30. jo sóc la porta de les ovelles. (Jn 10, 1-10)

Com tantes vegades, les paràboles i les imatges que Jesús empra no són enteses pels deixebles, i molt manco per als altres juejs que l'escolten.

La primera part d'aquest fragment és d'una lògica aplastant, des del punt de vista de ramadeig. Un poble amb llarga tradició nòmada, acostumat a manejar animals, entenia açò de que qui pota la paret, la tanca, no és l'amo, sinó el lladre. També entenen açò de caminar davant del ramat, per tal de indicar-li el camí.

Però no arrioben a entendre el sentit que Jesús dóna a tota aquesta lliçó de ramaderia. potser és perque aquesta lliçó és per als pastors actuals, no per als deixebles de llavors. El camí per a arribar a les ovelles és Ell. Ell és la porta. No podem arrobar-hi d'altra manera, ni proposar altra cosa que Jesús i el seu Regne. Totes les altres maneres de parlar a la gent són pròpies de bandolers, que volen aprofitar-se del ramat. Però les ovelles fugen, perque senten una veu que no els parla de Jesús, sinó d'altres coses. La tasca dels pastors és donar vida a les ovelles.

Potser ens hem de preguntar com és que tenim els corrals buits...

29. Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi. (Jn 10, 11-18)

La imatge de Jesús "bon Pastor" és molt antiga, i devia ser molt apreciada per les primeres comunitats, vist la cantidat de representacions que se n'han trobat.

Tots els qui hem tingut ocasió de manejar animals, sabem cert que els animals ens comèixen, i també nosaltres els coneixem, cada una pel seu nom, encara que a un extern li semblin totes la vaques o totes les benes iguales. Aquesta proximitat és la que Jesús ens demana entre nosaltes, els seus seguidors, de manera especial els que tenim les resposabilitats d'acompanyar les comunitats dels dels diferents ministeris.

El retret que Jesús fa als pastors "d'ofici", és molt fort. és un retret que en ocasions feim a les nostres jerarquies, als diaques, als rectors, als bisbes, al papa.

La nostra relació amb la gent de les comunitats ha de ser com la del Bon Pastor: personal i personalitzada. ajustada a les necessitats de cada un. Açò vol feina per totes dues parts: els "pastors" d'atenció i dedicació; els fidels de confiança i paciència.

Les nostres comuntiats, en ocasions, s'assemblen més a una "factoria de sagraments" que a un ramat que fa camí amb el seu pastor. I d'açò no en podem culpar només al pastor.

El canvi que volem l'hem de fer entre tots.

Per molt "pastors" que siguem, un anyell esquiu no ens el podem posar a l'espatlla.

28. --Aquest llenguatge és molt dur. (Jn 6, 60-69)

El llenguatge de Jesús és dur. La seva proposta és difícil de complir, és exigent, complexa, romp amb els esquemes de molta gent.

No tant sols en el seu temps, sinó també ara, la Bona Nova que Jesús ens ve a anunciar és una ruptura total amb el que el món ens vol fer creure que ens farà feliços.

Quan un està acostumat a sentir que els diners fan la felicitat, "compartir" sona molt dur; quan sentim que "jo" és el més important, "primer els altres " sona molt dur; quan "riure" és el primer, "Feliços els qui ploren" sona molt dur; quan ens desentenem dels altres, "... i no hem vau visitar." sona molt dur.

L’exigència de Jesús és gran. Ell mateix ens mostra fins quin punt ens confortarà viure d’aquesta manera. Ell mateix, que va ser capaç de viure amb aquesta exigència, és la prova que, no essent fàcil, és possible.

Déu, en la Resurrecció, dóna compliment a totes les promeses fetes des de temps immemorials: la mort, l’enemic primer, ha estat vençuda. El Crist n’és la prova.

Encara que sigui un llenguatge dur, en ocasions ens fa falta per a deixondir-nos. Els nostres cors es quedes adormits en el que vivim habitualment, i s’anestesien, impedint-nos reaccionar davant el patiment dels altres o el propi patiment.

Obrim els nostres cors a la seva crida, encara que sigui dura, encara que ens dolgui.

En el fons, tan sols Ell te paraules de vida eterna, Ell és la resposta, Ell és el Camí

27. --Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? (Jn 6, 52-59)

La carn, la sang, generen entre els jueus moltes prescripcions rituals. Des de temps antic, no tots els animals poden esser menjats, ni poden ser morts de cualsevol manera, sinó que han de complir uns requisits.

La sang és, per als jueus, la vida mateixa, que no pot esser utilitzda com a aliment.
Com Jesús pot dir "mengeu el meu cos, beveu la meva sang"?
Aquesta proposta "cannibal" en aparença, va escandalitzar molts jueus, que fan deixar de seguir Jesús a causa d'aquestes paraules.
Hem de reprendre el sentit simbòlic que comentavem ahir, del pa, que no és altra cosa que el blat capolat, esmicat, que deixa de ser ell per a ser pa, per a entendre que ens diu Jesús.
És el moment de passar de l'Antiga Aliança a la Nova, i Jesús marca aquest pas posant-se ell mateix en el lloc del mannà, el pa del cel que havien menjat els israelites al desert, amb Moises. Aquells moriren, però Jesús, que ve del cel, ens dóna vida eterna.
Un altra motiu d'escandol: Jesús es posa per damunt de Moises! Aquest és un punt que es repeteix en diverses ocasions: "Ningú ha vist el Pare...", "ningú no coneix .... " però Moises també havia vist Déu, i hi havia tingut converses...
No ens ha d'estranyar, per tant que els jueus es demanessin "com pot donar-nos la seva carn per a menjar?" .
Anem una mica més enllà dels jueus, i mirem Jesús com a do de Déu per a la humanitat, que ha patit, com el blat, perquè tinguem vida per sempre.

26. Jo sóc el pa de vida (Jn 6, 44-51)

El pa, per si sol, seria tema per a omblir pàgines i pàgines. Se'n poden explicar moltes coses. Aliment bàsic a la cultura mediterrànea, i a molts llocs de climes temperats, el pa és menjar habitual en totes les cases, fins les més pobres. És també simbol d'unitat entre molts, que deixen de ser un mateix -els grans de blat- per ser una cosa nova -el pa-.

"Llevar-se el pa de la boca" és sinònim de donar-ho tot per un altra; "no tenir ni pa a la taula", vol dir no tenir res...ni tant sols le més elemental per a sobreviure.

Cap d'aquestes referències, ni expressions poden fer sombra a la de Jesús: "Jo som el pa de vida" 

Posar el pa com a element de comparació amb un mateix és extrany. Voler ser pa, vol dir ser senzill i humil, ser trossejat i repartit, ser menjat, ser assimilat...

Però pensar i creure que aquest pa és font de vida, que ser repartit, trossejat, assimilat, és la manera de donar vida al món, açò tan sols ho pot pensar i dir Jesús.

Des de que el blat és capolat, triturat en el molí, fins que és pastat, manyagat, menjat i assimilat, les metàfores amb la vida mort, passió i resurrecció de Jesús són abundants.

És aquesta resurrecció de Jesús la que ens dóna la vida per sempre. Per açò tan sols Jesús pot dir "Jo som el pa de vida" 

25. El Senyor hi cooperava (Mc 16, 15-20)

L'encàrrec de Jesús d'anar a tot el món i anunciar la Bona Nova del Regne és clar i contundent.

amb aquest enc+arrec acaba la presència corporal de Jesús entre els deixebles.

Jesús puja al cel i desapareix de la seva vista, entre núvols. és una imatge molt pròpia del Déu de l'Antic Testament. és la manifestació que per als seus seguidors Jesús és Déu.

L'absència física de Jesús no és una absència real. La seva persistència en la memòria i els cors dels seus amics era imborrable. L'experiència de la resurrecció havia canviat els cors d'una homes i dones porucs en els cors de testimonis valents, capaços de jugar-se la vida com havia fet el seu mestre.

Però Jesús no tant sols "acompanya" els deixebles, sinó que coopera en la seva missió. No tan sols ens encomana la tasca, sinó que hi pren part activa, confirmant amb obres les seves paraules.

Si la predicació dels seguidors de Jesús fós només d'una ideologia, d'un programa de govern, no caldria aquesta cooperació. Però com que la predicació de la Bona Nova proposa una sintonia personal, de tu a tu, amb Jesús, aquesta cooperació, ha de ser total, Jesús ha de ser present a través de la nostra vida per tal de fer-li accessible als altres.

24. qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. (Jn 6, 30-35)

Els jueus, com nosaltes en molts de moments, estan convençuts que el passat és la referència, el moment en que Déu actuava a favor d'ells.

Les obres de Moisès són el seu referent. Jesús ha fet coses tant grans i fins i tot més grans que Moisès, però seguieixen demanant-li un senyal.

Quan Jesús pot fer-los veure que és el Pare qui obrava per mitjà de Moisès igual que ara obra per mitjà d'Ell, demanan aquest pa baixat del cel.

"qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set."  No podem entendre l'expressió en sentit literal. Açò ho feia la samaritana. Hem d'entendre que amb el seu ajud, amb la seva força, no necessitarem res més.

Vol dir açò que no ens hem d'esforçar? NO!!. Vol dir que amb el seu ajud les nostres forces bastaran, que trobarem qui ens ajudarà, que encara que ens pensem estar sols, Ell ens acompanya i ens ajuda.

Si vivim en comunió amb Ell, no tindrem mes fan ni set que estar més units a Ell. i açò ens reconfortarà i ens bastarà.

23. --L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat. (Jn 6, 22-29)

Després de la multiplicació dels pans, els jueus volen seguir Jesús. Les seves intencions són evidents per a Jesús: volen menjar sense treballar, de franc.

La gent cercava Jesús, però la seva motivació era "segons la carn", no "segons l'Esperit".

També en els nostres temps molts ens acostem a Jesús pensant que pot ser una solució per a les nostres necessitats. Ell, si vol, pot solucionar els nostres problemes, les nostres dificultats, els nostres bloquejos, les nostres malalties.

Però moltes vegades, és la nostra actitud la que fa que quedin sense resposta les nostres peticions. Jesús vol que creguem en ell. L’aliment que ell ens ofereix no és el pa, no és la carn, és ell mateix.

El nostre seguiment de Jesús no pot estar condicionat per les nostres “fams”, per les nostres preocupacions. Fer-ho així seria “recordar-nos de Sta. Barbara quan trona”. Jesús ens demana que posem la nostra confiança en ell. Ell sabrà el que ens és necessari, el que ens convé.

Davant la malaltia, davant les dificultats, posem-nos en mans de Déu, acceptant primer el mal-pas i demanem-li forces per a poder-lo passar.

D’altra manera, serem com els jueus que volien, altra vegada, assegurar-se el pa, sense compartir amb els altres.

22. ...sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. (Lc 24, 35-48)

La presència de Jesús entre els seus els deixa sense paraules. En el text no hi ha ni una paraula, ni una resposta, ni una reacció de part dels deixebles, tret de la por. "esglaiats i plens de por"  no podem acullir el Ressuscitat. El podem acollir des de la serenor, des de la obertura d'esperit.

La resposta de Jesús, "palpeu-me i mireu", sembla que ens deixa al marge de l'acció. No podem palpar el cos de Jesús, no hi tenim accés físic.

Tan sols podem trobar Jesús en els germans, en aquells en els que ell mateix ens ha dit que volia ser reconegut: en els pobres, els senzills, els malalts, els necessitats.

Davant totes aquestes persones hem de fer aquest pensament, hem de tenir present que Jesús ens ho diu a nosaltres per boca dels que ens necessiten: "...Som jo mateix"

Llavors els esglais i la por quedaran al marge, i podem acompanyar Jesús en aquests que ens necessiten. Tenim tantes ocasions d'abraçar Jesús en els qui necessiten consol, necessiten afecte, necessiten companyia! Fem-ho!!

21. tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven (Jn 6, 16-21)

Les accions miraculoses de Jesús ens mostren que Déu és amb ell, que el poder de Déu l'acompanya. Però no hem de confondre aquestes accions amb "bravuconades" de Jesús com qui diu: "mireu si ho som de poderós".

En ocasions hem d'entendre el relat d'un miracle com a un suggeriment de com han de ser les nostes actituds, que quin ha de ser el lloc de Jesús en la nostra vida.

Aquest miracle podria ser vist d'aquesta manera.

Jesús se'ns acosta de les manera més inversemblats. Quan esteim perduts enmig de la mar; quan esteim a les fosques i no sabem ben bé per on anem; quan esteim desanimats i no veim cap on trobar forces per a continuar.

Llavors, com els deixebles, veim Jesús. Sense posar en qüestió la bomndat de la traducció, podriem entendre que a nosaltres Jesús ens diu: "No tingueu por. Jo hi som"

Llavors, com en la narració de l'evangeli, ja no hi ha ni mal temps, ni vent, ni por. Llavors ja hem arribat.

En la nostra vida esteim a les fosques moltes estones. De vegades veim Jesús, d'enfora, però no el reconeixem, no ens hi acostem prou. Quan els deixebles el volen pujar a la barca, quan nosaltres incorporem Jesús a la nostra vida, els problemes canvien de perpectiva. No sempre desapareixen, com no desapareixen les onades de la mar en un dia de tramontana, però tenim la confiança que la barca no ens fallarà, que remarem junts amb els altres fins al recer, que no perillarem...

Açò també és un miracle.

20. amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles (Jn 6, 1-15)

Els evangelistes, com tots els qui escriuen coses, són una mica exagerats quan és hora de fer recnmptes de persones. els cinc mil homes de Joan, possiblement són comptats com ho fan els organitzadors de les manifestacions modernes, i realment no eren tants.

Nombres a part, els que hem de considerar són els fets i les actituds.

Jesús, amb la seva pedadogia fina, vol fer pensar els deixebles i li toca la fibra a Felip.

Amb la seva curtedat de mires, Felip no va més enllà de veure la despesa de donar pa a tanta gent.

Però hi ha un al·lot que va molt més enllà que els deixebles: COMPARTEIX. Un fillet, sense preparació humana ni teològica, però generós, ensenya tothom com Déu vol que visquem amb els altres: amb els cor oberts, amb les taules disposades, generosos.

Els homes "assenyats" guardaven els seus pans: "no fós cosa que no n'hi hagu per a tots".

Els qui ténen un cor d'infant, dónen el que tenen. Quan tots donen el seu, en sobren dotze covos.

En aquests moments de dificultat econòmica nacional, mundial, com ens comportem, nosaltres: com els "assenyats" o com l'infant de cor generós?

19. ...els qui es neguen a creure en el Fill no veuran la vida (Jn 3, 31-36)

Joan deixa molt clar, en aquest text i en altres que la salvació depen del seguiment de Jesús. És, com qui diu, la única condició per a salvar-se: Voler ser seguidor de Jesús. Segurament, ni tals sols és condició aconseguir-ho!. Molts pocs en els 2000 anys de vida de l'Església han aconsegit fer-ho. I cap, ho dic amb certesa, ho ha aconseguit del tot.

Els qui admeten el seu testimoni, els que creim que Jesús és enviat de Déu, i que el que ell ens mostra és la veritable imatge de Déu, serem plens de l'Esperit i tindrem vida eterna. Aquestes dues realitats, l'Esperit l la Vida eterna, són dons de Déu, que ens són concedits per gràcia de Déu que els dóna lliurement.

Els qui no admeten aquest testimoni de Jesús com a enviat, no els seràn donats aquests regals, però no els serà pres res. Qui no admet Jesús, renuncia a aquests dons.

Un regal, no ho és del tot fins que qui l'ha de rebre l'ha acceptat.

La gràcia i la fe són dons que se'ns fan sense haver-los merescut.

si m'ho permeteu...

Si m'ho permeteu, parlaré de mi mateix.

El primer comentari d'aquest blog, abans de saber que en un projecte com aquest t'hi pots implicar tant i tant, va ser arran d'un concert de Gospel al que jo havia assistit al Principal de Maó. Era cap al final Juliol de 2010.

Llavors, jo tant sols sabia que el Gospel era una música que m'agradava. L'anglès no és el meu fort i per tant les lletres em passaven (i encara, en ocasions) per alt. Hi veia, però les espurnes de la pregària que hi crepitava, per dins, com un caliu de brasa...

Ara, encara no fa dos anys d'aquell concert del Soweto Gospel Choir, he tingut l'honor de compartir escenari amb més de quaranta excel·lents persones, cantaires, músics, directora, tècnics, muntatges de fotos, i molta música.

La ocasió era extraordinaria: Aspanob necessita ajuda; Rotary's es posa a la feina.

Els infants amb processos oncològics i les seves famílies tenen tot el nostre suport. Tenen també la meva pregària i la de molta, molta gent.

Moises Sala, director català de Gospel Viu, que va dirigir un taller amb 50 participants en les hores prèvies al concert, ens va dir que el Gospel és una música que parla d'amor. Jo hi afageixo que ens parla de l'amor de Déu i del amor a Déu.

Entre altres temes, casi al final, vam cantar: "Jesus is the answer! Jesus is the way!". Jesús és la resposta! Jesús és el Camí!

Per a molts, costa entendre-ho; als que tenim el goig de creure, Jesús ens ajuda a tirar endavant, a superar dificultats, a ajudar a d'altres.

El Gospel és música, i ritme, i alegria, ... i pregària. Totes aquestes coses hi caben, i encara algunes més que em falten descobrir.

Gràcies SomGospel Menorca, per haver-me ensenyat aquestes coses, per haver-me mostrat aquesta manera de pregar i per haverme deixat compartir-les amb vosaltres.

Disculpeu...

Les presses, tenir un excés de coses entre mans són, en ocasions, companyes de viatge de les nostres activitats.

Aquesta darrera setmana ha estat impossible fer alguna aportació al Blog. La veritat és que hem dol no haver pogurt fer el comentari de cada dia. Les estadístiques del Blog diuen que alguns i algunes el llegiu habitualment.

Les meves disculpes altra vegada. Trobareu penjat avui el de dimecres passat! El tenia començat i ara he vist que no l'havia acabat. Els dels altres dies, intentaré posar-los.

Gràcies per la vostra comprensió

Joan

18. ...per salvar el món per mitjà d'ell. (Jn 3, 16-21)

La missió de Jesús en el món no és destriar i castigar els no-cumplidors de la Llei. Jesús ha vingut al Món per AMOR. Déu, ens estima tant que ens ha enviat allò més valuços que té. No per a castigar, sinó per a mostrar el camí de la salvació.
Amb la seva vida, Jesús és el camí. El que ens proposa no és una "ruta de GPS" que mena a algun lloc, sinó que ens proposa que el seguim a Ell, que facem el que ell ha fet, que visquem com ell ha viscut, que estimem com ell ha estimat.
La nostra humanitat està feta de llums i d'ombres. És pròpi de a nostra condició humana tenir racons, llocs en els que preferim que la llum no hi sigui present, que volem tenir a les fosques, amagats. Els que volem seguir Jesús, deixem que la seva llum ens il·lumini tots els àmbits de la nostra vida. Tota la nostra existència ha de ser posada a la seva llum, a la seva disposició.
Si vivim d'acord amb les obres de la llum, serem realment seguidors de Jesús Ressuscitat, Lúm del món.

17. --I tu, que ets mestre d'Israel, no ho comprens? (Jn 3, 7b-15)

Continua de l'evangeli d'ahir, i encara Nicodem i Jesús només s'entenen a mitges. Les expressions de Jesús,  i la pregunta que ens ha servit de títol, ens marca la diferència entre l'Antiga Aliança i la proposta del Regne, la Nova Aliança. Nicodem, que era dels mestres d'Israel, no pot emprar la seva saviesa antiga per a entendre el nou llenguatge que Jesús empra.
Tan sols la referència a Moisès devia ser aclaridora per a Nicodem. Moisès va enlairar una serp perquè qui volia salvar-se, la pugués mirar i curar-se de les picades de les serps. Igualment Jesús, en ser enlairat a la creu dóna la possibilitat de salvar-se a aquells que el vulguin seguir.
Però Jesús ja veu per endavant que els jueus no accepteran els seus ensenyaments. Amb tot, vol donar raó del seu testimoniatge: Ell, ve de Déu, és el Fill.
Si no acceptem aquest punt de partida, no entendrem la resta del seu missatge.

16. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit (jn 3, 1-8)

La conversa de Jesús amb Nicodem és molt de l'estil del redactor del quart evangeli, una conversa en que cada un parla de coses diferents, i fins que es posen en sintonia és impossible que s'entenguin. Passa amb la samaritana, entre altres passatges.

Ara Nicodem vol entendre que ell, vell, ha de neixer de nou, entrant en el si de sa mare, que Déu sap els anys que feia que no era entre els vius.

La indicació de Jesús, que hem de néixer de l'aigua i de l'esperit, ens remet als sagraments de la iniciació cristiana, el Baptisme i la Confirmació. Un i altre són els nostre naixement per al Regne. No són rituals de pas o de presentació en societat. És el veritable naixement "de dalt" que ens demana Jesús per a ser dels seus.

El qui neix de l'Esperit, el que és adult en la fe, és aquell que te el do de la llibertat, perque qui el guia és l'Esperit, que en mena allà on Ell vol.

Neixer de l'Aigua i de l'Esperit vol dir posar-se en mans de Déu, que ell ens guii i ens proposi les tasques per a les que ens ha preparat.

Deixem que l'Esperit ens empengui, que ens meni allí on realment el Regne ens necessita

P.D. perdoneu l'absència d'ahir.

15 Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20, 19-31)

Aquest Sant Tomàs sorpès és reflex de l'actitud de tots els deixebles, per més que uns ho dissimulin més que altres.

El retorn a la vida de Jesús, fet sorprenent per ell mateix, és a més el retorn d'un cos glorificat, però, a la vegada, el mateix cos. D'aquí que el Senyor pugui mostrar les nafres, les ferides, la llançadas.

Amb prou feines Tomàs, com tots nosaltres, pot creure en la Resurrecció; amb prou feines, pot creure que Jesús entri i surti de les habitacions amb les portes tancades; amb prou feines pot entendre que tengui marques de la seva passió.

És que Tomàs és molt "com nosaltres", amb dificultats, amb elements de la nostra fe que ens cal aprofondir i perfilar.

Nosaltes no hen tingut la oportunitat de "tocar" Jesús. Però en la nostra experiència de fe hem pogut percebre la seva presència entre nosaltres i en nosaltres.

De vegades, fins i tot amb totes les portes del cor tancades, se'ns fica al mig dels nostres pensaments.

Donem-li oportunutat de que entri, que ens digui, que ens recrimini la poca fe, que ens envii.

Donem-li temps per a fer-nos els seus testimonis. Com Tomàs

14. Els reprotxà la seva falta de fe (Mc 16, 9-15)

Trobem altra vegada tres elements comuns amb altres aparicions de Jesús: Es presenta al grup, es fa present mentre compartiexen taula, els envia a escampar el Missatge del Regne.

Són elements comuns amb altres aparicions, però en aquesta voldría destacar un element singular: els retrets sobre la seva fe.

Els deixebles, en el moment de la Passió, no havien entès encara res, o casi res, de la tasca del Mestre, de la seva "messianitat" nova, diferent de la que el poble jueu esperava des de feia segles. Un Messies Crucificat, era escàndol per als jueus, ens diu Pau.

Després de la Passió, Maria Magdalena els anuncia que Ell Viu, els d'Emaús els diuen que han sopat amb Ell, i encara no creuen, ni entenen el que ha passat.

Hi ha una explicació: el que Déu ha fet és tan gran que costa d'entendre-ho, d'acceptar-ho. Ni tan sols la resurrecció de Llatzer els donava pistes per a veure-ho clar. El Ressuscitat és, tot i ser el mateix Jesús, un Jesús que viu d'una manera nova, diferent, glorificat per Déu.

No ens ha d'extranyar que no ho puguessin entedre. Nosaltres, al cap dels anys, dels segles, tampoc ho veim clar, en ocasions.

Amb tot, Jesús els manté la confiança i els envia a predicar arreu del Món.

Confien també nosaltres en les forces que Ell ens dóna per a poder escampar al nostre poble la seva Bona Nova.

13. Ell els digué: --Tireu la xarxa (Jn 21, 1-14)

Joan ens dibuixa uns deixebles que semblen haver perdut l’empenta. Semblen desanimats, han tornat a les seves tasques habituals, de pesca, de xarxes. Pere se’n va a pescar, amb els altres, i no treu res. A la matinada, cansat i desanimat retornen a terra. d’enfora un curiós els demana, segurament com cada dia feia algú, si han tingut bon dia. "Ni d’enfora!". "Tireu a l’altra costat de la barca..."

Els pescadors de volantí diuen que en ocasions el que pesca a proa treu peix i el que pesca a poca no treu res. Però pescant amb xarxes, es fa difícil pensar-ho.

Imagineu el que passa pel cap d’un professional quan un curiós des de terra li diu que ha de fer. Però imagineu també la bona disposició per a fer-li cas, sense saber qui és, després d’un vespre de feina perduda.

Només quan han carregat, sense saber com ni perquè, un dels deixebles anuncia: "és el Senyor!"

És el Senyor que ens dirigeix en les nostres tasques; és el Senyor que ens encoratja quan esteim desanimats; és el Senyor que ens refà les forces, sense que sapiguem ben bé com.

Les tasques pastorals són en moltes ocasions com un vespre de pesca sense peix. Ens deixen desanimats, cansats, desmotivats.

Hem de mantenir la confiança, encara que sense motius aparents, i seguir tirant xarxes. Ens hem de posar en mans del Senyor, perquè, com va fer amb Pere i els altres, quedem sorpresos: On no n’hi havia, en surt.