26. L'Esperit parlarà per mitjà vostre (Mt 20, 17-22)

De la celebració del martiri d'Esteve, poden destacar-se moltes coses, com en poden destacar de la figura del Sant. vull fixar-me en tres: el seu ministeri, el seu testimoni, la tasca de l'Esperit.

Els relats de la institució del diaconat com a servei de les comunitats cristianes ens donen pistes importants sobre Esteve. Home ple de l'Esperit, ben vist entre els seus i de tota la comunitat. El servei de la caritat, el primer encomanat als diaques, reclama aquesta confiança per part de la comunitat que està posant els més necessitats en les mans dels diaques, per al seu acompanyament, per a ser alleujada la seva necessitat. El servei als pobres, juntament amb la pregària i l'anunci de l'Evangeli, és el fonament de la comunitat cristiana.

Els relats del martiri ens complementen aquesta imatge del servei amb la del perdó. saber viure i saber morir sense rancúnia, no és fàcil. Esteva va saber fer-ho, donant així un nou exemple de com hem de ser els que ens deim seguidors de Jesús. Retreure vells errors, recordar equivocacions i ofenses que altres ens han fet patir no és propi dels deixebles de Jesús.
Tant el ministeri que Esteve va viure com el testimoni que dóna amb la seva mort tenen com a arrel i fonament l'acció de l'Esperit. Els relats de la seva elecció i el de la seva mort martirial ens en donen raó. Tota la seva vida era empesa, inspirada per l'Esperit. 
Aquest Esperit també ens és donat a nosaltres especialment en el baptisme i en la confirmació. Aquest Esperit al que moltes vegades ofeguem i feim callar, és el que ha de modelar la nostra vida, fent que els nostres fets, la nostra manera de viure siguin coherents amb els dons que hem rebut, amb els talents que hem de procurar que donin fruit.
En el nostre temps, en que no sabem en moltes ocasions que dir, o que respondre, el mateix Jesús ens fa saber que l'Esperit serà el que posarà paraules a la nostra boca, si ens posem en mans de l'Esperit. Si esteim en comunió amb Ell la nostra paraula serà encertada, plena de seny, portadora de pau.
Esteve, patró secundari de la diòcesi de Menorca, és també patró dels diaques permanents de la nostra illa. Que ell ens ajudi i ens acompanyi en el treball de cada dia., i que acompanyi també les nostres famílies, les nostres esposes els nostres fills i filles.

25. Us ha nascut un salvador (Lc 2, 1-14)

El naixement d'un infant és sempre l'inici d'una nova situació, d'un projecte de futur, d'il·lusions dipositades. Cap però com el naixement de Jesús ha provocat tants projectes, il·lusions i novetats.

El de Jesús no és un naixement qualsevol, és la entrada en la història de Déu, que es fa un de nosaltres perquè ens estima. Jesús neix a Bet-lehem un dia determinat, d'un any concret, en una casa escollida, d'un país especial per moltes raons. Déu es fa present d'aquesta determinada manera i es dóna a conèixer a tothom: pastors i reis, pròxims i llunyans, jueus i pagans.

El missatge de Jesús, ja en ens primers minuts de la seva vida, fins i tot mentre encara no parla, ja és generós, obert, universal. Sense paraules, Jesús es dóna sense excepcions, a tothom qui el vulgui acollir. Molts del seu propi poble no l'acolliren, ni tant sols per al seu naixement. És l'imatge de Josep cercant posada, amb els hostals "tancats" a la Bona Noticia.

Naixent pobre, es posa a l'abast de tots, sense les excepcions que ser de classe elevada podria haver comportat. No tenir res vol dir que tots li podem oferir alguna cosa, tots podem compartir amb ell i entre nosaltres el que som i el que tenim.

Amb el naixement a les afores del poble, esdevé assequible per als que són allunyats de la societat, els pastors, els malalts, els marginats. I també per als vilatans, que, a poques passes de casa el poden també trobar.

Amb el seu ascendent familiar de la família de David, dóna compliment a les promeses messiàniques que el poble d'Israel espera siguin acomplertes algun dia, però a la vegada la feina humil de Josep, un artesà de poble, fa que sigui proper per a tots. De la mateixa manera que tots necessitem un moment o altra un fuster, ell serà trobadís per a totes les classes socials.

Les circumstàncies astronòmiques fan del seu naixement un esdeveniment mundial, que crida l'atenció als que, amb atenció, estan al cas de les coses que passen en el firmament, però seran només els que miren el que passa amb deteniment els que s'assabentaran del seu naixement; els que no volen o no saben, quedaran al marge.

Però tot açò no només va passar fa més de dos mil anys, sinó que, també avui, a qualsevol lloc del món, a qualsevol casa, rica o pobre, en qualsevol circumstància, si el volem rebre, neix, per a salvar-nos el Messies, el Senyor.

És tanta l'ànsia de Déu per salvar-nos que vol que en qualsevol moment de la història, al llarg dels mes de 2000 anys, Jesús pugui néixer en el nostre cor sigui el dia que sigui, sigui quina sigui la nostra realitat. Déu accepta el nostre pobre cor per a néixer com Josep i Maria van acceptar l'estable per al part de Jesús; Déu accepta les nostres mancances com Jesús acceptà néixer a les afores de la vila; Déu accepta els nostres passats, tots tenim un passat, com va acceptar el llinatge de David, vingut a menys, de Josep; Déu accepta els nostres presents com va acceptar en Jesús els regals del pastors, dels reis, dels veïns.

Alegrem-nos-en i aprofitem la invitació de Déu. Visquem amb Jesús al cor. La nostra vida serà diferent.

Bon i Sant Nadal 2012.
Venturós 2013.

 

Família Mercadal-Marques

 

23. Maria se n'anà (Lc 1,39-45)

Maria, sabent que espera un fill pren la decisió de sortir de casa seva i anar a acompanyar la seva parenta Elisabet. Es poden pensar moltes causes per a aquesta estranya decisió, molts components que fan anar fora vila a casa de la parenta. 
Pensant en Maria com a exemple de la nostra vida cristiana, hem de veure en el seu desplaçament un element que hem d'incorporar al nostre quefer: posar els altres en el centre de la nostra vida.

Aquest "descentrament", aquest deixar que els altres siguin els importants només es pot explicar amb la presència de Jesús en la pròpia vida. 

Quan donem entrada a Jesús en la nostra vida hi ha coses que quedes fora, o almenys queden allunyades del centre, per exemple: l'egoisme, la prepotència, la fúria i els "malsmodos", etc.

A la vegada, altres elements o maneres de fer prenen protagonisme: la generositat, la recerca de la justícia, l'austeritat, la necessitat d'anunciar a altres la nostra descoberta, etc.

L'excursió de Maria a casa d'Elisabet és un resum de totes aquestes coses. És posar Déu, Jesús el seu enviat, en el punt de referència, en l'eix de la vida, de manera que les altres coses girin voltant aquesta.
Així, els nostres germans seràn primer que nosaltres, les seves necessitats abans que les nostres, les seves mancances cobertes en primer lloc. Cercar la justícia per a tots serà la nostra prioritat, de manera que, amb Déu en el centre, construirem el Regne.
 

20. Sóc l'esclava del Senyor (Lc 1, 26-38)

Cada vegada que la reflexió i la pregària s'encaminen cap al misteri de l'Encarnació i es fixen en el moment de l'anunci de l'àngel, es mouen papallones a la panxa pensant en Maria.
Les nostres traduccions parlen de "noia" o "al·lota"; altres parlen de "verge". Sols amb aquesta paraula no podem posar edat a Maria, però ens hi podem acostar, perquè sabem que, en les cultures semítiques dels primers segles de la nostra era, els compromisos matrimonials es contreien als voltant dels catorze o quinze anys.
No fa falta massa esforç per pensar i entendre els trasbals que pot provocar en una persona l'episodi que narren els evangelis. Tal com ho narra Lluc, l'aparició de l'àngel, les seves paraules, l'anunci de l'embaras,  posa una mica els pels de punta. Per molt "espiritualitzada" que vulguem fer aquesta escena, pensant que la presència del missatger de Déu fos interior, i que les seves paraules siguin enteses com a fruit de la pregària intensa, no deixa de ser també una situació que esgarrifa una mica.

Amb tot el més complicat, el més difícil d'assumir per a nosaltres, un cop passat l'ensurt inicial, és la resposta de Maria. Acceptar que Déu te un paper en la pròpia vida i posar-la tota sencera a la seva disposició, és molt més compromès que tota la resta.

Donar "permís a Déu" per a fer el que vulgui de la pròpia vida és la màxima prova de confiança i aquesta confiança no es pot improvisar, sinó que és fruit d'una vida interior de pregària i de contemplació.

Certament el misteri de l'encarnació és complex, difícil, mal d'entendre, no tant per la part de les accions que Déu du a terme, sinó per la resposta oberta i generosa de Maria, segurament el més difícil de tot.

16. Així, doncs, què hem de fer? (Lc 3, 10-18)

Les paraules de l'evangeli d'aquest diumenge són certament alliçonadores. Tothom que les sent les troba plenes de seny, de sentit comú.

Compartir el vestit i el menjar, comportar-se segons les lleis en la feina, no aprofitar-se de la força ni dels càrrecs que cada un exerceix... Són els mínims que ens podem exigir.

I es que les paraules de l'evangeli d'avui no són de Jesús, son de Joan baptista, el profeta, el precursor. La primera frase, la pregunta que es fa la gent és la que hem de plantejar-nos en primera persona. 

En els nostres dies, en les nostres comunitats en ocasions ni tant sols ens plantegem la necessitat de fer alguna cosa, de canviar. Els deixebles de Joan, davant la seva predicació, oberts a la Paraula de Déu li demanen "que hem de fer?".

Aquesta actitud és la que obra la porta a la conversió, la que permet fer camí.

Les indicacions de Joan són unes propostes de mínims. Ell mateix ho adverteix: en ve un que es més fort. Jesús augmentarà el nivell d'exigència fins al màxim.  I ho farà primer de tot en primera persona: Donant-se del tot; estimant fins a l'extrem, demanant que estimem com Ell.

El plantejament de Joan és naturalment menys exigent que el de Jesús. Si volem ser seguidors de Jesús, hem de centrar-nos en el seu nivell d'exigència. El que diu Joan no és equivocar, ni dolent. és, tant sols insuficient per al Regne. Joan mateix reconeix que, comparant-se amb el Mestre, ell és indigne fins i tot de fer els treballs dels esclaus, com és deslligar el calçat. Si volem ser dignes seguidors de Jesús hem d'anar molt més enllà del que ens exigeix Joan, però hem de començar per aquí, també hem de complir el que ell ens proposa. però ho hem de fer amb la mirada posada en Jesús i amb el seu exemple.

15. ja va venir i no el reconegueren (Mt 17, 10-13)

Hi ha molta gent que passa desapercebuda durant tota o casi tota la seva vida. N'hi ha que ho fan expressament, per no tenir maldecaps; n'hi ha que ho fan per necessitat, ja que no tenen opció a fer cap d'aquelles coses que destaquen en els mitjans de comunicació; n'hi ha que son ignorats directament perquè el que fan no interessa a la societat.Possiblement seria el cas d'Elies que ens diu  Mateu l'evangelista. Durant els segles de la història Déu ha estat enviant senyals i senyalers per tal que fer-nos entendre quin és el seu projecte per a la humanitat. En general els profetes han estat ignorats, quan no han estat perseguits, maltractats i assassinats. Ens sembla que aquest plantejament que entenem històricament plausible, no ens pot passar en els nostres dies. Però la realitat és que si, com en el temps de les rondalles, el Bon Jesús vingués a passejar per la terra, segurament no el coneixeríem. I no seria perquè tingués poders d'invisibilitat, sinó perquè la nostra curta capacitat de visió ens deixaria sense aquesta alegria.La veritat és que Jesús ens ha dit que serà amb nosaltres sempre, i s'ha pres en un sentit espiritual, de presència "no-física"; també ha dit, però, que qui serveix un petit qualsevol del món , el serveix a ell. Crec que, igual que Elies al seu temps, Jesús ha vingut, és present, ve a cercar-nos, ens dóna oportunitats de trobar-nos amb ell, i no el reconeixem. En ocasions serà al revés  que li farem algun bé i no sabrem que és a ell que hem ajudat.`

Posem atenció. Qualsevol que es creua en el nostre camí diari, pot ser ell... No!!.
Qualsevol que es creua en el nostre camí, especialment aquell que ens costa més d'estimar, ÉS ELL.

14. Fill de l'home menja i beu (Mt 11, 16-19)

A quinze dies de la celebració del Nadal, l'evangelista Mateu ens posa en el cas de que que Jesús serà criticat per un fet propi de la seva humanitat.

La festa del Nadal és la humanitat de Déu, la presència de Déu en la nostra història, sortint del "temps de Déu" en el nostre temps humà. 

La humanitat de Jesús, discutida en molts moments de la història, per alguns és posada de manifest en alguns passatges dels evangelis. Quan plora pels amics difunts, quan en commou davant els mals aliens, quan menja i beu...

Crida l'atenció la normalitat de la vida i de la mort de Jesús. Essent Déu, viu exteriorment com qualsevol persona, pateix com a qualsevol persona i mor assassinat com moriria qualsevol home clavat a la creu.

La seva divinitat no es posa de relleu en cap d'els aspectes ordinaris de la vida. No és un "superheroi", amb capacitats físiques extraordinàries. Serà en la seva vida interior i amb la seva submissió en tot a la voluntat de Déu que es mostrarà diferent dels altres homes. I serà per aquests fets que Déu no el deixarà a mercè de la mort.

Sembla mal d'entendre que l'Església demani als seus preveres un estil de vida diferent de la normalitat, amb exigències que als laics semblen de difícil compliment. Veient la normalitat de la vida de Jesús,  pot semblar que seria possible un nou estil, però l'Església prima la imitació de la disponibilitat que va tenir Jesús durant la seva vida per a servir la voluntat de Déu, més enllà de la normalitat de la vida per sobre d'altres consideracions. 

Els que critiquen aquestes directrius de l'Església, fixant-se només en alguns aspectes de la vida de Jesús, haurien de mirar també la resta de la vida del Mestre. Veurien que a Ell també el van criticar per coses que ens sembles absolutament normals.

07. segons la vostra fe (Mt 9, 27-31)

El text de l'evangeli d'avui ens mostra quatre elements molt clarificadors de com ha de ser el nostre seguiment de Jesús. 

En primer lloc, descobrim una professió de fe. Ja de bon principi, els cecs proclamen que Jesús és, per a ells, el Messies, aquell que els pot salvar. Açò ho fan gratuïtament  sense assegurar-se cap detall, ni recompensa per part de Jesús.

Descobrim també la constància. Els cecs el seguien, i fins que Jesús va arribar no van tenir ocasió d'intercanviar paraules amb ell, ni de fer-li cap més petició. Només saber que és el Fill de David, el Messies, i seguir-lo a les fosques, sense saber ni on va ni fins quan l'han de seguir.

Te lloc una trobada personal. Al llarg del seguiment de Jesús, en un o altre moment es produeix aquesta trobada personal intima i directe amb Jesús. Els cecs la tenen de manera física i directe. Nosaltres de manera espiritual, però també directe. És un moment que canvia la vida. Ratificant la seva professió de fe primera, els cecs obtenen allò que han cregut. La seva pròpia fe es converteix en mesura d'allò que e´s és donat.

Finalment trobem la missió, compartint amb els altres allò que els ha canviat la vida. Jesús els ho prohibeix, perquè no vol "deutes" sinó conversió. A més, encara no és el seu moment, el moment de revelar-se al món. A pesar de tot, els cecs escampen la seva alegria, la seva nova vida, la seva salvació i la comparteixen amb tots els que troben.

Quatre elements que ens poden servir, en aquest advent, per a centrar el nostre seguiment de Jesús. Potser ens agradaria estar en un o altre punt, en un moment diferent en el nostre creixement en la fe, però els moments i els ritmes els marca Nostre Senyor. La nostra tasca és, com els cecs, travessar tots els obstacles que trobem, tots els ponts sobre torrents que ens costen tant de travessar, esperant que el Senyor ens toqui i vegem, segons la nostra fe, la seva Llum.

02. Vosaltres estigueu alerta (Lc 21, 25-28.24-26)

Primera setmana d'Advent                                                             

Els dos primers diumenges de l'Advent, les lectures ens fan mirar cap als darrer temps, aquell moment que anomenem "judici final" i que difícilment sabem com serà i del que no sabem en absolut quan serà.

L' evangeli te clarament dues parts. La primera en la que s'avancen  esdeveniments futurs, per als que no esteim mai preparats. Aquesta descripció, que en ocasions ens sembla exagerada i que en ocasions sembla treta del diari d'avui, és un dibuix que ens pot ajudar a descobrir com vivim, més que no ser l'anunci de tsunamis concrets. per dir una cosa.

La segona part ens diu, precisament com hem de viure per no tenir por d'aquell moment tant temut.

La indicació de Jesús sobre les exageracions del menjar i del beure són extensibles a molts altres aspectes de la nostra vida. En el nostre tarannà diari cometem moltes exageracions, en la despesa de menjar i beure, en el vestir, en els cotxes, etc. L'important és que totes aquestes coses no ens afeixuguin el cor, que no hi posem el cor com si fossin el més important, perquè en qualsevol moment ens poden ser preses.

La proposta de Jesús és que la pregària guanyi terreny en la nostra vida, que prengui protagonisme, per a preparar i organitzar el nostre quefer diari. Res més enfora de la realitat que pensar que la pregària en ha de fer enfora de la realitat. La oració ens ha d'apropar al món, i sobretot ha d'apropar el món a Déu, per mitjà nostre. Som nosaltres els que podem presentar a Déu les necessitats d'un món que sembla que el vulgui oblidar, que vol viure com si Déu no existís. 

Si aconseguim fer-ho així, estarem preparats pel que vengui, sigui el que sigui, i ens presentarem davant el Senyor sense por.