30. A què s'assembla (Lc 13, 18-21)

La realitat supera la ficció, i allò més inversemblant es converteix en cosa habitual. Que un gra de mostassa, la mes petita de les llavors, sigui origen d’un arbre que pot ajocar ocells, és incomprensible per als profans en botànica.

També ens estranya, als creients de llarga tradició, de tota la vida, que la nostra fe, que segons com ens sembla robusta i sòlida, sigui encara més insignificant que aquesta llavoreta, perquè som incapaços de moure moreres i muntanyes.

Certament les comparacions són odioses, però la realitat és que aquest advertiment que Jesús fa als deixebles i a nosaltres, no ha servir ni a uns ni als altres per a fer camí en l’aprofundiment de la nostra fe.

La nostra percepció i la realitat en relació amb la fe són tant distintes com la mida de la llavor i la seva potencialitat. Tots els arbres neixen de llavors relativament petites; també les nostres obres han de néixer han de sorgir de la nostra fe, per petita que sigui.

El temps, la pregària, la formació, s’encarregaran de que els fruits siguin cada vegada més abundosos.

19. No tingueu por (Lc 12, 1-7)

La confiança amb que un fill es posa en mans del seu pare, amb que bota des de la taula als seus braços, és paradigma de la confiança que hem de tenir en Déu. La seva presència ens ha de bastar per a ser valents davant les circumstàncies que la vida ens posa per davant.

Hem de tenir por, ens diu Jesús, d’aquelles coses, gestos, persones, que ens poden allunyar del Pare, perquè aquestes són les que ens fan perdre la vida, i la vida eterna.

La presumpció dels fariseus era que ells sabien el que calia fer per a tenir la salvació, però en realitat s’aferraven a les lletres de la Llei, sense entendre les realitats que aquesta llei vol transmetre.

El text d’avui amaga una esperança implícita: la realitat de la Bona Nova sortirà a la llum i totes aquelles coses que en un o altre moment s’ha hagut de fer amb discreció o casi en secret, arribarà a la gent, serà públic. Aquesta certesa ens ha de crear consciència de les nostres responsabilitats. Tot el que fem serà vist i viscut pels germans, de manera que aquesta serà la nostra aportació a l’evangelització.

Visquem amb confiança, deixem-nos llençar a l'aire pel Pare, segurs de que la nostra fe tindrà resposta per part seva i que els germans el coneixeran amb el nostre testimoni.

18. Segadors (Lc 10, 1-9)

La tasca del segador és molt dura, però és tan sols una part de la tasca. Hi ha altres feines que complementen la dels segadors, llaurar, sembrar, retirar herbes, assegurar que els animals no hi pasturin,...

És una tasca de complementarietat, que no es pot dur a terme sense la cooperació amb altres treballadors. Tot i la seva duresa és una tasca agraïda, la que assegura el menjar per passar un any, si tot ha anat com toca i s’han fet bé les feines.

És una tasca de jornalers, que saben que la terra que conreen no es seva, però que l’han de tractar encara millor que si ho fos.

El missatge de Jesús vol definir amb auestes característiques el seus enviats. Amb tot afageix que hem de ser gent de Pau. La nostra presència ha ser una presència que porti pau, d’altra manera no podem transmetre els valors del Regne.

Sense confiar en les pròpies forces, sinó posant la tasca en mans de Déu, sense bastó, sense sarró. Sense defensa possible, però mantenint-nos al marge de la violència, com els anyells enmig de llops.

Tot un seguit d’imatges suggerents, que ens poden ajudar a dibuixar el perfil de l’evangelitzador, el missioner, i també del nou-evangelitzador, el testimoni de fe creïble en els nostres temps i els nostres ambients.

Amb aquest perfil, aconseguirem una pastoral molt més propera, molt més personal, integrada en la societat, segurament ben valorada. Si aconseguim açò, el missatge de l’Evangeli ja haurà començar a arribar abans d’obrir la boca per parlar de Jesús.

Ens han deixat tres maneres de viure la Missió

Jordi Vila Despujol






Joana Bisbal Company






Pepe Marco Esbert

En plena campanya del DOMUND, quan l’Església ens recorda que l’evangelització és tasca de tots, hem de compartir amb tota la comunitat cristiana notícies que ens omplen de tristor, malgrat l’esperança certa de la resurrecció.


El passat divendres, dia 12 d’octubre, moria a Barcelona, Jordi Vila Despujol, s.j. prevere missioner que ha dedicat la seva vida a Bolívia a la defensa dels infants, adolescents i joves, impulsant gran quantitat de reformes legislatives per tal de millorar la situació legal dels menors. La seva tasca ha estat molt important, com també ho ha estat, en un altre ordre, la gran “família adoptiva” que s’ha format al seu voltant, amb l’acolliment de joves mentre cursaven estudis universitaris. La seva malaltia, molt ràpida, l’ha portat a la casa del Pare pràcticament en 10 dies, des que va venir a Espanya per a una revisió de la seva salut.

També el dia 12 d’octubre, a Maó, ens deixava Joana Bisbal Company, esposa i mare de família, que mentre les obligacions i la salut li ho van permetre era col•laboradora constant del Secretariat Diocesà de Missions en totes les tasques que fossin necessàries. La seva lloable disponibilitat tant en el servei al Secretariat com a la Parròquia de Santa Maria, en la catequesi i altres serveis, farà molt notable la seva absència. El llarg procés de la malaltia l’ha portat amb serenor, posant-se en tot moment en mans de Déu.

Ahir matiex, dia 16 moria a Sant Cugat Josep Marco Esbert, sj, germà que també ha Bolívia ha desenvolupat els darrers anys de la seva tasca missionera. Havia retornat per raons de salut a la casa dels Jesuïtes a St. Cugat, on compartia amb altres majors de la congregació les atencions que necessiten els malalts. La seva feina en la Companya el van portar, sempre en la segona línia, a desenvolupar tasques de logística i de comptabilitat, amb una gran consciència de que, tot i no ser directament pastoral, la seva labor era fonamental per a la evangelització. Un delicat estat de salut, que havia empitjorat en els darrers mesos, l’han portat davant el Senyor

Tres maneres diferents de viure la Missió ens han deixat en pocs dies. La Missió necessita sempre mans col•laboradores i cors que preguen. Ajuntem els nostres cors als d’en Jordi, na Joana i en Pepe, que ara preguen per les missions, pels missioners i per tots nosaltres des de la Casa del Pare, i demanem, junt amb ells, que mai faltin mans per a escampar la Bona Nova de l’Evangeli a tot el Món.



10. Senyor, ensenya'ns a pregar (Lc 11, 1-4)

2012-10-10 Fa una setmana vaig començar la reflexió sobre el Parenostre, una pregària en aparença senzilla, que molts sabem de memòria, però que te un fons molt més pregon del que ens imaginem moles vegades.

En les poques frases del Parenostre es troben resumides les intuïcions fonamentals del cristianisme: Déu és Pare de tots. Açò suposa un gran canvi, una mirada absolutament nova a la relació amb Déu i amb els altres. Des de la mirada de l'Antic Testament, aquesta paternitat és impensable per a un Déu omnipotent, omniscient, sobretot per la proximitat que suposa, però també per la proximitat que implica envers els altres, que es tornen germans.

Santificar el nom de Déu, tant important per als jueus, segueix essent important per als cristians. És el retorn agraït a Déu de la nostra pròpia identitat com a fills

Podríem seguir frase per frase, però l’espai del blog no dóna per tant. Només ens fixarem en una frase més: “Així com nosaltres perdonem”. En massa moments de la nostra vida en els que resem aquesta pregària passem de puntetes per aquesta frase. Sembla talment que diem “com si nosaltres perdonéssim...”.

Siguem capaços de fer un treball d’aprofundiment en aquesta pregària.

És la que el Mestre ensenyà als seus seguidors.

17. Ai de vosaltres també (Lc 11, 42-46)

Aquest és segurament un dels evangelis que fàcilment es podrien transcriure i adaptar a la realitat de les comunitats cristianes actuals.

Moltes vegades ens passa, com als fariseus, que ens fixem en coses sense massa transcendència mentre ens oblidem de la justícia i l’amor de Déu.

La crítica als fariseus era forta, i els Doctors de la Llei surten a la palestra, com per defensar els altres. La resposta de Jesús és fulminant: Ai de vosaltres també...!

I el text podria seguir amb els sacerdots del temple, amb els levites,... i amb els Prínceps de l’Església, amb els bisbes, els preveres, els diaques, els catequistes, els laics. Tots.

El delme de la ruda i la menta, bastaven per a “complir”. Per a Jesús el que és important és la Justícia i l’amor de Déu. A açò no hi podem renunciar de cap manera. Però en ocasions ens és més fàcil girar el cap de les coses més importants, fent com si ens concentréssim en allò que resulta insignificant; en ocasions descuidem les persones per a complir els horaris; en ocasions...

En el repàs de les nostres actuacions en el seguiment de Jesús i dels manaments del Regne, n’hi ha per a tots, de bronca! Mai ningú pot dir que ha assolit la perfecció en el seguiment de Jesús i en el compliment dels seus manaments.

I si, encara, gosem fer com els doctors, que volen quedar al marge de la recriminació en lloc d’acceptar-la com a punt a corregir, Jesús ens tornarà a dir, com a ells: “Ai de vosaltres també...!!”

16. purifiqueu per fora... (Lc 11, 37-41)

Una de les fixacions dels fariseus eres les purificacions. Tot havia de ser purificat: després de venir del mercat, després de les menstruacions, abans de menjar, després dels sacrificis... Un caramull d’ocasions, algunes amb sentit sanitari, altres religiós, altres amb un sentit amagat que amb els temps s’havia perdut.

Jesús és més pràctic i aprofita totes les ocasions per a transmetre el seu ensenyament, la seva nova manera de veure les coses. Com que les purificacions rituals parlen tant sols de l’exterior de les copes, Jesús proposa de manera subtil la importància del interior de les coses i de les persones.

Segurament els fariseus eren purs segons la lletra de la Llei, però molts tenien els cors molt enfora de l’esperit de la Llei. Jesús fa referències al interior en altres ocasions, parlant amb els fariseus, perquè ell sap que no són les paraules o els gestos el que importa sinó el cor, per molt que pensem (i en ocasions és cert) que els gestos són reflex del cor.

Complir els preceptes manats, els cànons del Dret Canònic, els dejunis i les abstinències, no ens assegura que el cor estigui en sintonia amb el Regne. Tampoc poden assegurar el contrari: Estar en situacions irregulars (separats, divorciats, ajuntats, etc) no vol dir que en el fons del cor sentin i intentin viure els valors del Regne.

Intentem veure els cors de la gent. Si anem amb el “Codi de Dret” per davant, segurament ens equivocarem i, a més farem mal a moltes persones. És més important estar prop de la gent i ajudar-los a entendre quin camí han de fer que donar-los un cop de “Cànnon” al cap. Siguem hàbils com Jesús, aprofitant les ocasions per a acompanyar en el camí.

15. el Fill de l'home serà serà un asenyal (Lc 11, 29-32)

Totes les comparacions són odioses, però per als jueus, les comparacions amb altres pobles pagans encara ho eren més, sobre tot si donaven per bo l’exemple dels estrangers.

El passatge de Jonàs i la seva predicació a Nínive era coneguda de tots els jueus. Coneixedors de la història de la salvació, sabien que intentant fugir del manament de predicar entre els pagans, Jonàs va ser engolit per una balena i escopit a la vorera del lloc on no volia anar. Ell i la gent de Nínive van acceptar aquest fet com a senyal de Déu i es van convertir.

Jesús els retreu la duresa de cor, que davant tantes manifestacions de l’amor de Déu, no saben entendre que els demana el Senyor. A nosaltres ens passa molt sovint. Qualsevol punt negatiu, en la història de l’Església, en la conducta dels bisbes, en els fets quotidians dels capellans i dels diaques, ens és suficient per a qüestionar o fins i tot oblidar tant de bo que l’Església ha fet i fa.

Encara més; en ocasions, darrera la crítica a l’Església, que pot ser legítima, hi va un rebuig de la figura i la persona de Jesucrist.

Intentem revisar aquestes actituds, tant les dels pastors que amb el nostre testimoni de vida desdeim el nostre ensenyament, com les dels que per aquestes actituds es fan enfora de l’Església i de Jesús.

Els senyals de l’amor de Déu que, a través dels segles, ha fet l’Església en nom de Jesucrist, com els que va fer Jesús en nom de Déu, són molt més significatius que els pecats que puguem cometre els cristians i els pastors.

Atendre els Senyals de Déu ens pot ajudar a retrobar el camí que potser hem despistat amb els "anti-senyals" que hi ha en el món.

14. Celebracions dominicals en la Campanya del Domund 2012.

Sv 7,7-11. Comparada amb la saviesa, tenc la riquesa per no-res
Salm 89. R. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida

He 4, 12-13 La paraula de Déu esclareix les intencions i els pensaments del cor

Mc 10,17-30 Vés a vendre tot el que tens, i vine amb mi

Les lectures que l’església ens proposa a la reflexió d’aquesta setmana són un toc d’alerta sobre quins han de ser els nostres centres d’atenció. El llibre de la Saviesa ens posa de relleu que la riquesa no val res en comparació amb el seny. Ni tant sols la salut és comparable amb la Saviesa. “La seva claror no s’apaga mai” Es que la Saviesa, llegida amb ulls cristians és Crist, el nostre tresor. Un tresor que ens arriba en forma d’amor, un amor, com diu el Salm que ens omple del tot.

Aquesta Saviesa, aquesta Paraula de Déu és viva i eficaç, esclareix les idees i les intencions. I, si l’escoltem, ens empeny en la vida.

Hem sentit a l’evangeli com valora Jesús els riqueses: no fan més que nosa per a ser el seu deixeble, el seu seguidor. “És mes fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla...”

I qui es podrà salvar? Déu ho pot tot, i aquells que ho deixen tot i es posen del tot en mans de Déu reben el cent per u del que han deixat i també el cent per u en persecucions.

Aquesta crida a deixar-ho tot, de posar-se del tot en mans de Déu és la que tots rebem i esteim obligats a respondre... resposta, però, que tant sols alguns donen realment.

Aquesta experiència de rebre cent per u és la que tenen els missioners. Tots els que hem pogut tenir una experiència a països de Missió, encara que sigui només visitant els missioners veim que la generositat dels missioners te una resposta generosa per part dels que l’acullen, per pobres que siguin.

Els missioners troben ja en aquesta vida, el tresor que Jesús promet, encara que als ulls humans, comparteixin pobresa. La Llum que els acompanya, la Saviesa que els guia és la que hem sentit a la primera lectura: “m’han vingut tots els bens”

També han viscut en la seva pròpia carn l’experiència que ens conta la carta als hebreus: la Paraula de Déu els ha ferit com una espasa, i en ocasions els ha empès enfora de pares majors, a llocs incomunicats, però han respost amb generositat.

Avui l’evangeli ens interroga a cada un nosaltres. Tots som aquest home que demana “que he de fer per posseir la vida eterna?” I la resposta de Jesús segueix essent la mateixa, i si veritablement el volem seguir ens segueix exigint: Ven tot el que tens i doneu als pobres. Hem de parar atenció, perquè aquesta resposta és absolutament la contrària de la que ens dóna el nostre món. Un món que en lloc de donar als pobres dóna als rics, injectant als bancs en els últims dos anys diners suficients per a eradicar la fam al món durant 54 anys, segons els càlculs menys extremats.

Els missioners han sentit aquesta crida i l’han acceptada. Però la podem escoltar de moltes maneres. Perquè tots no som cridats a anar a Àfrica o a Sudamèrica o a Xina. Al que tots som cridats, com a batejats és a participar en la Missió d’escampar la Paraula de Déu, tots hem de ser “Missioners de la fe”. I açò ho podem fer de molts maneres.

En primer lloc, posant en valor, com hem sentit a la primera lectura, el do de la Llum de Crist que hem rebut. Si valorem aquest do, encara que visquem en austeritat, tindrem totes les “riqueses”. No les del món, sinó las del Regne.

En segon lloc, escoltant la Paraula i fent pregària del que hem escoltat. Aquesta Paraula feta pregària , que esclareix intencions i pensaments, com diu la carta als Hebreus, és el motor dels missioners, i ha de ser també el nostre motor per a participar en la vida parroquial, també per al nostre testimoni enmig del món.

En tercer lloc, compartint de manera justa el que tenim. Hem sentit a l’evangeli que les riqueses no fan sinó nosa per a entrar al Regne, per a viure els valors del Regne. La nostra riquesa, posada a disposició dels pobres, ens donarà el cent per u en el Regne.

La missió central de l’Església és la evangelització, l’atenció als pobres i la celebració de la fe. L’any de la fe, que hem obert aquesta setmana és una invitació a la conversió, i aquesta conversió passa necessàriament per la renovació del impuls a evangelitzar. “a missió “ad gentes” constitueix el paradigma (el model) de tota l’acció apostòlica de l’Església”, va dir el Sant Pare als Directors de les OMP, el passat mes de maig. En els missioners es conjuguen perfectament les tres accions essencials de l’Església, per açò són proposats pel Papa Benet com a exemples.

La seva presència evangelitzadora, que lluita contra la pobresa allà on es troba i que celebra la fe compartint la pròpia amb els que estan en el començament de la seva iniciació cristiana, ha de ser exemple per a la nostra acció pastoral, també a Menorca. La cooperació amb els missioners és molt important. La nostra pregària en favor d’ells és imprescindible. També ho és la aportació econòmica que, en temps de crisi, és més difícil però més necessària qui mai. A l’Eucaristia en que tot d’una participarem, tinguem present la Missió i els missioners, enviats per l’Església com avançats en la predicació de l’Evangeli, però no ens conformem amb açò, sinó que facem el possible per a compartir amb ells allò que tenim.

09. La millor part (Lc 10, 38-42)

Encara que el text sembla afavorir la contraposició entre acció i contemplació, hem de procurar veure que tant una com altra són imprescindibles.

A la casa dels amics de Jesús, una de les germanes es fa càrrec de la atenció humana, mentre l’altra s’encarrega de l’atenció espiritual. Una i altra són necessàries fins i tot des del punt de vista del “protocol”: Si no li donem “pa i aigua”, malament; si el deixem tot sol, malament.

L’equilibri entre l’acció i la contemplació és proposat per Jesús amb la seva vida i a Marta li posa en evidència que no ens hem de preocupar  exageradament per cap de les coses d'aquest món.

La contemplació, posar la nostra vida en presència de Déu, és el que ha de donar sentit a la tasca que desenvolupem, també a les més humanes, també a les que en aparença no tenen a veure amb l’esperit.

Estar en presència de Déu dóna un sentit diferent a totes els coses que feim, també les més senzilles. Maria, escollint aquesta opció mes contemplativa, pot donar sentit a qualsevol activitat, però la pura activitat no pot donar sentit a la vida.

Com passa en una barca enmig del mar, si ens quedem tan sols contemplant la posta de sol, sense adonar-nos, anirem arronsant, potser fins a les penyes; si veritablement volem gaudir de la posta de sol, hem de mantenir la posició, anar fent camí, alhora que el sol fa el seu.

Posar els ulls en Déu ens manté en acció en el món. No deixem que el món ens faci tancar els ulls a Déu

08. "Ves, i tu fes igual" (Lc 10, 23-37)

!

Una vegada més, Jesús posa de manifest la diferència entre el compliment de la Llei i els valors del Regne. Les exigències per a complir la llei són unes, però per a viure d’acord amb els manaments del Regne,  se n’han de complir unes altres.

Estrictament tant el levita com el sacerdot són complidors de la Llei, però no són capaços de posar la persona ferida en el lloc que exigeix Jesús. En el Regne de Déu les persones estan per damunt de les lleis i atendre les persones mai por set causa d’incompliment de la Llei.

El qui vol posar a prova Jesús es troba en una situació que no hvia previst: entre una resposta “legalista” que el farà quedar bé amb els fariseus i els mestres, però en evidència davant Jesús, i una resposta més propera als plantejaments de Jesús que  el posarà en compromís amb els  jueus complidors.

Jesús empra aquest sistema en moltes de les seves paràboles, en les que allò que sembla lloable en un primer moment, al final acaba en ridícul davant el gir que Jesús dóna als esdeveniments.

Per als jueus el fet que un samarità sigui posat com a exemple per davant dels sacerdots i els levites és ofensiu, ja que consideren els samaritans com a “jueus de segona”, casi infidels per no reconèixer la supremacia del Temple de Jerusalem.

Amb tot, Jesús ens el proposa com a model: “Vés, i tu fes igual”, ens dirà. “Ves” i atén els necessitats per damunt del que es “de llei”; “ves” i deixa perdre el teu temps acompanyant qui ho necessita; “ves” i comparteix els deus diners amb els que no poden pagar per a la seva pròpia subsistència, “ves” i ...

Jesús no ens demana res de l’altra món, perè ens fa anar molt més enllà del que les “normes” ens exigeixen. Intentem anar sempre una passa més enllà de les normes, per a acostar-nos a les persones que ho necessiten!

07. Donar a la muller un document de divorci (Mc 10, 2-16)

La duresa de cor és la causa de la existència del divorci en la Llei de Moises. D’altra manera, la convivència entre un home i una dona no es trencaria, i, com a conseqüència no seria necessària la reglamentació del divorci.

El projecte de vida entre un home i una dona s’entén inacabable. Tant sols la mort pot interrompre el procés de coneixement, d’acompanyament, d’amor en una parella... si s’han posat els fonaments sòlids. Si s’ha fonamentat la relació en allò que és immutable, passarà tot allò que és accessori i circumstancial sense que la parella trontolli. No vull dir que no hi manquin mals moments, ni males temporades. En la relació entre dos és pràcticament inevitable que hi siguin, però en la relació ben fonamentada hi ha elements suficients per a mantenir-la viva.

Intentem veure Déu i el seu amor en el fonament de la parella. Llavors podrem entendre que, amb aquest fonament, si Déu és qui serveix per a unir la parella, no es possible que hi hagi distancia, ni separació ni divorci. Tant sols quan la parella s’ha fonamentat en altres coses, la feblesa humana, la duresa de cor, pot provocar el divorci.

El text, mil vegades interpretat, mil vegades malentès, és difícil, sobretot per a aquelles persones que han vist com aquella parella que pensaven per a tota la vida s’ha trencat. L’Església ha de repensar com ha d’acompanyar la situació d’aquestes persones que han volgut reconstruir la seva vida després de la ruptura. Ara mateix és una de les grans assignatures pendents.

Potser hem d’escoltar el reny de Jesús als que presentaven els infants, i imaginar quina seria la seva reacció quan se li presentessin alguns divorciats o separats. Molts de nosaltres esperarien, con els deixebles amb els infants, que els rebutgés. Alguns creim que els acolliria i els posaria en el centre beneint-los. El seu patiment personal i familiar els ho ha guanyat.

06. Queia del cel com un llamp (Lc 10, 17-24)

Enviats, posada tota la confiança en Déu, les meravelles estan a la seva ma. Els deixebles tornen esglaiats: “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom”. I s’estranyaven, com ho feim nosaltres.

Posar la confiança en Déu vol dir compartir amb Déu la nostra vida, la nostra força, la nostra existència sencera. Déu fa el mateix i converteix la nostra feblesa en la seva força, la nostra petitesa en la seva omnipotència, la nostra ignorància en la seva saviesa.

Llavors la nostra ma es torna la ma de Déu, la nostra paraula transmet la Paraula de Déu i les nostres accions són accions de Déu... mentre mantenim amb la confiança posada en Ell i en Jesucrist, que ha enviat.

Si perdem aquesta referència, i és el que Satanàs intenta en cada moment de la nostra vida, llavors deixarem de ser els enviats de Déu i ens convertim en aliats del mal, i en lloc de sentir la força de Déu, sentim altres forces.

En nom de la ciència, de la intel•ligència i de la raó molts perdem la perspectiva de Déu, substituint-lo per altres referències. Tant sols els que es mantenen en la senzillesa, en la innocència podem ser del Regne.

Els savis i els entesos, fiats de les seves pròpies forces, intenten explicar un món sense Déu, un univers fet per l’atzar, sense Creador. La seva pròpia raó els impedeix entendre que Déu, que no juga als daus, empra la “casualitat” per a mantenir-se en l’anonimat.

Viure amb la confiança posada en Déu ens permet viure i veure coses que molts dels savis i entesos voldrien veure i entendre.

05. Ai de tu! (Lc 20, 13-16)

Les paraules que surten de la boca de Jesús són molt dures, i alhora, relativament fàcils de complir. El seu exhort cap a les ciutats en les que ha estat, en les que ha predicat i ha fet gestos per mostrar l’amor de Déu, que són els miracles, és fort, però no planteja exigències de difícil compliment.

Aquestes ciutats han estat escenari de diverses manifestacions de Jesús. Els seus habitants han sentit la seva paraula però amb tot no han acceptat la seva proposta de vida. Per als jueus el fet que Jesús afirmi que els pagans estrangers de Tir i de Sidó s’haurien convertit els és una ofensa, casi insufrible.

En els nostres dies les afirmacions de Jesús es poden traduir passant d’un símil geogràfic a un símil educatiu. Ai de tu!, que has rebut dels pares una educació; ai de tu, que has pogut seguir el procés de la iniciació cristiana a la parròquia; ai de tu! que has volgut viure els sagraments, però no han canviat la teva vida.

Jesús no exigeix d’entrada altra cosa que obrir la porta. Sap que el qui li obra el cor canvia, qui l’acull ajusta la seva vida als valors del Regne. Per açò recrimina que li tanquem la porta.

Ja ho diu el Llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. Aquesta és la proposta de Jesús. La resta vindrà sola.

Siguem atrevits: obrim la porta!

04. El Regne de Déu és a prop! (Lc 10, 1-12)

El Regne de Déu és a prop!, però no és un lloc, no podem identificar-lo en un GPS, ni en un TomTom. El Regne és un estat de les coses que ens defuig quan el volem aconseguir per vies humanes, no surt als mapes, ni te coordenades conegudes.


El Regne de Déu és el nostre món organitzat d’una altra manera. I per a arribar a aquesta nova organització, ens calen moltes jornades d’esforç i una bona direcció en la feina.

Jesús a l’evangeli d’avui ens dóna pistes: ni sandàlies ni sarró, es a dir, no volem córrer, no volem pegar ningú; segadors de sembrats aliens, es a dir que ens aprofiten de la feina feta d’altres, i que la feina que nosaltres facem, serà recollida pels que vindran després de nosaltres; com anyells enmig de llops, es a dir, en un ambient hostil, amb molts que estan en contra nostra sense saber ben bé per quins motius.

La nostra tasca, en aquestes condicions tant dures, potser no serà ni reconeguda ni valorada, ni tant sols pels nostres companys de colla, amb els que compartim els anhels i les fatigues. Però per damunt de tot hem de ser gent de pau.

La pau que ens demana el Regne no és l’absència de conflictes, sinó que és la Pau que Jesús ve a portar al Món. No generar tensions, no incomodar els nostres conciutadans, sense renunciar ni un minut a ser testimonis de l’amor de Déu enmig del món.

Qui ens escolta i acull i qui no ho fan rebran de Déu el tracte que mereixin, sense mèrit nostre, sense remordiments per part nostra. L’únic que ens demana Jesús és que fins i tot en el moment de mes dificultats siguem fidels al nostre missatge: El Regne és a prop! Organitzem les coses d’una manera nova!

Francesc d'Assis

Avui en dia, tothom que empra un ordinador sap a que ens referim quan deim “configurar”. “he de configurar l’ordinador”; “tenc el pc desconfigurat” "Fins que me configurin el correu...”.

L’IEC (Institut d’Estudis Catalans) ens proposa tres accepcions per a "configuració":

1. Disposició de les parts d’un cos que li dóna certa forma o figura.

2. Posició relativa d’un planeta respecte de la Terra i del Sol.

3. Arranjament geomètric dels àtoms o dels grups que envolten un determinat àtom al qual són enllaçats.

La segona i la tercera pertanyen a vocabularis especialitzats d’astronomia i química.

Arran de la primera, es desprèn el que deim parlant d’informàtica: configurar és disposar les parts d’alguna cosa per donar-li una determinada figura o funcionalitat.

De Sant Francesc s’han destacat moltes coses: la pobresa, la humilitat, etc. S’oblida en ocasions que va saber-se configurar al Crist. Tal va ser la seva capacitat d’amoldar la seva vida al model de Crist, que fins l’aspecte del seu cos va ser transformat, per gràcia de Déu, amb l’aparició de les nafres de la passió a la creu.

Quan ens fixem en Jesús com a model, hem d’anar configurant la nostra vida amb la seva, de manera que, com fan els ordinadors, responguin igual que Ell a les situacions que ens proposa el món.

Certament mai ho farem amb la radicalitat i la contundència de Francesc. Però aquesta ha de ser la nostra fita: Que la nostra vida sigui com la de Crist en tots els aspectes.

03. Les guineus tenen caus... (Lc 9, 57-62)

Les guineus, animals que a Menorca només coneixem pels documentals, tenen costum de fer-se un cau, i si es possible amb una sortia d’emergència, per al cas de ser atacades per un depredador.

Amb la seva astúcia proverbial, es posen a resguard del que pugui passar en la seva vida, en la cria de les seves guineuetes. El mateix passa amb els ocells, que es preparen estada en un raconet per a poder defensar-se i criar amb una certa seguretat els seus polls.

Ni tant sols els animals estan totalment a “veure venir”.

El Fill de l’home, es posa tot ell en mans de Déu, sense assegurances, sense bitllets de retorn, sense segones opcions. Aquesta actitud, que ni tant sols els animals “irracionals” poden assumir, és la que ens demana Jesús.

El propòsit de seguir Jesús implica aquesta capacitat de renunciar a totes les seguretats: Res es pot anteposar al Regne i al seu servei. Ni tant sols allò que en condicions normals podria servir d’excusa per a casi qualsevol compromís.

La disponibilitat per al Regne ha de ser total, i sense reserves. Tant sols alguns privilegiats són capaços de respondre d’aquesta manera a la crida de Jesús. Alguns, els missioners ho fan deixant casa i família, partint sense lloc on reposar el cap. I quan, al cap dels anys s’han adaptat al lloc on viuen, i han fet amistats, són enviats a espargir la llavor de l’evangeli una mica més enllà, altra vegada en mans de Déu

Prenguem exemple de fer camí, sense mirar enrere. Qui llaura mirant enrere deixa la rella clavada a la primera roca que no ha vist venir. I els bous del Regne no tenen “marxa atras”. Aprenguem a mirar endavant, a llaurar amb els bous que tenim i a posar la confiança en Déu.

02. si no torneu a ser com els infants (Mt 18, 1-5.10)

La importància dels infants per Jesús es posa de manifest en diversos passatges. Les seves actituds són destacades per Jesús com a exemple a seguir. Avui, potser, va una passa més enllà: No tan sols són exemple, sinó que ser com ells és condició per a entrar al Regne.

Els infants reuneixen les actituds i valors del Regne i les viuen amb senzillesa, sense donar-se’n compte, sense donar-se importància. Segurament és per açò que la seva imatge és la referència.

L’esforç dels deixebles de Jesús ha de ser tornar a ser infants per al Regne perquè és la seva petitesa la que els posa al davant del que entren al Regne. No hi ha ningú més important que el més petit dels infants.

Encara més, ell mateix e posa en el lloc dels infants o, segons com s’entengui, posa els infants en el seu lloc: tot el que vulguem fer-li a ell ho hem de fer a aquests petits, als marginats, als pobres. Si estaríem disposats a fer alguna cosa per Ell, hem de saber fer-ho per aquests petits, de cos o d’esperit.

Finalment apareixen els àngels, de la guarda, com en deim habitualment. En un cert to d’amenaça, Jesús ens recorda que tots tenim un àngel de la guarda, i que els dels infants estan molt ben situats davant Déu.

Els àngels, missatgers de Déu i defensors nostres ens acompanyen sempre, a pesar dels nostres oblits i de les nostres infidelitats. Recuperem amb esperit adult i madur el record d’aquesta presència amorosa de Déu que es posa al nostra costat en els moments difícils i en els moments de festa.

01. En nom meu (Lc 9, 46-50)

El raonament de Jesús sembla molt simple. Acollir un infant forma part de les respostes més bàsiques de l’essència humana. El rebuig d’un infant pràcticament esborra tot rastre d’humanitat de qui és capaç de dur-lo a terme.

L’enllaç entre l’acolliment de l’infant i el de Jesús i entre aquest i el del Pare, tampoc és massa complex. “els amics dels meus amics són els meus amics” deim col•loquialment.

El punt central és fer-ho en “nom de Jesús”. És fàcil acollir, però fer-ho a l’estil de Jesús...; és fàcil estimar, però fer-ho al seu estil...; és possible perdonar, però fer-ho com Ell...

Fins i tot és factible treure dimonis, però per a Jesús el que importa és que sigui fet en nom seu. Per a Ell resulta important perquè marca diferències substancials entre una manera de fer i una altra. La seva manera, l’estil del Regne, és especial, va molt més a fons.

Molts són els que estimen, acullen, perdonen i no confessen Jesús com a Senyor, o tenen entrebancs per a fer-ho. En el nostre món d’avui, molts troben dificultats en la mateixa Església per a declarar-se seguidors de Jesús. Les nostres mancances, els nostres pecats, les nostres debilitats fan poc creïble el missatge de Jesús.

Moltes vegades feim les coses en el nostre nom, en lloc de fer-ho en nom de Jesús, i ens equivoquem. Voler ser l’eix de les nostres accions, en lloc de ser-ne només el terminal executor, fa que hi posem bona part de les nostres flaqueses. Entre altres el fer de no saber reconèixer el bé que fan altres fora de l’Església.

Facen l’esforç de fer les coses en nom de Jesús, al seu estil, amb tota la confiança posada en ell. Serà molt millor per a tots.