darrer cap de setmana, pont de la Puríssima, hem estat a Barcelona un centenar de persones, diaques permanents, alguns amb les seves famílies, altres cèlibes; alguns veterans, altres com jo mateix amb quatre o cinc anys de ministeri. Ha estat una trobada, la XXIX, que es du a terme anualment, sempre a principi d’advent, coincidint amb les festes de la constitució i la Immaculada Concepció.

El programa d’actes ha estat llarg i intens. Vull fixar-me en dues activitats que aparentment són inconnexes, però que al final tenen molts punts de coincidència: la xerrada de Mons. Sebastià Taltavull, “Diaques, evangelitzadors amb Esperit” i la visita al temple de la Sagrada Família, consagrat pel Papa Benet XVI fa ja quatre anys, el 7 de Novembre de 2010.

La xerrada de Mons. Taltavull, era centrada en la Exhortació Apostòlica del Papa Francesc Evangelii Gaudium, i jo la resumiria en dues qüestions, presentades en forma de pregunta: “Feim les nostres tasques amb l’Esperit o sense l’Esperit?” , i “Quant temps invertim en esperar que la gent entri a les esglésies i quant temps en anar a cercar la gent a fora de les esglésies?”.

Certament, tenint molt present el pensament del Papa sobre l’Església en sortida, la missió evangelitzadora de les comunitats, etc, el diàleg entre els diaques i el ponent va ser molt profitós.

El dissabte, visitant el temple de la Sagrada Família, vaig descobrir alguns aspectes que me van confirmar la intuïció que Gaudí era un avançat al seu temps. Molts ho pensen de la seva arquitectura; jo ho vaig descobrir de la seva concepció de l’Església i de les esglésies.

Una de les coses que crida l’atenció, ara que l’interior de la basílica és pràcticament acabat, és la constatació de que és neta d’imatges. Només n’hi ha quatre: Jesús crucificat, sobre l’altar, Josep i Maria, al transseptes, i Sant Jordi sobre la porta major. Gaudí, fa més de cent anys, ja va pensar que hi havia més gent afora dels temples que al seu interior.

És per açò que va fer tota la catequesi sobre la vida de Jesús a l’exterior del temple, posant-la a l’abast de tota la gent, creient i no creient que passes pels carrers i mirés la construcció, llegint –i pregant sense saber-ho- els texts i les oracions que hi figuren. Només els vitralls que fan referència a la Resurrecció es poden veure només des de dins, “des de la pertinença a la comunitat de FE”, com ens explicava el bisbe Sebastià.

És evident que les nostres esglésies no poden ser girades com un calcetí, de dins a fora, per a posar les seves imatges a l’abast de la gent, però si que podem girar les nostres comunitats, fent que el gruix de la nostra tasca sigui fora, entre la gent, i puguem respondre a la pregunta del Bisbe Taltavull dient que dedicam el mateix temps als que no venen que els que són habituals a les nostres comunitats.

Si aconseguim treballar seguint les indicacions de l’Esperit, sortirem al món, posant-nos al servei de l’evangelització. Només si som capaços d’estar en el món, imbuïts de l’Esperit Sant, el món ens trobarà ben disposats, propers i així serem capaços d’encomanar-los el nostre entusiasme per Jesucrist, que ara recordarem com a infant que neix, i que ve al món per a salvar-nos.