Una Església amb cor de Mare

Anar amb retard casi sempre ens provoca complicacions. Aquesta setmana, anar amb retard en la redacció de l’article pel Diari ha estat una sort.

Ahir, (dimecres) el Papa Francesc ha tornat a posar l’accent en una qüestió que te moltes implicacions a la vida quotidiana de les comunitats i a la vida `personal de molta gent: l’atenció pastoral als divorciats que s’han tornat a casar o, com diu ell “han establert una noca convivència”.

Aquesta realitat ha portat i porta cada dia dificultats i ha generat tensions en moltes famílies. M’atreviria a dir que la manera com hem tractat dins les comunitats als separats que han iniciat una nova convivència en moltes ocasions els ha distanciat de l’Església, -i el que és més greu, de Jesús i el seu evangeli- més que la mateixa dificultat de la separació.

Les expressions del Papa destaquen alguns elements a tenir en consideració, i que mai l’església hauria d’haver perdut de vista. Per damunt de la “mirada de mestre” l’Església ha de tenir “cor de mare” que cerca sempre “el bé i la salvació de les persones”.

Per a mi, el ”quid”·de la qüestió és la importància d’acollir i animar totes les persones i especialment els pares i mares a viure una fe que els accepta con són, que no els retreu un “mal pas” que en ocasions han patit i no han provocat ni els margina per aquest fet.

Dic especialment els pares i mares, perquè són els que eduquen els infants i joves. Com bé diu el Papa en la catequesis de dimecres, “como podríem aconsellar a aquests pares a fer de tot per educar els fills a la vida cristiana, donant ells l’exemple d’una fe convençuda i practicada, si els tenim allunyats de la vida de la comunitat com si fossin excomulgats?”

La frase que ha generat titulars “...aquestes persones no són en efecte excomulgats, i no han de ser tractats com a tals: formen part sempre de l’Església” ens exigeix un canvi d’actitud, encara que no digui explícitament si han de combregar o no.

Independentment del moment concret i extraordinàriament important de la comunió sagramental, hem de saber acollir i tractar amb “amor de mare” tothom que s’atraqui a les nostres comunitats. Especialment perquè els qui s’atraquen a participar en les celebracions o acompanyen els fills a la catequesi segueixen mantenint en el seu cor una fe que necessita ser compartida. Els “altres”, els que no s’atraquen a les parròquies, els és absolutament indiferent el parer de l’Església en aquesta qüestió.

Si posam dificultats en la celebració d’aquesta fe, posam fre a la possibilitat de que aquesta fe creixi i sigui evangelitzadora, tant dels seus propis fills, com d’altres. Hem de repensar que és l’Eucaristia i quina importància te i ha de tenir en la nostra vida cristiana. Per a fer-ho sabem el que pensa el Papa Francesc: «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i aliment per als febles» (EG 47 fonamentat en el pensament de St. Ambròs i St. Ciril d’Alexandria)

Vull acabar la meva reflexió amb el final de la salutació del Papa: “«No tenim receptes senzilles», però cal manifestar la disponibilitat de la comunitat i animar-los a viure cada vegada més la seva pertinença a Crist i a l'Església amb la pregària, l'escolta de la Paraula de Déu, la participació en la litúrgia, l'educació cristiana dels fills, la caritat, el servei als pobres i el compromís per la justícia i la pau. L’Església no té les portes tancades a ningú!”

Procurem que les nostres comunitats tenguin aquest aire fresc, aquesta actitud i aquest cor de mare que estima. 

Com gent de casa.

Entre les moltes activitats que està desenvolupat el Papa Francesc en terres sud-americanes, m’han cridat l’atenció les paraules que va dirigir als representants de la societat civil equatoriana, a l’Església de Sant Francesc de Quito.

Partint del gest de les autoritats de lliurar les claus de la ciutat als visitants il·lustres, que ell mateix acabava de rebre de mas de l’alcalde de la ciutat, com incorporant-los a la família, explica la importància dels valors que s’aprenen –es mamen- a la família. La fraternitat que es viu en la família ens educa en uns valors que donen un to especial a la societat, si som capaços de transmetre’ls i de viure’ls.

Aquesta fraternitat es desplega en tres valors fonamentals: la gratuïtat, la solidaritat i la subsidiarietat.

La gratuïtat, que a casa comencem a viure fins i tot abans que ens neixin els germans, és la contraposició de les gelosies que tantes vegades marquen les nostres vides. La gratuïtat és un requisit imprescindible per a la justícia social. La dignitat de les persones, base de la justícia, ha d’estar per damunt dels títols de propietat, que són legítims, però sobre els que recau una “hipoteca” que no ens deixa fer qualsevol cosa.

Amb el mateix principi, parla el Papa de l’ecologia, de la gestió dels recursos naturals, de la nostra “Casa Terra”, que hem de gestionar com una herència dels nostres avantpassats, però com un préstec dels nostres fills i els nostres néts, que han de viure en el planeta en el futur.

La solidaritat és imprescindible per a aconseguir un desenvolupament sostenible i que tengui com a resultat un teixit social ferm i cohesionat. Aquesta solidaritat es recolza en el diàleg, en la inclusió, en l’encontre. La solidaritat, germana de la gratuïtat, perquè allò que hem rebut gratuïtament ho hem de compartir gratuïtament, ens ha de fer pensar sempre en els altres, els nostres germans, i posar-nos en la seva pell. Com diu una amiga, el món seria molt diferent si ens poséssim en la situació de l’altra i sentíssim les seves necessitats, les seves carències...

El tercer valor és la subsidiarietat, paraula complicada, però actitud encara més escassa i difícil de trobar, perquè implica assumir les opcions dels altres, des de la pròpia humilitat, acceptant que cadascú ha de fer el seu camí i que tothom pot fer aportacions valuosíssimes al bé comú... si te opcions.

Aquests valors en porten a una societat com la de les famílies, en les que ningú és descartat, ningú no és exclòs, ningú queda al marge.

L’església, com a casa comú, ha de ser reflex d’aquest valors que neixen de la fraternitat, i que en les famílies han de ser habituals. L’Església ha de ser signe d’esperança en un món en el que cada vegada més ens desentenem del que passen els nostres veïns, els nostres coneguts, els nostres parents. Si volem fer present en el món l’Evangeli de Jesucrist, hem de ser capaços de superar aquestes distàncies i viure aquests valors.

Deixem-nos de gelosies inútils; deixem tensions per a obtenir el protagonisme, deixem les lluites per a valorar-nos menyspreant els altres al nostre voltant. Si realment volem construir el Regne, hem de viure aquests valors, que mai descarten ningú.

El Papa ha posat l’exemple de les mares que visiten els seus fills a les presons: malgrat s’hagin pogut equivocar en algun moment de la seva vida, mai deixen de ser de la família, mai són abandonats del tot.

Siguem tots una gran família, siguem tots gent de casa, gent de la gran casa de la Terra, de la gran família de la humanitat.

El rostre de Déu, les mans de Déu.

La misericòrdia de Déu, que com comentàvem fa un parell de setmanes es infinita, te en Jesucrist la seva cara visible, el seu referent que ens ha fet possible descobrir-la. Si Déu no se'ns hages revelat en Jesucrist, mai hauríem tingut coneixement de la grandesa del seu amor, de la seva misericòrdia.

Aquesta misericòrdia de Déu que Jesucrist ens mostra i s'ha fet humana amb ell, no ha acabat amb l'Ascensió del Senyor, sinó que ens obliga als seus deixebles, els que ens deim cristians, a continuar amb l'obra de l'amor de Déu.

Si deim, amb la bitlla del Papa, que Jesús és el Rostre de Déu, hem de dir que l'Església -tots i cadascun dels cristians- hem de ser les mans de Déu, per a transmetre aquest amor als nostres germans.

Per a poder-ho fer, ens explica el Papa, hem d'estar amb la mirada fixa en la misericòrdia per a poder també nosaltres signe eficaç de la manera de fer del Pare. El Jubileu Extraordinari que s'ha convocat vol ser un temps en que especialment ens fixem en aquesta misericòrdia, per tal de fer mes fort i efectiu el testimoni dels creients (núm. 3)

Per tal de mostrar-nos com ha de ser la nostra actuació en aquest testimoniatge, el Papa fa un repàs de la manera en que Jesús tractava els seus contemporanis. Curava malalts, alimentava compartint el poc que tenia, ressuscita el fill de la viuda de Naim, allibera endimoniats... tot un programa per tal de plantejar-nos la nostra relació amb els més febles, amb els més necessitats.

També ens parla Jesús en les paràboles de la naturalesa misericordiosa del Pare, i el Papa en remarca especialment tres: l'ovella perduda, la moneda extraviada, i la del pare i els dos fills. Déu ens és presentat per Jesús en els evangelis ple d'alegria, especialment quan perdona.

La misericòrdia és la clau amb la que podem entendre la manera d'actuar de Déu en relació amb nosaltres. És la concreció de l'Amor, que deixa de ser una paraula abstracta i passa a convertir-se en vida concreta: intencions, actituds, comportaments del viure de cada dia. I que han de ser també del nostre viure de cada dia.

El Papa ho diu així: “Com estima el Pare, així estimen els fills. Com Ell és misericordiós, així esteim cridats nosaltres a ser misericordiosos els una amb els altres.”

M'ha cridat l'atenció com en la butlla es vincula la misericòrdia, amb la que l'Església ha de tractar tots els homes i dones del nostre temps,  amb el perdó. Del perdo diu que “és una força que ressuscita a una vida nova, i infon el valor per a mirar el futur amb esperança.” El perdó, va molt més enllà de la Justícia, que hem de reclamar sempre, i que poques vegades som capaços d'assolir. Amb la justícia es poden restaurar els drets; amb el perdó i la reconciliació es poden restaurar les relacions, els cors de les persones.

Si Jesús ha vingut a mostrar-nos el rostre misericordiós de Déu, som nosaltres els creients els que hem de posar mans a la feina per a fer arribar al nostre temps aquesta misericòrdia de Déu, que arribarà en forma de justícia i de reconciliació. Hem de ser les mans de Déu.

Només així, podrem reconèixer les nostres mancances i els nostres pecats i presentar-nos davant el Pare a demanar-li misericòrdia per les nostres pròpies culpes. “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem...”  resam en el Parenostre. Comencem perdonant, reconeguem les nostres faltes. La misericòrdia infinita de Déu farà la resta.

La Misericòrdia de Déu

Encara no hem acomplert la celebració de l'Any de la vida Consagrada i el Papa Francesc ja ens ha convocat per a la celebració de l'Any de la Misericòrdia.

La misericòrdia de Déu ha estat un element recurrent des dels primers missatges del papa Bergoglio, destacant la disposició de Déu a perdonar-nos sempre que nosaltres estiguem disposats a demanar-li perdó.

Un dels aspectes que poden sortir reforçats amb aquest Any és que els creients prenguem consciència de la necessitat de gestionar millor els nostres pecats.

En primer lloc cal acceptar la nostra realitat pecadora. En segon, descobrir la possibilitat que ens ofereix l'Església.

La naturalesa humana ha és estat pecadora des del principi dels temps. La narració del primer pecat, de manera simbòlica, ens ho explica.  I ens veiem reflectits en el fet de no acceptar la culpa sinó intentar desviar-la a qualsevol altre. Adam, Eva, fan passar la responsabilitat, fins a la serp. Podríem fer tota una ficció sobre com hauria estat la història de la humanitat si, en la narració del llibre del Genesis,  els humans haguessin assumit la culpa i, segurament, haguessin aconseguit el Perdó de Déu.

De la mateixa manera, podem fer ficció sobre un impensat penediment de Judes. La traïció de Pere, negant conèixer Jesús per tres vegades, és tan greu com la de Judes, que el lliurà als sacerdots. La diferència entre un i altre és el penediment de Pere, que amb el seu plor reconeix el seu error, mentre que l'error de Judes el mena a la desesperació i al suïcidi. 

El nostre món tendeix a cobrir els propis error, tant des del relativisme que ens empeny a creure que tot val, com fent als altres culpables dels nostres pecats.

La misericòrdia de Déu és immensa però, com en tantes altres ocasions, espera que facem la nostra part. Déu vol salvar-nos sempre, però amb la nostra participació; Déu vol perdonar-nos sempre, però espera que li demanen Perdó.

Aquest any de la Misericòrdia ja està convocat i el papa ho ha fet amb la butlla "Misericordiae Vultus".

Comença així: "Jesucrist és el rostre de la Misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s'ha fet viva, visible i ha arribat al seu cúlmen en Jesús de Natzaret"

En segon lloc, com dèiem, descobrir la ocasió què ens ofereix l'Església per a prendre consciència de la necessitat que tenim d'acostar-nos a la Misericòrdia. El sagrament de la Misericòrdia, de la Reconciliació, del Perdó és la via que tenim i difícilment aprofitem. És el menys atès i entès dels sagraments. Facem, en aquest any, propòsit de redescobrir aquesta oportunitat que Déu ens brinda a través de l'església per a disfrutar de la seva misericòrdia.

Per a poder viure plenament el Perdó, necessitem perdonar-nos a nosaltres mateixos, després de reconèixer la pròpia culpa, rebre el Perdó dels germans, a través de l'Església i rebre el Perdó de Déu, mitjançant el sagrament de la Reconciliació.

D'aquesta manera, podrem reprendre de bell nou la nostra relació amb els germans i amb Déu. 

La Vall Fosca, tota una experiència.

Quan, al passat mes de febrer, un company diaca va telefonar-me, vaig quedar sorprès. Només ens havíem conegut durant uns dies, a Barcelona, amb motiu de la Trobada de Diaques Permanents de tot l’Estat. És cert que havíem connectat, amb alguns comentaris, amb algunes opinions, però no esperava la seva telefonada.

Encara esperava menys la seva proposta: anar, amb ell, durant la Setmana Santa, a servir algunes comunitats sense prevere a la Vall Fosca, al Pirineu de Lleida, del Bisbat de la Seu d’Urgell. En Josep, aquest diaca, junt amb la seva esposa, acompanyen les comunitats cristianes d’aquella vall, amb nom de pel·lícula mitològica, i que compren el que havien estat 9 parròquies, en un caramull de poblets dispersos.

Ara, agrupades amb el nom de “Parròquies Vall Fosca”, davant la impossibilitat de que cada una tengui el seu rector, prevere, resident al poble, són ateses per aquest diaca i la seva dona, que hi pugen cada setmana des de Valldoreix, entre Sant Cugat i Castellbisbal, al darrera de la serra de Collserola.

En els mesos ordinaris de l’any, poden celebrar, en setmanes alternes, a casi totes les esglésies. Però durant els dies Sants, les possibilitats d’atendre tots els pobles, són nul·les. Per poder arribar a mes comunitats, ens va demanar a la meva dona i jo, si els podíem ajudar.

Una volta realitzades les consultes corresponents, malgrat les mancances que generàvem a la nostra comunitat de St. Francesc, exposat el cal al Sr. Bisbe, vam acceptar la convidada, que poc a poc s’anava convertint en repte. Els “dies sants” es convertien en deu dies, plens de celebracions, d’experiències, de kilòmetres, de trobada amb persones.

Un cop ajustats els horaris, el diumenge de Rams, començàvem la nostra experiència: compartir la fe amb una gent que vol celebrar, que vol viure, amb la litúrgia de l’Església, les festes més importants dels cristians.

Han estat uns dies intensos, amb molta “feina”, però amb unes respostes molt gratificants per part dels feligresos. Ens van acceptar amb els braços i els cors oberts, i ens van manifestar el seu agraïment immens pel nostre servei, agraïment que encara creixis quan els explicàvem des d’on hi havíem anat.

A les comunitats, els ha servit per a poder viure les celebracions de la Setmana Santa, malgrat fos sense eucaristia i per a trobar-se per a celebracions que en ocasions feia anys que no havien pogut fer. Tant sols un exemple: l’anunci de la celebració de la Passió del Senyor, el Divendres Sant, a Pobleta de Bellveí, que ens darrers anys s’havia suprimit, va fer que en quatre hores es convoquessin els veïns, fins a omplir l’Església, feliços de participar en un Ofici que dura casi de dues hores...

A nosaltres, la meva dona i jo, ens ha ajudat a repensar, com pot ser el servei a les comunitats, de la relativitat dels números d’assistents a les celebracions, de la importància de que els servidors de les comunitats facem els esforços necessaris per tal de poder atendre els fidels que voles celebrar, de la importància de mantenir les arrels de la gent en les seves esglésies, facilitant que celebrin en el seu entorn natural i vital.

Tota una experiència que ens ha d’ajudar a viure el nostre servei també a les nostres comunitats menorquines.

EL LLOC DE LA PROVIDÈNCIA

En la nostra vida, casi mai som conscients de la importància que té la Providència. Moltes vegades lo donem altres noms, com casualitat, atzar, sort, si ens es favorable, o desgràcia, mala pata, etc, si ens va en contra de les nostres intencions.

És evident que no es fàcil acceptar que hi ha elements que escapen constantment i absolutament del nostre control, però encara és més difícil veure en aquests moments la presència de Déu.

En la nostra societat, generalment, només pensam en Déu quan el volem fer responsable d'algun succés que ens dol, i ens causa consternació. Aquí, en aquests ocasions, molts volen argumentar l'absència de Déu, amb aquelles preguntes retòriques: «com és que Déu permet...?» o bé «on era Déu quan...».

Davant la desgràcia d'un accident tant greu com el de dimarts amb 150 víctimes, o en tants altres accidents o diagnòstics de malalties, o en contratemps diversos, enyorem una presència palpable de Déu, un Déu de miracles i meravelles, d'intervencions màgiques i espectaculars. Però ens costa descobrir la seva presència constant, silent, en tantes i tantes ocasions i situacions normals i quotidianes.

Déu és present en les nostres vides, vulguem o no, al marge de la nostra percepció, de la nostra proximitat. Ens costa, però, descobrir-ho i agrair-li la seva ajuda. Viure aquesta presència en lo quotidià, en lo normal, en allò que va bé, ens ajudaria a ser més agraïts, perquè seríem més conscients de que tenim molts motius per donar-li gràcies.

No som justos amb Déu si el feim responsable de la topada amb el cotxe, i no li agraïm que aquella relliscada amb la pluja va ser només un ensurt gràcies a Ell; no som justos si li retreim una malaltia i no li sabem agrair una curació, o una milloria, o un simple alleujament del patiment.

És molt cert que els familiars dels morts a l'accident de l'avió en vol cap a Düsseldorf no ho tenen fàcil: no poden acceptar com a voluntat de Déu la pèrdua un ésser estimat. I és que Déu no vol el patiment de ningú, en cap moment, i molt menys el provoca. Entendre la mort com a moment de pas, de canvi, tant del que mor com del que s'entristeix de la pèrdua, és molt complicat.

La mort, formant part de la vida, també ha d'estar impregnada de presència de Déu, d'un Déu que ens estima i ens vol feliços com a fills seus que som. Ell, fidel a la seva promesa, és present, malgrat no el sapiguem descobrir. Com deia Eduard Pailleron. comediògraf francès: «Atzar? És Déu que manté l'anonimat».

Confiar en la Providència, vol dir, a més de fer els esforços necessaris per tal d'aconseguir el que pretenem, deixar que Déu faci la seva part, que ens empengui o ens returi, que ens ajudi o no, segons sigui la seva voluntat, que en moltes ocasions no coincidirà amb la nostra.

Déu l'hem de descobrir en les coses de cada dia, en les bones, per a poder-lo trobar després quan les situacions siguin adverses. La grandesa de Déu, com la mida de la lluna, depèn més de la nostra distància amb Ell, que d'Ell mateix.

L'Amor de Déu és immens. Com ens diu Sant Joan: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic».

“Estima els enemics...”

Ens arriben massa sovint les notícies dels cristians perseguits a Síria, a Irak, a Egipte… Són eliminats per la seva fe. Els qui els persegueixen y els maten ho fan, sorprenentment, en nom de Déu.

Els que rebem aquestes notícies ho feim des de la distància geogràfica i cultural. “Açò aquí no passa”. És una postura potser massa còmoda, però és molt real. Aquí, a ca nostra, no ens persegueixen d’aquesta manera. El patiment de la persecució, com el patiment de la guerra, és superior –en moltes ocasions- al que els homes i les dones poden suportar.

Els que pateixen aquesta situació, no tenen altres opcions que fugir o morir. Com a tantes guerres.

Els perseguits a totes les guerres tenen dues possibilitats: poden odiar o no als seus perseguidors. Aquesta és una decisió que posa els cristians en una posició encara més complexa. Els cristians no podem odiar els nostres enemics!

El cert és que el clima de tensió i violència que generen les guerres i les persecucions ens empenyen a pensar –als que esteim aquí, en la nostra relativa tranquil·litat del món occidental- en que la violència és la solució. Qui no ha pensat en les opcions d’un atac conjunt de les “forces civilitzades” per a esborrar del mapa aquest autodenominat “estat islàmic” que no és altra cosa que un grup de terroristes?

Ens Diu Jesús: »Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics.  »Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5, 43-44)

En aquest fragment, com tants altres dels evangelis, Jesús ens capgira la primera opció, tant humana, de tornar mal per mal, (“ull per ull, dent per dent” com diu l’antic testament). L’encomana de Jesús és precisament fer allò que el cor no faria: pregar pels enemics.

La realitat que ens ha menat fins a aquesta reflexió, la persecució dels cristians a Síria i Irak, no ens ha de fer oblidar que en molts llocs del món els cristians som perseguits, en ocasions amb violència, en altres amb indiferència, en altres –encara que no sembli possible- amb adulacions i avantatges. En totes les ocasions la finalitat és la mateixa:  que deixem de ser fidels al missatge de Jesús. En ocasions per la força; en ocasions per deixadesa, en ocasions per ...

En tots els casos la nostra opció ha de ser sempre la mateixa: Estimar els enemics, pregar pels que ens persegueixen o ens volen fer desviar del nostre camí.

No oblidem mai els nostres germans que pateixen les violències i els atemptats. Preguem per ells, però siguem sempre conscients de que el veritable triomf del mal serà total si aconsegueixen que nosaltres responguem sense amor a les seves accions. Segurament molts es riuran de la nostra opció, però l’Amor ha de ser la nostra resposta sempre.

Com em deia fa uns dies un bon amic: “Estima. Sempre, abans de respondre, abans de criticar, abans de tot i per damunt de tot, estima”

Fins i tot els enemics...

Uns ministres que serveixen.

En el llenguatge quotidià "viure com un ministre" te un ressò molt allunyat del que originalment tenia, sobretot molt allunyat del que dins l'Església te, o ha de tenir.

El terme "ministre" deriva del llatí minister, que significa servent o criat, o també ajudant. Prové de l'arrel minus (menor, menys, miniatura). És l'oposat a magister, terme del qual deriven magistrat i mestre, que representen el nivell més alt en els seus respectius estaments.

Com s'ha fet el pas entre el ministre del que ens parla l'etimologia i el "ministre" del que pensam que viu com un "marajà", hauria de ser motiu d'estudi, i queda fora de les pretensions d'aquest espai.

El que si sabem és de que entre els cristians, les tasques que corresponen a uns o altres a l'interior de les comunitats, se'n diuen ministeris, des de fa molt de temps. Així rall arn del ministeri dels diaques, del ministeri de catequista, o del de lector. Possiblement podem dir que s'han mantingut en l'esperit de l'etimologia original.

El ministeris en les comunitats són molts i diversos. Alguns són establerts i reconeguts, altres són discrets i poc apreciats; alguns són ordenats pel sagrament, altres simplement conferits, instituïts o encomanats. Tots tenen en comú el servei als altres, al col·lectiu, a la comunitat, des de la presidència de les celebracions fins a la col, locació de les flors o la desada dels racons de les capelles.

Fins aquí ens trobam en un punt de coincidència amb moltes associacions i grups en els que el voluntariat i la generositat de les persones que fan possible, amb el seu propi temps, el sosteniment de moltes activitats "no-lucratives". El que hem explicat no es exclusiu de l'Església com a organització ni dels cristians com a persones.

L'element distintiu dels "ministres" a les nostres comunitats, a tots els nivells és -ha de ser- l'amor amb que es fa aquest servei. L'amor fa que en moltes ocasions el servei vagi més enllà de les encomanes i de les obligacions.

Dues frases ens ajuden a entendre la importància de l'amor.

"El que importa és quant amor posem en el treball que realitzem." (Teresa de Calcuta)

"Només pel teu amor, pel teu amor únicament, et perdonaran els pobres el pa que els dónes" (Vicent de Paül)

Aquest amor ha de ser present en tots els ministeris a les nostres comunitats, però ha de ser espacialment notable en el servei als pobres.

L'amor que hem de transmetre, és reflex de l'amor que va portar a Jesús a rentar els peus als seus deixebles i a acceptar la mort a la creu. Amb més intensitat que mai ha de marcar el servei als necessitats, que reben el nostre ajut per a pal·liar les mancances que els dificulten poder viure dignament, com seria de Justícia.

Jesús ens diu : "Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix." (Lc 22,27). Ell, que "no ha vingut a ser servit, sinó a servir" (Mt 20, 28) ens mostra amb l'exemple com ha de ser el nostre ministeri.

Esforcem-nos en servir a tots amb amor, en les nostres tasques, siguin quines siguin. Si sabem fer-ho, com a seguidors de Jesús, estarem donant testimoni de l'Amor de Déu enmig del seu poble. 

Àngels i estrelles: missatgers de Déu

Passades ja les festes de Nadal, quan ja toca recollir les decoracions i els pessebres, m’agradaria destacar dos elements d’aquestes decoracions que segur que hem vist i que potser no ens han fet pensar en les nostres pròpies actituds.

A la festa central, el Naixement de Jesús, a Betlem, qui reb en primer lloc l’anunci de la Bona Nova són els pastors. Els encarregats de pasturar els ramats eren personatges marginals, segurament mai protagonistes de res important, que estaven sempre a les afores de les ciutats i els pobles. A ells els àngels ens comuniquen el naixement, i ells responen posant-se en camí cap al portal.

En la segona festa en importància, l’Epifania, els Mags d’Orient son avisats per l’Estrella. En la tradició jueva, només els que pertanyen al Poble de Déu, els elegits poden ser salvats. Els estrangers, i els mags ho són, queden fora de joc, exclosos. Igual que les pastors la seva resposta es immediata i radical, ho deixen tot i marxen seguint aquells indicació.

Certament el que és central d’aquest cicle de Nadal és l’Encarnació de Déu, la seva implicació en la història de la humanitat, el naixement del Déu fet home per amor. Però hem de veure quin paper tenen els àngels i l’estrella, en aquest Naixement.

Sense els àngels, Maria i Josep, amb Jesús acabat de néixer, haurien estat ben sols aquell vespre, sense visites. Ningú s’hauria assabentat del naixement del que seria el redemptor. Afortunadament els pastors estaven atents i ven veure i entendre l’anunci que els àngels els feien.

De la mateixa manera, sense l’estrella els Mags no haurien tingut coneixement del Naixement del Fill de Déu. Ningú, fora d’Israel se n’hauria donat conta, i no haurien pogut fer-se presents en aquella casa com a representants tots els pobles de la Terra. També la seva atenció al que passava pel firmament ho va fer possible.

Quanta gent hauria pogut conèixer Jesús sense els missatgers, àngels o estrelles, sense que algú els facilités les senyes d’aquell Salvador? Certament l’important és la trobada de cadascú amb Jesús, però: serà possible sense que ningú l’anunciï?

Déu envia àngels i estrelles com a missatgers bíblics per a comunicar les bones notícies als homes. De manera especial als homes que no estan en el centre de la jugada, els que estan a les perifèries. Al Palau d’Herodes, ja n’hi havia savis per a interpretar els signes i les profecies, però fins que hi arriben els Mags, no ho saben fer, ni reconeixen els fets del firmament!.

Déu necessita missatgers per a fer arribar a tots els homes i dones de la terra el seu missatge. I ara, en lloc d’estels i àngels, ens envia a nosaltres, els que tenim ja coneixement de la seva vinguda, de la seva passió i Resurrecció.

Podem ser missatgers de bona veu, com els àngels, que comuniquen als pastors de paraula i cantant; també podem ser missatgers silenciosos, discrets, com l’estrella que va fent la seva tasca, sense preocupar-se de qui l’ha vista o qui no l’ha entesa. Però ni àngels ni estels deixen de fer la missió que tenen encomanada: propiciar que els homes i dones es trobin amb Jesús.

Procurem nosaltres no defallir en la nostra tasca de fer possible que les nostres veïns, amics i coneguts, els nostres germans, fills i parents, coneguin la gran Notícia: Jesús és Nat! Déu s’ha fet homo com nosaltres per a salvar-nos, perquè ens estima!

Un temple "cap a fora"

Aquest darrer cap de setmana, pont de la Puríssima, hem estat a Barcelona un centenar de persones, diaques permanents, alguns amb les seves famílies, altres cèlibes; alguns veterans, altres com jo mateix amb quatre o cinc anys de ministeri. Ha estat una trobada, la XXIX, que es du a terme anualment, sempre a principi d’advent, coincidint amb les festes de la constitució i la Immaculada Concepció.

El programa d’actes ha estat llarg i intens. Vull fixar-me en dues activitats que aparentment són inconnexes, però que al final tenen molts punts de coincidència: la xerrada de Mons. Sebastià Taltavull, “Diaques, evangelitzadors amb Esperit” i la visita al temple de la Sagrada Família, consagrat pel Papa Benet XVI fa ja quatre anys, el 7 de Novembre de 2010.

La xerrada de Mons. Taltavull, era centrada en la Exhortació Apostòlica del Papa Francesc Evangelii Gaudium, i jo la resumiria en dues qüestions, presentades en forma de pregunta: “Feim les nostres tasques amb l’Esperit o sense l’Esperit?” , i “Quant temps invertim en esperar que la gent entri a les esglésies i quant temps en anar a cercar la gent a fora de les esglésies?”.

Certament, tenint molt present el pensament del Papa sobre l’Església en sortida, la missió evangelitzadora de les comunitats, etc, el diàleg entre els diaques i el ponent va ser molt profitós.

El dissabte, visitant el temple de la Sagrada Família, vaig descobrir alguns aspectes que me van confirmar la intuïció que Gaudí era un avançat al seu temps. Molts ho pensen de la seva arquitectura; jo ho vaig descobrir de la seva concepció de l’Església i de les esglésies.

Una de les coses que crida l’atenció, ara que l’interior de la basílica és pràcticament acabat, és la constatació de que és neta d’imatges. Només n’hi ha quatre: Jesús crucificat, sobre l’altar, Josep i Maria, al transseptes, i Sant Jordi sobre la porta major. Gaudí, fa més de cent anys, ja va pensar que hi havia més gent afora dels temples que al seu interior.

És per açò que va fer tota la catequesi sobre la vida de Jesús a l’exterior del temple, posant-la a l’abast de tota la gent, creient i no creient que passes pels carrers i mirés la construcció, llegint –i pregant sense saber-ho- els texts i les oracions que hi figuren. Només els vitralls que fan referència a la Resurrecció es poden veure només des de dins, “des de la pertinença a la comunitat de FE”, com ens explicava el bisbe Sebastià.

És evident que les nostres esglésies no poden ser girades com un calcetí, de dins a fora, per a posar les seves imatges a l’abast de la gent, però si que podem girar les nostres comunitats, fent que el gruix de la nostra tasca sigui fora, entre la gent, i puguem respondre a la pregunta del Bisbe Taltavull dient que dedicam el mateix temps als que no venen que els que són habituals a les nostres comunitats.

Si aconseguim treballar seguint les indicacions de l’Esperit, sortirem al món, posant-nos al servei de l’evangelització. Només si som capaços d’estar en el món, imbuïts de l’Esperit Sant, el món ens trobarà ben disposats, propers i així serem capaços d’encomanar-los el nostre entusiasme per Jesucrist, que ara recordarem com a infant que neix, i que ve al món per a salvar-nos.

Una Església sinodal

Amb motiu de la III Assemblea General Extraordinària del Sínode del Bisbes, potser ens hem demanat que es un sínode.

La paraula “sínode” te arrel grega que significa “caminar junts”. Amb aquesta intenció de caminar junts, hi ha sínodes de diferents tipus i amb diferent abast territorial. Per exemple, un “sínode diocesà” és una reunió, sense periodicitat fixa, en que es troben fidels o clergues d’una diòcesi, convocats pel seu bisbe. El podríem comparar amb una assemblea diocesana, com la que va tenir lloc a Menorca entre 1996 i 1998. La Conferència episcopal Tarraconense va convocar també un sínode provincial.

El Sant Pare és qui convoca els bisbes de tot el món en els Sínodes dels bisbes que es celebren generalment a Roma.

Però, perquè és important que a l’Església es reuneixin els bisbes per a tractar determinats assumptes?

La resposta a aquesta qüestió és la col·legialitat. Com ha dit el mateix papa Francesc dimecres passat: “Hi ha un altre element preciós que mereix ser ressaltat. Quan Jesús va escollir i va cridar als apòstols, els va pensar no separats uns dels altres, cadascun pel seu compte, sinó junts, per que estiguessin amb Ell, units com una sola família. També els Bisbes constitueixen un únic col·legi al voltant del Papa, que és custodi i garant d’aquesta profunda comunió tant estimada per Jesús i pels mateixos apòstols.”

L’Església ha nascut en la col·legialitat, i és fonamental per al seu testimoniatge en el món. Pensar en una Església sinodal no és atemptar contra els fonaments de la institució, sinó, al contrari, reforçar la seva peculiar manera de funcionar en el món. Una manera que el món, el nostre món occidental tant de “majories” i de “votacions”, no accepta amb facilitat.

Una Església sinodal no seria una institució assembleària, en la que tot s’ha de votar i en la que uns guanyen i altres perden; és una església en la que tots els seus estaments es poden trobar per intercanviar opinions, i on ha de ser més important la comunió que la pròpia visió de la realitat, de la convicció personal de que “jo tenc raó”; és una església en la que la jerarquia és un servei i no un poder, en la que els pastors marquen el camí conjuntament, pensant en el ramat i no en els seus possibles interessos. Una església en la que el que vulgui ser el primer sigui el servidor de tots.

La col·legialitat, la sinodalitat, ens han de fer “caminar junts” més enllà de les diferències de pensament o de proposta pastoral. Com diu Sant Agustí: “In necesariis unitas, in dubiis libertas, in omnibus caritas”, es a dir: En allò essencial, unitat; en allò dubtós, llibertat; en tot, caritat.

Una Església sinodal no la poden fer els bisbes, o la jerarquia, sinó que exigeix de tots i cadascun dels batejats la seva implicació personal i comunitària en tots els camps de la tasca eclesial; la sinodalitat exigeix l’aportació de tots. Hem de compartir els nostres punts de vista, la nostra crítica, la nostra adhesió o la nostra disconformitat.

Només així, amb una església que suma tots els valors i les possibilitats dels seus membres, dels batejats, podrem donar testimoni en el món de que una altra societat és possible.

Una Església amb els pobres.

Aquest dies, segurament heu sentit a parlat del Domund i dels Missioners. No tan sols per les notícies del virus de l’èbola, sinó perquè cada any, en aquest mes d’octubre l’Església ens recorda que hem de fer possible que tots els pobles del món coneguin la Bona Notícia de l’Evangeli.

Una part del món, en la que s’hi inclou en nostre territori, ha sentit aquest anunci, ja fa temps, però altres llocs, encara que sembli mentida, encara no han rebut notícies de Jesús.

Els països que esperen encara l’anunci de l’Evangeli són amb diferència els països més pobres del planeta. Seriem il·lusos si volguéssim veure una relació directe entre una cosa i altra, però la realitat és aquesta.

Els evangelitzadors, els missioners, han de proposar un missatge a una població que es troba mancada en moltes ocasions del més imprescindible per a subsistir. A les ciutats, potser no tant, però hi ha zones rurals, depenents de l’agricultura –i per tant, de la climatologia- que pateixen grans fams, que arriben a minvar significativament la població.

La salvació que proposen els missioners no és simplement un “parche” espiritual, sinó que sempre va acompanyat d’una implicació personal i de recursos en la millora de la qualitat de vida, amb projectes educatius, sanitaris, agrícoles, d’abastiment d’aigua potable, etc.

Aquest països, la gran perifèria del món, són els que amb mes insistència ens demanen la nostra sensibilitat. Si el nostre cor és insensible a les necessitats dels nostres germans, ¿com ens podrem dir “Humans”?

L’Església ha optat pels pobres, perquè Jesús va optar pels que patien, dels petits, pels marginats. Per açò tantes persones, enviades per l’Església, es troben en aquests llocs, en aquestes perifèries.

Els menorquins que han respost a aquesta proposta d’acompanyar a terres de missió els pobres d’entre els pobres, són, al llarg dels anys, molts. A dia d’avui, l’edad d’alguns, les necessitats de les congregacions en altres i l’arribada de la “germana mort” per a altres ha fet minvar de manera significativa el nombre dels missioners... en terres llunyanes.

Perquè la tasca de ser missioners, de donar testimoni de la nostra fe no és exclusiva d’un estament de l’Església: és comú de tots els batejats. Uns d’una manera, “ad vitam” per tota la vida, a països determinats en els que fan falta; altres amb una pregària constant, donant el seu recolzament espiritual a la seva feina; altres, amb una cooperació econòmica, bé en moments puntuals com el del Domund, bé amb aportacions continuades.

Aquesta proposta missionera, que ens fa una i altra vegada el papa Francesc, ha de ser, com les altres accions de l’Església, molt més sinodal, molt més compartida per tots els cristians. I ha de ser acceptada per tots, tant pensant amb països estrangers com amb els nostres propis conciutadans.

Ho hem de fer des de l’alegria que ens dóna saber que Déu ens estima, que Déu ens salva, per mitjà de Jesucrist. Aquesta alegria ha de ser encomanadissa, ha de ser tant evident que ha de canviar la nostra manera de viure la fe. No podem ser evangelitzadors amb cara de “pomes agres”, sinó que hem de compartir la felicitat de saber-nos estimats de Déu.

Facem aquest esforç perquè arribi a tot el món l’alegria de l’evangeli, amb la nostra pregària, amb la nostra col·laboració econòmica. Els missioners i missioneres i aquells amb qui han decidit compartir la seva vida vos ho agrairan.

Una Església en sortida

Durant el segle XIX, l’Església va prendre consciència de la necessitat d’arribar a països llunyans per anunciar a tots els homes la Bona Nova, l’Evangeli. En aquells moment van florir les congregacions missioneres, amb la intenció explícita de fer aquest servei a la comunitat eclesial, enviant els seus membres a terres moltes vegades inhòspites per fer-hi present Jesucrist ressuscitat.

És evident que la metodologia d’aquells missioners no era la mateixa que actualment utilitzen els enviats a missions, i que conceptes com “inculturació” o “integració en la realitat local”, al servei dels més pobres, no formaven part del bagatge dels que, religiosos en la seva majoria, partien a aquesta tasca.

Aquell moment de presa de consciència de la necessitat de complir l’encomana de Jesús ressuscitat “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.” (Mc 16, 15) va entendre “el món” en un sentit físic, real, geogràfic. Així les noves congregacions van sortir de la “vella Europa” i es van escampar sobretot per l’Àfrica, fent també intensos esforços a Àsia, i reforçant la tasca iniciada a Amèrica.

Al final del segle passat, es parlava d’aquest països de missió com del “tercer món”, on hi havia (i encara hi ha) una necessitat de compaginar el desenvolupament humà, social i econòmic amb el creixement espiritual i de fe dels seus habitants. Les campanyes en aquest sentit, a Menorca especialment liderades per Mans Unides i pel Domund, van donar molt de fruit.

Però va aparèixer un concepte nou, complex, i mal d’entendre: els sociòlegs ens parlaven del “quart món”. Era un món no geogràfic, un món ubicat en les entranyes del “primer món” amb uns índexs de pobresa equiparables o que fins i tot superaven els del “tercer”. Així als “rics i pobres” del primer món i a les poblacions “subdesenvolupades” del “tercer” hi afegíem els que pertanyen al quart, que en moltes ocasions no tenen només necessitats econòmiques, que la crisi ha agreujat, sinó amb altres mancances, altres pobreses, altres realitats

L’Església en aquest inici del segle XXI necessita fer un exercici de conscienciació de la realitat, de preparació de les eines necessàries, i a partir d’aquí iniciar una sortida cap a aquest “quart món” com va fer els segles passats cal al tercer.

Aquesta sortida cap a les noves pobreses i necessitats del nostre temps i dels nostres conciutadans exigeix la creació de nous elements, potser noves congregacions, potser nous moviments, potser nous estils, que ens ajudin a connectar amb una realitat que ha sentit parlar de Crist, però que ni ha après a viure d’acord amb Ell, ni a celebrar amb els altres aquesta fe, per petita que sigui, en l’Església.

Les noves pobreses necessiten alguna cosa més que la capacitat d’acollir dins les comunitats, cada vegada més envellides, més cansades. No és qüestió de reforçar els serveis assistencials, ni de que les jerarquies i els tècnics de Caritas augmentin la seva capacitat de feina. No basta amb tenir “comunitats obertes” com deien els objectius de moltes comunitats fa uns anys. Fa falta una Església en sortida.

Una Església en sortida ha de ser una comunitat descentrada d’ella mateixa i centrada només en Crist i en els altres. Una Església en sortida ha de ser una Església sinodal, en la que tots i cadascun assumim el nostre rol, el que ens és assignat en el baptisme, “sacerdots, profetes i reis” que ens fa responsables de la tasca de la evangelització. Una Església en sortida ha d’estar disposada a “embrutar-se les mans” per acompanyar les ovelles que pasturen enfora dels nostres tancats recintes, a trencar o repensar, si cal, algunes tradicions per a apropar-se més a la gent.

La sortida de l’Església ha de ser tant una sortida física, de presència mediàtica, d’opinió, de màrketing si ho volem dir així, però també d’acompanyament personal, de “perdre temps” rallant amb la gent, tant intel·lectuals com persones senzilles. Sobre tot, però, ha de ser una sortida espiritual, que arrenqui de la pròpia conversió.

Aquesta capacitat de sortida exigeix, simultàniament un enfortiment de les nostres arrels, un major coneixement de la pròpia identitat evangèlica, i una obertura absoluta als altres, per tal de poder-los ajudar a fer camí cap a Déu. Només així podrem fer una Església centrada en Déu i els pobres, i no tant pendent d’ella mateixa.

L’exhortació “Evangelii Gaudium” ens donarà moltes indicacions de com hem de fer aquesta sortida, de quins camins hem de reobrir, de quines sendes hem de caminar. Si en aquest curs hi aprofundim, les raons per a l’esperança seran més grans.

Una Església oberta a les perifèries

El concepte “perifèria” inclou, en la seva definició, la idea de nucli, de centre, en funció del qual, existeix i es defineix, al seu voltant, l’altra.

En les evolucions urbanístiques, el centre de les ciutats –en moltes ocasions l’únic espai que te indicat com arribar-hi- te la seva raó de ser històrica: és el que es construeix primer, el que manté, en molts cassos, l’essència de la ciutat. Al seu voltant, els posteriors eixamples, les barriades, els suburbis... més o menys connectats amb el nucli depenent de l’interès que tinguessin els governants en mantenir relacions estretes amb aquests altres habitants.

És una llàstima que en l’evolució històrica de l’Església s’hagi seguit, sense necessitat, aquest mateix esquema de centre i barriada, de nucli i perifèria. El component temporal, les dates en que és fundada cada una de les esglésies locals, la seva “solera” o antiguitat no hauria de tenir tant pes com la fidelitat i l’essència evangèliques i la coherència amb els valors del Regne.

Amb tot, hem format una Església “romanocèntrica”, que veu, pensa, parla, proposa i decideix, des de Roma, el centre. Així, les aportacions que arriben a les diferents esglésies des de punts allunyats, que generalment són esglésies joves, són posats sempre sota la “lupa” del Vaticà.

Certament, la seu de Roma és d’una importància especial, pel fet del primat de Pere, de la capitalitat de l’imperi romà, per la capacitat logística que açò suposava... als primers segles. Avui, aquesta capacitat logística és totalment diferent, i aquest pobre escrit, per exemple, pot ser llegit avui mateix a l’altre cap de món, si algú ho considera interessant.

En el concepte de xarxes, és més important la comunió que l’antiguitat. I l’Església, des dels orígens, esta pensada com a xarxa d’esglésies locals que es comuniquen i s’organitzen, en base a aquella comunió, segons les necessitats de cada moment, amb la presència de Pere i els seus successors, com a símbol d’unitat.

De la mateixa manera que les murades eren originàriament un element de defensa i finalment van haver de ser esbocades per a fer possible el creixement de les ciutats, l’Església ha d’obrir-se a les noves realitats, les que han nascut al seu voltant, fruit de la seva mateixa vida, però que no formen part del “centre històric”.

Entre aquestes realitats podem situar-hi tant noves maneres de celebrar, amb cultes més integrats amb la realitat social i cultural de cada lloc, com noves maneres de pensar, amb reflexions teològiques empeses per la vida i les seves circumstàncies –siguin de pau, siguin de guerra- i noves maneres de pregar, amb incorporacions de tradicions paral·leles a la cristiana, potser més antigues.

Aquestes noves litúrgies, noves teologies, noves místiques, han de ser viscudes, des de la unitat i la comunió, com a elements de creixement, amb la llibertat que açò suposa. Un estil de pregària –com ara el de Taizé- ha de ser un element que afavoreix la pregària d’alguns, sense voler-se imposar a les formes més clàssiques, que ajuden a pregar a altres.

L’Església ha d’obrir les seves portes i finestres, com deia Sant Joan XXIII, però sobre tot ha d’obrir el seu cor, per a donar cabuda, sense tants recels, a noves maneres de veure i viure la fe des de la comunió. Per tal d’apropar-se a les perifèries, hem de saber esfondrar murades, posant els mitjans per a conèixer primer i estimar després, en la comunió i amb el respecte als elements fonamentals que fan possible la unitat de l’Església.

La presència al Vaticà d’un Pastor que prové d’una església de “només” cinc-cents anys, ens dóna motius per a pensar que alguna cosa pot estar canviant, que potser hem tirat a terra les nostres murades i que finalment hem fet una passa més, obrint un poc més el cor de l’Església a l’aire sempre nou de l’Esperit.

Una Església atenta a les perifèries

Que la relació de l’Església i el món és una relació complexa no és cap descobriment. Que en molts moments de la història aquesta relació ha estat difícil tampoc. Com tampoc és cap secret que millorar aquesta relació és una de les preocupacions grans d’ençà es va celebrar el Concili Vaticà II.

Aquesta preocupació s’ha centrat en molts moments en la relació amb els intel·lectuals, o amb el món de la cultura i l’art. Ara, en el darrer any i poc, el Papa Francesc ens ha fet canviar el punt de mira en aquesta relació amb el món, fixant-se en les perifèries.

Quan sent a dir “perifèria” la primera imatge que me ve al cap és la dels poblats de “xaboles”, barraques construïdes amb palets i cartons, plàstics i barrils de planxa metàl·lica desplegats. Aquestes barraques han constituït i formen encara ara els “suburbis”, paraula culta que empram per a anomenar allò que esta per davall de la categoria de ciutat.

Hi ha perifèries urbanes, com les barriades de “faveles” de Rio de Janeiro, i ha perifèries internacionals, que comprendrien aquells països que estan per davall dels estàndards fixats, i els habitants dels quals viuen col·lectivament en situacions extremes, de pobres.

Existeixen també les perifèries humanes. Les persones que són excloses del sistema, que no encaixen en les pretensions de consum i de generació de riquesa de la societat. Els pobres, els marginats, els aturats... i tants col·lectius que necessiten ser integrats en les nostres ciutats.

El Papa Francesc parla molt d’aquestes persones quan ens proposa sortir a les perifèries, a proclamar la Bona Nova de la Salvació, quan ens diu que l’Església ha de ser més un “hospital de campanya” que salva i cura les grans ferides de l’ànima de les persones, que un ambulatori en el que ens mirem amb lupa els nivells de moralitat de la gent.

Tenc la sensació, des de fa temps, de que l’Església preten “controlar els nivells de sucre a un afectat de mina antipersona” en lloc d’aturar les seves hemorràgies. Hi ha moltes persones destrossades per les dificultats de la vida que tenen la sensació que l’Església vol valorar la seva moralitat en lloc que ajudar-lo a creure i viure sabent que Déu l’estima.

Hi ha també, encara que discretes, “perifèries intraeclesials”, persones i grups que tot i formar part i ser reconeguts per l’Església, estan al marge de la pastoral ordinària, de manera que ni poden aportar massa coses a la resta, ni rebre aquell impuls que suposa compartir camí amb els altres.

A aquestes perifèries interiors, també hi hem de parar atenció, no tant pel bé que ens podem fer mútuament com per el reforç que suposa per a tots el fer d’anar junts i de la ma, amb un sol cor i un sol Esperit.

Hi ha grups que són importants en nombre, com les confraries, amb les que no hem trobat la manera de fer camí, partint dels seus intensos sentiments de pietat popular; hi ha grups petits, de gent major, com l’Adoració Nocturna, les Maries del Sagrari, amb els que no hem trobat la forma d’aprofundir la seva capacitat de contemplació; hi ha grups nous, com els carismàtics o els neocatecumenals, dels que en saben casi bé només el nom i ens fan una mica de temor, aquella incomoditat que ens genera allò que no coneixem prou.

Les perifèries casi sempre són mes extenses que els centres, i els que no sortim massa de la nostra realitat “central” difícilment les podem conèixer. En ocasions ens oblidam que ens hem de centrar en Crist, i mirar el món amb els seus ulls, en lloc de centrar-nos en nosaltres mateixos, mirar amb els nostres ulls i treballar amb les nostres forces.

Necessitem obrir els nostres cors a l’Esperit i els nostres ulls a la seva llum. Així sabrem veure el món a la manera de Déu, centrats en Ell, que no deixa ningú al marge ni te perifèries desateses.

Una Església al carrer

El Papa Francesc ens demana que siguem una Església en sortida, una Església al carrer. És, al meu parer, una petició que va una passa més enllà del que va voler el papa Joan XXIII, canonitzat fa pocs mesos. El Papa Bo, com coneixien al sant, ens demanava –demanava a l’Església- dos coses: obrir finestres, i posar-se al dia.

Si bé es cert que s’han fet passes importants en els últims cinquanta anys, amb en Concili Vaticà II i el post concili que encara dura, obrir finestres és un gest que, essent molt eloqüent, potser encara es queda a dia d’avui, una mica curt.

“Obrir finestres” és una acció que es fa “des de dins”. Si en una cuina o una casa hi ha fum, obrim les finestres, per a aconseguir que entri aire nou, fresc, que ens permeti seguir respirant; Si n’hi ha molt, de fum, el que feim és sortir, a l’altra banda de la finestra.

Algunes persones, en aquesta sortida abandonen la casa, deixen de prendre part en els accions i celebracions eclesials. Podem dir que surten i no tornen, “cremats”, com deim tantes vegades.

Afortunadament, a molts dels que volem aires nous, ens es suficient amb la finestra oberta, o amb una estona a la porta per a recuperar l’alè i reprendre les nostres activitats en els grups parroquials, en activitats diocesanes, etc.

El que ens demana en Papa Francesc és més que tot açò, perquè no només pensa en els que esteim dins l’Església, sinó sobretot en els que no hi són, en aquests que van sortir, potser “cremats” o en aquells que no han trobat el seu espai en les nostres comunitats.

Una Església en sortida no és només una Església que obre les portes i espera, sinó una comunitat que va a cercar els germans, en els espais en que es troben, en que pateixen, en que reivindiquen, en el que lluiten.

Una Església en sortida és una comunitat que recupera el seu esperit profètic, que denuncia les injustícies i els desgavells d’una societat que ha perdut una mica el rumb i que, a la vegada que retalla prestacions sanitàries als immigrants il·legals (per exemple), estava disposada, per exemple, a “felicitar” els futbolistes de la selecció del mundial, eliminats, per cert, amb aproximadament 18 milions d’euros, en cas de guanyar.

Una Església en sortida no és només una Església que surt als carrers en les seves celebracions, com la del Corpus; no és només una Església que te el seu clergue representat un estament en les festes dels pobles.

Una Església en sortida és la que acompanya els pobres, amb la tasca de Caritas, cada dia de l’any, amb constància, paciència i discreció; és una Església que empeny el desenvolupament, amb accions com les de Mans Unides a tants països del món; és una Església que escampa la Bona Nova de l’Evangeli des de la senzillesa i la proximitat del missioner a qualsevol racó de món.

Però ha de ser també una Església que denuncia la injustícia a qualsevol lloc, que és austera i responsable en el seus quefers quotidians, que és valenta i capaç de posar-se al costat de qui sigui per a reclamar allò que va en contra dels valors de la dignitat humana de qualsevol dels nostres germans, que se sap apropar a qualsevol persona que ho necessita.

I aquestes no són feines de “jerarquia” eclesial: són feines de cristià, de batiat, de tots els adults en la fe. Són accions que hem de fer tots i cadascun dels que intentam seguir els camins de l’Evangeli, amb senzillesa i sense protagonismes personals.

Hem obert finestres, poc o molt, però encara hem de fer una passa més: sortir al món, retrobar-nos amb els germans que pateixen, denunciar profèticament allò que el nostre món no fa d’acord amb l’Evangeli, i retornar a les comunitats per a celebrar aquesta vida que tenim en el nostre cor i que ens empeny a viure com Jesús ens demana: estimant els altres i donant si fa falta la vida.

La novetat d’allò quotidià

Durant un cap de setmana passen moltes coses, algunes habituals, altres extraordinàries. El cap de setmana passat, també. Més enllà dels resultats del futbol i de les eleccions al parlament europeu, que queden fora de l’àmbit d’aquest comentari, el viatge del Papa Francesc a Terra Santa ha marcat l’actualitat fins ben entrada la setmana.

Si alguna cosa destaca del Papa Francesc és que els seus gestos són capaços de fer moure els cors de molta gent, de generar un somrís, d’emocionar. En aquest viatge hi ha hagut molts moments d’aquest: quan en va abraçar amb els seus amics a l’esplanada del temple, obviant que un és cristià, l’altra jueu i l’altra musulmà; quan va visitar el museu de l’holocaust, on en recorden els sis milions de jueus morts en camps d’extermini nazis durant la segona guerra mundial, amb la seva creu pectoral “amagada” dins la sotana, per no molestar els propis jueus que el rebien a un lloc tant important per a ells; la proposta de convidar a Peres i Abbas a pregar junts al Vaticà.

És sorprenent la importància que tenen aquests gestos que, per altra banda són relativament quotidians. Abraçar-se amb els amics, respectar els amfitrions, convidar a casa... són gestos que molts feim ham normalitat.

Però quan són gestos del Papa, prenen una rellevància impensada, inesperada. El Papa Francesc, sap que açò es així, però no deixa de fer-los. La visita, en si mateixa, a Terra Santa ja era tot un gent, i ha sabut anar-lo omplint de detalls.

Les imatges del moment en que es recolza en el mur de Betlem, que separa jueus i palestins, en un posat que recorda molt el que els jueus fan al mur del Temple, han aixecat pols entre el govern jueu i aplaudiments entre els líders palestins. La visita a la tomba del fundador del sionisme, ha generat els efectes contraris, equilibrant els sentiments de tots.

El to de la seva visita ha durat fins al vol de retorn. En la roda de premsa que s’ha fet a l’avió, el Papa Francesc ha tornat a sorprendre a molts, parlant amb molta llibertat, responent a preguntes fetes lliurement, sense “prèvies”. Ha parlat dels “fill de papà”, en relació als que esperen privilegis pel seu càrrec –que no tindran- després d’escàndols de pederàstia; ha parlat de la possibilitat de renunciar si en un moment donat veu que li manquen forces per a tirar endavant; ha respost amb serenitat a les referències d’escàndols econòmics en una Església que ell mateix vol pobre i austera; ha parlat del celibat dels clergues com a norma de vida, no com a dogma de fe, recordant que hi ha preveres catòlics, de ritus orientals, que són casats...

Mirat amb distància cap dels gestos i de les paraules del Papa res ha fet que segui fora del normal, res extraordinari. Però han estat gestos que a nivell informatiu són presos com a referència, com a model, com a exemple. Els mitjans de comunicació i la gent que els segueix han descobert una novetat en aquest gestos quotidians. Gestos que els catòlics hem de saber fer i hem de voler fer: tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres, amb respecte, amb senzillesa, amb amor. Si som capaços de seguir l’exemple del Papa en açò, canviaran moltes coses en les nostres relacions amb el món.