La Declaració dels Deures Humans

L'any 2011, un programa de televisió va iniciar la temporada amb una campanya que proposava “donar la volta a la truita”. La proposta era de transformar aquelles coses que ens anaves més o manco malament, en elements de felicitat, les obres en llums, les dificultats en oportunitats.

“Donar la volta a la truita”, va ser una campanya interessant, que propugnava un canvi d'actitud davant els problemes. La setmana passada, parlant amb un missioner menorquí que esta una temporada entre nosaltres va comentar que seria hora que el nostre món fes un canvi d'actituds.

Per a mi resultava evident que cercar els angles positius a tots els problemes és una gran actitud davant la vida, i no acabava d'entendre que volia dir amb aquest “canvi”. Una volta es va explicar, va fer-ser palès que la seva proposta tractava d'actituds molt profundes, que val la pena considerar.

La nostra societat “occidental, avançada i democràtica” ha pres molta consciència dels propis drets, i tots en reclamant com vehemència el compliment per part de les autoritats, dels veïns, de tothom.

L'any 1948, l'Assemblea general de les Nacions Unides aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, que després de diversos tràmits i ampliacions, es convertí en 1976 en Llei internacional. Però, i els deures?

Esteim tant avesats a sentir parlar dels propis drets, que hem oblidat que bàsicament un dret propi es converteix en un deure per a un altre, i que si ningú accepta els seus deures, ningú podria exercir els propis drets.

Defensar la universalitat dels Drets que recull aquesta Declaració Universal, ens demana tenir la coherència necessària d'acceptar que en moltes ocasions dependrà de nosaltres que puguin ser conquerits per tots els éssers humans de tots els països del món.

Defensar que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” (Art. 1) ens obliga, és a dir, ens genera un deure, no tant sols a respectar aquesta dignitat, sinó lluitar perquè sigui respectada per tots.

Defensar que “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” (Art. 3) ens genera un deure de respecte a les decisions, a la cultura, a la manera de viure dels altres, i a lluitar per que siguin una realitat, sense pressuposar que la “nostra veritat” sigui millor que la d'altres.

Declarar que “tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat” (Art. 11) ens obliga a ser absolutament prudents en els nostres judicis de valors, en les nostres opinions en relació als altres i ens ha de fer capaços de qüestionar la nostre pròpia posició, mentre no es demostri que és la que consona amb la veritat.

Defensar que “Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat” i que “tota persona te dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi i a retornar-hi” (Art. 13 núm. 1 i 2) ens ha de fer prendre consciència que la nostra actitud –la nostra personal i la dels governs de tot el món- no pot seguir essent posar barreres i aixecar murs, perquè tenim el deure de acollir els germans, encara que no entenguem molt bé que passa a nivell internacional, o que la nostra pròpia por en faci recelar de les intencions del que han de deixar el propi país per a poder tenir una opció de sobreviure.

Els drets humans, dels que hem de ser-ne fervents defensors, han de tenir contrapartida en els deures humans, en els compromisos que hem d'assumir per tal que tots puguem compartir el món.

La nostra essència com a cristians, resumida en les benaurances que llegíem diumenge passat, ens empeny en aquesta direcció: tots els homes i dones del món som iguals en Dignitat, tots som igualment fills i filles de Déu. Siguem capaços de fer que el món sencer reconegui que no podem exigir drets si no acceptam deures.

El proper 10 de Desembre, la Declaració de Drets arriba a “l'edat legal de jubilació” als seus 67 anys. I ha de donar pas al reconeixement comú dels Deures Universals