transfiguració i pregària

La pregària ha donat a molts místics la possibilitat de veure el món de manera difierent al que es veu en primera instància.

Que l'experiència del Tabor sigui un cas d'èxtasi místic dels deixebles és una possiblilitat, però poc previsible en pèrsones poc entrenades a la meditació i a la reflexió profunda. Els pescadors de Galilea no solien tenir, entre les seves habilitats, la introspecció i la meditació.

La manifestació de Jesús com a Crist, (altra vegada, no oblidem les semblances amb la manifestació del seu Baptisme) és en aquest cas un preludi de la seva resurrecció.

Amb la transfiguració Jesús és posat per damunt del més gran dels profetes, Elies, i per damunt dels més gran legislador, Moises. La seva presència resplandent, i els vestits com de llum ens recorden els "àngels" que esperen al costat del sepulcre el diumenge de la Resurrecció.

D'aquesta manera, acompanyant Jesús, i accompanyats de Jesús, tenen la possibilitat de coneixer la realitat d'una nova manera. Una possibilitat que no ténen tots es seus seguidors, però que nosaltres si tenim, si acompanyam Jesús i ens deixem acomopanyar per ell.

També amb fa amb els seus deixebles, nosaltres ens veurem empesos a retornar al món. No val dir "que bé que esteim aqui dalt". Jesús ens reenvia als nostres companys i coneguts per a fer possible també per a ells una nova experiència del món. Als deixebles els diu que no ho contin fins la Resurrecció; A nosaltres ens demana que ho expliquem a la llum de la resurrecció. Fem-ho amb confiança

Diumenge II de quaresma.
La seva cara es tornà resplendent com el Sol. Mt 17,1-9


L’emperador mongol Akbar va sortir a caçar as bosc. Quan va ser s’hora de s’oració des capvespre, va descavalcar des seu cavall, va estendre sa seva estora i es va agenollar, tal com fan tots es devots musulmans.
Però en aquell precís moment, una camperola, neguitosa per sa desaparició de seu espòs, es qual havia sortit de casa aquell mateix matí i encara no havia tornat, va passar per allà com una exhalació, sense donar-se conte de sa presència de s’emperador agenollat, i va tropissar amb ell de manera que tots dos van rodolar per en terra. Sa dona, sense demanar disculpes, es redreçà i va continuar corrent bosc endins.
Akbar, es va irritar molt amb aquella súbita interrupció; tanmateix, com a bon musulmà, s’atingué a sa regla de no rallar amb ningú durant el “naamaz”.
Més tard, quan tot just acabava s’oració, va tornar a passar per allà aquella dona; ara, però, anava alegre perque l’acompanyava el seu marit. En adonar-se de l’emperador i tot el seu seguici, agafà por. Aleshores Akbar, donant curs al seu enuig, li va descarregar:
“Explica’m ara mateix es teu irrespectuós comportament si no vols que et castigui”
Llavors sa dona, sense ni mica de por i mirant fit a fit s’emperador, li va dir:
“Majestat, anava tant absorta pensant en es meu marit que no us he vist, ni tant sols quan he tropissat amb vós. Vós, però recitàveu el “naamaz”, i per tant se suposa que devíeu estar absort en Aquell que ès infinitament més valuós que es meu espòs. Com ès que us heu fixat amb jo?
L’emperador, avergonyit, no va sebre què contestar-li. Més endavant, però, confessà als seus amics que una dona rústica, no un savi ni un “mul·lah”, li havia ensenyat com s’ha de pregar.

A qualsevol avorria
S’oració sense fondària
Però quan entram en sa grandària
Dins s’oració un es suspenia
Rallant, cantant o fent poesia
Com una gran lluminària
Quan immergim en sa pregària
Ens resplendeix sa fesomia.

Josep Guàrdia