27. ...aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (Lc 1,1-4. 4,14-24)

El compliment de les escriptures, de les promeses de Déu al poble d'Israel era en temps de Jesús una de les mes grans expectatives i esperances que tenia la gent, més considerant que políticament estaven sotmesos al domini romà.
La presentació de Jesús en la sinagoga, segurament no va ser novetat. Com a jueu adult, devia ser habitual veure'l allà. Potser també que llegís alguns textos.

Almenys dues coses van causar sorpresa aquell dissabte: la primers a nosaltres ens pot semblar intranscendent  però als jueus del S. I no: es va asseure. Tan sols els mestres reconeguts s'asseien per impartir les seves classes, o per a instruir els seus alumnes o deixebles. El fet que Jesús s'assegui significa, per als jueus, que se sent dipositari d'una autoritat que ells no coneixen, que qüestionen. No es estrany que tots els ulls estiguessen fixos en ell.

La segona acció que va causar estranyesa és que, amb aquesta autoritat, digui que en ell s'acompleixen les profecies d'Isaïes. Declarar-se ungit del Senyor, disposat a portat la llum, la llibertat, es pràcticament manifestar-se com a Messies.

A les nostres assemblees proclamem aquest text i l'hem de saber encaixar en la nostra vida. L'escena que es dibuixa s'assembla prou a les nostres celebracions de la Paraula, a la primera part de la eucaristia, amb les lectures i l'homilia. 

Nosaltres també, com Jesús i amb Jesús, som enviats a portar als cecs la llum, la llibertat als oprimits, la bon nova als pobres. I, com Jesús hem rebut l'Esperit, en el baptisme, que ens fa fills de Déu i ens dóna les forces per a dur endavant aquesta tasca.

Potser ens manca consciència d'aquesta filiació, d'aquestes forces i d'aquest encàrrec. Potser hem de prendre'n consciència i, amb valentia, fer, com Jesús, una passa al front, començant una "vida pública" que faci moure la nostra societat, el nostre entorn.

20. --No tenen... (Jn 2, 1-11)

La Mare de Déu, atenta, detecta les mancances d'aquella boda. Una boda que havia de ser normal, amb Jesús com a convidat, amb els seus amics, amb la família.  En altres circumstàncies, segurament no hauria passat res, malgrat s'hagués acabat el vi. Segurament un "ridícul" gran pels nuvis, que no havien sabut calcular bé el vi necessari,  o pels parents que havien begut més del previsible... i prou.
Hi conflueixen, però dos elements afegits: d'una banda Maria, atenta al que passa al seu voltant, preocupada per les dificultats, per les mancances d'aquella casa, d'aquella família, disposada a donar una ma; d'altra banda, Jesús, obedient a les indicacions de sa mare, malgrat el primer impuls de protesta, capaç, en nom de Déu de fer el necessari per a sortir de les dificultats.

Segurament, en una enquesta hipotètica demanant que es el més difícil de fer, sortiria amb avantatge que convertir l'aigua en vi. Avui en dia, però, crec que el més difícil és descobrir les mancances de la gent, les seves buidors interiors, les seves necessitats internes, a més de les materials, que també intentem amagar sempre que podem. 

Maria ens mostra, amb la seva perspicàcia, que la nostra tasca primers és estar atents a tot el que passa al nostre voltant. La nostra segons tasca, també com Maria, és donar la mateixa indicació: "feis el que ell vos digui".

A pesar de tot, sabem que si podem generar en el nostre entorn aquestes dues actituds, l'atenció als altres i la disposició a fer el que Jesús ens diu, la nostra societat, el nostre món canviaria molt i molt ràpid. 

Cal fer les nostres accions amb la discreció amb que va actuar Jesús: sense sorolls, sense publicitat, "despistant" a tots els que pugui, per tal que no fer encara més mal que bé. 

La nostra tasca d'ajuda social, la tasca de les nostres Caritas parroquials, es clarament dibuixada en aquest evangeli: atenció, acció, discreció.

Demanem al Senyor que siguem, com els servidors que van poar l'aigua, disposats a fer sempre el que Jesús ens demana.

17. Sant Antoni

Lovis Corinth. Detall de "Les temptacions de Sant Antoni"

Les temptacions de Sant es representen habitualment per  personificacions del diable, per dimonis  que l'envolten i que intenten de fer-lo caure en els seus paranys.
Amb tot, hem de pensar que el diable, el maligne te moltes maneres de fer.se present en la nostra vida, de posar-nos en un camí que no és els dels valors del Regne.
La dificultat dels nostres temps és, possiblement, reconèixer el mal entre les múltiples formes en les que es pot presentar. De fet, tota absència de bé és presència del mal. 

D'aquesta manera hem de prendre consciència de que les nostres accions poden ser font de mal, o les nostres omissions poden ser fruit del mal. No fer el bé és una manera de fer el mal, encara que ens costi d'entendre.
Evidentment podem fer el mal de manera activa, però d'açò generalment en som més conscients. El que més ens costa és perdre consciència de que el bé que deixem de fer, és font de mal.

Segurament Antoni, al desert, tingué moltes opcions de a desistir dels seus propòsits, per a deixar el seu camí, de deixar-se vèncer per aquestes propostes del maligne, vestides de mil maneres diferents. però també tingué les eines necessàries per a fer front a aquestes propostes. La pregària, la proximitat amb Déu, són aquestes eines, quer també tenim a la nostra disposició, encara que no les utilitzem massa.

Tan sols amb d'aquestes podem viure les crides que ens fan els evangelis: "Ven tot el que tens i done-ho als pobres." Antoni, ho va saber fer.

13. Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut. (Lc 3, 15-16.21-22)

Després de la manifestació als savis , que ens proposen veure Jesús com a salvador del món sencer, i no tant sols dels jueus, una nova manifestació de Déu. Davant el seu poble, davant els que esperen i cerquen el Messies, Déu parla en favor de Jesús, anomenant-lo Fill estimat.
Fins a aquell moment, tant sols els que eren moguts per l'Esperit podien veure en Jesús l'enviat de Déu: No havia fet encara res -d'ençà el seu naixement, amb l'estel, els àngels, etc.- que faci pensar que és enviat de Déu.
Llavors Déu repeteix en el Jordà el que al final de l'Èxode va ser la salvació: el pas pel jordà va suposar per als jueus que havien sortit d'Egipte la presa de possessió del que havia de ser la seva terra. Amb lluita, amb patiment, però amb l'ajuda de Déu.
En el Jordà, Jesús deixa darrera l'anonimat i s'endinsa en el que serà el seu ministeri públic, la seva tasca de predicació de testimoni i de donació de la vida. Déu el presenta com a Fill Estimat. Ara ens toca a nosaltres reconèixer-lo com a Fill de Déu i germà nostre.

Aquest pas, aquest moment de deixar enrere l'anonimat i iniciar el testimoniatge ha estat també el nostre baptisme. Encara que fóssim  ser batejats de petits, en aquell moment quedem constituïts com a testimonis de Crist, testimoniatge que a mesura que creixem en la fem hem d'assumir i aprofundir.
El baptisme, el nostre pas del Mar Roig, el nostre moment d'entrar en la Terra promesa, la premonició de la mort i resurrecció de Jesús... bons elements per reflexionar la nostra fe i el nostre compromís.

07. Des d'aleshores Jesús començà a predicar (Mt 4, 12-17.23-25)

Per un moment sembla que Jesús es retira, vist el que ha passat a Joan, però realment  no es així.  A part de donar compliment a l'Escriptura, Jesús fa, com tantes vegades, una aturada en el seu recorregut, per tal de prendre forces i tornar a l'acció.
Des del moment en que Joan és empresonat, Jesús assumeix la tasca de predicació, d'anunci del Regne que ha de venir, reclamant la conversió per tal de ajustar la nostra vida a les exigències del Regne.
Esteim davant el relleu entre Joan i Jesús. Com a les curses atlètiques, el segon rellevista aprofita la feina feta pel primer, i hi aboca tota la seva capacitat, tota la seva manera de fer.  Entre Joan i Jesús, el relleu també és així. De fet, Jesús, en les seves primeres manifestacions públiques tant sols repeteix el missatge de Joan. Serà després que anirà aprofundint aquest missatge, afegint el seu segell personal de Fill de Déu, i augmentant les exigències per tal de viure d'acord amb els valors del Regne que proposa.
Jesús acompanya el seu missatge amb obres, guarint els malalts, alleujant els que pateixen. La gent, veient en ell la salvació de Déu, el segueix; veient la coherència entre la seva vida i la seva obra i la seva paraula, el segueixen com ja havien fet amb Joan.

La nostra Església te vocació de "corredor de fons", però li manquen les habilitats dels "rellevistes" per tal de continuar la tasca iniciada amb anterioritat per altres, i afegir cada un les pròpies capacitats. En ocasions ens sembla que en lloc de compartir cursa, competim en una cursa. Ens manca la capacitat de donar el relleu, i també de demanar-lo. Qui pot fer un servei, s'ha de oferir per fer-lo; qui l'ha fet durant molt de temps, posant-hi tota la seva capacitat i habilitat, arribat el moment, pot demanar que el rellevin. Llavors un i altre, rellevador i rellevat, han de córrer plegats durant un tram de cursa per a finalment cedir les responsabilitats.

Si som capaços de fer-ho, la nostra eficàcia creixerà, la nostra credibilitat també.

06. Hem vist sortir la seva estrella (Mt 2, 1-12)

La figura dels savis s'ha posat altra vegada en boca de tots per la lectura ràpida del llibre de Benet XVI sobre els primers anys de Jesús. Anant a cercar tres peus al moix, entrem a detalls d'uns personatges que, en el pla simbòlic ens diuen molt més del que ens dirien en el pla històric.
Per a un poble tant tancat com el jueu, el fet que estrangers s'acostin a la seva història ja es excepcional, per tant, pot ser interessant pensar perquè l'evangelista introdueix aquests personatges, i en quin context ho fa.
Els savis són presentats com a persones inquietes, que estan atentes al que passa, no només al seu voltant, sinó molt més enllà de la llargària dels seus nassos. D'altra manera no s'haurien assabentat de l'aparició d'un estel i molt menys del significat d'aquesta aparició.
Els savis són persones disposades a deixar-ho tot, d'altra manera no parteixen de viatge, cercant el sentit d'un estel que els avisa d'un esdeveniment. Hem de pensar en els condicions dels viatges en el segle I. Si actualment anar a països llunyans encara és complex, ... imagineu.
Són persones valentes, que s'atreveixen a tot, per tal de seguir els seus designis, allò que s'han proposat. Fins al punt d'anar a trobar-se amb els dirigents del país on han anat, per tal de demanar referències d'allò que els és tant important. I saben sobreposar-se a les dificultats, perquè malgrat no rebre el suport esperat, segueixen amb el seu camí.
Són generosos, no només amb el seu viatge, sinó amb allò que tenen. El fet de presentar obsequis a un infant sense esperar res a canvi, diu molt de la seva capacitat de compartir. Son prou vius per a entendre, amb l'ajud dels missatgers del Senyor, que Herodes no és fiable, i s'entornen per un camí diferent, escampant allò que han descobert, amb tota seguretat.

És igual si són tres o dotze o... blancs o andalusos o xinesos... el que importa és que posen la seva vida en mans de Déu per Jesús, a partir d'un "anunci" que no acaben d'entendre. A partir d'aquí, la seva vida canvia totalment, passant a ser testimonis d'una nova realitat

01. Maria guardava tot en el seu cor i ho meditava (Lc 2, 16-21)

Després del Nadal, després de la festa de la Sagrada família, l'Església concentra la seva mirada en Maria. La seva aportació cabdal al misteri de l'encarnació fa que sigui així.
"Jesús, Déu i Home, fill de Déu i fill de Maria". Aquest és el fonament de la nostra salvació, perquè Jesús mor i ressuscita perquè abans ha nascut com a home.
Sense encarnació no és possible la redempció. Per açò és tant fonamental el paper de Maria.
Podem fer un paral·lelisme entre la disposició de Maria i la nostra disposició interior: Si l'encarnació no hauria estat possible sense l'acceptació de part de Maria de la proposta de Déu, sense la cooperació dels nostres cors, Déu no es pot salvar. Pot, però mai ho farà sense la nostra cooperació.
La presència de Maria en els inicis de la vida de Jesús ens fa evident que el fill de Déu és un home com nosaltres, amb totes les necessitats dels nadons, amb totes seves les fragilitats, amb totes les seves dependències. Ens ressona aquell "no es volgué guardar gelosament..."  que ens escriu Pau en la carta als Filipencs. Tota la omnipotència, tota l'existència eterna de Déu, encarnada en un infant que ho necessita tot, que ho inicia tot, que s'ho ha de fet tot.Amb aquesta petitesa assumida, ens apropa a la seva grandesa; amb la nostra debilitat assumida, ens apropa a la seva fortalesa. Assumint la nostra humanitat, ens iguala a ell, ens fa fills de Déu.
Amb tota certesa, la Salvació comença en l'Encarnació. Aprofitem l'ocasió per a apropar-nos a Jesús, ara tant tendre, tant petitó, i en la mesura que l'acompanyem en el seu creixement, ell ens acompanyarà en el nostre desenvolupament de la fe.
Maria ho feu així: ja des d'abans de néixer Jesús, va ser decididament seguidora seva meditant , interioritzant els seus gestos, les seves dites, els seus ensenyaments i el va acompanyar des del Portal fins a la Creu. Ell la va voler tenir al seu costat des de la cova de Betlem fins a la Eternitat.