la veu que ens crida

En Bep Guardia és catequista. Avui comparteix amb nosaltres un pensament que és comú als qui fan, a la comunitat, el servei de intentar fer camí acompanyant els que creixen en la fe. i no és fàcil...
Amb el ressò de la "caiguda del cavall" de Sant Pau i de la veu que li va parlar, una experiència de catequista

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                       

Molts dels que m’acompanyen en sa vida, crec que “veuen la llum” de la felicitat que m’escorta, però generalment “no entenen què diu la veu que em parla” i genera dita felicitat.


Pens en els al•lots que diuen que volen ser confirmats i que acompanyo una estona cada Diumenge. Quan ve l’ hora de la missa, troben mil coses que els fan estar “outside”: Mòbils, ganes d’anar al lavabo, xerrar de qualsevol cosa... abans que penetrar en la celebració que mentres tant fa el seu curs (in crescendo) fins a esclatar en el sagrament (la punta de l’ iceberg, la part visible del que li succeeix a dintre a cada un dels cristians “convençuts” compartit amb la comunitat).

El més fàcil, ès fer-los anar al lavabo abans de la missa, requisar-lis els mòbils, fer-los seure separats per que no rallin de les seves coses etc..., Però tenc por d’equivocar-me i maltractar la part més important, sobre la que jo no hi tenc cap poder: La veu que em parla i també parlava a Sant Pau. Sa veu que ve del Rei de l’Amor.


La conversió de Sant Pau.


Els que anaven amb mi veieren la llum,
però no van entendre què em deia sa veu que em parlava. Ac 22,3-16

Ès poca cosa lo que un fa
Em fa por una equivocació
Vegades sa contemplació
Ès un bon mode d’actuar
Molt hi ha que no puc canviar
Només som col•laborador
Quan apareix sa coacció
S’ amor tot d’una s’ en va.