estimar els enemics(?)

Diumenge VII de durant s’ any.
Estima els enemics Mt 5,38-48

Un ex-convicte d’un camp de concentració nazi, va anar a visitar un amic que havia compartit amb ell aquella penosa experiència.
- “Has oblidat ja els nazis?”, li va demanar al seu amic.
- “Si”.
- “Idò jo no. Encara segueixo odiant-los amb tota l’ànima”.
- “Així”, li va dir assossegadament es seu amic, “encara et segueixen tenint presoner”.

 

Que tindríem més alegria
Moltes vegades pensam
Si sa realitat canviam
Però s’ enemic no ès qui ens odia
Sinó a qui noltros odiam
Per açò si l’ estimam
Sa realitat canvia.

Bep Guàrdia

el cec, guarit en dues vegades...

És curiós el relat d'avui. Sembla que Jesús està de pràctiques en açò dels miracles i que a la primera el cec no li queda bé del tot. Necessita una segona imposició de mans per a veure-ho tot clar.
Les nostres cegueses també necessiten que Jesús ens dóni segones oportuntiats, no per la seva manca de perícia en el fet de salvar-nos, sinó per la nostra tosudesa en seguir pecant, faltant a la seva voluntat. Igual que a aquell cec li diu que no posi els peus al poble, a cada un de nosaltres ens diu què no hem de tornar a fer.
Tan sols ens falta escoltar-lo

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                      

Dimecres VI de durant s’ any.

El cec quedà bé del tot, i ho veia tot clar. Mc 8,22-26

A Déu alço es meu prec
Per estimant perseverar
Que açò em fa veure-hi clar
Tant quan caic com quan m’ aixec
Diuen que s’ amor ès cec
Però ès lo que fa veure-hi més clar.

Bep Guàrdia

el mal sempre el duim damnut

Diumenge VI de durant s’ any.
Per açò, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’ infern tot el teu cos. I si la teva ma dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’ infern tot el teu cos. Mt 5,17-37

Sa meva àvia de part de mare, els darrers sis anys de sa seva vida va romandre cega. Aquesta circumstància la va obligar a sintonitzar amb unes realitats de ses que jo no en tenia, ni tinc ni idea. Sa seva sensibilitat cap as món des tacte, s' olfacte, des gust i de s' oïda es va convertir en tal que, as seu costat, sa resta dels humans vidents semblem maldestres i desmanyotats babaus ... Ens donen llàstima ses persones que han perdut sa vista, però poques vegades tenim en compte s' enriquiment que els hi proporcionen sa resta dels sentits. Per descomptat que és una pena que aquest enriquiment es produeixi a s' elevat preu de sa ceguesa, i és perfectament concebible que es pugui tenir sa mateixa sensibilitat que tenen els cecs cap as món de sa resta dels sentits sense necessitat de perdre sa vista.

Igualment, sense perdre ses persones que ens envolten, podem renunciar resoludament de s’ actitud en sa que, a canvi des nostre amor, esperam beneficis de dites persones, per que s’ actitud en qüestió, produïda per s' ull cobdiciós, que provoca s' ànsia en el nostre cor, i per sa mà avariciosa, que intenta aferrar-se, posseir i fer seu el que s’ ull veu, ens impedeix despertar als sentits que ens condueixen a sa dimensió que trobo sa més valuosa de sa vida; sa pau interior que em porta as reialme de llibertat espiritual des que entenc que Jesús en deia “Regne dels cels”.

Sa sensació que ens proporciona es fet d’estimar “sense esperar rès a canvi” als éssers animats o inanimats als coneguts o desconeguts, amics o enemics, familiars, parella etc.., més del que ells ens estimen, de comprendrer-los més del que ells ens comprenen, de consolar-los més del que ells ens consolen... No es pot comparar amb rès. Ens facilita una sensibilitat que ens fa descobrir un món des que abans no en teníem ni sa més mínima idea de que existís. Un amor desinteressat com aquest, te tant poc a veure amb s’ amor egotista amb es que estem avesats a conviure, com s’ esmorteïda llum d’una espelma amb sa majestuosa llum des Sol.


Per açò, moltes vegades pens en lo certes que son ses paraules d’aquest evangeli. I si es fet de tenir monyons per mans, o conques buides as puesto dels ulls, son sa circumstància que em mantén desperta s’ inquietud que em fa explorar sa terra de s’ amor altruista, cap preu el trobo massa elevat si a canvi puc obtenir i mantenir sa pau que em concedeix assaborir (inclòs en circumstàncies adverses) aquest estat de llibertat espiritual des que en diem Regne de Déu.

M’agrada veure el cel blau
També com llueix es Sol
Però si un sentit pren es vol
I em deixa, com un babau
Sa meva vida no hi rau
Tot i que es defecte dol
M’ estim més ser guenyo o manxol
Que de dins, perdre sa pau

.

A semblança de Déu

Dimecres V des temps ordinari.
Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres. Gn 1,20-2,4a


Un homo es va trobar amb un ou d’àguila. S’el va endur i el va col•locar as niu d’una gallina de corral. S’aguiló, va ser incubat i va créixer amb sa pollada de dita gallina.
Durant tota sa seva vida, s’àguila, va fer lo mateix que feien els polls, pensant que era un poll. Gratava sa terra cercant cucs i insectes piulant i cloquejant. Inclòs espolsava ses ales i volava uns metres per s’aire, com els polls.
Varen passar els anys, i s’àguila es va fer vella. Un dia, va divisar molt per damunt d’ella, en el límpid cel, una magnífica au que surava elegant i majestuosament per entre ses corrents d’aire, just movent ses seves poderoses ales daurades.
Sa vella Àguila mirava sorpresa cap amunt
– Que ès açò?
Va demanar a una gallina que estava devora d’ella.
- Ès s’àguila, es rei de ses aus, però no pensis en açò, tu i jo som diferents que ell.
Va respondre sa gallina.
De manera que s’àguila no va tornar a pensar-hi. I va morir pensant que era una gallina de corral.

Cap a Déu va bé caminar
I fer-ho amb confiança
Es cos només ès cobejança
De s’esperit que dins hi ha
I aquest no l’hem de confinar
A nostros bens i estança
Quan un en esperit avança
Es sent com si pugui volar
I es que el Déu que ens va crear
Ho va fer a sa seva semblança

tradicions, infraccions, ...

Dimarts V de durant s’any.
¿Perque els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?
Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. Mc 7,1-13

Sa primera vegada que vaig fer feina a Ghana, vivia amb una família nativa d’allà, i a s’hora dels menjars, sempre solia menjar amb els il•lustres ancians, amb els quals compartia el ritual de purificar ses nostres mans, rentant-les a una ribella d’aigua que seguint es protocol, per sa qüestió de que jo era es més jove, era es darrer en practicar dita litúrgia. Com que tot es matí havíem tocat pedreny, s’aigua, rentant-se una sola persona, ja quedava totalment marró, ès a dir que en tocar-me a jo, després de rentar-se catorze o quinze persones, una cerimònia que ès vital per no agafar una infecció a sa panxa i una cagarel•la, es convertia en pura burocràcia.

De camí cap as seu monestir, dos monjos es varen trobar amb una bellíssima dona a sa vorera d’un riu. Al igual que ells, volia travessar es riu, però aquest davallava massa crescut. De manera que un dels monjos se la va carregar a s’espatlla i la va travessar a s’altre vorera.
S’altre monjo estava completament escandalitzat i per espai de dues hores va estar censurant sa seva negligència en s’observança de la santa regla:
- Havia oblidat que era un monjo?
- Com s’havia atrevit a tocar una dona i a transportar-la a s’altre banda des riu?
- Que diria sa gent?
- No havia desacreditat la santa religió? Etcètera.
S’acusat va escoltar pacientment s’inacabable sermó. I as final va esclatar: “Germà, jo he deixat aquella dona as riu. Ets tu qui la tragina ara?”

Diu es místic àrab Abu Hassan Bushanja: “s’acte de pecar, ès molt menys nociu que es desig i s’idea de fer-ho. Una cosa ès condescendir amb es cos en un placenter acte momentani i altre cosa molt distinta que sa ment i el cor ho estiguin rumiant constantment”.

Quan persona de devoció
Moltes voltes sol donar
As pecat que un altre fa
A jo em dona s’impressió
Que es fet de amb açò corcar
Més plaer els hi deu donar
Que es pecat dona as pecador.

siguei llum del món

Diumenge V des temps ordinari.
Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides. Is 58,7-10

 

Fixem-nos en es mussol
Que as misteri de sa claror
Es vel no pot llevar-lo
De dia no pot prendre es vol
Tota sa vida li dol
A qui no viu sa compassió
I sempre viu dins sa foscor
Qui sa caritat no vol.

 
Així com es blat es mol
Per poder-lo menjar millor
Bondat i commiseració
Crec que ès es nostre bressol
I tornant a n’es mussol
No pot ni imaginar-ho
Sa vida que hi ha a sa claror
Quan l’inunda sa llum des Sol.

Bep Guàrdia

les dones...

Sempre se la carreguen les dones. Si hi ha un pecat original, les dones; si Herodes fa matar Joan Baptista, les dones. Sort que el diluvi uniersal no el fan pagar a la "senyora Noè"...
Però, seriosament, aquest relat d'avui, en el que Herodes, juntament amb Herodies, la seva dona-cunyada, matan Joan Baptista, te un contrapunt en els relats de la Passió de Nostre Senyor. Allà se'ns diu que Herodes volia coneixer Jesús, pensant que era Joan ressuscitat. Si quan era viu li feia por, imaginer-vos la que li devia fer pernsant que era ressucitat.
Possiblement Joan va morir per la seva postura de condemna a la vida d'Herodes i Herodies, i potser Jesús, en part també. Segurament Herodes es va voler assegurar que en cas que fos Joan, el tornessin condemnar.
Sort que Judes no era dona, que si no, la mala fama de les senyores seria inmensament major...
el més difícil és descobrit en tots els moments de la vida i de la mort la ma de Déu que ens acompanya, fins i tot en allò que sembla més absurd. La Mort de Joan a mans dels botxins marca l'inici de la vuida pública de Jesús; la traició de Judes marca l'inici de la mort-resurrecció de Jesús; de la mateixa manera que la malifeta de Eva i la serp, marquen l'inici de la història de la salvació.
Donem-ne gràcies a Déu. ¡¡Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!! canta el nostre pregó Pascual. Que faríem sense les dones??

Divendres IV de durant s’any.

Vull que em donis ara mateix en una safata el cap de Joan Baptista. Mc 6,4-29

Seductor és es ball d’Aràbia
però en es moment de regraciar
a Herodes el va engronar
i ell va quedar dins sa gàbia
no va ser decisió sàvia
sa que Herodies dictà
es fet d’haver mort es ca
no implica es fi de sa ràbia.

de dos en dos

Sempre que llegeixo aquest evangeli, pens en un altre text, en que Jesús ens diu que on estiguim reunits dos o més en nom seu, ell és amb nosaltres. Primerament, sempre una mica de malestar, pensant que quan un prega sol, ell no ens diu que hi és. Després, un altre pensament: ell hi és, però l'hem de descobrir "en" l'altre. Si no som capaços de fer-ho, si en els germans no descobrim Jesús, per molts que siguem reunits, no el trobarem.

Enviats de dos en dos, com la Guardia Civil, per a arribar a tot el món.

Joam Manuel Mercadal Victory
                                                                                              

Dijous IV de durant s’any.

Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Mc 6,7-13

Jo vull ser propagador
Sa bona nova escampar
Que sa terra es pot habitar
Amb total satisfacció
Habitant en comunió
amb sa força que ens va crear

Però no m’hauria de pensar
Que som imprescindible actor
Jo només som un sembrador
Que sa llavor va a escampar
Naixerà o no naixerà
En que ho faixi de lo millor
No dependeix d’un servidor
Sinó del Déu que ens va forjar.

Josep Guàrdia.

la candelera.

La candelera, o la presentació del Senyor, o la Purificació de la Mare de Déu, que de totes aquestes maneres en podem dir de la celebració d’avui. De fet l’evangeli d’avui ja el vam comentar a finals d’any, en el cicle de Nadal. Simeó i Anna eren protagonistes dels comentaris, per la seva atenció i capacitat per a descobrir enmig del trui del Temple un infant diferent dels altres.

 

En el dia que Maria acabà la quarantena, (quaranta dies han passat ja des de Nadal!!), recordem la presentació de Jesús al món, després de la presentació als pastors, i als mags i...

Mai ens hem de cansar de presentar Jesús al món. Una u altra vegada, molts quedaran indiferents. Però sempre n’hi haurà algun, com Simeó i com Anna, que estaran esperant amb ànsia aquesta presentació.

Que no quedi per nosaltres.


Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                              




La presentació del Senyor.


Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin. Lc 2,22-40

Seria un mai acabar
Lo que sa bíblia anota
D’exemples en que es derrota
As que més amunt està
I dona pas a exalçar
As que feblesa denota
Avui as contes, sa granota
En príncep es tornarà.

 
es modo que te d’obrar
sa força a que Jesús evoca
ès ferma com una roca
però ès molt mala d’explicar
no tothom la vol trobar
altre sensibilitat toca
els poderosos derroca
i els humils els fa alçar.

 
Com amb David va passar
Que era de mateixa soca
I amb Goliat va dar sa nota
Es més petit va guanyar
O José que va evitar
D’Egipte sa bancarrota
I Moisès va fer contranota
As Faraó va trasbalsar

Parlar de la mort

Parlar de la mort mai és cosa fàcil, per més que sabem que tots hem de passar per aquest punt del nostre camí. Possiblement el cas del cap de la sinagoga que ens narra l'evangeli, és, de tots els cassos de mort de parents, el més difícil: un pare o una mare que ha d'enterrar un fill o una filla. Jesús pot fer allò que a nosaltres ens està vetat: tornar a la vida la filla del cap de sinagoga. I ho fa amb discreció, sense voler aprofitar la "repercusio mediàtica" dels fets. El més important és la filleta i la família.
Nosaltres, des de les nostres comunitats, hem de saber acompanyar les famílies que passen moments de dol. No és fàcil. Per una banda no totes les famílies es deixen acompanyar; per l'altra, no sempre sabem com acompanyar-les. Però hem d'aprendre a fer-ho. Finalment ho agraeixen profundament.

En Bep no tan sols en sap parlar, sinó que hio ha amb seny i en vers...
no podem demanar més.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                   


Dimarts IV des temps ordinari.



Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

“La teva filla ès morta” Mc 5,21,43






Pare i mare ja tenc mort
Em va rompre s’enyorança
Em va semblar malaurança
Fins que ho vaig dur a bon port.
Però ja he tingut sa sort:
De Jesús tenc s’ensenyança,
Sa vida sense confiança
Ès molt pitjor que sa mort

Sa vida que ens van donar
Està en línia segona.
Jo només som una ona
Que forma part de la mar
Que quan es sol caragolar
I a sa vorera es fona
Per cap banda no s’engrona
I a la mar gran sol tornar
Per així poder combregar

De sa gran música que entona
Ona grossa i petitona
 Quan balla damunt la mar.


Si som capaç d’observar
Lo que sa vida a tots dona
Que allò que sembla androna
Cap a millor em fa caminar
Que quan es cuc per morir està
es converteix en papallona
i en que passi mala estona
no sé exacte com serà
però per mentres visc estar
sa pau amb jo com bessona
així confiï trobar matrona
que a sa gran vida em conduirà.

Bep Guàrdia

Joan Bosco, Sant

La gran intuició de Joan Bosco en la seva relació amb els joves, ha quedat més que palesa en tots els anys que els seus seguidors, els salesians, han treballat amb els joves més desafavorits.

La seva capacitat de fer-los costat sense jutjar és un exemple d'acompanyament personal, difícil de superar.

Els salesians són capaços d'iniciar un projecte educatiu amb un pati i una pilota. Ens ho ha explicat no fa massa en Xec Marquès, que acaba de retornar a la seva missió a Guinea Conakry. Molts necessitem mil elements didàctics, i encara no tenim èxit.

Donem gràcies a Déu per Don Bosco i tots els que l'han seguit i el segueixen, a Menorca, i a tot el món.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                     

Sant Joan Bosco, prevere.


Els expliqués tot el que el Senyor li havia fet i com s’havia compadit d’ ell. Mc 5,1-20

Quan veiem un malfactor
Només veiem dins seu brutícia
Però açò ès una injustícia
Per que viu desventuració
Per açò nostre Senyor
Els hi concedia franquícia
De tothom que tenia malícia
En sentia compassió
Com ovella sense pastor
Veu qui actua amb avarícia
I qui tracta amb sa cobdícia
No es dedica a jutjar-lo
Sinó a acompanyar-lo
Cap a una zona més propícia.

Bep Guàrdia

benaurat...

IV Diumenge del temps ordinari.
Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel ès per a ells...
Feliços voltros quan, per causa meva, vos ofendran, vos perseguiran i escamparan contra voltros tota casta de calúmnies. Mt 5,1-12a


- Jo abans estava completament sord. I veia sa gent, dreta i donant tota casta de voltes. - Li deien ball -. A jo em semblava absurd... fins que un dia vaig sentir sa música. Llavors vaig comprendre lo bella que era sa dansa.


Ara veig s’ absurda conducta dels sants. Però se que el meu esperit ès mort. De manera que suspenc es meu judici fins que estigui viu. Tal vegada després comprengui.


Veig també s’ absurd comportament dels que estimen. Però se que el meu cor ès mort. De manera que en lloc de jutjar-los, he començat a pregar per que un dia el meu cor arribi a viure.


- L’espòs: - Saps estimada? Faré molta feina i algun dia serem rics.
- L’esposa: - “Ja som rics, estimat. Ens tenim l’un a l’altre. Tal vegada algun dia també tinguem doblers.

Crec que el Regne del cel
De sa vida ès es convit
On tot es troba polit
I dolç com si fos sa mel
I en que sembli que està molt dit
Feliç el pobre en l’esperit
Per ell ès el regne del cel.

Bep Guàrdia

la confiança en els mals moments

III Dissabte des temps ordinari.



Dormint amb es cap reclinat sobre un coixí.

Ells el criden i li diuen: “Mestre ¿no veieu que ens enfonsem? Mc 4,35-41

De s’experiència aprenem.
Es bon mode d’actuar:
Quan la cosa malament va
Ès bo que ens esforcem.
Però confiant en el ser suprem
S’estrès un poc sol baixar.
No tot està de nostra ma
Ès bo que açò ho entenguem

que no ens elluerni.

Dijous de sa III setmana de durant s’ any.



Quan porteu un llum, ès per posar-lo en un lloc ben alt.
Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet. Mc 4,21-25

Quan encenc un llum que generalment està penjat a sa traginada, no ès per mirar-me’l fixament, que en lloc d’il•luminar ses accions que duc a terme, encara m’enlluernaria. Igualment veig a Jesús com llum que il•lumina es camí que he de seguir, com es GPS que em deixa veure amb perspectiva a on som. Però igualment, si només tenc els ulls as GPS , no veig es camí per on camino.

Sa llum no m’ha d’enlluernar
Per que sinó m’ensum
Que negre com es betum
Sa meva vista quedarà.
He d’agafar es costum
D’aprendre a aprofitar sa llum
Per en terra il•luminar.

després de Pau

Timoteu i Titus són una segona generació d'apòstols, després de Pau. Ells són els seus deixebles i van quedar a les comunitats on van predicar acompanyant els conversos en el difícil camí de la vida cristiana. Ells, des del seu testimoni personal i la seva predicació van fer possible, com tants altres, que la Bona nova s'estengués pel món.
Nosaltres també són seguidors de Jesús i "successors" dels apòstols. Però moltes vegades quedam muts i quiets en lloc parlar i viure com a cristians

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                       

Sant Timoteu i sant Titus, bisbes.

Et desitjo la gràcia, la bondat i la pau de Déu. 2Tm 1,1-8

Quan amics us saludau
No tendiu a sa fal•làcia
Ni desitgeu sa “des” – “gràcia”
Lo que més bé desitjau
“A Déu” tothom enviau
Per poder viure amb eficàcia
I tenir a s’ ull perspicàcia
Així saludava sant Pau
Sa bondat ens duu a sa pau
I sa pau conrea sa gràcia

la veu que ens crida

En Bep Guardia és catequista. Avui comparteix amb nosaltres un pensament que és comú als qui fan, a la comunitat, el servei de intentar fer camí acompanyant els que creixen en la fe. i no és fàcil...
Amb el ressò de la "caiguda del cavall" de Sant Pau i de la veu que li va parlar, una experiència de catequista

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                       

Molts dels que m’acompanyen en sa vida, crec que “veuen la llum” de la felicitat que m’escorta, però generalment “no entenen què diu la veu que em parla” i genera dita felicitat.


Pens en els al•lots que diuen que volen ser confirmats i que acompanyo una estona cada Diumenge. Quan ve l’ hora de la missa, troben mil coses que els fan estar “outside”: Mòbils, ganes d’anar al lavabo, xerrar de qualsevol cosa... abans que penetrar en la celebració que mentres tant fa el seu curs (in crescendo) fins a esclatar en el sagrament (la punta de l’ iceberg, la part visible del que li succeeix a dintre a cada un dels cristians “convençuts” compartit amb la comunitat).

El més fàcil, ès fer-los anar al lavabo abans de la missa, requisar-lis els mòbils, fer-los seure separats per que no rallin de les seves coses etc..., Però tenc por d’equivocar-me i maltractar la part més important, sobre la que jo no hi tenc cap poder: La veu que em parla i també parlava a Sant Pau. Sa veu que ve del Rei de l’Amor.


La conversió de Sant Pau.


Els que anaven amb mi veieren la llum,
però no van entendre què em deia sa veu que em parlava. Ac 22,3-16

Ès poca cosa lo que un fa
Em fa por una equivocació
Vegades sa contemplació
Ès un bon mode d’actuar
Molt hi ha que no puc canviar
Només som col•laborador
Quan apareix sa coacció
S’ amor tot d’una s’ en va.

la fosca

III Diumenge des temps ordinari.
El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum.

Per molts va ser rebutjat
Els hi va agafar sa mosca
Que d’una regió tant tosca
D’allà sa llum s’hagués alçat
A alguns sa llum ha enlluernat
I ha deixat sa vista llosca
Allà on hi ha molta fosca
Es llum ès més apreciat

els elegits...

Divendres II de durant s’any

El món no els estima. Jn 17,11b-19

Un pot semblar molt agut
Quan ès dintre de sa llista
De sa gent més pacifista
Però açò no ès absolut
Quan un ès un activista
De s’ amor altruista
No per tot ès ben rebut.

"aggiornamento"

Dimarts II de durant s’ any.

El repòs del dissabte està fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte.


Li varen demanar as mestre:
“Què ès s’ espiritualitat?”
“S’ espiritualitat”, va respondre, “ès lo que aconsegueix proporcionar a s’ homo sa seva transformació interior”.
“Però si jo aplic els mètodes tradicionals que ens han transmès els mestres, no ès açò espiritualitat?”.
No serà espiritualitat si no acompleix per a tu aquesta funció. Una manta ja no ès una manta si no et dona calor”.
“De manera que s’ espiritualitat canvia?”.
“Ses persones canvien, i també ses seves necessitats. De manera que lo que en altre temps va ser espiritualitat ja no ho ès. Lo que moltes vegades passa per espiritualitat no ès més que sa constància escrita de mètodes passats”.

Estàtic jo m’he quedat
Quan em limit a complir
Allò que sa llei va dir.
Sempre he d’haver actualitzat
I cada punt dinamitzat
Sa llei ès per s’ homo servir.
I poc a poc trobar es camí
De s’ espiritualitat
Sinó en un mètode passat
Sa bíblia es sol convertir.

el dissabte

II dimecres de durant s’ any.

¿què s’ha de fer en dissabte, fer es bé o deixar de fer-lo? Mc 3,1-6

Sa terra, com tot lo que conté vida, necessita reposar cada cert temps. Així com també necessita de sa biodiversitat...

A Menorca (i suposo que també a moltes altres bandes), durant moltes generacions, s’ha tingut es costum de dividir ses explotacions agràries en tres parts que van rotant cada any. Una de productiva, una que està en repòs i sa tercera que estant en repòs, es prepara per s’ any venidor. També, per tal de fer pasturar uns o uns altres animals segons ses necessitats de sa terra, s’ usava sa tradició de diversificar en quan a espècies de bestiar.

Aquest bon costum, ha convertit un desert de pedres en una de ses zones més fecundes d’Espanya (Segons un segador amb es que vaig xerrar, mentre als “graneros de España” s’aconsegueix produir una mitja de 1.500 kg de cereal per hectàrea, a Menorca s’ en recolleixen 3.000. (A alguns puestos fins a 5.000)

Però per tal de competir amb mercats exteriors, en els darrers temps, els productes químics han suplert els anys sabàtics, i ses explotacions extensives s’han bescanviat per intensives amb només una espècie, que sol ser sa bovina.

I ara, llevat d’algunes explotacions que han passat un procés de desintoxicació (molt poc productiu) d’uns cinc anys, sa terra només produeix amb s’ajuda de productes químics.

En que sigui Diumenge
Es que te malalt es cos
A cada panxó ha de fer un mos
Es bou cada dia menja
Respectant es dies de repòs
I també els anys de repòs
no deixen de menjar en Diumenge

la fe i la experiència

II Diumenge des temps ordinari.
Mireu-lo! Ès l’Anyell de Déu, el que es carrega tota la dolenteria del món i la destrueix!

Un diàleg pres de s’ Evangeli:

“I vosaltres”, va demanar Jesús, “qui deis que soc Jo?”

Prenent sa paraula Simó Pere, va contestar: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”.

I Jesús li va dir: “¡Benaurat ets, Simó, fill de Jonàs, per que no t’ha revelat açò sa carn ni sa sang, sinó el meu Pare que està al cel”

Un diàleg de nostres dies:

- Jesús: “I tu, qui dius que soc jo?”

- Cristià: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”.

- Jesús: “Molt ben respost. Però quina llàstima que ho hagis après de sa carn i sa sang i no t’ho hagi revelat el meu Pare que està al cel...!

- Cristià: “Tens raó, Senyor. He estat enganyat. Algú em va donar sa resposta abans de que el teu pare del cel tingués temps de rallar. I em meravella sa saviesa que vares demostrar al no dir res a Simó i deixar que el teu Pare rallés primer. Però no tinc cap raó per donar-lis sa culpa o per lamentar que aquest algú hagi estat present els primers anys de sa meva vida. Ès a jo mateix a qui he de culpar. Per que no he tingut sa suficient fermesa per a no deixar-me inundar per sa seva veu; ni es valor per cercar per jo mateix; ni sa determinació per esperar a que tu rallessis; ni sa fe en que algun dia, a algun lloc, hauries de rompre es teu silenci i em rallaries.”

Perquè el Messies he de trobar?
Pot suggerir-me sa gent
Si jo ja visc feliçment.
Sempre sa vida sol girar
I tot sol he de caminar
En que sigui a darrer moment
Ell ès qui em sol acompanyar

Jo crec que Ell ès es referent
Per feliç vida trobar
I des començ fins acabar
Gaudir moment a moment.
I fer camí tranquil•lament
per as silenci retornar

No basta amics es creure
Lo que es profeta sol dir-ho
Hi ha que experimentar-ho
Per dins des braços de Déu jeure
Es seu exemple agafar-lo
A n’ es seus ulls mirar-lo
I de sa seva vida beure

la foto del baptisme.

Les famílies tenen, casi totes, un album de fotos. L'album de fotos que la família cristiana ha fet de la vida de Jesús, com tots els albums familiars, te anys en que hi manquen fotos. Per açò després de la "foto dels Reis" no en tenim d'altres, fins a la del baptisme. I es que el Baptisme de Jesús va ser d'adult, i va marcar el punt de sortida de la seva vída pública.
Salvant aquestes diferències, que no són poques, la festa d'avui i la de Epifania, són iguals: una manifestació de Déu que ens mostra Jesús com el seu Estimat. Avui, amb cels que s'obren i "coloms" que davallen, però és aquesta manifestació el més important de la narració: "Aquest és el meu fill, el meu estimat."
Mateu hi afegeix "En qui m'he complagut" Marc, utilitza les mateixes paraules a la transfiguració i hi afegeix "escolteu-lo".
D'una ho altra manera, ho hem de fer, entendre que Déu ens el mostra i que l'hem d'escoltar.
Només així podrem seguir el seu camí.

el relleu

Mateu 4,12-17.23-25

Jesús pren el relleu de Joan. El precursor ha fet la seva tasca, ha mostrat Jesús al món, ha donat testimoni, s'ha jugat la vida.

Un cop és "fora de circulació" Jesús pren el relleu. ho fa amb el mateix missatge: "El Regne és a prop". Però acompanya el text amb fets, i cura els endimoniats, els malalts, aten els necessitats. a Jesús no li basta "dir" sinó que ha de "fer"

Els cristians som molt de "dir", però passar a l'acció és diferent.

Sabem dir que hem de compartir, però...

Sabem dir que hem de ser acollidors, però...

Sabem dir que hem de perdonar, però...

Aquesta llista podria ser llarga. Amb tot molts cristians dónen la cara i fan la passa del testimoniatge, iniciant amb obres allò que deim amb paraules. També n'hi ha moltes mostres, però bastarà una: els Voluntaris de Càritas.

Aquests, i molts altres, han fet el pas que feu Jesús: atendre els necessitats per a mostrar que el Regne de Déu és aquí.

Tots els creients hem de pendre el relleu de Jesús, fent l'anunci del Regne, i atenent qui ho necessita.

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                   

la manifestació

Parlar de manifestacions, en fa pensar en sindicats, protestes, alderulls. Idò, avui és el dia de la Manifestació, que és el que vol dir Epifania. El Dia dels Reis és el dia en que celebrem que Dés manifesta a tot el món que Jesús, el seu Fill, és nat.

Ho fa encara molt a l'estil de l'Antic Testament, amb llums, i estels, i somnis. La manifestació de Jesús als pastors, amb àngels i cors celestials, també és d'aquest estil. Però el que realment és important és la presència a Betlem de tres "no-jueus" des dels primers dies de Jesús al món. Molt abans d'explicar el seu missatge, ja deixa clar que és per a tots, que la seva vinguda no és tan sols per als jueus, poble que s'ha sentit escollit per Déu des de sempre.

La presència dels estrangers, tant normal en els nostres dies, ens ha de fer pensar en que el missatge de germanor que ens proposa Jesús a Betlem, i sobre tot a la creu i la resurrecció, és per a tothom, sense distincions d'origen, ni color, ni... ni tant sols de creences.

una altra de testimoni

Ahir parlavem de la importància del testimoni personal en la transmissió de l'evangeli. Avio, altra vegada, les lectures se'n fan ressò. Jesús crida Felip, "del poble d'Andreu i de Pere" (es a dir que possiblement ja havia sentit aquest germans parlar de Jesús). Felip, repeteix l'escena d'ahir amb Natanael, però amb reticències. la resposta és la mateixa: "vine i ho veuràs!".

La nostra dificultat en convidar la gent arrenca potser de la nostra manca de convicció personal, però també pot ser la por al rebuig, al "que diran", aquest "que diran" que en altres temps mantenia les esglésies plenes de gent i que ara ens dificulta el pas d'alguns que viuen cristianament, però no celebren la fe amb la comunitat...

-Senyor, feis-nos decidits en l'anunci

l'evangeli i el testimoni.

Joan 1,35-42

L'evangeli d'avui que jo he trobat (diferent del del nostre glosador¿?) ens parla de la figura de Pere i Andreu.

Joan, el precursor, és qui els assenyala a Andreu la figura del Messies, i aquest la presenta a Pere. El diàles de Jesús amb Andreu, amb la resposta "veniu i ho veureu" és, per a mi, una mostra de com hem de comunicar el missatge de Jesús.

No hi ha retòrica, ni propaganda, ni mitjans escandalosos ni fabulosos ni... Només hi ha una convidada personal. "anem (junts) hi ho veureu"; "anem a cercar-lo junts i el trobarem" "veniu i descobrireu un grup, una comunitat que intenta viure d'acord amb el seu estil"

En la transmissió de la fe, el contagi personal és insustituible. No hi ha receptes, però aquest ingredient és imprescindible. Sense la proposta personal, l'acompanyament, no hi ha res a fer. Sense testimonis, la cadena de transmissió de la fe queda interrompuda.

Joan Baptista mostra Jesús a Andreu; Andreu ho explica a Pere; i així, discretament, sense pretensions, comença a caminar l'Església.

Si ens ho proposem, també nosaltres ho podem fer.

multiplicar i no dividir; sumar i no restar

4 de Gener

Prengué els cinc pans i els dos peixos, i aixecant els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans i els anava donant als deixebles perquè els fossin servint. També va repartir entre tots els dos peixos. Mc. 6:34,44

Un dia, un rabí, es va trobar Jesús vora es riu Jordà i, llançant sa seva estora a s’ aigua, s’hi va posar damunt i va dir: “Oh mestre, anem a resar junts”.

I Jesús li va dir, “perquè et comportes com un venedor as mercat d’aquest món? Ho fas a causa de sa teva debilitat...”

Dit açò, va llançar sa seva estora a l’aire, es va pujar a ella volant i va dir: “Puja aquí, perquè sa gent pugui veurer-nos.”

Però allò, era més de lo que es rabí podia fer, de manera que es va quedar en silenci. Volent guanyar-se el seu cor, Jesús li va dir: “Rabí, un peix pot fer lo que tu has fet, i una mosca pot fer lo que he fet jo. Lo verdaderament essencial ès superior a tot açò, i d’ açò ès de lo que ens hem d’ocupar.

Es que va titular-ho
Molt bé ho va sabre enramar
Però quan va redactar-ho
Res de multiplicació
A n’ es text hi va posar
Es miracle que va passar.
Mes que sa multiplicació
Va ser treure des sarró
Lo que cada u duia per menjar
Llavors tant en va sobrar,
Que per més tard van guardar-ho.

 Jo no vull desmentir-ho,
Només vull accentuar
Que lo més important que hi ha
En ses fetes del Senyor
Ès que tota explicació
Sempre la sol practicar.
I amb dos peixos i poc pa
Ell no es podia posar rodó;
Així i tot va compartir-ho
I els altres el van copiar.
Amb noltros també sol passar
Cada u amb un tros petitó
Sol omplir un petit racó
I entre tots ho fem abundar.

Jesús, Maria, Josep!!

El sant Nom de Jesús

El seu marit Josep, com era just i no volia posar-la en evidència, va resoldre repudiar-la en secret. Mt: 1,18-23

Ell aixeca de la pols el desvalgut, dels fems fa pujar el pobre. Salm 113.

Sempre solec fer propaganda dels avantatges emocionals que experimenta es cristià. Des ventall de possibilitats de ses que un ès dotat quan s’abandona a n’ aquesta manera de fer tant espontània, silvestre, natural, i que massa vegades cataloguem de sobrenatural...

Però no deixa de ser cert que per aconseguir aquestes avantatges, no les hem de desitjar, perquè només son es fum des caliu que les genera. Em penso que açò ès lo que van anar experimentant Josep, Maria, Jesús i bastants d’altres personatges bíblics; i noltros si volem.

Em sembla molt significativa sa postura allargada que adopta es candidat quan ès ordenat clergue, perquè allargat entre sa pols, es fems, s’ humus (que paradoxalment, essent sa part més fastigosa de sa terra, ès sa més fèrtil), ès s’ única manera possible de poder ser rescatat. Com lo que deia s’ altre dia rallant d’en Liu Xiaobo, que es que no sap nedar, només sura quan deixa que es seu cos s’enfonsi.

Bep Guàrdia

A Josep no el va complaure
Tenir que afrontar sa vida.
Estimar Maria sense mida,
D’entrada, es cos el maura,
Però açò en ès s’eixida.
Sa millor lliçó de sa vida
Crec, amics, que n’ès es caure.

Santa Maria

Lluc 2,16-21

Ho hem vist durant l'Advent. Maria, amb el seu "si" ha fet possible l'encarnació. Avui la trobem meditant tots els esdeveniments que succeeixen al seu voltant, al voltant de Jesús. La interiorització de Maria, com tantes coses, ens és un exemple. En un món que passa per damunt de tot o casi tot sense parar, que esborra del mapa tot el que suposa esforç i constància, Maria ens mostra com Déu ens vol, com Déu vol que siguem.

L'Evangeli ens mostra una Maria callada, discreta, que repassa en el seu interior allò que li succeeix. Així pot ser la primera seguidora de Jesús, ja des del naixement.

La seva actitud és mostra de l'equilibri entre la vida activa i la vida contemplativa, entre la acció i la pregària, entre la lluita en el món i la pau en el recés.

No ens podem pensar que la vida d'una mare (ni al segle I ni al XXI) sigui senzilla, plàcida i avorrida. La tasca diària, dur una casa, cuidar el marit i el fill, no devia ser fàcil, menys encara fora de casa.

Però així i tot troba temps per a la contemplació, per a la reflexió, per a la pregària.

Nosaltres, amb totes les coses que ens ajuden en la nostra feina, ens sembla que no tenim temps...

- Feis-nos, Senyor, capaços de contemplar.

Santa Maria

Santa Maria Mare de Déu.

Maria conservava tots aquests esdeveniments, confrontant-los en el seu cor.

Ens passam sa vida “confrontant”, comparant el que succeeix, amb lo que el nostro cor vol que succeeixi. I açò, de vegades coincideix i de vegades no.

Altres traduccions d’aquest mateix text, baraten es mot confrontar, per es mot meditar, que descendeix de s’arrel indoeuropea “med”, que expressa s’idea de reflexionar i prendre ses mesures adequades. Trobam aquesta arrel en ses paraules castellanes “medir, médico, medicamento, medicación, remedio...” Algunes amb sa variant “mod” a paraules com: “Moderado, modesto...”

Sa modèstia, per lo que sabem, va ser una virtut que sempre va acompanyar a Maria (i també a Jesús). I aquesta, sa modèstia, sempre va acompanyada de sa seva companya d’arrel etimològica, medicina.

Aquesta medicina, sa modèstia, de sa que Maria, segons ses sagrades escriptures, n’ès un constant exemple, ès es millor bàlsam per a viure en sa pau que en conseqüència de viure-hi, transmetem als altres.

No per tothom ès sabut

Però per açò no ès manco cert

Que qui tots els doblers perd

Ès com qui rès hagi perdut

Perd un poc qui perd sa salut

Però amics qui sa pau perd

Creu-me que to ho ha perdut

Bep Guàrdia