En mans de Déu

Hi ha dies, o setmanes, en les que t'envesteixen situacions en les que no arribes a saber que fer, que dir, com reaccionar o com posar-te en el lloc de l'altre, per a intentar acompanyar-lo en el seu moment de dol, o del que sigui.

Dissabte passat acomiadàvem en Jordi, un jove de 28 anys mort en un accident de muntanya. Molts l'havíem tractat de fa temps, al cau de l'A. E. Paco Ramonell quan ell era pioner, compartint unitat amb les nostres filles. Amb els seus pares vam assumir la tasca d'acompanyar el treball dels caps de l'Agrupament formant un equip de pares. Sempre content, entusiasta de les seves amistats i les seves aficions, s'embarcava a fons en el que es proposava.

Veure l'estat anímic dels seus pares, amics i coneguts va fer-me demanar que faria jo en lloc dels pares. i em va costar trobar una resposta, que encara no tenc per definitiva. El cor diu unes coses i el cap en diu unes altres i reneixen "dimonis" que pensavem haver superat, dubtes esclarits, tensions apaivagades.

Pensar en la mort, pròpia o propera, amb una malaltia o amb una situació límit fa que allò que pensem tenir molt clar quedi entre boires.

Hem d'aprendre a fer nostre la pregària de Jesús a l'hort de Getsemani: "Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols."

Posar la notra vida, les nostres aspiracions, els nostres projectes, en mans de Déu ho feim molt bé... en teoria. Tant sols en els moments en els que veim que la "seva voluntat" es fa enfora de la nostra se'ns fa costa amunt acceptar el que tant fàcilment deim en el Parenostre.

Francesc ens sorprèn.

Francesc, el papa, com Francesc, el d’Assis, ens sorprèn i ens deixa descol·locats amb moltes de les seves intervencions. Diu coses que no tenim costum de sentir, i les diu de manera que molta gent, la gent del carrer, els creients i els no creients que esteim pendents del que ell diu, podem entendre sense dificultats.

Una de les darreres frases que han fet revol és la dels cotxes dels capellans i les monges. És evident que no volia fer una crítica personal a ningú, entre altres coses perquè no coneix el detall ni la circumstància de cada cotxe de rector, però marca línea.

Igualment passa amb els ornaments que fa servir en les celebracions que presideix: al seu aire, al seu estil, marca tendència. I amb el lloc de viure, amb el pectoral, amb l'anell, o amb altres coses.

El papa Francesc és un alè d’aire fresc, que complementa perfectament amb la profunditat intel·lectual i teològica del papa emèrit Benet. Segurament el papa Ratzinger ha tingut una influència molt important en el pensament teològic dels darrers anys. Segurament el papa Bergoglio tindrà aquesta influència en altres aspectes del seu pontificat.

Sense entrar en comparacions, a nivell de carrer, el papa Francesc ha generat un estat emotiu, de connexió, de sentiment de vinculació,-fins i tot- que no es produïa potser des de Joan XXIII, salvats els 30 dies de Joan Pau I.

Expressions com les del dia 18 de maig quan els presents a la plaça cridaven “Francesc, Francesc, papa Francesc”. I ell els va dir: “Però, i Jesús? M’hauria agradat que haguéssiu cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre”. D’ara en endavant crideu Jesús, res de Francesc» ens ajuden a veure que tot i la seva popularitat, no te ànsia de protagonisme; tot i la repercussió de les seves paraules, vol transmetre l’Evangeli; tot i haver-se fet coneguda la seva cara, vol ser reflex de Crist, el rostre humà de Déu.

Caldrà mantenir la tensió entre els nous llenguatges de Francesc i la tradició del Magisteri, entre el missatge tradicional i les noves maneres, però sobretot, caldrà no “treure els peus del llençol” pensant que el papa, qualsevol papa, pot canviar coses d’un dia per l’altra, sense demanar el parer de ningú. No ens ha de passar com amb els expectatives que generà el Concili Vaticà II, al que, potser temeràriament, li demanem coses que no pot donar, i deixem sense fer moltes de les reformes de fons i de cor que ens demana que facem.

Siguem atents amb les indicacions del Papa. Tant amb les que explícitament li sentim a dir, com amb les que ens "diu" sense paraules, a traves dels seus gestos, dels seus silencis, dels seus somriures.

L'evangeli de diumenge passat ens proposava el model dels missioners, dels evangelitzadors i feia insistència en la pau: El papa Francesc ha de ser un papa de pau, que ens dugui pau als cors per a poder-la compartir amb tots els germans d'arreu del món.

2013-07-03 tercer aniversari

Tal dia com avui, fa ja tres anys, Mons. Salvador va ordenar diaques dos laics casats. La d’en Vicent i jo va ser la primera ordenació de diaques permanents a la nostra diòcesi des de que es va restaurar aquest ministeri al Concili Vaticà II.
En aquests tres anys han passat moltes coses, tant en l'àmbit personal, familiar o eclesial.
Les ordenacions de Llorenç Sales tant de diaca com de prevere, l'ordenació de Guillem Ferrer com a diaca permanent, la renuncia del papa Benet i l'elecció del papa Francesc, la tasca en el Secretariat Diocesà de Missions, els quefers amb les parròquies de la Unitat Pastoral, de manera especial amb l'equip de Caritas a Santa Eulàlia... són les fites destacades en l'àmbit eclesial.
També en l’àmbit familiar han estat tres anys intensos: les celebracions de les noces de la neboda i, especialment, de la nostra filla; els batejos, tots “iguals”, però tots diferents (els bessons, el de Ciutadella, imprevist, el de Ferreries, el dia de Pasqua...) El darrer dissabte passat de la nostra neta, de tot just mig any, que ens recorda que les filles –i nosaltres –van fent anys, i ja som avis; el nostre trentè aniversari de noces... Els comiats d’alguns oncles i ties que, en aquest temps han passat ja a la casa del Pare, han estat també especialment intensos. La relació seria immensa, com immenses han estat les emocions i les novetats viscudes.
En un aspecte més personal, també hi ha elements destacats: una petita “reparació quirúrgica” que ens recorda que hem passat els “50” i que tot no és igual que sempre, la constatació de que els pares van fent anys, gràcies a Déu, i que cada vegada ens necessiten una miqueta més, entrar en noves etapes de la vida de parella, iniciar noves activitats que enceten entusiasme, i deixar-ne altres que cauen en rutines... etc.
...
Hi ha en tot açò dos elements que han estat comuns, i sense el que res no hauria estat possible: El recolzament de la meva esposa i la confiança en Déu, molt més que en les pròpies forces. 

El compromís diaconal, posterior en el temps al matrimoni, hi està d'alguna manera subordinat. El consentiment de l'esposa per a l'ordenació és reflex del consentiment mutu en el casament. Des d'aquell dia ja no són dos, sinó un de sol. No es possible un bon diaca que visqui un mal matrimoni -que no vol dir que no tengui dificultats, com tots- ni que pugui desplegar el seu ministeri sense l'estaló, la comprensió, els ànims, els consells de la seva esposa. 

Amb l'ordenació, ens posem en mans de Déu, que ens ha de configurar a Crist, servidor. Però la naturalesa humana, almenys la meva, te tendència a cercar recursos en les pròpies capacitats, abans que en la força de Déu. És allò de “santa Bàrbara, quan trona”.
Al llarg dels poquets anys de ministeri hi puc veure moments de tota casta, des del desànim més pròxim a l'absolut, fins a l'entusiasme més proper a la bogeria. Tant en uns moments com en els altres el punt d'equilibri ha estat la confiança en el Senyor, que ens acompanya i ens aconsella, moltes vegades per mitjà dels que tenim al costat, encara que no sempre els sapiguem creure quan ens donen un consell.

Alguns d'aquests consells m'han empès a fer avui propòsit de reprendre les publicacions en el blog, que havia deixat de fa casi mig any.

Però hi ha altres consells, que des de les Escriptures poden ajudar, no tant sols a mi, a viure sense angoixes el que ens depara la vida.

·        Però, per damunt de tot, prega a l'Altíssim
perquè dirigeixi els teus passos pel camí de la veritat.      Siràcida 37, 15

·        No t'irritis ni t'indignis, no t'exasperis, que només faries mal,     Salm 37

·        Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.    Salm 33

·        Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.    Salm 37.

Gràcies a tots els que en aquests tres anys primers de ministeri diaconal m'heu ajudat a servir d'una manera o altra el Regne. Espero que seguiu fent-me costat, amb recomanacions, amb rectificacions, amb la vostra pregària.

Benet XVI, gràcies per una lliçó més.

La tasca del pastor és sempre posar el ramat per damunt de les pròpies aspiracions o dels propis projectes. Així, els que volen servir les comunitats, posen el benefici dels altres per damunt dels seus interessos.

Aquesta manera de fer no es massa comuna en els nostres dies, en els que qui hauria de ser servidor públic es converteix en ocasions en vividor d'allò públic. El significat de "ministre" quan es cerca per etimologia o per us de carrer és ben diferent.

Benet XVI, atenent a les necessitats de l'Església ha renunciat al que, per a molts, seria irrenunciable, perquè alguns han entès el servei com a poder. En el món de les organitzacions i els partits polítics, el lloc més alt és el de més poder. Des del lavatori dels peus, que commemorarem el Dijous Sant hem de tenir molt clar que entre els cristians el lloc millor és el que serveix els altres millor. I el primer entre els cristians és qui ho dona tot per als altres.

La renuncia de Joseph Ratzinger al ministeri de Pere és una mostra més de la seva vida de servei. Ara, serveix l'Església amb la renuncia, com abans l'ha servida amb la donació. Ara, amb la seva retirada, com abans amb la seva passa al front, disposat per a assumir els encàrrecs que li feien.

El Bon Pastor dóna la vida per les ovelles; Benet XVI ens ha donat, després de tota la vida de donació, també la seva renuncia.

Vagi, des d'aquí, el reconeixement d'un gest valent i valuós, del que molts podem aprendre, que remata una vida pública valenta i valuosa.

10. ...ja que tu ho dius (5, 1-11)

Les xarxes, tant de moda en els nostres dies, ja eren element de referència per a Jesús en les seves explicacions, i amb les seves comparacions. Ho fa en les Paràboles del Regne... Eren elements quotidians en la vida dels pescadors del llac de Tiberíades, entre els que va escollir els seus deixebles.
Avui, després d'emprar  la barca com a lloc d'ensenyament, demana als pescadors que tornin a partir a pescar.
És molt interessant, per a nosaltres a dia d'avui, mirar amb atenció les reaccions de Pere, com a mostra de tots els deixebles:

"esteim cansats, hem batallat molta estona, sense resultats..." Són frases que sentim en els nostres entorns, en les nostres reunions d'agents de pastoral, fins i tot en les reunions del clergat. "No sabem con fer-ho, ho hem intentat tot..." Si volen afinar una mica més, podem entreveure en el desencant una certa disconformitat: "que ens has de venir a dir, tu, que ni ets de l'ofici ni de la regió...?"
Finalment, però l'element que sura per damunt de tot és la confiança: "Ja que tu ens ho dius...". Aquesta frase, que transparenta aquest desencant, demostra sobre tot confiança. La paraula del Mestre és de fiar, i si ell ens demana alguna cosa, hem de fer-li cas, encara que no entenguem del tot el que ens demana.
Sense voler treure mèrit a Jesús en el miracle de la pesca miraculosa, com anomenem generalment aquest passatge, la pescada comença en la confiança dels deixebles en el mestre. sense aquesta confiança Jesús no podria haver fet res.
Aquesta decisió confiada és la que ens manca a molts de nosaltres en nombroses ocasions. Pensant que en sabem molt, ens fiem massa de les nostres pròpies intuïcions, dels nostres recursos, i no deixem actuar realment l'Esperit, la Força de Déu.
L'espectacle de les xarxes plenes a rebentar, es possible per la conjunció de la confiança i la força de l'Esperit. De la mateixa manera, en les nostres tasques pastorals, serà conjuntant els esforços personals en allò que feim juntament amb la confiança en el recolzament que Jesús farà de les nostres accions, que aconseguirem allò que ens proposem.
Jesús no ens vol estalviar els esforços, però ens demana que confiem en els seus designis; no vol treballar sense nosaltres, però vol que remem mar endins, per molt cansats que estiguem, però molt baixos que estiguin els ànims.
Les xarxes són apunt; El peix és aprop. Siguem valents i llencem el rai: la pesca serà segura.

03. Tothom l'aprovava...es van omplir d'indignació (Lc 4, 21-30)

Les reaccions de la gent, tant al segle I com als nostres dies són volubles i imprevisibles. La gent és capaç (som capaços) de passar de l'eufòria al rebuig total en qüestió de minuts.
A Jesús li passa en més d'una ocasió. Aquesta que ens narra Lluc, és una, la més "sonada" és la de la setmana de passió, quan en un parell de dies el poble passa de l'aclamació com a rei quan entra a Jerusalem a de manar la seva crucifixió, tal  com recordem el diumenge de rams.Jesús diu les coses com les pensa, de manera que no s'aprofita dels moments "d'èxit" sinó que segueix amb el seu plantejament. Quan tots l'aproven i es meravellen, ell ja els retreu la seva volatilitat, avençant que la seva adhesió serà curta i pobre.Són (som) com les espigues que han caigut en terra prima, que sembla que broten molt ràpidament, però també s'assequen molt depresa.
És enigmàtica la darrera frase del text, "Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar". Sembla que, amb tota la seva compostura, els deixa amb un pam de nassos, però segurament hi devia haver alguna empenta, alguna carrera. Si el poble s'indigna, retornar a la calma no es fàcil.
Jesús mai deixa indiferents els qui l'escolten. Potser estan una estona a favor i després en contra, o al contrari. La nostra Església d'avui no genera aquestes reaccions: la indiferència és la resposta més habitual a les propostes que l'Església fa en nom de Jesús al nostre món. Les actituds de Jesús, la valentia, la tranquil·litat i la pau interior, la certesa d'estar en el camí correcte seguint el manament del Pare, fan que el seu discurs sigui més eficaç que el nostre. Segurament podria haver evitat les males reaccions de la gent, però la fidelitat a l'encàrrec va ser primer.
La coherència de vida ha de ser, per a nosaltres, un element bàsic, per tal de fer arribar el missatge de Jesús al nostre temps.

27. ...aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (Lc 1,1-4. 4,14-24)

El compliment de les escriptures, de les promeses de Déu al poble d'Israel era en temps de Jesús una de les mes grans expectatives i esperances que tenia la gent, més considerant que políticament estaven sotmesos al domini romà.
La presentació de Jesús en la sinagoga, segurament no va ser novetat. Com a jueu adult, devia ser habitual veure'l allà. Potser també que llegís alguns textos.

Almenys dues coses van causar sorpresa aquell dissabte: la primers a nosaltres ens pot semblar intranscendent  però als jueus del S. I no: es va asseure. Tan sols els mestres reconeguts s'asseien per impartir les seves classes, o per a instruir els seus alumnes o deixebles. El fet que Jesús s'assegui significa, per als jueus, que se sent dipositari d'una autoritat que ells no coneixen, que qüestionen. No es estrany que tots els ulls estiguessen fixos en ell.

La segona acció que va causar estranyesa és que, amb aquesta autoritat, digui que en ell s'acompleixen les profecies d'Isaïes. Declarar-se ungit del Senyor, disposat a portat la llum, la llibertat, es pràcticament manifestar-se com a Messies.

A les nostres assemblees proclamem aquest text i l'hem de saber encaixar en la nostra vida. L'escena que es dibuixa s'assembla prou a les nostres celebracions de la Paraula, a la primera part de la eucaristia, amb les lectures i l'homilia. 

Nosaltres també, com Jesús i amb Jesús, som enviats a portar als cecs la llum, la llibertat als oprimits, la bon nova als pobres. I, com Jesús hem rebut l'Esperit, en el baptisme, que ens fa fills de Déu i ens dóna les forces per a dur endavant aquesta tasca.

Potser ens manca consciència d'aquesta filiació, d'aquestes forces i d'aquest encàrrec. Potser hem de prendre'n consciència i, amb valentia, fer, com Jesús, una passa al front, començant una "vida pública" que faci moure la nostra societat, el nostre entorn.

20. --No tenen... (Jn 2, 1-11)

La Mare de Déu, atenta, detecta les mancances d'aquella boda. Una boda que havia de ser normal, amb Jesús com a convidat, amb els seus amics, amb la família.  En altres circumstàncies, segurament no hauria passat res, malgrat s'hagués acabat el vi. Segurament un "ridícul" gran pels nuvis, que no havien sabut calcular bé el vi necessari,  o pels parents que havien begut més del previsible... i prou.
Hi conflueixen, però dos elements afegits: d'una banda Maria, atenta al que passa al seu voltant, preocupada per les dificultats, per les mancances d'aquella casa, d'aquella família, disposada a donar una ma; d'altra banda, Jesús, obedient a les indicacions de sa mare, malgrat el primer impuls de protesta, capaç, en nom de Déu de fer el necessari per a sortir de les dificultats.

Segurament, en una enquesta hipotètica demanant que es el més difícil de fer, sortiria amb avantatge que convertir l'aigua en vi. Avui en dia, però, crec que el més difícil és descobrir les mancances de la gent, les seves buidors interiors, les seves necessitats internes, a més de les materials, que també intentem amagar sempre que podem. 

Maria ens mostra, amb la seva perspicàcia, que la nostra tasca primers és estar atents a tot el que passa al nostre voltant. La nostra segons tasca, també com Maria, és donar la mateixa indicació: "feis el que ell vos digui".

A pesar de tot, sabem que si podem generar en el nostre entorn aquestes dues actituds, l'atenció als altres i la disposició a fer el que Jesús ens diu, la nostra societat, el nostre món canviaria molt i molt ràpid. 

Cal fer les nostres accions amb la discreció amb que va actuar Jesús: sense sorolls, sense publicitat, "despistant" a tots els que pugui, per tal que no fer encara més mal que bé. 

La nostra tasca d'ajuda social, la tasca de les nostres Caritas parroquials, es clarament dibuixada en aquest evangeli: atenció, acció, discreció.

Demanem al Senyor que siguem, com els servidors que van poar l'aigua, disposats a fer sempre el que Jesús ens demana.

17. Sant Antoni

Lovis Corinth. Detall de "Les temptacions de Sant Antoni"

Les temptacions de Sant es representen habitualment per  personificacions del diable, per dimonis  que l'envolten i que intenten de fer-lo caure en els seus paranys.
Amb tot, hem de pensar que el diable, el maligne te moltes maneres de fer.se present en la nostra vida, de posar-nos en un camí que no és els dels valors del Regne.
La dificultat dels nostres temps és, possiblement, reconèixer el mal entre les múltiples formes en les que es pot presentar. De fet, tota absència de bé és presència del mal. 

D'aquesta manera hem de prendre consciència de que les nostres accions poden ser font de mal, o les nostres omissions poden ser fruit del mal. No fer el bé és una manera de fer el mal, encara que ens costi d'entendre.
Evidentment podem fer el mal de manera activa, però d'açò generalment en som més conscients. El que més ens costa és perdre consciència de que el bé que deixem de fer, és font de mal.

Segurament Antoni, al desert, tingué moltes opcions de a desistir dels seus propòsits, per a deixar el seu camí, de deixar-se vèncer per aquestes propostes del maligne, vestides de mil maneres diferents. però també tingué les eines necessàries per a fer front a aquestes propostes. La pregària, la proximitat amb Déu, són aquestes eines, quer també tenim a la nostra disposició, encara que no les utilitzem massa.

Tan sols amb d'aquestes podem viure les crides que ens fan els evangelis: "Ven tot el que tens i done-ho als pobres." Antoni, ho va saber fer.

13. Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut. (Lc 3, 15-16.21-22)

Després de la manifestació als savis , que ens proposen veure Jesús com a salvador del món sencer, i no tant sols dels jueus, una nova manifestació de Déu. Davant el seu poble, davant els que esperen i cerquen el Messies, Déu parla en favor de Jesús, anomenant-lo Fill estimat.
Fins a aquell moment, tant sols els que eren moguts per l'Esperit podien veure en Jesús l'enviat de Déu: No havia fet encara res -d'ençà el seu naixement, amb l'estel, els àngels, etc.- que faci pensar que és enviat de Déu.
Llavors Déu repeteix en el Jordà el que al final de l'Èxode va ser la salvació: el pas pel jordà va suposar per als jueus que havien sortit d'Egipte la presa de possessió del que havia de ser la seva terra. Amb lluita, amb patiment, però amb l'ajuda de Déu.
En el Jordà, Jesús deixa darrera l'anonimat i s'endinsa en el que serà el seu ministeri públic, la seva tasca de predicació de testimoni i de donació de la vida. Déu el presenta com a Fill Estimat. Ara ens toca a nosaltres reconèixer-lo com a Fill de Déu i germà nostre.

Aquest pas, aquest moment de deixar enrere l'anonimat i iniciar el testimoniatge ha estat també el nostre baptisme. Encara que fóssim  ser batejats de petits, en aquell moment quedem constituïts com a testimonis de Crist, testimoniatge que a mesura que creixem en la fem hem d'assumir i aprofundir.
El baptisme, el nostre pas del Mar Roig, el nostre moment d'entrar en la Terra promesa, la premonició de la mort i resurrecció de Jesús... bons elements per reflexionar la nostra fe i el nostre compromís.

07. Des d'aleshores Jesús començà a predicar (Mt 4, 12-17.23-25)

Per un moment sembla que Jesús es retira, vist el que ha passat a Joan, però realment  no es així.  A part de donar compliment a l'Escriptura, Jesús fa, com tantes vegades, una aturada en el seu recorregut, per tal de prendre forces i tornar a l'acció.
Des del moment en que Joan és empresonat, Jesús assumeix la tasca de predicació, d'anunci del Regne que ha de venir, reclamant la conversió per tal de ajustar la nostra vida a les exigències del Regne.
Esteim davant el relleu entre Joan i Jesús. Com a les curses atlètiques, el segon rellevista aprofita la feina feta pel primer, i hi aboca tota la seva capacitat, tota la seva manera de fer.  Entre Joan i Jesús, el relleu també és així. De fet, Jesús, en les seves primeres manifestacions públiques tant sols repeteix el missatge de Joan. Serà després que anirà aprofundint aquest missatge, afegint el seu segell personal de Fill de Déu, i augmentant les exigències per tal de viure d'acord amb els valors del Regne que proposa.
Jesús acompanya el seu missatge amb obres, guarint els malalts, alleujant els que pateixen. La gent, veient en ell la salvació de Déu, el segueix; veient la coherència entre la seva vida i la seva obra i la seva paraula, el segueixen com ja havien fet amb Joan.

La nostra Església te vocació de "corredor de fons", però li manquen les habilitats dels "rellevistes" per tal de continuar la tasca iniciada amb anterioritat per altres, i afegir cada un les pròpies capacitats. En ocasions ens sembla que en lloc de compartir cursa, competim en una cursa. Ens manca la capacitat de donar el relleu, i també de demanar-lo. Qui pot fer un servei, s'ha de oferir per fer-lo; qui l'ha fet durant molt de temps, posant-hi tota la seva capacitat i habilitat, arribat el moment, pot demanar que el rellevin. Llavors un i altre, rellevador i rellevat, han de córrer plegats durant un tram de cursa per a finalment cedir les responsabilitats.

Si som capaços de fer-ho, la nostra eficàcia creixerà, la nostra credibilitat també.

06. Hem vist sortir la seva estrella (Mt 2, 1-12)

La figura dels savis s'ha posat altra vegada en boca de tots per la lectura ràpida del llibre de Benet XVI sobre els primers anys de Jesús. Anant a cercar tres peus al moix, entrem a detalls d'uns personatges que, en el pla simbòlic ens diuen molt més del que ens dirien en el pla històric.
Per a un poble tant tancat com el jueu, el fet que estrangers s'acostin a la seva història ja es excepcional, per tant, pot ser interessant pensar perquè l'evangelista introdueix aquests personatges, i en quin context ho fa.
Els savis són presentats com a persones inquietes, que estan atentes al que passa, no només al seu voltant, sinó molt més enllà de la llargària dels seus nassos. D'altra manera no s'haurien assabentat de l'aparició d'un estel i molt menys del significat d'aquesta aparició.
Els savis són persones disposades a deixar-ho tot, d'altra manera no parteixen de viatge, cercant el sentit d'un estel que els avisa d'un esdeveniment. Hem de pensar en els condicions dels viatges en el segle I. Si actualment anar a països llunyans encara és complex, ... imagineu.
Són persones valentes, que s'atreveixen a tot, per tal de seguir els seus designis, allò que s'han proposat. Fins al punt d'anar a trobar-se amb els dirigents del país on han anat, per tal de demanar referències d'allò que els és tant important. I saben sobreposar-se a les dificultats, perquè malgrat no rebre el suport esperat, segueixen amb el seu camí.
Són generosos, no només amb el seu viatge, sinó amb allò que tenen. El fet de presentar obsequis a un infant sense esperar res a canvi, diu molt de la seva capacitat de compartir. Son prou vius per a entendre, amb l'ajud dels missatgers del Senyor, que Herodes no és fiable, i s'entornen per un camí diferent, escampant allò que han descobert, amb tota seguretat.

És igual si són tres o dotze o... blancs o andalusos o xinesos... el que importa és que posen la seva vida en mans de Déu per Jesús, a partir d'un "anunci" que no acaben d'entendre. A partir d'aquí, la seva vida canvia totalment, passant a ser testimonis d'una nova realitat

01. Maria guardava tot en el seu cor i ho meditava (Lc 2, 16-21)

Després del Nadal, després de la festa de la Sagrada família, l'Església concentra la seva mirada en Maria. La seva aportació cabdal al misteri de l'encarnació fa que sigui així.
"Jesús, Déu i Home, fill de Déu i fill de Maria". Aquest és el fonament de la nostra salvació, perquè Jesús mor i ressuscita perquè abans ha nascut com a home.
Sense encarnació no és possible la redempció. Per açò és tant fonamental el paper de Maria.
Podem fer un paral·lelisme entre la disposició de Maria i la nostra disposició interior: Si l'encarnació no hauria estat possible sense l'acceptació de part de Maria de la proposta de Déu, sense la cooperació dels nostres cors, Déu no es pot salvar. Pot, però mai ho farà sense la nostra cooperació.
La presència de Maria en els inicis de la vida de Jesús ens fa evident que el fill de Déu és un home com nosaltres, amb totes les necessitats dels nadons, amb totes seves les fragilitats, amb totes les seves dependències. Ens ressona aquell "no es volgué guardar gelosament..."  que ens escriu Pau en la carta als Filipencs. Tota la omnipotència, tota l'existència eterna de Déu, encarnada en un infant que ho necessita tot, que ho inicia tot, que s'ho ha de fet tot.Amb aquesta petitesa assumida, ens apropa a la seva grandesa; amb la nostra debilitat assumida, ens apropa a la seva fortalesa. Assumint la nostra humanitat, ens iguala a ell, ens fa fills de Déu.
Amb tota certesa, la Salvació comença en l'Encarnació. Aprofitem l'ocasió per a apropar-nos a Jesús, ara tant tendre, tant petitó, i en la mesura que l'acompanyem en el seu creixement, ell ens acompanyarà en el nostre desenvolupament de la fe.
Maria ho feu així: ja des d'abans de néixer Jesús, va ser decididament seguidora seva meditant , interioritzant els seus gestos, les seves dites, els seus ensenyaments i el va acompanyar des del Portal fins a la Creu. Ell la va voler tenir al seu costat des de la cova de Betlem fins a la Eternitat.