30. Van seguir Jesús. (Mt 4,18-22)

Les eleccions que fa Jesús dels seus col·laboradors són realment estranyes. Segurament a Galilea hi havia escribes, algun fariseu o mestre de la llei de cap obert capaç d'entendre el missatge de Jesús. Però Ell s'acosta als pescadors, gent senzilla, segurament sense estudis, per a escollir els primers a sentir de la seva boca el missatge de la salvació i ser els encarregats d'escampar-lo en el futur.
Sant Pau, en la carta primera als cristians de Corint, ens dóna una gran lliçó: Déu ha escollit els que ha volgut, nosaltres entre ells, per tal de que els poderosos i els savis quedin confosos: res del que facem pot ser per mèrit nostre, sinó per a glòria seva.

Les argumentacions, com els coneixements que tans sols s'aprenen de manera intel·lectual queden en l'àmbit de la raó, però difícilment traspassen a l'àmbit de la vida. El primer cridat, Andreu, que serà també el primer evangelitzador, explicant a Pere, el seu germà el que ha après en el seu encontre amb el Senyor, no te mèrits propis, ni per ser cridat ni per a cridar a d'altres: tot el mèrit és de Jesús, que dóna la primera passa i el prepara i enforteix per que doni les següents. I ho fa tocant el cor, no el cap.

L'evangelista Joan ens diu que Andreu, acompanyant el Baptista, descobreix Jesús i l'acompanya durant tot el dia. Arribat a casa seva, entusiasmat, explica a Pere el que ha viscut. Si la jornada amb Jesús hagués estat "de formació intel·lectual", segurament hauria explicat al seu germà que "les conjectures exegètiques del nou predicador de moda apunten...." però mai l'hauria entusiasmat.

Deixem que el missatge de Jesús ens arribi al cor, després facem una seria reflexió. Però 

hem de procurar que sigui el cor el que es mogui, ui que mogui els nostres germans. No volguem ni entendre tot, ni esperem que tots ho entenguin. Perè intentem que el que nosaltres vivim arribi al cor dels altres.

29. Redreceu-vos i alceu el cap (Lc 21, 20-28)

Mantenir el cap alt, defensar amb seguretat i solvència ens costa, en l'ambient en que ens movem. Jesús ens adverteix de com serà la realitat. Ho fa avançant fets que passaran l'any 70, amb les invasions dels romans i amb expressions del seu temps i del gènere apocalíptic.

El cert és que el nostre temps es convuls, i que -sembla- la fi del món.

La instrucció de Jesús és clara: "redreceu-vos i alceu el cap" perquè totes aquestes coses les hem d'entendre com l'arribada de la salvació. Mentre, serán moments difícils, però d'aquests n'hi ha molts, i que ens vénen per camins molt diversos: malalties, dificultats econòmiques, problemes laborals, etc. 

La nostra confiança en el Senyor ha de permetre que ens redrecem davant cada embat que ens dóna la vida. "Alcen el cap, que sou Fills de Déu" ens diu Jesús.

Saber llegir en els fets el procés que ens ha de portar al temps finals no és fàcil, i encara menys fer-ho amb serenor. Potser ens manca la confiança; potser la nostra fe es petita.

Mentre esperem la vinguda del Senyor Triomfant els darrers dies, ens preparem per a rememorar la primera vinguda del Fill, en un lloc pobre, d'una parella senzilla d'un país empobrit i batut per les guerres. Centrem les nostres forces en el que és realment important; centrem les nostres idees en allò que és fonamental i redrecem-nos, alcem el cap ben alt i visquem un Nadal com a Cristians que, fent camí, esperen el Senyor .

28. Ocasió de donar testimoni. (Lc 21, 12-19)

El nostre temps és un temps complex, casi convuls, en el que, a diferència de temps passats la nostra fe és qüestionada i rebutjada. Són molts els que estan es desacord amb les propostes de l'evangeli de Jesús i més encara ens que hi estan amb les propostes que fa l'Església (amb més o menys encert) a partir d'aquest evangeli. 

No tots els temps han estat així, però els primers segles del cristianisme eren encara més durs, perquè el fet de confessar la fe en Jesús ressuscitat podia comportat la pròpia mori i posava en risc la vida de la família en moltes ocasions.

Davant aquesta realitat, comparable a la nostra, les actituds dels primers cristians va ser diferent a la dels nostres temps. La nostra tendència és a "combatre" la indiferència amb la distància, el rebuig amb el tancament en les sagristies. Els testimonis dels primers segles ens parlen de ofrena de la pròpia vida per tal d'escampar la Bona Nova. La valentia no els venia de les pròpies forces, sinó de la certesa que els donava la presència de l'Esperit en les seves defenses.

"No es perdrà ni un sol dels vostres cabells" és un pensament mal de mantenir quan veus que et roben la vida. Només la certesa d'una nova Vida per sempre ens pot donar força.

Aprofitem la possibilitat que ens dóna la situació actual de rebuig i d'indiferència. No calen grans exclamacions i defenses apologètiques dels dogmes de l'Església. 

Potser serà suficient per fer visible la nostra fe amb fer notar la inconveniència d'emprar el nom de Déu en va ("no hi ha ni Déu..." , "me cag en ...") etc. i demanar que no es facin servir en la nostra presència.

27. no us esglaieu (Lc 21, 5-11)

La sensació de que la fi del món s'atraca, i que serà molt violenta és una sensació generalitzada. Casi m'atreviria a dir que el que ens preocupa no és tant que el món s'acabi, sinó quant hem de patir abans no s'acabi. És un pensament semblant al que tenim amb la pròpia mort.
El missatge de Jesús és clar: no ens ha de preocupar, no ens ha de generar esglai veure que les coses en compliquen.
La seva profecia, en la seva vesant més immediata, es va complir l'any 70. Alguns dels que havien sentit parlar Jesús en aquests termes devien recordar les seves paraules. Els temps, amb les guerres i les revoltes han seguit passant, però el darrers dies encara no han arribat.
Hem vist molts desastres naturals, hem conegut moltes revoltes, hem sabut de moltes guerres, però el moment del retorn del Senyor no ha arribat.

Potser no esteim apunt per a rebre'l com cal, potser no hem fet el camí que havíem de fer. no vivim com hem de viure si volem ser seguidors seus. I Ell ens va concedint pròrrogues per tal de donar-nos noves oportunitats, que mai aprofitem.

La seva generositat, la mateixa que el va dur a morir a la creu, és la que ens manté en el temps, encara que no ens ho hem guanyat. Déu vol salvar tot el món, tota la humanitat. Per açò mentre no siguem tots germans, haurem d'esperar el seu retorn.

26. Ha donat el que tenia per a viure. (Lc 21, 1-4)

La donació del que ens sobra, ens tranquil·litza  mentre que l'exigència de la donació de que ens cal per a viure d'acord amb els nostres estandars ens incomoda.
La  viuda pobre que veu Jesús destaca sobre els altres que fan ofrenes perquè el que dóna li és necessari per a la pròpia subsistència.  La diferència entre una cosa i l'altra no és en la quantitat, sinó en la qualitat del que es dóna.
Donar molt, donar poc, és indiferent. Cal considerar de quines coses et prives per tal de compartir. Casi sempre ens miram el nostre donatiu des del punt de vista de la nostra butxaca. Amb els criteris del Regne, hem de mirar la nostra ofrena des de les necessitats dels altres, d'aquells que tenen necessitat, d'aquells amb qui volem compartir.

Quan canviem el punt de vista, quan aprenem a mirar el qui pateix, sense pensar en nosaltres i les nostres necessitats, ens avenim a compartir, no a donar almoina. Compartir te a veure amb justícia. Donar almoina te a veure amb compatir. Les dues opcions volen trobar solucions, però l'almoina es queda en el moment concret, mentre que la Justícia vol eradicar les desigualtats i els motius que les provoquen.

Si arribem a pensar "què necessita?" en lloc que "què em sobra?" començarem a fer camí cap a compartir amb justícia.

25. la meva reialesa no és d'aquí. (Jn 18, 33-37)

El contrast entre el Jesucrist de la Passió i el Jesucrist Rei de l'univers, és molt gran, casi inabastable per a les nostres mentalitats. Recordar que la corona de Jesús és aquesta, la d'espines i que el títol que se li dóna és en to burleta, no ens ha de fer perdre de vista el seva divinitat, el seu origen anterior a totes les coses.

Les representacions clàssiques de Crist Rey ens el presenten "vestit" de rei, amb tiara, ceptre, tron, mantell,  etc. com els grans reis absolutistes, o de l'edat mitja. En ocasions és presentat amb casulla, com a sacerdot per sempre, com l'anomena la Carta als cristians hebreus.

Jesús, que havia rebutjar ser proclamat rei després de les multiplicacions dels pans.

Jesús, que mor sota el títol de "rei dels jueus".

Jesús, que seu a la dreta del Pare.

Aquest Jesús, amb totes les vessants, és el que celebrem en aquest diumenge. Déu el posa per damunt de tot altre criatura, com havia estat des de sempre. Déu ho fa des del tron de la creu, amb la corona d'espines.

L'Evangeli ens posa en boca de Jesús "el meu regne no és d'aquí", però nosaltres hem de fer el que segui per tal que aquí ja s'inicii aquest Regne, perquè entre nosaltres ja compartim aquests valors.

Per açò, per fer possible en el nostre temps i la nostra terra aquesta reialesa, hi ha per a nosaltres corones d'espines preparades. 

24. la resurrecció dels morts (Lc 20, 27-40)

La resurrecció dels morts és una qüestió que sempre ha provocat polèmica. Ja en temps de Jesús, alguns dels fidels creien en la resurrecció i altres no. A més, les prescripcions sobre la descendència, que obligava a casar les viudes amb els germans del difunt, si n'hi havia, donaven peu a situacions com la que, de manera exagerada, ens presenta Lluc.

La visió de la vida eterna, el cel, el purgatori, l'infern, han estat i son elements de discussió o de discrepàncies. No hi ha acord de com serà en nostre cos gloriós, ni de com ens "relacionarem" uns amb els altres. Ni de quina manera serà la nostra contemplació de Déu.

Déu, aquest Déu de vius, no ens ho ha revelat, perquè no ens cal per a creure. Els detalls de la vida futura no farien més que enterbolir la nostra visió del món present. 

Amb una certa frivolitat, alguns afirmen que el Cel serà "avorrit" i que l'Infern serà una "juerga" complerta i inacabable. Els suplicis de la iconografia clàssica de l'infern, amb calderes bullint, amb focs que no s'acaben, i amb l'idea de que la "mala gent" anirà a l'infern, han pesat en aquesta visió.

El cert és que des de la nostra situació en el temps no podem entendre la eternitat, i des del nostre ser mortal no podem entendre el cos glorificat, per molt que ens hi esforcem.

Quedem-nos amb aquesta idea: "Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen"

Facem passes amb Ell, en el nostre "moment" d'aquest món, per tal de compartir amb ell el seu "sempre" de l'altra vida.

23. Casa d'oració (Lc 19, 45-48)

La contraposició entre Casa d'Oració i cova de lladres ens sembla sovint una mica exagerada. Ho és als nostres ulls actuals, però segurament alguns espais del temple de Jerusalem s'assemblaven més al mercat central d'una gran ciutat que a un lloc de vivències religioses.
Bona part de les prescripcions legals sobre els sacrificis i els animals que eren adequats per a ser oferts als altars ens recordaria molt a les normatives d'homologació d'avui en dia o a les directives de traçabilitat dels aliments. Era resultat em bona part de la deriva que havia sofert la religió dels jueus.
Jesús és molt crític amb aquesta deriva i en bona part d'aquí venien les ganes de "llevar -lo d'enmig" . Però sobretot vol remarcar la importància de la pregària, de la interiorització, per damunt dels "ritualismes" i els sacrificis en que s'havia reduït el judaisme. 

Jesús, amb la seva vida, mostrava als seus i ens mostra a nosaltres que ens cal un equilibri entre la lluita i la contemplació, entre l'acció i la pregària. 

En els nostres dies, fins i tot a les parròquies, ens costa trobar moments per a la pregària compartida, per al silenci ric de la comunitat que prega, per a presentar a Déu allò que es mou en els nostres cors.

Una preparació de l'espai, una ambientació, un clima encertats ens poden afavorir en la pregària. 

No cal fer grans muntatges; cal obrir el cor. Així tot el nostre ésser es convertirà en "casa d'oració.

Santa Cecilia

Santa Cecília és tradicionalment patrona dels músics. Arreu del món es fan concerts en el seu honor i és representada casi sempre amb algun instrument musical, amb lires, bandúrries, orges, etc.
La llegenda explica que mentre intentaven matar-la a causa de la seva fe en una banyera d'aigua bullent, ella cantava com si fós un bany relaxant.
La música i la pregària han estat sempre lligades, tant en la nostra tradició jueva-romana, com en altres tradicions, amb els "mantres" indús, etc
Ajuntar cantant els nostres cors amb els dels altres que canten és alguna cosa més que una tècnica d'expressió vocal. Si aquest cant te una expressió religiosa al darrera, aquesta "comunió" que genera el cant és encara més gran.
Animen-nos a cantar, sobre tot amb altres. Animen-nos a compartir els cants a les celebracions litúrgiques. Elevem amb el cant el nostre esperit fins allà on ens vulgui dur l'Esperit

22. Arrencà a plorar (lc 19, 41-44)

La profecia sobre la destrucció de Jerusalem és un dels moments en que Jesús ens mostra els seus sentiments de manera més planera. Els evangelistes ens ho mostren en poques  ocasions, però es fa difícil creure que Jesús no tingués la sensibilitat suficient per a expressar els seus sentiments de manera mot habitual.
Plorar, riure són les expressions més humanes que tenim, aquelles que cap animal pot compartir, perquè són expressió dels sentiments.
Jesús lamenta el futur de Jerusalem en un paràgraf que tradicionalment s'ha entès com a profecia del futur bèl·lic de la ciutat, però que pot ser entès també com referida al futur "moral" dels que no han acceptat la seva proposta de vida.
El coneixement, el reconeixement com a salvador de Jesús, ens dóna una pau que de cap altra manera es pot tenir, ens dóna una seguretat que cap altra idea o pensament ens pot aportar. Sense aquest "baluard" el nostre futur és de setge i destrucció, a mercè dels enemics.

Molts no han tingut la possibilitat d'adherir-se a la proposta de Jesús, perquè no l'han coneguda. Aquests poden ser salvats d'altres maneres. Però el plany de Jesús és per a aquests, entre els que ens podem trobar nosaltres, que no han sabut entendre que Déu ens vol salvar.

Aquesta visita salvadora de Déu es pot presentar de moltes maneres i en casi totes ens pot sorprendre. Déu no ve en "papamóbil". Ni en púrpures i brodats. Casi sempre ve pobre, marginat, desatès, ignorant, en soledat...

Intentem que mai se'ns pugui recriminar que "no has sabut reconèixer el moment en que Déu et visitava" i Jesús hagi de plorar per nosaltres.

21. continuà fent camí (Lc 19, 11-28)

Es curiós que els evangelis emprin la paraula "talents" per a designar la moneda local, i que nosaltres la facem servir per als "talents" com a habilitats o capacitats de fer una cosa o altra. Ens facilita molt el pas de la paràbola a la realitat. 
El cert és que tots hem rebut molts talents i que tenim la obligació de posar-los a treballar, amb més o menys encert, però sempre en favor dels altres.

A aquell a qui Déu ha donat més capacitats, l'exigència serà més gran, i encara se l' exigirà més i més.

És una sensació que molts dels laics compromesos de les nostres comunitats han experimentat: Sempre li ofereixen "feina" i servei a aquells que han manifestat la seva disponibilitat per a acceptar els oferiments.

Hem de acceptar els oferiments com a part del camí. El nostre camí cap a Jerusalem. Sabem que Jesús ens va al davant, que Ell ha acceptat tots els envits que Déu li ha fet i que l'exigència ha anat en augment, fins a haver de donar la vida.

Hem de preparar-nos per a afrontar els reptes, les exigències dels nous temps. A pesar del risc a equivocar-nos.

18. ningú no en sap res (Mc 13, 24-32)

El final dels temps sempre ha estat motiu de temor, fins i tot de por. Enguany "toca" la fi del món, segons els nombres d'un calendari de pedra de la cultura maia que un cop transladat al nostra calendari ens dóna dia 21 del més que ve. Ja me direu quina fiabilitat ha de tenir un calendari que acaba abans de final de més...Bromes a banda, (ja ho vaig comentar en aquest mateix blog) tots els nostres calendaris anuals acaben cada any i no passa res. Hi ha multitud de calendaris murals a molts llocs d'Europa que arriben a un data o altra i ningú hi veu "finals del món". Amb tot el Final dels temps del que ens parla l'Evangeli ens ha de fer pensar en el nostre propi final, que aquest si que es segur. D'una manera pròpia de l'estil apocalíptic, l'evangeli segons Marc ens recorda que abans d'haver acomplert la nostra tasca de sembra de la Bona nova, passaran moltes coses, no totes bones. La nostra capacitat de mantenir l'Esperança, la confiança en Déu i l'Amor als altres serà la mesura de la nostra fe.

17. El Fill de l'home ¿trobarà fe? (Lc 18, 1-8)

La insistència de la viuda és un exemple de com ha de ser la nostra pregària. Realment tant sols ens recordem de "santa Barbara" quan trona, i anem a la pregària quan les circumstàncies ens empenyes i veim molt clarament que amb les nostres pròpies forces no arribarem allà on pensàvem arribar. 

La confiança que depositem en Déu és molt menor del la que la viuda posava en la capacitat de  justícia del jutge.

En altres llocs dels evangelis Jesús ja ens adverteix sobre la necessitat de fe, de confiança en el Pare ("si tan sols teniu una fe com un gra de mostassa...")

Després de 2000 anys de tasca evangelitzadora, encara hi ha molts països que no han tingut oportunitat de conèixer la Bona Notícia. Però en els lloc en els que ha estat proposada, tampoc ha aconseguit fer els canvis en la manera de viure que l'Evangeli ens demana. El dubte de Jesús és raonable: Trobarà fe a la terra? Serem capaços de reconèixer la seva presència en els que sofreixen? Som els miralls que reflexen la seva llum i fan real la seva presència en el Món?

En ocasions els que hem de donar llum, donem fum.

16. Conservar la vida, perdre la vida (Lc 17, 26-37)

Les Borses internacionals tenen molt clar quan perden i quan guanyen. Els qui hi negocien saben, d'acord amb els seus indicadors quan és bon moment per a fer una gestió o una altra de diferent.

Els evangelis ens presenten opcions que són menys evidents que les dels mercats borsaris i açò ens crea algunes dificultats de comprensió. Frases com "qui perdi la vida la guanyarà" i "qui la perdi la conservarà" no tenen cap sentit en els "mercats".

En un entorn on el servei és le millor opció, on els pobres són els benaurats, on els que ploren són posats com a exemple, és normal que els conceptes guanyar i perdre siguin diferents.

El que ens guia, Jesús, ho dóna tot per a nosaltres. Perd, dóna la vida, per tal de guanyar-nos la Vida en plenitud. Qui s'aferra a les coses, a l'egoisme, a la riquesa, perd el temps, perquè no pot fruir de la plenitud del compartir, de la solidaritat, de la justícia. 

¿Volem guardar-nos per a una vida buida o donar-nos per a una vida compartida? 

¿Volem acaparar temps de soledat o compartir hores i hores de germanor i companya? 

¿Volem acumular riqueses des de l'avarícia o repartir amb els altres les nostres possibilitats, ajudant els que menys tenen? 

Posem les nostres decisions en aquestes balances, les del Regne. La nostra vida serà un "desplifarro" pels que no ho entenguin, però en nostre "ibex" personal guanyarà punts i punts, fins a arribar... al cel.

15. El Regne de Déu és enmig vostre. (Lc 17, 20-25)

El Regne de Déu no el trobarem en una guia de viatges. Ni en un almanac que ens marqui entre quines dates va ser. El Regne de Déu no és ni un lloc ni un temps, sinó que és una manera de viure, diferent a la manera de viure dels altres.
No hi ha fronteres, no hi ha cossos de vigilància d'entrades i sortides. Tant sols la pròpia consciència fa que ens adonem que som a dins o som a fora.
No podem preveure, ni tan sols per aproximació quants en formen part, perquè els signes externs d'aquesta pertinença són bons de confondre amb símptomes de bonhomia, de solidaritat, de filantropia.
No hi ha, per tant, cens ni exclosos. Qui vol esser ciutadà del Regne de Déu, tant sol ha d'ajustar la seva manera de viure a les indicacions del Mestre. Llavors ho serà de ple dret.
La seva vida s'omplirà de llum i la seva germanor s'estendrà a tots els seus amics i coneguts. Aquesta llum farà que altres puguin també seguir el rumb que el Mestre proposa.
Els fruits seran evidents: Justícia, Pau, Joia en l'Esperit. no la justícia dels jutges humans que apliquen lleis humanes no sempre justes; no una pau en la que arreu esclaten conflictes, tensions, enfrontaments, no només de caire bèl·lic, sinó familiars, de barriades, ètnics, contra els immigrants; no una joia fruit de la bulla i la superficialitat, o de l'alcohol i les drogues, sinó una Justícia, una Pau i una Joia que tant sols poden venir de Déu. 

Un món així ens sembla una utopia, però és entre nosaltres. Hem de fer l'esforç de descobrir qui s'esforça en viure d'acord amb els valors del Regne, qui segueix empenyent en favor de la Justícia la Pau i la Joia. 

si ens hi fixem, en trobarem alguns. Ajuntem-nos-hi i treballem pel Regne. Així, arribarà el dia en que, com un llamp, d'un cap a l'altre de la terra, veuran la glòria de Déu.

14. Un d'ells va tornar enrere (Lc 17, 11-19)

Per als conductors hi ha diferents maneres de fer un canvi de sentit. Per als leprosos de l'evangeli, només n'hi ha una: l'agraïment.
Davant la mateixa acció de Jesús, només un de deu sap ser agraït. Per més que tots cridaven "mestre, mestre!" i tots accepten l'enviament de Jesús d'anar als sacerdots per a certificar la seva purificació, i garantir la reincorporació a la vida social i religiosa, només un reconeix que Jesús, aquell als que deien "mestre!" realment els ha canviat la vida.
L'únic que sap veure la presència de Déu en l'acció de Jesús és un foraster, un samarità, que segons els jueus piadosos era un infidel, amb tradicions no acceptades per l'"ortiodòxia"
Tant de bo la nostra "heterodòxia" ens permetés reconèixer Jesús com al Fill de Déu encarnat i enviat per a la nostra salvació. Però malauradament tant sols ens serveix per a posar en qüestió les idees d'altres que no consonen amb les nostres. 

Saber fer un canvi de sentit en la nostra vida, saber reconèixer la salvació que Déu ens dóna a través de Jesús i demostrar el nostre agraïment no ens posarà fora de la circulació, sinó que ens ajudarà a seguir pels camins de l'Evangeli

13. Som servents (Lc 17, 7-10)

La paraula "servidor" ha passat de ser sinònim de "aquella persona que serveix" a referir-se a una aparells informàtica de resposta automàtica que ens permeten fer una sèrie de tasques. Les xarxes informàtiques tenen un "servidor" que és el que permet que els altres vagin treballat.

Encara que aquesta definició tant "informàtica" sembli allunyada del món de la pastoral, crec que és d'aquelles que ens pot valer per a fer bones comparacions.

La tasca dels encarregats pastorals, -els preveres, els diaques, els bisbes- hauria de ser molt semblant a la dels "servidors informàtics" perquè aquests en moltes ocasions tans sols canalitzen les potencialitats i les capacitats de treball dels altres, posant-los en comunicació, afavorint que s'assabentin de les necessitats dels altres, i fent possible la resolució de la tasca encomanada. Tot açò sense generar interferències amb la manera de treballar de cada un dels agents, sense que la seva "idea" sigui necessàriament la que tira endavant, ni la seva proposta la que guanya.

Els servidors no tenen coneixement per si mateixos de les necessitats, de les realitats, però estant ben comunicats, tenen la informació necessària per a fer rodar les decisions. Casi mai tenen "perifèrics" per tal d'imprimir, de mostrar resultats. La majoria no te ni teclat per introduir dades ni pantalla per a treballar-hi. 

Però són del tot imprescindibles per al funcionament de les xarxes, per a la continuïtat dels diferents elements, que poder ser rellevats o ampliats sense que s'hagi de reiniciar tot el sistema. Amb un bon servidor, la durabilitat i la estabilitat del conjunt va molt més enllà de la cada un dels elements.

Veis?. al final no se si rallam dels capellans i els diaques o dels "servidors informàtics"... 

06. cap dels qui estaven convidats (Lc 14, 15-24)

La nostra capacitat per a generar excuses és casi infinita, i pel que sembla, no és cosa tan sols dels nostres temps. Tot canvia segons els barems que es fan servir, segons les escales de valors que posem a les nostres accions i a les nostres activitats. 

Sempre deim que tenim temps per a allò que ens agrada, per allò que ens sembla important.

El mateix passa amb els temes educatius, en ocasions confonem el "respecte" dels fills  a decidir sobre la seva formació religiosa amb deixadesa o manca de decisió per a transmetre els valors que són importants, amb l'excusa de que ja decidiran en ser majors.

El mateix ens passa amb la participació en les celebracions comunitàries de la fe. La feina, els negocis, els esports, tot és motiu de "no poder..." compartir la fe amb els altres.

Jesús ens demana compromís amb les decisions, amb el seu seguiment, sobretot considerant que és una decisió i un compromís lliure i voluntari, però que vol ser tingut en consideració.

La nostra resistència a ser conseqüents amb la invitació de Jesús pot arribar al punt que ens pensem amb "drets de salvació" que realment no tenim, perquè aquesta salvació tant sols ens vindrà per les nostres obres, pels nostres compromisos. Els "cristians vells" ens podem trobar amb que altres amb menys "tradició" siguin els realment convidats a celebrar amb el Senyor, tantes vegades haurem renunciat a la seva convidada.