Una Església sinodal

Amb motiu de la III Assemblea General Extraordinària del Sínode del Bisbes, potser ens hem demanat que es un sínode.

La paraula “sínode” te arrel grega que significa “caminar junts”. Amb aquesta intenció de caminar junts, hi ha sínodes de diferents tipus i amb diferent abast territorial. Per exemple, un “sínode diocesà” és una reunió, sense periodicitat fixa, en que es troben fidels o clergues d’una diòcesi, convocats pel seu bisbe. El podríem comparar amb una assemblea diocesana, com la que va tenir lloc a Menorca entre 1996 i 1998. La Conferència episcopal Tarraconense va convocar també un sínode provincial.

El Sant Pare és qui convoca els bisbes de tot el món en els Sínodes dels bisbes que es celebren generalment a Roma.

Però, perquè és important que a l’Església es reuneixin els bisbes per a tractar determinats assumptes?

La resposta a aquesta qüestió és la col·legialitat. Com ha dit el mateix papa Francesc dimecres passat: “Hi ha un altre element preciós que mereix ser ressaltat. Quan Jesús va escollir i va cridar als apòstols, els va pensar no separats uns dels altres, cadascun pel seu compte, sinó junts, per que estiguessin amb Ell, units com una sola família. També els Bisbes constitueixen un únic col·legi al voltant del Papa, que és custodi i garant d’aquesta profunda comunió tant estimada per Jesús i pels mateixos apòstols.”

L’Església ha nascut en la col·legialitat, i és fonamental per al seu testimoniatge en el món. Pensar en una Església sinodal no és atemptar contra els fonaments de la institució, sinó, al contrari, reforçar la seva peculiar manera de funcionar en el món. Una manera que el món, el nostre món occidental tant de “majories” i de “votacions”, no accepta amb facilitat.

Una Església sinodal no seria una institució assembleària, en la que tot s’ha de votar i en la que uns guanyen i altres perden; és una església en la que tots els seus estaments es poden trobar per intercanviar opinions, i on ha de ser més important la comunió que la pròpia visió de la realitat, de la convicció personal de que “jo tenc raó”; és una església en la que la jerarquia és un servei i no un poder, en la que els pastors marquen el camí conjuntament, pensant en el ramat i no en els seus possibles interessos. Una església en la que el que vulgui ser el primer sigui el servidor de tots.

La col·legialitat, la sinodalitat, ens han de fer “caminar junts” més enllà de les diferències de pensament o de proposta pastoral. Com diu Sant Agustí: “In necesariis unitas, in dubiis libertas, in omnibus caritas”, es a dir: En allò essencial, unitat; en allò dubtós, llibertat; en tot, caritat.

Una Església sinodal no la poden fer els bisbes, o la jerarquia, sinó que exigeix de tots i cadascun dels batejats la seva implicació personal i comunitària en tots els camps de la tasca eclesial; la sinodalitat exigeix l’aportació de tots. Hem de compartir els nostres punts de vista, la nostra crítica, la nostra adhesió o la nostra disconformitat.

Només així, amb una església que suma tots els valors i les possibilitats dels seus membres, dels batejats, podrem donar testimoni en el món de que una altra societat és possible.