No passeu ànsia!!

Diumenge VIII de durant l’any

No passeu ànsia pensant en demà. Mc 6,24-34

Li varen demanar al mestre: “Qui ès l'home sant?” I ell va respondre: “Cada hora es divideix en seixanta minuts, cada minut en seixanta segons, cada segon en cert nombre de fraccions. El sant, ès en realitat el que és capaç d’estar totalment present en cada fracció de segon”.
El guerrer japonès va ser apressat pels seus enemics i tancat en un calabós. Aquella nit, no podia conciliar la son, perquè estava convençut de que a l’endemà de matí haurien de torturar-lo cruelment.
Llavors va recordar les paraules del seu mestre espiritual: “El demà no és real, l’única realitat és el present”.
De manera que va tornar al present i es va quedar profundament adormit.

L’home en el que és futur ha perdut la seva influència, fa només el que pot adelantant-se al futur. I en lo que no hi pot fer rès, deixa que segueixi el seu curs sense oposició emocional. S’assembla als aucells del cel i als lliris del camp. Viu totalment el present: Vet aquí un home sant.



.

El que més ens fa patir
No ès sa desgràcia passar
Sinó es fet de pensar
En lo que pot succeir
Per sa vida fent camí
Rès es pot assegurar
Si m’inquieta es demà
De s’ avui no puc gaudir

Bep Guàrdia

esser com un infant

Dissabte VII de durant s’any.
Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un fillet, no hi entrarà pas. Mc 10,13-16


Quan un mira els ulls d'un fillet, el primer que crida l'atenció és la seva innocència: la seva deliciosa incapacitat per mentir, per refugiar-se rera d'una màscara o per aparentar ser el que no és. En aquest sentit, el nen és exactament igual que la resta de la natura. Un ca és un ca, una rosa, una rosa, una estrella, una estrella. Totes les coses són, simplement, el que són. Només l'ésser humà adult és capaç de ser una cosa i fingir ser una altra diferent. Quan una persona gran castiga un fillet per dir la veritat, per revelar el que pensa i sent, el fillet aprèn a dissimular i comença a perdre la seva innocència. I no tardarà a engrossir les files de les innombrables persones que reconeixen perplexes no saber qui són, perquè, havent ocultat durant tant de temps als altres la veritat sobre si mateixes, acaben ocultantse-la a si mateixes. ¿Quant de la innocència de la meva infància conservo encara? ¿Hi ha algú avui, en presència des qual pugui ser simple i totalment jo mateix?, ¿tan indefensament sincer i innocent com un fillet?

 

El regne ès un espai net
Que no es pot comprar ni vendre,
Només amb mirada tendra
En podem trobar es dret.
Ara es pas ja el trobam estret
Que molt he de desaprendre
A vam si puc tornar aprendre
A ser com era de fillet.

divorci...

Divendres VII de durant s’any.
Moisès permet de donar a s’esposa un document de divorci i separar-se. Mc 10,1-12

Si vull viure com un rei,
vull ser estimat però no estimar
de dona vull baratar
abans que no torni vell
quan s’amor em sol mancar
m’he de servir de sa llei.

ens creim que s’amor neix
quan s’altre ès molt desitjat
quan mor lo apassionat
ès quan s’amor de ver creix
i aquí ès sembrat s’esqueix
de s’amor desinteressat
que també ès entusiasmat
i ha de ser de sa vida s’eix
que ès nascut de Déu mateix.
ningú pot ser feliç casat
si abans no s’ha divorciat,
amics meus, d’ell mateix.

les claus?

Aquests dies som a Madrid per assistir a un curs. Coses de la feina, que hi farem. l'Evangeli d'avui ens parla de les claus, i sempre veim les estampes de sant Pere amb aquelles claus de mig metre cada una. Moltes vegades pensam que l'evangeli s'ha de posar al dia, però el que fa falta és posar al dia les nostres imatges, les que nosaltres ens feim de l'Evangeli.

Als hotels, avui en dia, ja no ens donen claus. et dónen una targeta, com les de crèdit, i amb açò entres i surts de l'habitació, i a més, encens les llums.

Potser si donem unes claus d'aquestes a sant Pere, els joves ens entenen millor i a nosaltres s'ens encenen els llums!!

Joan Manuel Mercadal Victory

                                                                                                  

Dimarts VII de durant s’ any.

Et donaré ses claus del Regne del cel. Mt 16,13-19

No podem recórrer a ses escriptures des de s’ ignorància disfressada de coneixement Prestat. Hem de lluitar per comprendre i trobar ple sentit a cada punt i cada coma de s’escriptura convertint-nos en s’ esperit que les va manifestar i més tard escriure. Després, des de s’ esperit en qüestió, podrem contar tota casta d’històries, tal vegada més intel·ligibles per es nostros contemporanis, per tal de propagar sa vertadera bona nova de sa que ses paraules, ses escriptures, només en son signe.

A sa tomba d’un dels antics faraons d’Egipte, va ser trobat un punyat de grans de blat. Algú els va prendre, els va plantar i els va regar. I per general sorpresa, els grans varen prendre vida després de cinc mil anys.

Quan algú ha trobat o ès la llum, ses seves paraules son com llavors, plenes de vida i d’energia. I poden conservar sa forma de llavors durant segles, fins que son sembrades en un cor fèrtil i receptiu.

S’evangeli ès un palau,
S’escriptura indica es camí.
L’he de posar dintre de mi.

Si voleu ho experimentau

Ès una càrrega molt suau

Que intensifica s’existir

Per vida plena tenir

S’ evangeli n’ès sa “clau”

I quan l’experimentau

Allò que enterra fermau

En el cel es pot imprimir

Bep Guàrdia

els nostres dimonis

Dilluns VII des temps ordinari.
Els dimonis d’aquesta mena, només els podreu treure amb la pregària. Mc 9,14-29

Pensa globalment i actua localment. Ès un slogan que no se on l’he sentit, però que m’ha vingut as cap amb aquest evangeli. Hi ha qui diu que sa pregària ès un estat molt semblant al que experimenta s’astronauta quan guaita per la finestra de la nau des de l’espai, mira cap a la terra que en aquell moment ja es veu sencera, i pren consciència de lo poca cosa que és, i a la vegada queda com corprès de la preciositat d’allò que l’envolta.

Hi ha conductes negatives de dins nostre que ens fan mal, que ens manen que tinguem actituds convulsives, que ens enfadem fins a treure bromera, o que ens paralitzen deixant-nos estàtics davant situacions que necessiten de la nostra acció. Les conductes d’aquesta mena, només les podem treure dedicant bastant de temps a exercir l'actitud de l’astronauta: Pensant globalment, i actuant i sentint localment. O dit amb una sola paraula: Pregant.

M’he d’abaixar fins sa cendra
I a més sebre observar
Tot lo bo que em sol voltar
I açò em durà a comprendre
Que es camí ja l’he d’emprendre
Per poder dialogar
I es problemes sulventar
Ès a pregar que he

Bep Guàrdia
d’aprendre

estimar els enemics(?)

Diumenge VII de durant s’ any.
Estima els enemics Mt 5,38-48

Un ex-convicte d’un camp de concentració nazi, va anar a visitar un amic que havia compartit amb ell aquella penosa experiència.
- “Has oblidat ja els nazis?”, li va demanar al seu amic.
- “Si”.
- “Idò jo no. Encara segueixo odiant-los amb tota l’ànima”.
- “Així”, li va dir assossegadament es seu amic, “encara et segueixen tenint presoner”.

 

Que tindríem més alegria
Moltes vegades pensam
Si sa realitat canviam
Però s’ enemic no ès qui ens odia
Sinó a qui noltros odiam
Per açò si l’ estimam
Sa realitat canvia.

Bep Guàrdia

el cec, guarit en dues vegades...

És curiós el relat d'avui. Sembla que Jesús està de pràctiques en açò dels miracles i que a la primera el cec no li queda bé del tot. Necessita una segona imposició de mans per a veure-ho tot clar.
Les nostres cegueses també necessiten que Jesús ens dóni segones oportuntiats, no per la seva manca de perícia en el fet de salvar-nos, sinó per la nostra tosudesa en seguir pecant, faltant a la seva voluntat. Igual que a aquell cec li diu que no posi els peus al poble, a cada un de nosaltres ens diu què no hem de tornar a fer.
Tan sols ens falta escoltar-lo

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                      

Dimecres VI de durant s’ any.

El cec quedà bé del tot, i ho veia tot clar. Mc 8,22-26

A Déu alço es meu prec
Per estimant perseverar
Que açò em fa veure-hi clar
Tant quan caic com quan m’ aixec
Diuen que s’ amor ès cec
Però ès lo que fa veure-hi més clar.

Bep Guàrdia

el mal sempre el duim damnut

Diumenge VI de durant s’ any.
Per açò, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’ infern tot el teu cos. I si la teva ma dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’ infern tot el teu cos. Mt 5,17-37

Sa meva àvia de part de mare, els darrers sis anys de sa seva vida va romandre cega. Aquesta circumstància la va obligar a sintonitzar amb unes realitats de ses que jo no en tenia, ni tinc ni idea. Sa seva sensibilitat cap as món des tacte, s' olfacte, des gust i de s' oïda es va convertir en tal que, as seu costat, sa resta dels humans vidents semblem maldestres i desmanyotats babaus ... Ens donen llàstima ses persones que han perdut sa vista, però poques vegades tenim en compte s' enriquiment que els hi proporcionen sa resta dels sentits. Per descomptat que és una pena que aquest enriquiment es produeixi a s' elevat preu de sa ceguesa, i és perfectament concebible que es pugui tenir sa mateixa sensibilitat que tenen els cecs cap as món de sa resta dels sentits sense necessitat de perdre sa vista.

Igualment, sense perdre ses persones que ens envolten, podem renunciar resoludament de s’ actitud en sa que, a canvi des nostre amor, esperam beneficis de dites persones, per que s’ actitud en qüestió, produïda per s' ull cobdiciós, que provoca s' ànsia en el nostre cor, i per sa mà avariciosa, que intenta aferrar-se, posseir i fer seu el que s’ ull veu, ens impedeix despertar als sentits que ens condueixen a sa dimensió que trobo sa més valuosa de sa vida; sa pau interior que em porta as reialme de llibertat espiritual des que entenc que Jesús en deia “Regne dels cels”.

Sa sensació que ens proporciona es fet d’estimar “sense esperar rès a canvi” als éssers animats o inanimats als coneguts o desconeguts, amics o enemics, familiars, parella etc.., més del que ells ens estimen, de comprendrer-los més del que ells ens comprenen, de consolar-los més del que ells ens consolen... No es pot comparar amb rès. Ens facilita una sensibilitat que ens fa descobrir un món des que abans no en teníem ni sa més mínima idea de que existís. Un amor desinteressat com aquest, te tant poc a veure amb s’ amor egotista amb es que estem avesats a conviure, com s’ esmorteïda llum d’una espelma amb sa majestuosa llum des Sol.


Per açò, moltes vegades pens en lo certes que son ses paraules d’aquest evangeli. I si es fet de tenir monyons per mans, o conques buides as puesto dels ulls, son sa circumstància que em mantén desperta s’ inquietud que em fa explorar sa terra de s’ amor altruista, cap preu el trobo massa elevat si a canvi puc obtenir i mantenir sa pau que em concedeix assaborir (inclòs en circumstàncies adverses) aquest estat de llibertat espiritual des que en diem Regne de Déu.

M’agrada veure el cel blau
També com llueix es Sol
Però si un sentit pren es vol
I em deixa, com un babau
Sa meva vida no hi rau
Tot i que es defecte dol
M’ estim més ser guenyo o manxol
Que de dins, perdre sa pau

.

A semblança de Déu

Dimecres V des temps ordinari.
Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres. Gn 1,20-2,4a


Un homo es va trobar amb un ou d’àguila. S’el va endur i el va col•locar as niu d’una gallina de corral. S’aguiló, va ser incubat i va créixer amb sa pollada de dita gallina.
Durant tota sa seva vida, s’àguila, va fer lo mateix que feien els polls, pensant que era un poll. Gratava sa terra cercant cucs i insectes piulant i cloquejant. Inclòs espolsava ses ales i volava uns metres per s’aire, com els polls.
Varen passar els anys, i s’àguila es va fer vella. Un dia, va divisar molt per damunt d’ella, en el límpid cel, una magnífica au que surava elegant i majestuosament per entre ses corrents d’aire, just movent ses seves poderoses ales daurades.
Sa vella Àguila mirava sorpresa cap amunt
– Que ès açò?
Va demanar a una gallina que estava devora d’ella.
- Ès s’àguila, es rei de ses aus, però no pensis en açò, tu i jo som diferents que ell.
Va respondre sa gallina.
De manera que s’àguila no va tornar a pensar-hi. I va morir pensant que era una gallina de corral.

Cap a Déu va bé caminar
I fer-ho amb confiança
Es cos només ès cobejança
De s’esperit que dins hi ha
I aquest no l’hem de confinar
A nostros bens i estança
Quan un en esperit avança
Es sent com si pugui volar
I es que el Déu que ens va crear
Ho va fer a sa seva semblança

tradicions, infraccions, ...

Dimarts V de durant s’any.
¿Perque els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?
Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. Mc 7,1-13

Sa primera vegada que vaig fer feina a Ghana, vivia amb una família nativa d’allà, i a s’hora dels menjars, sempre solia menjar amb els il•lustres ancians, amb els quals compartia el ritual de purificar ses nostres mans, rentant-les a una ribella d’aigua que seguint es protocol, per sa qüestió de que jo era es més jove, era es darrer en practicar dita litúrgia. Com que tot es matí havíem tocat pedreny, s’aigua, rentant-se una sola persona, ja quedava totalment marró, ès a dir que en tocar-me a jo, després de rentar-se catorze o quinze persones, una cerimònia que ès vital per no agafar una infecció a sa panxa i una cagarel•la, es convertia en pura burocràcia.

De camí cap as seu monestir, dos monjos es varen trobar amb una bellíssima dona a sa vorera d’un riu. Al igual que ells, volia travessar es riu, però aquest davallava massa crescut. De manera que un dels monjos se la va carregar a s’espatlla i la va travessar a s’altre vorera.
S’altre monjo estava completament escandalitzat i per espai de dues hores va estar censurant sa seva negligència en s’observança de la santa regla:
- Havia oblidat que era un monjo?
- Com s’havia atrevit a tocar una dona i a transportar-la a s’altre banda des riu?
- Que diria sa gent?
- No havia desacreditat la santa religió? Etcètera.
S’acusat va escoltar pacientment s’inacabable sermó. I as final va esclatar: “Germà, jo he deixat aquella dona as riu. Ets tu qui la tragina ara?”

Diu es místic àrab Abu Hassan Bushanja: “s’acte de pecar, ès molt menys nociu que es desig i s’idea de fer-ho. Una cosa ès condescendir amb es cos en un placenter acte momentani i altre cosa molt distinta que sa ment i el cor ho estiguin rumiant constantment”.

Quan persona de devoció
Moltes voltes sol donar
As pecat que un altre fa
A jo em dona s’impressió
Que es fet de amb açò corcar
Més plaer els hi deu donar
Que es pecat dona as pecador.

siguei llum del món

Diumenge V des temps ordinari.
Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides. Is 58,7-10

 

Fixem-nos en es mussol
Que as misteri de sa claror
Es vel no pot llevar-lo
De dia no pot prendre es vol
Tota sa vida li dol
A qui no viu sa compassió
I sempre viu dins sa foscor
Qui sa caritat no vol.

 
Així com es blat es mol
Per poder-lo menjar millor
Bondat i commiseració
Crec que ès es nostre bressol
I tornant a n’es mussol
No pot ni imaginar-ho
Sa vida que hi ha a sa claror
Quan l’inunda sa llum des Sol.

Bep Guàrdia

les dones...

Sempre se la carreguen les dones. Si hi ha un pecat original, les dones; si Herodes fa matar Joan Baptista, les dones. Sort que el diluvi uniersal no el fan pagar a la "senyora Noè"...
Però, seriosament, aquest relat d'avui, en el que Herodes, juntament amb Herodies, la seva dona-cunyada, matan Joan Baptista, te un contrapunt en els relats de la Passió de Nostre Senyor. Allà se'ns diu que Herodes volia coneixer Jesús, pensant que era Joan ressuscitat. Si quan era viu li feia por, imaginer-vos la que li devia fer pernsant que era ressucitat.
Possiblement Joan va morir per la seva postura de condemna a la vida d'Herodes i Herodies, i potser Jesús, en part també. Segurament Herodes es va voler assegurar que en cas que fos Joan, el tornessin condemnar.
Sort que Judes no era dona, que si no, la mala fama de les senyores seria inmensament major...
el més difícil és descobrit en tots els moments de la vida i de la mort la ma de Déu que ens acompanya, fins i tot en allò que sembla més absurd. La Mort de Joan a mans dels botxins marca l'inici de la vuida pública de Jesús; la traició de Judes marca l'inici de la mort-resurrecció de Jesús; de la mateixa manera que la malifeta de Eva i la serp, marquen l'inici de la història de la salvació.
Donem-ne gràcies a Déu. ¡¡Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!! canta el nostre pregó Pascual. Que faríem sense les dones??

Divendres IV de durant s’any.

Vull que em donis ara mateix en una safata el cap de Joan Baptista. Mc 6,4-29

Seductor és es ball d’Aràbia
però en es moment de regraciar
a Herodes el va engronar
i ell va quedar dins sa gàbia
no va ser decisió sàvia
sa que Herodies dictà
es fet d’haver mort es ca
no implica es fi de sa ràbia.

de dos en dos

Sempre que llegeixo aquest evangeli, pens en un altre text, en que Jesús ens diu que on estiguim reunits dos o més en nom seu, ell és amb nosaltres. Primerament, sempre una mica de malestar, pensant que quan un prega sol, ell no ens diu que hi és. Després, un altre pensament: ell hi és, però l'hem de descobrir "en" l'altre. Si no som capaços de fer-ho, si en els germans no descobrim Jesús, per molts que siguem reunits, no el trobarem.

Enviats de dos en dos, com la Guardia Civil, per a arribar a tot el món.

Joam Manuel Mercadal Victory
                                                                                              

Dijous IV de durant s’any.

Jesús cridà els dotze i començà d’enviar-los de dos en dos. Mc 6,7-13

Jo vull ser propagador
Sa bona nova escampar
Que sa terra es pot habitar
Amb total satisfacció
Habitant en comunió
amb sa força que ens va crear

Però no m’hauria de pensar
Que som imprescindible actor
Jo només som un sembrador
Que sa llavor va a escampar
Naixerà o no naixerà
En que ho faixi de lo millor
No dependeix d’un servidor
Sinó del Déu que ens va forjar.

Josep Guàrdia.

la candelera.

La candelera, o la presentació del Senyor, o la Purificació de la Mare de Déu, que de totes aquestes maneres en podem dir de la celebració d’avui. De fet l’evangeli d’avui ja el vam comentar a finals d’any, en el cicle de Nadal. Simeó i Anna eren protagonistes dels comentaris, per la seva atenció i capacitat per a descobrir enmig del trui del Temple un infant diferent dels altres.

 

En el dia que Maria acabà la quarantena, (quaranta dies han passat ja des de Nadal!!), recordem la presentació de Jesús al món, després de la presentació als pastors, i als mags i...

Mai ens hem de cansar de presentar Jesús al món. Una u altra vegada, molts quedaran indiferents. Però sempre n’hi haurà algun, com Simeó i com Anna, que estaran esperant amb ànsia aquesta presentació.

Que no quedi per nosaltres.


Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                              




La presentació del Senyor.


Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin. Lc 2,22-40

Seria un mai acabar
Lo que sa bíblia anota
D’exemples en que es derrota
As que més amunt està
I dona pas a exalçar
As que feblesa denota
Avui as contes, sa granota
En príncep es tornarà.

 
es modo que te d’obrar
sa força a que Jesús evoca
ès ferma com una roca
però ès molt mala d’explicar
no tothom la vol trobar
altre sensibilitat toca
els poderosos derroca
i els humils els fa alçar.

 
Com amb David va passar
Que era de mateixa soca
I amb Goliat va dar sa nota
Es més petit va guanyar
O José que va evitar
D’Egipte sa bancarrota
I Moisès va fer contranota
As Faraó va trasbalsar

Parlar de la mort

Parlar de la mort mai és cosa fàcil, per més que sabem que tots hem de passar per aquest punt del nostre camí. Possiblement el cas del cap de la sinagoga que ens narra l'evangeli, és, de tots els cassos de mort de parents, el més difícil: un pare o una mare que ha d'enterrar un fill o una filla. Jesús pot fer allò que a nosaltres ens està vetat: tornar a la vida la filla del cap de sinagoga. I ho fa amb discreció, sense voler aprofitar la "repercusio mediàtica" dels fets. El més important és la filleta i la família.
Nosaltres, des de les nostres comunitats, hem de saber acompanyar les famílies que passen moments de dol. No és fàcil. Per una banda no totes les famílies es deixen acompanyar; per l'altra, no sempre sabem com acompanyar-les. Però hem d'aprendre a fer-ho. Finalment ho agraeixen profundament.

En Bep no tan sols en sap parlar, sinó que hio ha amb seny i en vers...
no podem demanar més.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                   


Dimarts IV des temps ordinari.



Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

“La teva filla ès morta” Mc 5,21,43






Pare i mare ja tenc mort
Em va rompre s’enyorança
Em va semblar malaurança
Fins que ho vaig dur a bon port.
Però ja he tingut sa sort:
De Jesús tenc s’ensenyança,
Sa vida sense confiança
Ès molt pitjor que sa mort

Sa vida que ens van donar
Està en línia segona.
Jo només som una ona
Que forma part de la mar
Que quan es sol caragolar
I a sa vorera es fona
Per cap banda no s’engrona
I a la mar gran sol tornar
Per així poder combregar

De sa gran música que entona
Ona grossa i petitona
 Quan balla damunt la mar.


Si som capaç d’observar
Lo que sa vida a tots dona
Que allò que sembla androna
Cap a millor em fa caminar
Que quan es cuc per morir està
es converteix en papallona
i en que passi mala estona
no sé exacte com serà
però per mentres visc estar
sa pau amb jo com bessona
així confiï trobar matrona
que a sa gran vida em conduirà.

Bep Guàrdia