En mans de Déu

Hi ha dies, o setmanes, en les que t'envesteixen situacions en les que no arribes a saber que fer, que dir, com reaccionar o com posar-te en el lloc de l'altre, per a intentar acompanyar-lo en el seu moment de dol, o del que sigui.

Dissabte passat acomiadàvem en Jordi, un jove de 28 anys mort en un accident de muntanya. Molts l'havíem tractat de fa temps, al cau de l'A. E. Paco Ramonell quan ell era pioner, compartint unitat amb les nostres filles. Amb els seus pares vam assumir la tasca d'acompanyar el treball dels caps de l'Agrupament formant un equip de pares. Sempre content, entusiasta de les seves amistats i les seves aficions, s'embarcava a fons en el que es proposava.

Veure l'estat anímic dels seus pares, amics i coneguts va fer-me demanar que faria jo en lloc dels pares. i em va costar trobar una resposta, que encara no tenc per definitiva. El cor diu unes coses i el cap en diu unes altres i reneixen "dimonis" que pensavem haver superat, dubtes esclarits, tensions apaivagades.

Pensar en la mort, pròpia o propera, amb una malaltia o amb una situació límit fa que allò que pensem tenir molt clar quedi entre boires.

Hem d'aprendre a fer nostre la pregària de Jesús a l'hort de Getsemani: "Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols."

Posar la notra vida, les nostres aspiracions, els nostres projectes, en mans de Déu ho feim molt bé... en teoria. Tant sols en els moments en els que veim que la "seva voluntat" es fa enfora de la nostra se'ns fa costa amunt acceptar el que tant fàcilment deim en el Parenostre.

Francesc ens sorprèn.

Francesc, el papa, com Francesc, el d’Assis, ens sorprèn i ens deixa descol·locats amb moltes de les seves intervencions. Diu coses que no tenim costum de sentir, i les diu de manera que molta gent, la gent del carrer, els creients i els no creients que esteim pendents del que ell diu, podem entendre sense dificultats.

Una de les darreres frases que han fet revol és la dels cotxes dels capellans i les monges. És evident que no volia fer una crítica personal a ningú, entre altres coses perquè no coneix el detall ni la circumstància de cada cotxe de rector, però marca línea.

Igualment passa amb els ornaments que fa servir en les celebracions que presideix: al seu aire, al seu estil, marca tendència. I amb el lloc de viure, amb el pectoral, amb l'anell, o amb altres coses.

El papa Francesc és un alè d’aire fresc, que complementa perfectament amb la profunditat intel·lectual i teològica del papa emèrit Benet. Segurament el papa Ratzinger ha tingut una influència molt important en el pensament teològic dels darrers anys. Segurament el papa Bergoglio tindrà aquesta influència en altres aspectes del seu pontificat.

Sense entrar en comparacions, a nivell de carrer, el papa Francesc ha generat un estat emotiu, de connexió, de sentiment de vinculació,-fins i tot- que no es produïa potser des de Joan XXIII, salvats els 30 dies de Joan Pau I.

Expressions com les del dia 18 de maig quan els presents a la plaça cridaven “Francesc, Francesc, papa Francesc”. I ell els va dir: “Però, i Jesús? M’hauria agradat que haguéssiu cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre”. D’ara en endavant crideu Jesús, res de Francesc» ens ajuden a veure que tot i la seva popularitat, no te ànsia de protagonisme; tot i la repercussió de les seves paraules, vol transmetre l’Evangeli; tot i haver-se fet coneguda la seva cara, vol ser reflex de Crist, el rostre humà de Déu.

Caldrà mantenir la tensió entre els nous llenguatges de Francesc i la tradició del Magisteri, entre el missatge tradicional i les noves maneres, però sobretot, caldrà no “treure els peus del llençol” pensant que el papa, qualsevol papa, pot canviar coses d’un dia per l’altra, sense demanar el parer de ningú. No ens ha de passar com amb els expectatives que generà el Concili Vaticà II, al que, potser temeràriament, li demanem coses que no pot donar, i deixem sense fer moltes de les reformes de fons i de cor que ens demana que facem.

Siguem atents amb les indicacions del Papa. Tant amb les que explícitament li sentim a dir, com amb les que ens "diu" sense paraules, a traves dels seus gestos, dels seus silencis, dels seus somriures.

L'evangeli de diumenge passat ens proposava el model dels missioners, dels evangelitzadors i feia insistència en la pau: El papa Francesc ha de ser un papa de pau, que ens dugui pau als cors per a poder-la compartir amb tots els germans d'arreu del món.

2013-07-03 tercer aniversari

Tal dia com avui, fa ja tres anys, Mons. Salvador va ordenar diaques dos laics casats. La d’en Vicent i jo va ser la primera ordenació de diaques permanents a la nostra diòcesi des de que es va restaurar aquest ministeri al Concili Vaticà II.
En aquests tres anys han passat moltes coses, tant en l'àmbit personal, familiar o eclesial.
Les ordenacions de Llorenç Sales tant de diaca com de prevere, l'ordenació de Guillem Ferrer com a diaca permanent, la renuncia del papa Benet i l'elecció del papa Francesc, la tasca en el Secretariat Diocesà de Missions, els quefers amb les parròquies de la Unitat Pastoral, de manera especial amb l'equip de Caritas a Santa Eulàlia... són les fites destacades en l'àmbit eclesial.
També en l’àmbit familiar han estat tres anys intensos: les celebracions de les noces de la neboda i, especialment, de la nostra filla; els batejos, tots “iguals”, però tots diferents (els bessons, el de Ciutadella, imprevist, el de Ferreries, el dia de Pasqua...) El darrer dissabte passat de la nostra neta, de tot just mig any, que ens recorda que les filles –i nosaltres –van fent anys, i ja som avis; el nostre trentè aniversari de noces... Els comiats d’alguns oncles i ties que, en aquest temps han passat ja a la casa del Pare, han estat també especialment intensos. La relació seria immensa, com immenses han estat les emocions i les novetats viscudes.
En un aspecte més personal, també hi ha elements destacats: una petita “reparació quirúrgica” que ens recorda que hem passat els “50” i que tot no és igual que sempre, la constatació de que els pares van fent anys, gràcies a Déu, i que cada vegada ens necessiten una miqueta més, entrar en noves etapes de la vida de parella, iniciar noves activitats que enceten entusiasme, i deixar-ne altres que cauen en rutines... etc.
...
Hi ha en tot açò dos elements que han estat comuns, i sense el que res no hauria estat possible: El recolzament de la meva esposa i la confiança en Déu, molt més que en les pròpies forces. 

El compromís diaconal, posterior en el temps al matrimoni, hi està d'alguna manera subordinat. El consentiment de l'esposa per a l'ordenació és reflex del consentiment mutu en el casament. Des d'aquell dia ja no són dos, sinó un de sol. No es possible un bon diaca que visqui un mal matrimoni -que no vol dir que no tengui dificultats, com tots- ni que pugui desplegar el seu ministeri sense l'estaló, la comprensió, els ànims, els consells de la seva esposa. 

Amb l'ordenació, ens posem en mans de Déu, que ens ha de configurar a Crist, servidor. Però la naturalesa humana, almenys la meva, te tendència a cercar recursos en les pròpies capacitats, abans que en la força de Déu. És allò de “santa Bàrbara, quan trona”.
Al llarg dels poquets anys de ministeri hi puc veure moments de tota casta, des del desànim més pròxim a l'absolut, fins a l'entusiasme més proper a la bogeria. Tant en uns moments com en els altres el punt d'equilibri ha estat la confiança en el Senyor, que ens acompanya i ens aconsella, moltes vegades per mitjà dels que tenim al costat, encara que no sempre els sapiguem creure quan ens donen un consell.

Alguns d'aquests consells m'han empès a fer avui propòsit de reprendre les publicacions en el blog, que havia deixat de fa casi mig any.

Però hi ha altres consells, que des de les Escriptures poden ajudar, no tant sols a mi, a viure sense angoixes el que ens depara la vida.

·        Però, per damunt de tot, prega a l'Altíssim
perquè dirigeixi els teus passos pel camí de la veritat.      Siràcida 37, 15

·        No t'irritis ni t'indignis, no t'exasperis, que només faries mal,     Salm 37

·        Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.    Salm 33

·        Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.    Salm 37.

Gràcies a tots els que en aquests tres anys primers de ministeri diaconal m'heu ajudat a servir d'una manera o altra el Regne. Espero que seguiu fent-me costat, amb recomanacions, amb rectificacions, amb la vostra pregària.