El Papa, a l’Àfrica, testimoni de l’Evangeli.

El Papa Francesc ha tornat del seu viatge a l’Àfrica. Ha visitat tres països, Kenya, Uganda i República Centreafricana, i da deixat moltes paraules, en les homilies i els discursos, però també molts gestos destacats i destacables. El Papa és especialment significatiu per a mi i per a molts gent pels seus gestos.

El primer gest que vull comentar es va produir a Kenya. En la comitiva papal destacava per la seva senzillesa el cotxe del Papa, un Honda Ballade, envoltat de Mercedes, Land Cruiser, Range Rovers, que portaven la majoria dels líders de Kenya. En un país en el que la corrupció i el malbaratament de recursos està a l’ordre del dia, el papa escullí un cotxe que va provocar els primers comentaris, fins i tot abans de que el papa pronunciés cap discurs. Els mitjans de comunicació de Nairobi ho comentaven així: "Fins i tot abans de qualsevol paraula, el Papa Francesc va donar una lliçó als extravagants líders de Kenya".

Amb aquest gest, el Papa ens indica a tots, no només als polítics africans, quin és el sentit del servei, i com els bens han de ser posats al servei de les persones i mai al revés, fent els poderosos un mal us dels recursos, en contra del benestar dels seus ciutadans. El papa ens diu, des de Kenya que el cristianisme implica honestedat.

En el segon país de la seva gira, Uganda, el Papa ha tingut un altre gest destacable. Més enllà de la tasca teològica i de converses a tots els nivells a favor de l'ecumenisme, Francesc ha volgut retre homenatge als màrtirs d'Uganda, un grup de cristians, anglicans i catòlics que van ser executats a finals del segle XIX, en els actes del 50è aniversari de la seva canonització per Pau VI l'any 1964. El papa destacà que el sacrifici dels màrtirs ha arribat sempre a tots els racons de la terra, i no ha deixat de recordar que "També als màrtirs anglicans, la seva mort per Crist testimonia l'ecumenisme de la sang".

Més enllà de la realitat del fet que els anglicans i els catòlics van compartir el martiri, el Papa Francesc ha posat de relleu el fet que tots els cristians, siguin de la comunió que siguin, compartim el Do de l'Esperit Sant, “per donar testimoni de Jesús i fer que el coneguin i l'estimin a tot arreu.” I ens reclama a nosaltres : "Si, a semblança dels màrtirs revifem quotidianament el do de l'Esperit Sant que habita en els nostres cors, llavors arribarem a ser de veritat deixebles missioners que Crist vol que siguem”

A la República Centreafricana vull destacar la visita del Papa a la Mesquita central de Koudougou, Bangui. En un moment en el que les tensions a nivell mundial són extremes, en el que els recels entre unes comunitats i altres són màximes, el Papa te la valentia de reunir-se amb la comunitat musulmana d'aquell país, en el que la presència de l'Islam, aproximadament del quinze per cent, s'assembla a la d'alguns països europeus.

I el missatge del Papa, com no podia ser d'altra manera, és de Pau. “Cristians i musulmans som germans... Hem de romandre units perquè cessi tota acció que, vingui d'on vingui, desfigura el rostre de Déu. ... Junts diguem "no" a l'odi, a la venjança, a la violència, enparticular a la qual es comet en nom d'una religió o de Déu. Déu és pau, salam.

En un moment en el que les enquestes reflecteixen un augment del rebuig dels diferents en els nostres pobles, el Papa ens reclama la unitat entre germans amb tothom, mes enllà de sectarismes i d'extremismes violents. I convidava aquella comunitat musulmana, i a tots els cristians i musulmans del món, a treballar per la reconciliació la fraternitat i la solidaritat entre tots.

Casi sis dies de viatge per el Cor de l'Àfrica, deixen infinitat de documents, de sensacions, de paraules i de gestos, que el mateix Francesc resumeix com “una sorpresa”. Una sorpresa tant sols es possible quan el cor d'una persona està en disposició d'acollir les novetats, d'acceptar les insinuacions que de mil maneres ens fa l'Esperit, quan no esteim ancorats en unes situacions que ens impedeixen reaccionar amb generositat.

Tant de bo que el nostre cor sigui, com el del Papa Francesc, obert sempre i especialment en aquest Temps d'Advent, a les sorpreses de l'Esperit.

La Declaració dels Deures Humans

L'any 2011, un programa de televisió va iniciar la temporada amb una campanya que proposava “donar la volta a la truita”. La proposta era de transformar aquelles coses que ens anaves més o manco malament, en elements de felicitat, les obres en llums, les dificultats en oportunitats.

“Donar la volta a la truita”, va ser una campanya interessant, que propugnava un canvi d'actitud davant els problemes. La setmana passada, parlant amb un missioner menorquí que esta una temporada entre nosaltres va comentar que seria hora que el nostre món fes un canvi d'actituds.

Per a mi resultava evident que cercar els angles positius a tots els problemes és una gran actitud davant la vida, i no acabava d'entendre que volia dir amb aquest “canvi”. Una volta es va explicar, va fer-ser palès que la seva proposta tractava d'actituds molt profundes, que val la pena considerar.

La nostra societat “occidental, avançada i democràtica” ha pres molta consciència dels propis drets, i tots en reclamant com vehemència el compliment per part de les autoritats, dels veïns, de tothom.

L'any 1948, l'Assemblea general de les Nacions Unides aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, que després de diversos tràmits i ampliacions, es convertí en 1976 en Llei internacional. Però, i els deures?

Esteim tant avesats a sentir parlar dels propis drets, que hem oblidat que bàsicament un dret propi es converteix en un deure per a un altre, i que si ningú accepta els seus deures, ningú podria exercir els propis drets.

Defensar la universalitat dels Drets que recull aquesta Declaració Universal, ens demana tenir la coherència necessària d'acceptar que en moltes ocasions dependrà de nosaltres que puguin ser conquerits per tots els éssers humans de tots els països del món.

Defensar que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” (Art. 1) ens obliga, és a dir, ens genera un deure, no tant sols a respectar aquesta dignitat, sinó lluitar perquè sigui respectada per tots.

Defensar que “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” (Art. 3) ens genera un deure de respecte a les decisions, a la cultura, a la manera de viure dels altres, i a lluitar per que siguin una realitat, sense pressuposar que la “nostra veritat” sigui millor que la d'altres.

Declarar que “tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat” (Art. 11) ens obliga a ser absolutament prudents en els nostres judicis de valors, en les nostres opinions en relació als altres i ens ha de fer capaços de qüestionar la nostre pròpia posició, mentre no es demostri que és la que consona amb la veritat.

Defensar que “Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat” i que “tota persona te dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi i a retornar-hi” (Art. 13 núm. 1 i 2) ens ha de fer prendre consciència que la nostra actitud –la nostra personal i la dels governs de tot el món- no pot seguir essent posar barreres i aixecar murs, perquè tenim el deure de acollir els germans, encara que no entenguem molt bé que passa a nivell internacional, o que la nostra pròpia por en faci recelar de les intencions del que han de deixar el propi país per a poder tenir una opció de sobreviure.

Els drets humans, dels que hem de ser-ne fervents defensors, han de tenir contrapartida en els deures humans, en els compromisos que hem d'assumir per tal que tots puguem compartir el món.

La nostra essència com a cristians, resumida en les benaurances que llegíem diumenge passat, ens empeny en aquesta direcció: tots els homes i dones del món som iguals en Dignitat, tots som igualment fills i filles de Déu. Siguem capaços de fer que el món sencer reconegui que no podem exigir drets si no acceptam deures.

El proper 10 de Desembre, la Declaració de Drets arriba a “l'edat legal de jubilació” als seus 67 anys. I ha de donar pas al reconeixement comú dels Deures Universals

Missioners de la Misericòrdia.

Dos dels moments importants del pontificat del papa Francesc, fins a hores d'ara, són el de la publicació de l'Exhortació Apostòlica “Evangelii Gaudium” i, també la convocatòria de l'Any Sant de la Misericòrdia, amb la Butlla “Misericordiae Vultus”.

Si en el primer document ens cridava a ser una “Església en sortida”, a centrar la nostra tasca eclesial en l’evangelització, amb l’apropament a la gent, amb la capacitat d'acollida, en el segon en centra en la Misericòrdia de Déu, que nosaltres hem de transmetre als nostres germans.

Així el papa Francesc ens ha donat un full de ruta i un missatge clar, que no es altre que el que va donar Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat”. Dit d'altra manera: obriu els vostres cors a tota la humanitat i compartiu amb ells que el Senyor ens ha salvat, que la seva misericòrdia és infinita.

Ajuntant aquest elements, els Obres Missionals Pontifícies han escollit el lema “Missioners de la Misericòrdia” per a la jornada del Domund que celebrarem diumenge que ve. Ja des d’aquest cap de setmana haureu notat, en algunes comunitats, la presència d’una religiosa colombiana que explica la seva experiència com a missionera en diversos països, especialment a Brasil durant 18 anys.

Els missioners, enviats en nom de tota l'Església a escampar la Bona Nova, han de ser capaços de fer arribar la misericòrdia de Déu a tots els racons del món on ells es troben. Si la Misericòrdia de Déu ens salva del Pecat i de la mort eterna, les “obres de misericòrdia” que hem de ser capaços de fer els homes i les dones que seguim Jesús, han d'ajudar a tots els germans a viure una vida digne i a tenir coneixement de que Jesús, mort a la creu, ens salva de la Mort-per-sempre.

Els missioners, amb la seva presència als llocs més impensats, fan aquesta doble tasca d'atenció espiritual i material que es resumeixen en les obres de misericòrdia que s'estudien (o s'estudiaven) en el catecisme: les espirituals, que són: Ensenyar el qui no sap, Donar bon consell a qui el necessita, Corregir el qui s'equivoca, Perdonar les injúries, Consolar els afligits, Tolerar els defectes del proïsme, Pregar pels vius i els difunts.

En la tasca dels missionera també prenen relleu les obres materials: Donar menjar al qui te fam, Donar beure al qui te set, Vestir els despullats, Visitar els malalts, Assistir els presos, Donar posada als pelegrins, Sepultar els morts.

Totes aquestes accions i moltes altres, fetes pels missioners i per qualsevol cristià o persona de bona voluntat no són altre cosa que el reflex pàl·lid de la Misericòrdia que Déu ens te, de l'amor amb que ens estima.

Tenir un cor misericordiós és tenir un cor que és prop de Déu. Els missioners el tenen, nosaltres l'hem de tenir. Si bé es cert que tots no tenim l'oportunitat de viure en terres de missió per fer-hi el primer anunci, es cert que tots podem compartir la tasca dels missioners, amb la nostra pregària i amb la nostra aportació econòmica.

Diumenge que ve, dia del Domund, és el dia que l'Església ens proposa per a recordar que aquesta tasca evangelitzadora i misericordiosa de l'Església ens correspon fer-la a tots els batejats, i ens ofereix la possibilitat de participar-hi.

Aprofitem-la.

Ningú és il·legal

La realitat dels esdeveniments de les darreres setmanes, el fons de les qüestions, el perquè de cada una de les persones que veim a les notícies pren la decisió de deixar-ho tot i caminar sense aturar cap a Europa, és impossible de saber. En ocasions intenten arribar a una Europa que no existeix, que no és el lloc idíl·lic on trobar  casa, feina, llibertats... En altres potser els migrants tenen motivacions ocultes, que aprofiten la conjuntura del moment i pretenen millorar unes condicions de vida personals.

Molts dels que han pres aquesta decisió, ho han fet per salvar la vida. Sense pal·liatius. En el seu lloc d’origen, per la guerra, per la persecució, no hi ha condicions per a desenvolupar un projecte de vida per a ells i per als seus fills.

Certament pot ser la desesperació la que fa que les seves actituds no siguin les que esperaríem; potser la por, la certesa que no poden perdre res perquè ja ho han perdut tot, la que els fa ser insolents, o prepotents, quan als nostres ulls haurien de comportar-se d’altra manera.

Hi ha qui pronostica que aquesta serà la “invasió islàmica definitiva”, després de tants intents en segles passats d’estendre militarment l’Islam cap a Europa que no van tenir èxit. I que per tant totes aquests allaus de gent són programades i orquestrades per alguns amb intencionalitats concretes.

Veure persones rebutjant el menjar que se’ls ofereix pel fet de venir encapsat amb el logo de “Creu Roja”, cridant “Allahu Akbar (Alà es gran)”, en lloc de mostrar agraïment per l’acolliment i l’atenció rebuda, fa pensar a alguns, com el bisbe Laszlo Kiss-Rigo, de les regions del sud d’Hungría, que el Papa s’equivoca quan ens demana se ser acollidors amb aquestes persones.

Potser ens equivoquem interpretant les intencions dels que volen entrar a la “Vella Europa”, però mai ens podem equivocar –ni el Papa ni nosaltres- estimant els que pateixen, ajudant a qui te fam, curant els ferits o malalts, evitant una mort, ajudant els infants... La llista podria ser immensament llarga.

De la mateixa manera, potser ens equivoquem quan compartim els nostres aliments amb qui s’acosta a les portes de les parròquies perquè Caritas li doni una bossa amb menjar. O quan recollim algú a la carretera... O quan...

La realitat que mai hem de perdre de vista, almenys els creients, com a seguidors de Jesús, són dues coses. En primer lloc, totes les persones humanes som creats a imatge de Déu i aquest fet ens dóna una dignitat que no podem treure a ningú mai, sigui quina sigui la seva fe, el seu color, la seva manera de pensar. Tan sol per aquest fet, ningú “ÉS” il·legal, encara que la seva situació administrativa o burocràtica sigui irregular.

En segon lloc el mateix ensenyament de Jesús: “tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar... -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.” (Mt 25, 42.45)

I encara, el nostre ajut ha de ser del tot desinteressant, gratuït, no podem fer cap d’aquestes coses amb intenció de ser valorats, alabats, considerats... perquè també ens diu Jesús: “-Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu. (Lc 16,15)

Siguem capaços d’estar atents a les necessitats dels nostres germans, siguin quines siguin les raons que els han empès a sortir de casa seva, siguem capaços d’estimar (fins i tot als nostres “enemics”) Siguem, com Jesús, gent de bon tracte, capaç de tornar bé per mal, de posar l’altra galta, si cal. En definitiva, siguem coherents amb la nostra fe. 

Una Església amb cor de Mare

Anar amb retard casi sempre ens provoca complicacions. Aquesta setmana, anar amb retard en la redacció de l’article pel Diari ha estat una sort.

Ahir, (dimecres) el Papa Francesc ha tornat a posar l’accent en una qüestió que te moltes implicacions a la vida quotidiana de les comunitats i a la vida `personal de molta gent: l’atenció pastoral als divorciats que s’han tornat a casar o, com diu ell “han establert una noca convivència”.

Aquesta realitat ha portat i porta cada dia dificultats i ha generat tensions en moltes famílies. M’atreviria a dir que la manera com hem tractat dins les comunitats als separats que han iniciat una nova convivència en moltes ocasions els ha distanciat de l’Església, -i el que és més greu, de Jesús i el seu evangeli- més que la mateixa dificultat de la separació.

Les expressions del Papa destaquen alguns elements a tenir en consideració, i que mai l’església hauria d’haver perdut de vista. Per damunt de la “mirada de mestre” l’Església ha de tenir “cor de mare” que cerca sempre “el bé i la salvació de les persones”.

Per a mi, el ”quid”·de la qüestió és la importància d’acollir i animar totes les persones i especialment els pares i mares a viure una fe que els accepta con són, que no els retreu un “mal pas” que en ocasions han patit i no han provocat ni els margina per aquest fet.

Dic especialment els pares i mares, perquè són els que eduquen els infants i joves. Com bé diu el Papa en la catequesis de dimecres, “como podríem aconsellar a aquests pares a fer de tot per educar els fills a la vida cristiana, donant ells l’exemple d’una fe convençuda i practicada, si els tenim allunyats de la vida de la comunitat com si fossin excomulgats?”

La frase que ha generat titulars “...aquestes persones no són en efecte excomulgats, i no han de ser tractats com a tals: formen part sempre de l’Església” ens exigeix un canvi d’actitud, encara que no digui explícitament si han de combregar o no.

Independentment del moment concret i extraordinàriament important de la comunió sagramental, hem de saber acollir i tractar amb “amor de mare” tothom que s’atraqui a les nostres comunitats. Especialment perquè els qui s’atraquen a participar en les celebracions o acompanyen els fills a la catequesi segueixen mantenint en el seu cor una fe que necessita ser compartida. Els “altres”, els que no s’atraquen a les parròquies, els és absolutament indiferent el parer de l’Església en aquesta qüestió.

Si posam dificultats en la celebració d’aquesta fe, posam fre a la possibilitat de que aquesta fe creixi i sigui evangelitzadora, tant dels seus propis fills, com d’altres. Hem de repensar que és l’Eucaristia i quina importància te i ha de tenir en la nostra vida cristiana. Per a fer-ho sabem el que pensa el Papa Francesc: «l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i aliment per als febles» (EG 47 fonamentat en el pensament de St. Ambròs i St. Ciril d’Alexandria)

Vull acabar la meva reflexió amb el final de la salutació del Papa: “«No tenim receptes senzilles», però cal manifestar la disponibilitat de la comunitat i animar-los a viure cada vegada més la seva pertinença a Crist i a l'Església amb la pregària, l'escolta de la Paraula de Déu, la participació en la litúrgia, l'educació cristiana dels fills, la caritat, el servei als pobres i el compromís per la justícia i la pau. L’Església no té les portes tancades a ningú!”

Procurem que les nostres comunitats tenguin aquest aire fresc, aquesta actitud i aquest cor de mare que estima. 

Com gent de casa.

Entre les moltes activitats que està desenvolupat el Papa Francesc en terres sud-americanes, m’han cridat l’atenció les paraules que va dirigir als representants de la societat civil equatoriana, a l’Església de Sant Francesc de Quito.

Partint del gest de les autoritats de lliurar les claus de la ciutat als visitants il·lustres, que ell mateix acabava de rebre de mas de l’alcalde de la ciutat, com incorporant-los a la família, explica la importància dels valors que s’aprenen –es mamen- a la família. La fraternitat que es viu en la família ens educa en uns valors que donen un to especial a la societat, si som capaços de transmetre’ls i de viure’ls.

Aquesta fraternitat es desplega en tres valors fonamentals: la gratuïtat, la solidaritat i la subsidiarietat.

La gratuïtat, que a casa comencem a viure fins i tot abans que ens neixin els germans, és la contraposició de les gelosies que tantes vegades marquen les nostres vides. La gratuïtat és un requisit imprescindible per a la justícia social. La dignitat de les persones, base de la justícia, ha d’estar per damunt dels títols de propietat, que són legítims, però sobre els que recau una “hipoteca” que no ens deixa fer qualsevol cosa.

Amb el mateix principi, parla el Papa de l’ecologia, de la gestió dels recursos naturals, de la nostra “Casa Terra”, que hem de gestionar com una herència dels nostres avantpassats, però com un préstec dels nostres fills i els nostres néts, que han de viure en el planeta en el futur.

La solidaritat és imprescindible per a aconseguir un desenvolupament sostenible i que tengui com a resultat un teixit social ferm i cohesionat. Aquesta solidaritat es recolza en el diàleg, en la inclusió, en l’encontre. La solidaritat, germana de la gratuïtat, perquè allò que hem rebut gratuïtament ho hem de compartir gratuïtament, ens ha de fer pensar sempre en els altres, els nostres germans, i posar-nos en la seva pell. Com diu una amiga, el món seria molt diferent si ens poséssim en la situació de l’altra i sentíssim les seves necessitats, les seves carències...

El tercer valor és la subsidiarietat, paraula complicada, però actitud encara més escassa i difícil de trobar, perquè implica assumir les opcions dels altres, des de la pròpia humilitat, acceptant que cadascú ha de fer el seu camí i que tothom pot fer aportacions valuosíssimes al bé comú... si te opcions.

Aquests valors en porten a una societat com la de les famílies, en les que ningú és descartat, ningú no és exclòs, ningú queda al marge.

L’església, com a casa comú, ha de ser reflex d’aquest valors que neixen de la fraternitat, i que en les famílies han de ser habituals. L’Església ha de ser signe d’esperança en un món en el que cada vegada més ens desentenem del que passen els nostres veïns, els nostres coneguts, els nostres parents. Si volem fer present en el món l’Evangeli de Jesucrist, hem de ser capaços de superar aquestes distàncies i viure aquests valors.

Deixem-nos de gelosies inútils; deixem tensions per a obtenir el protagonisme, deixem les lluites per a valorar-nos menyspreant els altres al nostre voltant. Si realment volem construir el Regne, hem de viure aquests valors, que mai descarten ningú.

El Papa ha posat l’exemple de les mares que visiten els seus fills a les presons: malgrat s’hagin pogut equivocar en algun moment de la seva vida, mai deixen de ser de la família, mai són abandonats del tot.

Siguem tots una gran família, siguem tots gent de casa, gent de la gran casa de la Terra, de la gran família de la humanitat.

El rostre de Déu, les mans de Déu.

La misericòrdia de Déu, que com comentàvem fa un parell de setmanes es infinita, te en Jesucrist la seva cara visible, el seu referent que ens ha fet possible descobrir-la. Si Déu no se'ns hages revelat en Jesucrist, mai hauríem tingut coneixement de la grandesa del seu amor, de la seva misericòrdia.

Aquesta misericòrdia de Déu que Jesucrist ens mostra i s'ha fet humana amb ell, no ha acabat amb l'Ascensió del Senyor, sinó que ens obliga als seus deixebles, els que ens deim cristians, a continuar amb l'obra de l'amor de Déu.

Si deim, amb la bitlla del Papa, que Jesús és el Rostre de Déu, hem de dir que l'Església -tots i cadascun dels cristians- hem de ser les mans de Déu, per a transmetre aquest amor als nostres germans.

Per a poder-ho fer, ens explica el Papa, hem d'estar amb la mirada fixa en la misericòrdia per a poder també nosaltres signe eficaç de la manera de fer del Pare. El Jubileu Extraordinari que s'ha convocat vol ser un temps en que especialment ens fixem en aquesta misericòrdia, per tal de fer mes fort i efectiu el testimoni dels creients (núm. 3)

Per tal de mostrar-nos com ha de ser la nostra actuació en aquest testimoniatge, el Papa fa un repàs de la manera en que Jesús tractava els seus contemporanis. Curava malalts, alimentava compartint el poc que tenia, ressuscita el fill de la viuda de Naim, allibera endimoniats... tot un programa per tal de plantejar-nos la nostra relació amb els més febles, amb els més necessitats.

També ens parla Jesús en les paràboles de la naturalesa misericordiosa del Pare, i el Papa en remarca especialment tres: l'ovella perduda, la moneda extraviada, i la del pare i els dos fills. Déu ens és presentat per Jesús en els evangelis ple d'alegria, especialment quan perdona.

La misericòrdia és la clau amb la que podem entendre la manera d'actuar de Déu en relació amb nosaltres. És la concreció de l'Amor, que deixa de ser una paraula abstracta i passa a convertir-se en vida concreta: intencions, actituds, comportaments del viure de cada dia. I que han de ser també del nostre viure de cada dia.

El Papa ho diu així: “Com estima el Pare, així estimen els fills. Com Ell és misericordiós, així esteim cridats nosaltres a ser misericordiosos els una amb els altres.”

M'ha cridat l'atenció com en la butlla es vincula la misericòrdia, amb la que l'Església ha de tractar tots els homes i dones del nostre temps,  amb el perdó. Del perdo diu que “és una força que ressuscita a una vida nova, i infon el valor per a mirar el futur amb esperança.” El perdó, va molt més enllà de la Justícia, que hem de reclamar sempre, i que poques vegades som capaços d'assolir. Amb la justícia es poden restaurar els drets; amb el perdó i la reconciliació es poden restaurar les relacions, els cors de les persones.

Si Jesús ha vingut a mostrar-nos el rostre misericordiós de Déu, som nosaltres els creients els que hem de posar mans a la feina per a fer arribar al nostre temps aquesta misericòrdia de Déu, que arribarà en forma de justícia i de reconciliació. Hem de ser les mans de Déu.

Només així, podrem reconèixer les nostres mancances i els nostres pecats i presentar-nos davant el Pare a demanar-li misericòrdia per les nostres pròpies culpes. “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem...”  resam en el Parenostre. Comencem perdonant, reconeguem les nostres faltes. La misericòrdia infinita de Déu farà la resta.

La Misericòrdia de Déu

Encara no hem acomplert la celebració de l'Any de la vida Consagrada i el Papa Francesc ja ens ha convocat per a la celebració de l'Any de la Misericòrdia.

La misericòrdia de Déu ha estat un element recurrent des dels primers missatges del papa Bergoglio, destacant la disposició de Déu a perdonar-nos sempre que nosaltres estiguem disposats a demanar-li perdó.

Un dels aspectes que poden sortir reforçats amb aquest Any és que els creients prenguem consciència de la necessitat de gestionar millor els nostres pecats.

En primer lloc cal acceptar la nostra realitat pecadora. En segon, descobrir la possibilitat que ens ofereix l'Església.

La naturalesa humana ha és estat pecadora des del principi dels temps. La narració del primer pecat, de manera simbòlica, ens ho explica.  I ens veiem reflectits en el fet de no acceptar la culpa sinó intentar desviar-la a qualsevol altre. Adam, Eva, fan passar la responsabilitat, fins a la serp. Podríem fer tota una ficció sobre com hauria estat la història de la humanitat si, en la narració del llibre del Genesis,  els humans haguessin assumit la culpa i, segurament, haguessin aconseguit el Perdó de Déu.

De la mateixa manera, podem fer ficció sobre un impensat penediment de Judes. La traïció de Pere, negant conèixer Jesús per tres vegades, és tan greu com la de Judes, que el lliurà als sacerdots. La diferència entre un i altre és el penediment de Pere, que amb el seu plor reconeix el seu error, mentre que l'error de Judes el mena a la desesperació i al suïcidi. 

El nostre món tendeix a cobrir els propis error, tant des del relativisme que ens empeny a creure que tot val, com fent als altres culpables dels nostres pecats.

La misericòrdia de Déu és immensa però, com en tantes altres ocasions, espera que facem la nostra part. Déu vol salvar-nos sempre, però amb la nostra participació; Déu vol perdonar-nos sempre, però espera que li demanen Perdó.

Aquest any de la Misericòrdia ja està convocat i el papa ho ha fet amb la butlla "Misericordiae Vultus".

Comença així: "Jesucrist és el rostre de la Misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula. Ella s'ha fet viva, visible i ha arribat al seu cúlmen en Jesús de Natzaret"

En segon lloc, com dèiem, descobrir la ocasió què ens ofereix l'Església per a prendre consciència de la necessitat que tenim d'acostar-nos a la Misericòrdia. El sagrament de la Misericòrdia, de la Reconciliació, del Perdó és la via que tenim i difícilment aprofitem. És el menys atès i entès dels sagraments. Facem, en aquest any, propòsit de redescobrir aquesta oportunitat que Déu ens brinda a través de l'església per a disfrutar de la seva misericòrdia.

Per a poder viure plenament el Perdó, necessitem perdonar-nos a nosaltres mateixos, després de reconèixer la pròpia culpa, rebre el Perdó dels germans, a través de l'Església i rebre el Perdó de Déu, mitjançant el sagrament de la Reconciliació.

D'aquesta manera, podrem reprendre de bell nou la nostra relació amb els germans i amb Déu. 

La Vall Fosca, tota una experiència.

Quan, al passat mes de febrer, un company diaca va telefonar-me, vaig quedar sorprès. Només ens havíem conegut durant uns dies, a Barcelona, amb motiu de la Trobada de Diaques Permanents de tot l’Estat. És cert que havíem connectat, amb alguns comentaris, amb algunes opinions, però no esperava la seva telefonada.

Encara esperava menys la seva proposta: anar, amb ell, durant la Setmana Santa, a servir algunes comunitats sense prevere a la Vall Fosca, al Pirineu de Lleida, del Bisbat de la Seu d’Urgell. En Josep, aquest diaca, junt amb la seva esposa, acompanyen les comunitats cristianes d’aquella vall, amb nom de pel·lícula mitològica, i que compren el que havien estat 9 parròquies, en un caramull de poblets dispersos.

Ara, agrupades amb el nom de “Parròquies Vall Fosca”, davant la impossibilitat de que cada una tengui el seu rector, prevere, resident al poble, són ateses per aquest diaca i la seva dona, que hi pugen cada setmana des de Valldoreix, entre Sant Cugat i Castellbisbal, al darrera de la serra de Collserola.

En els mesos ordinaris de l’any, poden celebrar, en setmanes alternes, a casi totes les esglésies. Però durant els dies Sants, les possibilitats d’atendre tots els pobles, són nul·les. Per poder arribar a mes comunitats, ens va demanar a la meva dona i jo, si els podíem ajudar.

Una volta realitzades les consultes corresponents, malgrat les mancances que generàvem a la nostra comunitat de St. Francesc, exposat el cal al Sr. Bisbe, vam acceptar la convidada, que poc a poc s’anava convertint en repte. Els “dies sants” es convertien en deu dies, plens de celebracions, d’experiències, de kilòmetres, de trobada amb persones.

Un cop ajustats els horaris, el diumenge de Rams, començàvem la nostra experiència: compartir la fe amb una gent que vol celebrar, que vol viure, amb la litúrgia de l’Església, les festes més importants dels cristians.

Han estat uns dies intensos, amb molta “feina”, però amb unes respostes molt gratificants per part dels feligresos. Ens van acceptar amb els braços i els cors oberts, i ens van manifestar el seu agraïment immens pel nostre servei, agraïment que encara creixis quan els explicàvem des d’on hi havíem anat.

A les comunitats, els ha servit per a poder viure les celebracions de la Setmana Santa, malgrat fos sense eucaristia i per a trobar-se per a celebracions que en ocasions feia anys que no havien pogut fer. Tant sols un exemple: l’anunci de la celebració de la Passió del Senyor, el Divendres Sant, a Pobleta de Bellveí, que ens darrers anys s’havia suprimit, va fer que en quatre hores es convoquessin els veïns, fins a omplir l’Església, feliços de participar en un Ofici que dura casi de dues hores...

A nosaltres, la meva dona i jo, ens ha ajudat a repensar, com pot ser el servei a les comunitats, de la relativitat dels números d’assistents a les celebracions, de la importància de que els servidors de les comunitats facem els esforços necessaris per tal de poder atendre els fidels que voles celebrar, de la importància de mantenir les arrels de la gent en les seves esglésies, facilitant que celebrin en el seu entorn natural i vital.

Tota una experiència que ens ha d’ajudar a viure el nostre servei també a les nostres comunitats menorquines.

EL LLOC DE LA PROVIDÈNCIA

En la nostra vida, casi mai som conscients de la importància que té la Providència. Moltes vegades lo donem altres noms, com casualitat, atzar, sort, si ens es favorable, o desgràcia, mala pata, etc, si ens va en contra de les nostres intencions.

És evident que no es fàcil acceptar que hi ha elements que escapen constantment i absolutament del nostre control, però encara és més difícil veure en aquests moments la presència de Déu.

En la nostra societat, generalment, només pensam en Déu quan el volem fer responsable d'algun succés que ens dol, i ens causa consternació. Aquí, en aquests ocasions, molts volen argumentar l'absència de Déu, amb aquelles preguntes retòriques: «com és que Déu permet...?» o bé «on era Déu quan...».

Davant la desgràcia d'un accident tant greu com el de dimarts amb 150 víctimes, o en tants altres accidents o diagnòstics de malalties, o en contratemps diversos, enyorem una presència palpable de Déu, un Déu de miracles i meravelles, d'intervencions màgiques i espectaculars. Però ens costa descobrir la seva presència constant, silent, en tantes i tantes ocasions i situacions normals i quotidianes.

Déu és present en les nostres vides, vulguem o no, al marge de la nostra percepció, de la nostra proximitat. Ens costa, però, descobrir-ho i agrair-li la seva ajuda. Viure aquesta presència en lo quotidià, en lo normal, en allò que va bé, ens ajudaria a ser més agraïts, perquè seríem més conscients de que tenim molts motius per donar-li gràcies.

No som justos amb Déu si el feim responsable de la topada amb el cotxe, i no li agraïm que aquella relliscada amb la pluja va ser només un ensurt gràcies a Ell; no som justos si li retreim una malaltia i no li sabem agrair una curació, o una milloria, o un simple alleujament del patiment.

És molt cert que els familiars dels morts a l'accident de l'avió en vol cap a Düsseldorf no ho tenen fàcil: no poden acceptar com a voluntat de Déu la pèrdua un ésser estimat. I és que Déu no vol el patiment de ningú, en cap moment, i molt menys el provoca. Entendre la mort com a moment de pas, de canvi, tant del que mor com del que s'entristeix de la pèrdua, és molt complicat.

La mort, formant part de la vida, també ha d'estar impregnada de presència de Déu, d'un Déu que ens estima i ens vol feliços com a fills seus que som. Ell, fidel a la seva promesa, és present, malgrat no el sapiguem descobrir. Com deia Eduard Pailleron. comediògraf francès: «Atzar? És Déu que manté l'anonimat».

Confiar en la Providència, vol dir, a més de fer els esforços necessaris per tal d'aconseguir el que pretenem, deixar que Déu faci la seva part, que ens empengui o ens returi, que ens ajudi o no, segons sigui la seva voluntat, que en moltes ocasions no coincidirà amb la nostra.

Déu l'hem de descobrir en les coses de cada dia, en les bones, per a poder-lo trobar després quan les situacions siguin adverses. La grandesa de Déu, com la mida de la lluna, depèn més de la nostra distància amb Ell, que d'Ell mateix.

L'Amor de Déu és immens. Com ens diu Sant Joan: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic».

“Estima els enemics...”

Ens arriben massa sovint les notícies dels cristians perseguits a Síria, a Irak, a Egipte… Són eliminats per la seva fe. Els qui els persegueixen y els maten ho fan, sorprenentment, en nom de Déu.

Els que rebem aquestes notícies ho feim des de la distància geogràfica i cultural. “Açò aquí no passa”. És una postura potser massa còmoda, però és molt real. Aquí, a ca nostra, no ens persegueixen d’aquesta manera. El patiment de la persecució, com el patiment de la guerra, és superior –en moltes ocasions- al que els homes i les dones poden suportar.

Els que pateixen aquesta situació, no tenen altres opcions que fugir o morir. Com a tantes guerres.

Els perseguits a totes les guerres tenen dues possibilitats: poden odiar o no als seus perseguidors. Aquesta és una decisió que posa els cristians en una posició encara més complexa. Els cristians no podem odiar els nostres enemics!

El cert és que el clima de tensió i violència que generen les guerres i les persecucions ens empenyen a pensar –als que esteim aquí, en la nostra relativa tranquil·litat del món occidental- en que la violència és la solució. Qui no ha pensat en les opcions d’un atac conjunt de les “forces civilitzades” per a esborrar del mapa aquest autodenominat “estat islàmic” que no és altra cosa que un grup de terroristes?

Ens Diu Jesús: »Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics.  »Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5, 43-44)

En aquest fragment, com tants altres dels evangelis, Jesús ens capgira la primera opció, tant humana, de tornar mal per mal, (“ull per ull, dent per dent” com diu l’antic testament). L’encomana de Jesús és precisament fer allò que el cor no faria: pregar pels enemics.

La realitat que ens ha menat fins a aquesta reflexió, la persecució dels cristians a Síria i Irak, no ens ha de fer oblidar que en molts llocs del món els cristians som perseguits, en ocasions amb violència, en altres amb indiferència, en altres –encara que no sembli possible- amb adulacions i avantatges. En totes les ocasions la finalitat és la mateixa:  que deixem de ser fidels al missatge de Jesús. En ocasions per la força; en ocasions per deixadesa, en ocasions per ...

En tots els casos la nostra opció ha de ser sempre la mateixa: Estimar els enemics, pregar pels que ens persegueixen o ens volen fer desviar del nostre camí.

No oblidem mai els nostres germans que pateixen les violències i els atemptats. Preguem per ells, però siguem sempre conscients de que el veritable triomf del mal serà total si aconsegueixen que nosaltres responguem sense amor a les seves accions. Segurament molts es riuran de la nostra opció, però l’Amor ha de ser la nostra resposta sempre.

Com em deia fa uns dies un bon amic: “Estima. Sempre, abans de respondre, abans de criticar, abans de tot i per damunt de tot, estima”

Fins i tot els enemics...

Uns ministres que serveixen.

En el llenguatge quotidià "viure com un ministre" te un ressò molt allunyat del que originalment tenia, sobretot molt allunyat del que dins l'Església te, o ha de tenir.

El terme "ministre" deriva del llatí minister, que significa servent o criat, o també ajudant. Prové de l'arrel minus (menor, menys, miniatura). És l'oposat a magister, terme del qual deriven magistrat i mestre, que representen el nivell més alt en els seus respectius estaments.

Com s'ha fet el pas entre el ministre del que ens parla l'etimologia i el "ministre" del que pensam que viu com un "marajà", hauria de ser motiu d'estudi, i queda fora de les pretensions d'aquest espai.

El que si sabem és de que entre els cristians, les tasques que corresponen a uns o altres a l'interior de les comunitats, se'n diuen ministeris, des de fa molt de temps. Així rall arn del ministeri dels diaques, del ministeri de catequista, o del de lector. Possiblement podem dir que s'han mantingut en l'esperit de l'etimologia original.

El ministeris en les comunitats són molts i diversos. Alguns són establerts i reconeguts, altres són discrets i poc apreciats; alguns són ordenats pel sagrament, altres simplement conferits, instituïts o encomanats. Tots tenen en comú el servei als altres, al col·lectiu, a la comunitat, des de la presidència de les celebracions fins a la col, locació de les flors o la desada dels racons de les capelles.

Fins aquí ens trobam en un punt de coincidència amb moltes associacions i grups en els que el voluntariat i la generositat de les persones que fan possible, amb el seu propi temps, el sosteniment de moltes activitats "no-lucratives". El que hem explicat no es exclusiu de l'Església com a organització ni dels cristians com a persones.

L'element distintiu dels "ministres" a les nostres comunitats, a tots els nivells és -ha de ser- l'amor amb que es fa aquest servei. L'amor fa que en moltes ocasions el servei vagi més enllà de les encomanes i de les obligacions.

Dues frases ens ajuden a entendre la importància de l'amor.

"El que importa és quant amor posem en el treball que realitzem." (Teresa de Calcuta)

"Només pel teu amor, pel teu amor únicament, et perdonaran els pobres el pa que els dónes" (Vicent de Paül)

Aquest amor ha de ser present en tots els ministeris a les nostres comunitats, però ha de ser espacialment notable en el servei als pobres.

L'amor que hem de transmetre, és reflex de l'amor que va portar a Jesús a rentar els peus als seus deixebles i a acceptar la mort a la creu. Amb més intensitat que mai ha de marcar el servei als necessitats, que reben el nostre ajut per a pal·liar les mancances que els dificulten poder viure dignament, com seria de Justícia.

Jesús ens diu : "Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix." (Lc 22,27). Ell, que "no ha vingut a ser servit, sinó a servir" (Mt 20, 28) ens mostra amb l'exemple com ha de ser el nostre ministeri.

Esforcem-nos en servir a tots amb amor, en les nostres tasques, siguin quines siguin. Si sabem fer-ho, com a seguidors de Jesús, estarem donant testimoni de l'Amor de Déu enmig del seu poble. 

Àngels i estrelles: missatgers de Déu

Passades ja les festes de Nadal, quan ja toca recollir les decoracions i els pessebres, m’agradaria destacar dos elements d’aquestes decoracions que segur que hem vist i que potser no ens han fet pensar en les nostres pròpies actituds.

A la festa central, el Naixement de Jesús, a Betlem, qui reb en primer lloc l’anunci de la Bona Nova són els pastors. Els encarregats de pasturar els ramats eren personatges marginals, segurament mai protagonistes de res important, que estaven sempre a les afores de les ciutats i els pobles. A ells els àngels ens comuniquen el naixement, i ells responen posant-se en camí cap al portal.

En la segona festa en importància, l’Epifania, els Mags d’Orient son avisats per l’Estrella. En la tradició jueva, només els que pertanyen al Poble de Déu, els elegits poden ser salvats. Els estrangers, i els mags ho són, queden fora de joc, exclosos. Igual que les pastors la seva resposta es immediata i radical, ho deixen tot i marxen seguint aquells indicació.

Certament el que és central d’aquest cicle de Nadal és l’Encarnació de Déu, la seva implicació en la història de la humanitat, el naixement del Déu fet home per amor. Però hem de veure quin paper tenen els àngels i l’estrella, en aquest Naixement.

Sense els àngels, Maria i Josep, amb Jesús acabat de néixer, haurien estat ben sols aquell vespre, sense visites. Ningú s’hauria assabentat del naixement del que seria el redemptor. Afortunadament els pastors estaven atents i ven veure i entendre l’anunci que els àngels els feien.

De la mateixa manera, sense l’estrella els Mags no haurien tingut coneixement del Naixement del Fill de Déu. Ningú, fora d’Israel se n’hauria donat conta, i no haurien pogut fer-se presents en aquella casa com a representants tots els pobles de la Terra. També la seva atenció al que passava pel firmament ho va fer possible.

Quanta gent hauria pogut conèixer Jesús sense els missatgers, àngels o estrelles, sense que algú els facilités les senyes d’aquell Salvador? Certament l’important és la trobada de cadascú amb Jesús, però: serà possible sense que ningú l’anunciï?

Déu envia àngels i estrelles com a missatgers bíblics per a comunicar les bones notícies als homes. De manera especial als homes que no estan en el centre de la jugada, els que estan a les perifèries. Al Palau d’Herodes, ja n’hi havia savis per a interpretar els signes i les profecies, però fins que hi arriben els Mags, no ho saben fer, ni reconeixen els fets del firmament!.

Déu necessita missatgers per a fer arribar a tots els homes i dones de la terra el seu missatge. I ara, en lloc d’estels i àngels, ens envia a nosaltres, els que tenim ja coneixement de la seva vinguda, de la seva passió i Resurrecció.

Podem ser missatgers de bona veu, com els àngels, que comuniquen als pastors de paraula i cantant; també podem ser missatgers silenciosos, discrets, com l’estrella que va fent la seva tasca, sense preocupar-se de qui l’ha vista o qui no l’ha entesa. Però ni àngels ni estels deixen de fer la missió que tenen encomanada: propiciar que els homes i dones es trobin amb Jesús.

Procurem nosaltres no defallir en la nostra tasca de fer possible que les nostres veïns, amics i coneguts, els nostres germans, fills i parents, coneguin la gran Notícia: Jesús és Nat! Déu s’ha fet homo com nosaltres per a salvar-nos, perquè ens estima!