La duresa de cor és la causa de la existència del divorci en la Llei de Moises. D’altra manera, la convivència entre un home i una dona no es trencaria, i, com a conseqüència no seria necessària la reglamentació del divorci.
El projecte de vida entre un home i una dona s’entén inacabable. Tant sols la mort pot interrompre el procés de coneixement, d’acompanyament, d’amor en una parella... si s’han posat els fonaments sòlids. Si s’ha fonamentat la relació en allò que és immutable, passarà tot allò que és accessori i circumstancial sense que la parella trontolli. No vull dir que no hi manquin mals moments, ni males temporades. En la relació entre dos és pràcticament inevitable que hi siguin, però en la relació ben fonamentada hi ha elements suficients per a mantenir-la viva.
Intentem veure Déu i el seu amor en el fonament de la parella. Llavors podrem entendre que, amb aquest fonament, si Déu és qui serveix per a unir la parella, no es possible que hi hagi distancia, ni separació ni divorci. Tant sols quan la parella s’ha fonamentat en altres coses, la feblesa humana, la duresa de cor, pot provocar el divorci.
El text, mil vegades interpretat, mil vegades malentès, és difícil, sobretot per a aquelles persones que han vist com aquella parella que pensaven per a tota la vida s’ha trencat. L’Església ha de repensar com ha d’acompanyar la situació d’aquestes persones que han volgut reconstruir la seva vida després de la ruptura. Ara mateix és una de les grans assignatures pendents.
Potser hem d’escoltar el reny de Jesús als que presentaven els infants, i imaginar quina seria la seva reacció quan se li presentessin alguns divorciats o separats. Molts de nosaltres esperarien, con els deixebles amb els infants, que els rebutgés. Alguns creim que els acolliria i els posaria en el centre beneint-los. El seu patiment personal i familiar els ho ha guanyat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario