na Carme.

Ha mort na Carme Marcen. A motls aquest nom no us dira res, al altres, si. na Carme no era nascuda aquí, però era d'aquí; era natural de Saragossa, però va venir, com tants, segurament a treballar. era professora d'Anglès. Jo la vaig conèixer per la seva relació amb en Tonio Carreras. En aquell moment, en Toni ja era Secretari General de CARITAS; ella lluitava per un "Comerç Just". Aquesta idea era desconeguda a Menorca, almanco per la majoria. Amb el temps van decidir marxar a Missions. El seu destí era Equador. Les tasques diverses: cooperació i evagelització van de la ma.

Na Carme va partir després de lluitar contra un melanoma. la seva força i determinació la van fer sortir guanyadora d'aquella lluita. Ara, uns fongs l'han pres la vida. La seva determianció i lluita no han pogut, aquesta vegada donar-li la victòria.
Ens queda, però l'esperança de la Victòria darrera, la que dóna el Crist als seus seguidors.
"Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna." (Jn 12, 25). Na Carme ha "perdut" la vida, donant-la als altres. Abans de ser enviada a Quito, i després a Equador.
"Qui creu en mi, encara que mori, viurà" (Jn 11, 25)

dins nosaltres, com en un pou

Diu Saramago que Déu és dins nosaltres. Jesús a l'evangeli ens mostra que és capaç de treure coses de dins les persones, com de dins un pou, sense corda ni poal. La samaritana no se'n podia avenir, però la veritat és que Jesús li treu una confessió d'esperança que ni ella mateixa esperava: "Se que ha de venir el Messies..."
dins nosaltres i dins les altres hi ha aquesta possibilitat, aquesta realitat amagada que, amb temps i paciència, com la que demostra Jesús, és possible fer sortir. Moltes vegades ni tenin corda ni poal, però com Jesús temin altres eines, la proximitat, la comprensió, la dedicació.
Facem sortir aquesta aigua que ens dóna vida i que ens calma per sempre la set de ser feliços.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                      

Diumenge III de quaresma.

Ara ja no creiem només pel que tu deies; noltros mateixos l’hem sentit, i sabem de debò que aquest ès el salvador del món. Jn 4,5-42

Dentro de nosotros existe algo que no tiene nombre y eso es lo que realmente somos.
José Saramago.

Diu s’historia que un dia, Déu, una mica cansat per els importunis dels homos, decidí amagar-se, per la qual cosa, reuní els seus arcàngels per a consultar a on s’havia d’ocultar:

Un va dir que rera sa lluna, un altre que al fons del mar... Però l’arcàngel Gabriel li va dir:
-. Amagat al cor dels homos, allà no t’hi cercaran -.
                                                                                                                    
Jo crec que açò a lo que José Saramago es refereix, fa molt de temps que ja li varen posar nom, i ès el mateix que els conciutadans de sa samaritana varen sentir.

Tant avui com as principi de sa nostra era, molts d’homos i dones manifesten fam d’espiritualitat. Hi ha com una ansietat, no sempre ben orientada, cap a una amplitud de consciència. Bona part dels homos i dones d’avui i de sempre, volen recuperar a Déu per damunt de lo que durant molts d’anys s’ha identificat amb el nom de Déu: lleis, normes, doctrina no feta carn, paraules alienes a sa vida... Però no per mitjà d’una fe pietosa, fervorosa i devota, sinó per mitjà d’una confiança pragmàtica.

Per tant, si vull ser propagador de sa bona nova dins d’un món en el que els cristians convençuts son minoria, em pens que en lloc de preocupar-me d’estendre coneixements sobre sa vida i miracles de Jesús, m’he d’ocupar de portar amb jo un laboratori de campanya en es que contínuament s’hi elaboren fórmules per experimentar amb aquest “algo” que José Saramago diu que no te nom, i a lo que segurament que Jesús es dirigia quan tractava amb els samaritans que probablement devien practicar sa religió a la seva manera, o talvegada eren ateus o agnòstics.

Podem seguir molts de camins
A s’hora d’evangelitzar
Es tracta de despertar
Lo millor que tothom duu dins
No ès una historia contar
Sinó que ès destapar
El Déu que tots portam dins.

Bep Guàrdia

rics...

Dijous II de quaresma.

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:
Hi havia un homo ric que... Lc 16,19-31

Resulta misteriós el fet que, si bé el cor de l’homo deleja la Veritat (només en ella troba el goig de l’alliberament), la primera reacció dels homos davant la veritat sigui una reacció d’hostilitat i recel. Suposo que deu ser per açò que Jesús va idear un recurs capaç d’eludir l’oposició dels seus oients: el relat. Ell sabia que les paraules més captivadores de la llengua son aquestes: “una vegada hi havia...” Sabia que de vegades ens oposem a la Veritat, però ens ès impossible resistir-nos a la narració d’un conte. Hi ha qui diu que si escoltes amb atenció un relat, mai tornaràs a ser el mateix, perque el relat s’introdueix en el teu cor i, com si fos un cuc, acaba mordicant tots els destorbs que obstaculitzen l’acció divina.

Sa veritat causa baralles
D’entrada no sol agradar
Però Jesús em va ensenyar
A mesclar-hi quatre palles
I rebentant-nos de rialles
El cor al punt s’obrirà
Per lo diví propagar
No hi ha rès com ses rondalles

primers o darrers...

Quan pensem en primers o darrers, pensem en una llarga cua, en la que ser primer és avantatjós.

L’evangeli te, però, un ordre de valors diferent dels del món. I aquest ordre de valors ens costa d’entendre. La nostra ment no entén aquest canvis de valor que ens fa Jesús. Les condicions per a ser primers per a Jesús són derivades de tenir més... mancances, necessitats, mentre que per al món aquestes són condicions de ser darrers, marginats.
Ens costa, als cristians, posar aquesta escala de valors en el nostre fer diari, atenent primer els que tenen menys materialment.
Potser ens sorprendria el molt que tenen espiritualment i en valors.



Dimecres II de quaresma.

Qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau. Mt 20,17-28


- Mestre, ensenya’m a pregar.
- Idò ja que avui plou, ves a fora, posa’t amb els braços oberts i empara tota la pluja.

8 hores més tard.

- Que t’ha fet sentir aquesta experiència?
- M’ha fet sentir com un perfecte idiota.
- No m’esperava que amb un sol dia fessis tants d’avanços.

Es missatge ja ha esclatat
Ès mal de poder ser entès
Però es secret em pens que ès
haureu experimentat:
Per trobar felicitat
M’he de convertir en no-res.

feedback

La retroalimentació o feedback és un element a tenir en consideració en la comunicació. És molt útil per a saber que el nostre interlocutor ha captat el missatge. El retorn d'informació ajuda a ajustar el missatge.

El cas de l'evangeli és lleugerament diferent, però s'hi assembla: Tal com nosaltres mesurem, serem mesurats. Tal com judiquem, serem judicats.
És una nova proposta de comportament, que pot semblar egoïsta: si jo vull ser tractat amb tolerància, seré tolerant.
Però en el fons és fruit del reconeixement de la pròpis debilitat: Com puc judicar amb duresa els errors dels altres quan jo m'equivoc tant? Com puc condemnar els pecats dels altres quan jo sóm pecador? com puc...? És l'exigència de Jesús que ens demana que estimen com Ell, no com nosaltres vulguem o sabem.
Si Ell, des de la seva humanitat sense pecat, ens va compendre i perdonar les nostres faltes, que no hem de fer nosaltres, pecadors?

transfiguració i pregària

La pregària ha donat a molts místics la possibilitat de veure el món de manera difierent al que es veu en primera instància.

Que l'experiència del Tabor sigui un cas d'èxtasi místic dels deixebles és una possiblilitat, però poc previsible en pèrsones poc entrenades a la meditació i a la reflexió profunda. Els pescadors de Galilea no solien tenir, entre les seves habilitats, la introspecció i la meditació.

La manifestació de Jesús com a Crist, (altra vegada, no oblidem les semblances amb la manifestació del seu Baptisme) és en aquest cas un preludi de la seva resurrecció.

Amb la transfiguració Jesús és posat per damunt del més gran dels profetes, Elies, i per damunt dels més gran legislador, Moises. La seva presència resplandent, i els vestits com de llum ens recorden els "àngels" que esperen al costat del sepulcre el diumenge de la Resurrecció.

D'aquesta manera, acompanyant Jesús, i accompanyats de Jesús, tenen la possibilitat de coneixer la realitat d'una nova manera. Una possibilitat que no ténen tots es seus seguidors, però que nosaltres si tenim, si acompanyam Jesús i ens deixem acomopanyar per ell.

També amb fa amb els seus deixebles, nosaltres ens veurem empesos a retornar al món. No val dir "que bé que esteim aqui dalt". Jesús ens reenvia als nostres companys i coneguts per a fer possible també per a ells una nova experiència del món. Als deixebles els diu que no ho contin fins la Resurrecció; A nosaltres ens demana que ho expliquem a la llum de la resurrecció. Fem-ho amb confiança

Diumenge II de quaresma.
La seva cara es tornà resplendent com el Sol. Mt 17,1-9


L’emperador mongol Akbar va sortir a caçar as bosc. Quan va ser s’hora de s’oració des capvespre, va descavalcar des seu cavall, va estendre sa seva estora i es va agenollar, tal com fan tots es devots musulmans.
Però en aquell precís moment, una camperola, neguitosa per sa desaparició de seu espòs, es qual havia sortit de casa aquell mateix matí i encara no havia tornat, va passar per allà com una exhalació, sense donar-se conte de sa presència de s’emperador agenollat, i va tropissar amb ell de manera que tots dos van rodolar per en terra. Sa dona, sense demanar disculpes, es redreçà i va continuar corrent bosc endins.
Akbar, es va irritar molt amb aquella súbita interrupció; tanmateix, com a bon musulmà, s’atingué a sa regla de no rallar amb ningú durant el “naamaz”.
Més tard, quan tot just acabava s’oració, va tornar a passar per allà aquella dona; ara, però, anava alegre perque l’acompanyava el seu marit. En adonar-se de l’emperador i tot el seu seguici, agafà por. Aleshores Akbar, donant curs al seu enuig, li va descarregar:
“Explica’m ara mateix es teu irrespectuós comportament si no vols que et castigui”
Llavors sa dona, sense ni mica de por i mirant fit a fit s’emperador, li va dir:
“Majestat, anava tant absorta pensant en es meu marit que no us he vist, ni tant sols quan he tropissat amb vós. Vós, però recitàveu el “naamaz”, i per tant se suposa que devíeu estar absort en Aquell que ès infinitament més valuós que es meu espòs. Com ès que us heu fixat amb jo?
L’emperador, avergonyit, no va sebre què contestar-li. Més endavant, però, confessà als seus amics que una dona rústica, no un savi ni un “mul·lah”, li havia ensenyat com s’ha de pregar.

A qualsevol avorria
S’oració sense fondària
Però quan entram en sa grandària
Dins s’oració un es suspenia
Rallant, cantant o fent poesia
Com una gran lluminària
Quan immergim en sa pregària
Ens resplendeix sa fesomia.

Josep Guàrdia

fer les paus

Divendres I de quaresma.

Vés primer a fer les paus amb el teu germà. Mt 5,20-26

Una vegada, vaig visitar un mestre Budista i li vaig dir: “Permet-me que et llegeixi algunes frases del sermó de la muntanya”.

“Les escoltaré amb molt de gust”, va replicar es mestre.

Vaig llegir unes quantes frases i me’l vaig quedar mirant. El mestre va somriure i va dir: “Fos qui fos el que va dir aquestes paraules, certament que va ser un homo il·luminat”.

Açò em va agradar, i vaig seguir llegint. El mestre em va interrompre i em va dir: “A l’home que va pronunciar aquestes paraules, se’l podria anomenar Salvador de la humanitat”.

Jo ja estava ben entusiasmat i vaig seguir llegint fins al final. Llavors va dir el mestre: “Aquest sermó va ser pronunciat per un homo que irradiava divinitat”.

La meva alegria no tenia límits. M’en vaig anar decidit a tornar una altra vegada i convèncer al mestre budista de que hauria de fer-se cristià.

De tornada cap a casa meva, em vaig trobar amb Crist, que estava assegut junt al camí. “Senyor!”, li vaig dir entusiasmat, “he aconseguit que aquell homo confessi que ets diví!”.

Jesús va somriure i em va dir: “I què has aconseguit sinó fer que s’infli el teu “ego” cristià?”.

Diu l’Evangeli que quan Jesús veié el cobrador d’impostos, tot i que degut a la seva dolenteria s’havia tornat molt petit, alçà els ulls. Tot i ser molt més gran, se’l mirà des de la perspectiva en que l’altre es veiés més gran que Ell. Davant aquesta actitud, ningú s’en surt indiferent.

Cada vegada que em trobo a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, em record de que crec, i just abans he professat, que Jesús, el meu mestre espiritual, ès el fill “únic” de Déu. Cap profeta ès tant fill com Ell. Açò em fa sentir que deixa en una capa inferior a les altres religions. I que hauria d’anar a presentar-me davant els germans d'aquelles religions, mirant-los des de la mateixa perspectiva, amb la mateixa mirada que Jesús mirava. Ja tornaré després a presentar la meva ofrena davant el meu Senyor.

Tant els laics com capellans

Hauríem de cercar ses claus

Que no hem de ser babaus

I hem d’ajuntar ses mans

D’ofrenes fer un descans

Per fer-nos lliures com ses aus

I anem a fer les paus

Amb tots els altres germans

Després presentarem els pans

Ajuntarem totes ses naus

Per del cel trobar ses claus

Fets molt més bons navegants.

la pregària, sempre la pregària

Jesús ens vol fer entendre que no es possible que Déu es desentengui de nosaltres, si li demanem alguna cosa. L'exemple dels pares és bo. tots tenim experiència, sino de pares, almanco de fills. I sabem que no ens donen res dolent. En ocasions, no entenem perque ens dónen el que donen, però seriosament sabem que és el millor que ens poden donar.

Igual passa amb el Pare del Cel. de vegades no entenem perquè ens envia dificultats, però finalment tot ens fa creixer.

El relat de la reina Ester, a la primera lectura, ens fa pensar en la importància de la educació familiar en l'aprenentatge de la pregària. Igual que ella, tots guardem com a referent el que hem vist dfer a la família. Si els pares llegeixen les fills són llegidors; si els pares són futbolers, els fills segurament ho són; si els pares preguen, els fills...

No tinguem por ni de demanar al Pare forces per a passar les dificultats, ni de fer-ho amb els fills, davant els fills. Potser se'ls encomanarà "l'afició"

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                      

Jonàs i la balena

La història sagrada té episodis com el de Jonàs que són fàcils de recordar. Que no vol dir que siguin bons d'entendre. La senyal que Déu va enviar no va ser només al poble de Nínive, sinó al mateix Jonàs. Ell, que no volia anar a predicar la destrucció i anar-se'n en vaixell cap a una altra banda, es va veure naufragat, engulit per la balena i escopit a la platja on no volia anar.

La generació de Jesús demanava una senyal, com ho fa la nostra generació.

Però potser la nostra pròpia pobresa, la manca de laics compromesos, de joves a les comunitats, de preveres i religiosos i religioses que responen generosament a la crida a servir Déu i el món sigui la senyal.

Potser també l'Església ha defugit la seva responsabilitat en anunciar al món que anava malament, que per aqeust camí no va bé. I Déu, en lloc d'avisar "directament" ens envia a nosaltres una senyal.

Cal recuperat l'esoperit profètic en l'Església, cal saber denunciar, defensar els debils, ajudar els marginats, des del respecte, però amb força i decisió.

Després de tot, potser esteim ara dins la balena...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                     

Dimecres I de Quaresma.

A la gent d’aquesta generació, Déu no els donarà cap altre senyal que el de Jonàs.

Quan el savi “assenyala” la lluna, l’insensat es mira la punta del dit.

De senyals açò avui va
I un que fa cara d’ofès
Creis-me açò un senyal ès
De lo que dins sol suportar
Sa cara pot baratar
Però açò no canviarà rès
Creis-me no serveix de rès
De sac vestir-se i dejunar
Si no em deix remodelar
Sa balança “assenyala” es pes
Però lo que més important ès
Ès allò que sol pesar.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                              

Parenostre que...

L'hem resat moltes vegades, però encara hi queden racons que redescobrir. És com un gran jardí, en el que ens movem confiats, perquè el coneixem, però que de tant en tant ens sorprèn amb un detall, un racó, un arbre o una flor que no haviem vist mai.

Segurament ja hi eren, però no ens hi havíem fixat.

Si resam el Parenostre sense fixar-nos, com qui atravessa l'Esplanada cada dia, sense mirar, deixarem de veure i assaborir alguns elements.

Facem l'esforç, almanco avui, de "passejar" el Parenostre, sense presses. Veureu que hi descobrim

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                     

Dimarts I de Quaresma.La vostra pregària serà aquesta. Mt 6,7-15

Hi havia un carboner que sa feina li retia molt poc, i es queixava de que no tenia temps per a esmolar ses eines.

Bep Guàrdia

Feina hem de fer per viure

I ses eines hem de cuidar

Lo que sembla enredar

Com increment ho puc descriure

Així pregària vull adscriure

A n’es meu mode d’obrar

Sa pregària ès esmolar

Ses eines que empro per viure.

quan et vam veure?

És la pregunta. Quantes vegades ens hem creuat amb Jesús, disfressat de pobre, i no l’hem vist?. Quantes vegades, amb la nostra intel•ligència, hem pensat que “fèiem bé” no donant un euro per a un cafè?

Aquestes reflexions ens són relativament habituals. Girem, però, la truita.

Quantes vegades, amb un somrís, hem tornat l’esperança (a Jesús) malalt?

Quantes vegades amb una telefonada hem ajudat a passar (a Jesús) un mal moment?

I és que moltes vegades no som conscients del bé que feim, com no ho som del mal que feim. Passem pel món amb el “pilot automàtic” sense donar-nos compta de la importància de les nostres accions, o inaccions.

- que la Quaresma ens ajudi a prendre consciència del bé que no feim i del que feim; del mal que feim i del que deixam de fer.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                               

tres temptacions?

l'Evangeli d'avui ens narra tres temptacions de Jesús, just al començament de la seva vida pública, just abans de sortir a predicar. Són les temptacions de la comodidat, el prestigi i el poder. Després de quaranta dies al desert, lloc de silenci, lloc de trobada amb Déu, Jesús és capaç de vencer el maligne. Jesús sap que aquests tres camins que li proposa el diable no son el seu camí, el que el durà a la creu. Són camins que funcionen, que tenen influència sobre els altres, però no són el seu camí.
Al llarg de la seva vida, en tindrà mñes de temptacions, fins  a arribar a la creu, on escara serà temptat: "baixa i creurem".
Només des de la intimitat amb Déu les podem vèncer; només des del desert interior, on podem sentir Déu que ens parla, podem fer fugir Satanàs.
deixem espai en el nostre cor per a Déu, facem un desert fecund per a ell.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                        


Diumenge I de Quaresma.

Llavors l’Esperit conduí Jesús al desert perque el diable el temptés. Mt 4,1-11




Bep Guàrdia

He de dir de sa passió
De nostra barca ès sa vela
On es vent de cap s’envela
I fa avançar s’embarcació
També trob que sa raó
Quan no viu de corruptela
Ens fa emprar sa cautela
I ens serveix de timó

Ara faig sa reflexió
Que podríem fer s’esquela
Que una barca sense vela
No agafa direcció
I en que hi hagi bon patró
Als esculls sa barca envela
Si un hi posa molta tela
Però massa poc timó.

i ara la glosa...

Divendres després de cendra.

Vindrà el dia que el nuvi serà pres, i llavors sí que dejunaran. Mt 9,14-15

Hi havia un satx d’Alaior, que el varen enviar a Cala’n Porter a donar un missatge a un tal Mr James. Arribat a la casa indicada pels superiors, va prémer el timbre i li va sortir a la porta un homo alt i roig.

- Mr James?.
- Va demanar.
- Yes.
- Va respondre el segon.
- Idò si hi ès, que surti.

De vegades, les relacions a curta distància, son més difícils de manejar que les que tenim amb estranys, perque ens formam molts de prejudicis de ses persones que tenim a prop. Degut als antecedents de la relació, pilotem l’avió de la vida d’avui amb el part meteorològic de molts de dies anteriors. Lo que fa que parlem llengües diferents i no ens entenguem. Açò ens duu a molt mals rotllos que només dejunant d’alguns dels instints més primaris, com ès reaccionar abans de pensar el que ès millor, de vegades amb paraules bastant gruixudes, aconseguirem ressuscitar a una manera de fer molt més saludable.

 

Per celebrar resurrecció
En a Pasqua arribar
Hauré de dejunar
De convertir en expressió
Lo que em cou a s’interior
Només arribar-ho a expressar
Després de amb sedàs purgar
I lo dolent llevar-ho.

Tornaré bastant millor
Si maldo a sempre perdonar
Fins en terra m’he d’abaixar
I aprendre a demanar perdó
I també escoltar-ho
Quan un altre em sol rallar
Per tal de poder actuar
Amb contemporització.

dejunar

Poden els convidats dejunar mentre tenen el nuvi?

certament avui en dia hi ha almenys tres castes de dejuni: el forçós dels qui no tenen què menjar; el "cosmètic" dels que volen perdre kilos; el que ens proposa l'església.

d'aquest darrer, també hi ha diverses modalitat: els qui ho fan per "complir", els que el fan en lo material, els que el dejuni que ens proposa Isaies com a "el que Déu vol" i és el que te efectes en la nostra vida i en la dels altres.

Podem fer "aquest" dejuni? En tot moment, encara que sigui més assequible qualsevol dels "altres" dejunis, perque el nuvi ens ha estat pres, encara que estigui amb nosaltres.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                         

guanyar o perdre?

La reflexió d'avui ve resumida en una sola frase: "¿Què en traurà un homo d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a sí mateix?"

Quantes vegades perden el temps i la llavor lluiant per coses que no tenen valor? Als malalts que tenen poc temps per endavant els fa ganes fer coses que en condicions normals no apreciem: veure una posta de sol, passejar amb els amics, escoltar el vent entre els arbres...

que en treuren de guanyar el món si no podem pareciar aquestes coses? Quina és l'escala de valors de la nostra vida? la proposta de l'evangeli és clara: Qui dóna la vida, no mor per sempre...

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                

Dijous I de quaresma.¿Què en traurà un homo d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a sí mateix? Lc 9,22-25

 

Propongo a tu consideración la siguiente parábola de la vida: un autobús cargado de turistas atraviesa una hermosísima región llena de lagos, montañas, ríos y praderas. Pero las cortinas del autobús están echadas, y los turistas, que no tienen la menor idea de lo que hay al otro lado de las ventanillas, se pasan el viaje discutiendo sobre quién debe ocupar el mejor asiento del autobús, a quién hay que aplaudir, quién es más digno de consideración... Y así siguen hasta el final del viaje.

Anthony de Mello.

S’ego no he d’alimentar

Si al món vull veure sentit
Si jo vull treure profit
De sa vida que em van dar
Aquesta l’he de projectar
Com un trosset molt petit
De lo que ès es gran convit
De la vida més gran que hi ha
Quan jo em solec trobar
Ès quan de jo mateix m’oblid

Bep Guàrdia

Cendra

L'evangeli del dimecres de cendra és d'aquells que no cal explicar. si dónes almoina per que et vegin, ja tena la recompensa; si dejunes perque ho sàpiguen, ja tens la recompensa, si pregues perque t'alabin, ja tens la recompensa.

Açò no vol dir que no hem de dejunar, de pregar, de donar almoina, sino que hem de fer-ho de manera que la recompensa no vengui dels altres, sinó de qui en el fons ens importa, del Pare. Encara més: ho hem de fer sense esperar recompensa i el Pare ho recompnesarà.

Les nostres actituda externes són mols fàcilment falsificades. La quietut externa o el recitat en veu baixa no és la pregària, la "cara de fam" no és el dejuni; unes monedetes a la col·lecta no són l'almòina.

El que ens demana Jesús són actituds que canvien les nostres vides, compartint, acompanyant, fent costat als que ho necessiten.

la cendra que ens imposen al cap ens ha de fer present el dol que ens crea no saber estar a l'alçada del que ens damana Jesús
Tenim una quaresma per a fer camí.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                   

Dimecres de cendra.
Quan ajudes als altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta. Mt6,1.16-18

Una de les qualitats que caracteritzen l’amor, la santedat, ès la seva manca absoluta d’autoconsciència, la seva espontaneïtat. L’amor gaudeix de tal manera estimant, que no te la menor consciència de sí mateix.


Ès com la làmpada, que brilla sense pensar si beneficia a ningú o no. O com la rosa, que difon la seva fragança simplement perque no pot fer altra cosa, independentment que hi hagi algú o no que gaudeixi d’ella. O com l’arbre que ofereix la seva ombra.

La llum, la fragància i l'ombra no es produeixen perquè hi hagi algú a prop, ni desapareixen quan no hi ha ningú, sinó que, igual que l'amor, existeixen amb independència de les persones. L'amor, simplement, és, sense necessitat d'un objecte. I aquestes coses (la llum, l'ombra, la fragància). simplement, són, independentment que algú es beneficiï o no d'aquestes. Per tant, no tenen consciència de posseir cap mèrit o de fer bé. La seva mà esquerra no té coneixement del que fa la seva mà dreta.

Per tant, he de naturalitzar la meva conversió. Per molt que m’esforci per atracar l’aliment a la meva boca, no puc produir la gana, per molt que em quedi al llit, no puc produir la son, per molt que realitzi actes de servei, no puc produir l’amor o la santedat. Lo més que puc aconseguir a base d’esforç, ès repressió, no vertadera conversió i creixement. La conversió, només ès fruit de la comprensió. Quan comprenc la meva infelicitat, aquesta s’esvaeix donant pas a la felicitat, quan comprenc el meu orgull, aquest s’enfonsa i es transforma en humilitat.

El dia que sigui capaç d’observar i comprendre totes les meves necieses i egoismes, els canvis que en resultin, no seran producte dels meus esforços, sinó de la naturalesa de Déu, el qual, els seus projectes son molt més elevats que els meus, i que no dona cabuda al coneixement de la meva ma esquerra, del que Ell està fent per mitjà de la meva ma dreta.

Jo no puc haver creat
Amics meus sa conversió
Perque açò crec que ès un do
Que Déu a alguns ha regalat
Però per Ell em sent estimat
Que produeix transformació
Quan m’inunda la comprensió
Es produeix la santedat

Déu i el cèsar

Dimarts IX de durant l’any.
Retorneu al Cèsar lo que ès del Cèsar i a Déu, allò que ès de Déu. Mc 12,13-17

No hauria de menjar
qui amb feina no vol contribuir
açò ès sant Pau qui ho va dir
i si as metge volem anar
quan malalt un sol estar
o a escola enviar un fill
per aquest conjunt sostenir
hi haurem de cooperar 

però lo que ens fa dignificar
creis-me ès sebre descobrir
sa força que ens fa unir
per deixar-nos organitzar
a n’aquesta vull elogiar
Déu Pare li solec dir

Tot lo que el César va invertir
Poc a poc ho he de tornar
Però lo que Déu em va donar
Mai ho podré restituir
Es meu mode d’agrair

Bep Guàrdia

Ès sempre es seu nom lloar.

una pedra important

Dilluns IX de durant l’any.
La pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici.

Amics tenim un desfici
Per mals glops no haver de passar
Però açò necessari es fa
I en que sembli un sacrifici
Aquests en solen ser auspici
Per en un regne entrar
A on podem degustar
Es convit més vitalici
I podrem fer s’exercici
De a terra de pau amarrar
Sa pedra que vam rebutjar
Ara corona s’edifici.

casa d'oració o cova

avui ve sa d'ahir.



Divendres VIII de durant l’any.
¿No diu l’escriptura que tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració?
Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres. Mc 11,11-25


Un guru va quedar tant impressionat dels progressos espirituals del seu deixeble que, considerant que ja no necessitava del seu guiatge, li donà llicència per instal•lar-se en una petita cabana vora el riu.

Cada matí, després d’efectuar les seves ablucions, el deixeble posava a eixugar el seu tapall, que era l’única cosa que posseïa. Però un dia va quedar consternat en veure que les rates l’havien trossejat. Òbviament, va haver de captar entre els habitants del poble per aconseguir-ne un altre. I quan les rates també van fer miques el nou tapall, decidí de procurar-se un moix. S’acabaren els problemes de les rates, però en endavant, a més de mendicar per al seu propi manteniment, hagué de pidolar la llet per el moix.



“Açò de demanar ès massa molest per a jo”, va pensar, “i massa costos per el poble. Hauré de procurar-me una vaca”. I quan va tenir la vaca, va haver de recol•lectar pel farratge per la vaca. “Seria millor que conreés el tros de terra que hi ha al costat de la cabana”, es va dir. Tanmateix, també allò tenia els seus inconvenients, perque li quedava poc temps per a la meditació. Solució: va llogar el servei d’uns mossos que fessin feina per a ell. Ben prest es va donar compte de que era necessari vigilar els mossos, i decidí de casar-se amb una jove que li fes aquesta feina... Naturalment, abans que passés gaire temps, aquell homo tan espiritual va esdevenir un dels homos més rics del poble.

Després d’uns quants anys, va visitar-lo el guru, que quedà astorat de veure una sumptuosa mansió on abans hi havia tant sols una cabana. Aleshores va demanar a un dels criats: “¿Ès aquí on viu un deixeble meu?”


I tot seguit, abans d’obtenir resposta, va sortir de la casa el propi deixeble. “¿Què significa tot açò, fill meu?”, li preguntà el guru.
“Encara que no us ho cregueu, senyor”, li contestà aquest, “el cas ès que no vaig trobar altre manera de conservar el meu tapall”.

Sa pregària ès anar al desert
Fam i solitud passar
Per després regenerar
Practicant amb més encert
I com parlem amb més disert
La gent ens proveirà


Però no ens hem de descuidar
Tornant esperit inert
No importa ser molt expert
Però per religió practicar
I no arribar a degenerar
Un ha d’estar molt despert


Així Jesús tot desllibert
Tot negoci fa escampar
Perque ens hem de despertar
Per seguir el Déu més cert
Així veurem el cel obert
I la pau abundarà.

l'autoritat vs el servei

Dimecres VIII de durant l’any.

Concediu-nos que el dia que sereu glorificat,
puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra Esquerra. Mc 10,32-45

ses nostres ments son molt magres
I solem tenir confús
Que de s’autoritat fer ús
Solen ser camins molt agres.
No serveix per fer-se es marbres
La glòria del bon Jesús
Ès de s’autoritat fer ús
Crucificat entre dos lladres