Com gent de casa.

Entre les moltes activitats que està desenvolupat el Papa Francesc en terres sud-americanes, m’han cridat l’atenció les paraules que va dirigir als representants de la societat civil equatoriana, a l’Església de Sant Francesc de Quito.

Partint del gest de les autoritats de lliurar les claus de la ciutat als visitants il·lustres, que ell mateix acabava de rebre de mas de l’alcalde de la ciutat, com incorporant-los a la família, explica la importància dels valors que s’aprenen –es mamen- a la família. La fraternitat que es viu en la família ens educa en uns valors que donen un to especial a la societat, si som capaços de transmetre’ls i de viure’ls.

Aquesta fraternitat es desplega en tres valors fonamentals: la gratuïtat, la solidaritat i la subsidiarietat.

La gratuïtat, que a casa comencem a viure fins i tot abans que ens neixin els germans, és la contraposició de les gelosies que tantes vegades marquen les nostres vides. La gratuïtat és un requisit imprescindible per a la justícia social. La dignitat de les persones, base de la justícia, ha d’estar per damunt dels títols de propietat, que són legítims, però sobre els que recau una “hipoteca” que no ens deixa fer qualsevol cosa.

Amb el mateix principi, parla el Papa de l’ecologia, de la gestió dels recursos naturals, de la nostra “Casa Terra”, que hem de gestionar com una herència dels nostres avantpassats, però com un préstec dels nostres fills i els nostres néts, que han de viure en el planeta en el futur.

La solidaritat és imprescindible per a aconseguir un desenvolupament sostenible i que tengui com a resultat un teixit social ferm i cohesionat. Aquesta solidaritat es recolza en el diàleg, en la inclusió, en l’encontre. La solidaritat, germana de la gratuïtat, perquè allò que hem rebut gratuïtament ho hem de compartir gratuïtament, ens ha de fer pensar sempre en els altres, els nostres germans, i posar-nos en la seva pell. Com diu una amiga, el món seria molt diferent si ens poséssim en la situació de l’altra i sentíssim les seves necessitats, les seves carències...

El tercer valor és la subsidiarietat, paraula complicada, però actitud encara més escassa i difícil de trobar, perquè implica assumir les opcions dels altres, des de la pròpia humilitat, acceptant que cadascú ha de fer el seu camí i que tothom pot fer aportacions valuosíssimes al bé comú... si te opcions.

Aquests valors en porten a una societat com la de les famílies, en les que ningú és descartat, ningú no és exclòs, ningú queda al marge.

L’església, com a casa comú, ha de ser reflex d’aquest valors que neixen de la fraternitat, i que en les famílies han de ser habituals. L’Església ha de ser signe d’esperança en un món en el que cada vegada més ens desentenem del que passen els nostres veïns, els nostres coneguts, els nostres parents. Si volem fer present en el món l’Evangeli de Jesucrist, hem de ser capaços de superar aquestes distàncies i viure aquests valors.

Deixem-nos de gelosies inútils; deixem tensions per a obtenir el protagonisme, deixem les lluites per a valorar-nos menyspreant els altres al nostre voltant. Si realment volem construir el Regne, hem de viure aquests valors, que mai descarten ningú.

El Papa ha posat l’exemple de les mares que visiten els seus fills a les presons: malgrat s’hagin pogut equivocar en algun moment de la seva vida, mai deixen de ser de la família, mai són abandonats del tot.

Siguem tots una gran família, siguem tots gent de casa, gent de la gran casa de la Terra, de la gran família de la humanitat.