Una Església oberta a les perifèries

El concepte “perifèria” inclou, en la seva definició, la idea de nucli, de centre, en funció del qual, existeix i es defineix, al seu voltant, l’altra.

En les evolucions urbanístiques, el centre de les ciutats –en moltes ocasions l’únic espai que te indicat com arribar-hi- te la seva raó de ser històrica: és el que es construeix primer, el que manté, en molts cassos, l’essència de la ciutat. Al seu voltant, els posteriors eixamples, les barriades, els suburbis... més o menys connectats amb el nucli depenent de l’interès que tinguessin els governants en mantenir relacions estretes amb aquests altres habitants.

És una llàstima que en l’evolució històrica de l’Església s’hagi seguit, sense necessitat, aquest mateix esquema de centre i barriada, de nucli i perifèria. El component temporal, les dates en que és fundada cada una de les esglésies locals, la seva “solera” o antiguitat no hauria de tenir tant pes com la fidelitat i l’essència evangèliques i la coherència amb els valors del Regne.

Amb tot, hem format una Església “romanocèntrica”, que veu, pensa, parla, proposa i decideix, des de Roma, el centre. Així, les aportacions que arriben a les diferents esglésies des de punts allunyats, que generalment són esglésies joves, són posats sempre sota la “lupa” del Vaticà.

Certament, la seu de Roma és d’una importància especial, pel fet del primat de Pere, de la capitalitat de l’imperi romà, per la capacitat logística que açò suposava... als primers segles. Avui, aquesta capacitat logística és totalment diferent, i aquest pobre escrit, per exemple, pot ser llegit avui mateix a l’altre cap de món, si algú ho considera interessant.

En el concepte de xarxes, és més important la comunió que l’antiguitat. I l’Església, des dels orígens, esta pensada com a xarxa d’esglésies locals que es comuniquen i s’organitzen, en base a aquella comunió, segons les necessitats de cada moment, amb la presència de Pere i els seus successors, com a símbol d’unitat.

De la mateixa manera que les murades eren originàriament un element de defensa i finalment van haver de ser esbocades per a fer possible el creixement de les ciutats, l’Església ha d’obrir-se a les noves realitats, les que han nascut al seu voltant, fruit de la seva mateixa vida, però que no formen part del “centre històric”.

Entre aquestes realitats podem situar-hi tant noves maneres de celebrar, amb cultes més integrats amb la realitat social i cultural de cada lloc, com noves maneres de pensar, amb reflexions teològiques empeses per la vida i les seves circumstàncies –siguin de pau, siguin de guerra- i noves maneres de pregar, amb incorporacions de tradicions paral·leles a la cristiana, potser més antigues.

Aquestes noves litúrgies, noves teologies, noves místiques, han de ser viscudes, des de la unitat i la comunió, com a elements de creixement, amb la llibertat que açò suposa. Un estil de pregària –com ara el de Taizé- ha de ser un element que afavoreix la pregària d’alguns, sense voler-se imposar a les formes més clàssiques, que ajuden a pregar a altres.

L’Església ha d’obrir les seves portes i finestres, com deia Sant Joan XXIII, però sobre tot ha d’obrir el seu cor, per a donar cabuda, sense tants recels, a noves maneres de veure i viure la fe des de la comunió. Per tal d’apropar-se a les perifèries, hem de saber esfondrar murades, posant els mitjans per a conèixer primer i estimar després, en la comunió i amb el respecte als elements fonamentals que fan possible la unitat de l’Església.

La presència al Vaticà d’un Pastor que prové d’una església de “només” cinc-cents anys, ens dóna motius per a pensar que alguna cosa pot estar canviant, que potser hem tirat a terra les nostres murades i que finalment hem fet una passa més, obrint un poc més el cor de l’Església a l’aire sempre nou de l’Esperit.