17. ...perquè no s'havien convertit. (Mt 11, 20-24)

La destrucció de Sodoma i Gomorra, aquelles ciutats de pecat i de perversió que apareixen a l'Antic Testament, és el paradigma de l'ira de Déu desfermada contra els pecadors.

L'evangeli d'avui ens mostra un Jesús enfadat i amenaçant, que invoca aquesta ira de Déu per als que, havent tingut oportunitat, no han escollit seguir el seu mestratge.

Els qui no han sentit parlar de Jesús i el seu evangeli no tenen culpa de la seva ignorància, però els que renuncien a l'ensenyament rebut, tenen, als ulls de Déu una mala papeleta.

En els nostres entorns, molts dels que de petits han estat iniciats en la fe cristiana han desistit viure en la seva vida d'acord amb aquests principis. Certament no hem vist els miracles que feu Jesús entre els seus contemporanis, pero hem rebut, a travers de l'Església el testimoniatge d'aquells fets.

Jesús rarament és home de recriminacions. Avui, però, ens fa un toc d'atenció. Deixar de parar atenció al missatge de la salvació et fa enfora de la felicitat que aparentment vols assegurar.

16. tothom qui doni un got d'aigua (Mt 10, 34-42.11,1)

És tan fàcil donar un vas d'aigua, que sembla impossible que Jesús li dóni tanta importància. Basta, pero, passar un matí de sol sense tenir resper a beure per a valorar una cosa tant simple.
Jesúis ens demana que siguem atents als germans també en coses simples. Les grans tragèdies naturals (volcans, terratrèmols, tsunamis, incendis) provoquen grans onades de solidaritat, que deixen darrera seu una efectes en ocasions tant devastadors com la tragèdia inicial. Després de l'emergència, l'oblid.
L'exigència de Jesús és en el dia a dia, en la continuitat, en les coses petites, com un got d'aigua.
Els que siguem capaços de ser atents amb els petits, serem reconeguts davant Déu per Jesús.

De la mateixa manera, hem d'acceptar ser acollits com a fills de Déu pels nostres germans. En ocasions les nostres presses ens fan ser poc agraïts amb els que ens volen obsequiar. Ens hem de deixar estimar pels nostres amics i veíns. Si tots ho feim, la xarxa de bones relacions serà cada vegada mésgran i més intensa.

Acollim, com si rebessim a Crist; deixem-nos acollir, com a bins germans.

15. començà a enviar-los de dos en dos (Mc 6, 7-13)

"De dos en dos", amb poder sobre el maligne, amb instruccions clares sobre com actuar (avui en dirien "protocols d'actuació"), però de dos en dos. Pot semblar que, amb poder sobre el Mal, no calia anar a parells, i la tasca hauria retut més...

De dos en dos, existeix la possibilitat de intercanviar opinions, impressions, comentaris, sobre el que ha succeït, sobre els que els han dit, com han estat tractats.

De dos en dos, es pot generar un clima de confiança que permet la correcció mutua, que ajuda a creixer, acompanyat per l'altre, compartint la decisió sobre el camí a prendre, sobre com han tractat als altres.

Anant de dos en dos, ens acostumem a parlar en plural, que és molt més acollidor que el singular: en un "nosaltres" hi entra qui parla, qui l'acompanya i, fins i tot, el que escolta. En un "jo", hi cap ben poca cosa.

Déu ha volgut sempre que els seus anessin en grup. Des del començament, és el Déu de la Família d'Abraham, del Clan d'Isaac, del poble d'Israel. Amb tot vol mantenir una relació personal i individual amb cadaun de nosaltres. Però no totsols. I ens envia en grup a cercar els que encara no el conèixen.

La nostra referència comunitària com a enviats ha de ser part fonamental de la nostra vivència de fe. Els cristians seguim aquest Déu que no ens vol salvar totsols, sinó en grup.

14. El deixeble no és més que el seu mestre (Mt 10, 24-33)

"El qui em vulgui seguir..."  El seguiment de Jesús no és una qüestió que afecta tan sol alguns aspectes de la nostra vida. Abraça tota la nostra existència. I ha de ser mirall de tota la vida de Jesús, tant d'allò que és agradable com d'allò que ens repugna, com el patiment de la passió.
"El deixeble en prou amb ser com el mestre..." però en ocasions, els deixebles defugim prender decisions com el mestre. En ocasions els deixebles amaguem el cap i no feim denúncia profètica de les injustícies que vivim i de les causes que la provoquen.
En ocasions els deixebles, com els apòstols al calvari, fugim, deixant Jesús tot sol, sense ningú que li faci costat en el seu anunci viscut dels valors del Regne.
L'Església, els deixebles, en ocasions no ha sabut seguir el Mestre, de vegades, fins i tot ha volgut ser mes que el Mestre, pactant en lloc de denunciar, aplaudint en lloc de assenyalar, callant en lloc de treure a la llum. La història ens ho mostra. El dia a dia ens ho recorda.
Si l'Església, tots els batejats, es decideix a "ser com el Mestre", la nostra postura en el món canviarà, agafarà pes i serà respectada, perquè ningú posa en dubta aquell que es juga la vida per allò que creu.
Hem de fer, jo el primer, un repas de la nostra postura davant tantes questions que ens causes inquietud, que generen pobresa, que porten dolor a tantes cases.

13. no us preocupeu del que haureu de dir (Mt 10, 16-23)

Jesús sap que la tasca que encomana als seus amics no és gens fàcil. Les recomanacions que fa ho demostren: sereu com a anyells enmig de llops.

Els anyells han estat sinònim de humilitat i mansuetud; els llops, d'agresivitat i que violència. Prendre consciència de que la nostra tasca en el món no serà ben rebuda és important, perquè ens prepararà per a dur-la a terme. Mai, però ens ha de fer defugir la responsabilitat de la missió. L'exemple de Jesús, que assumeix la mort amb plena consciència, ens mostra com poden enfrontar aquesta realitat.

L'astucia de la serp i la innocència dels coloms arrodoneixen el ventall de característiques que han d'acompanyar la nostra tasca.

La mentalitat de Jesús ens ha de fer convertir les dificultats en oportunitats, els reptes en motivacions noves. "Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra" ... i recomenceu de bell nou, sense defallir.

La tasca és inabastable, impossible dacabar amb forces humanes. Tant sols la presència i l'acompanyament de Jesús ho fan possible.

12. de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. (Mt 10, 7-15)

Amb la premisa de la gratuitat, Jesús ens proposa tota una escala de valors, que el mateix evangeli desenvolupa a continuació.

Donar de franc allò que hem rebut de franc és un valor molt poc habitual en els nostres dies, com segurament també ho era en temps de Jesús, d'aquí l'advertiment de Jesús. El poder que els dóna Jesús com a enviats seus és extraordinari. Fer negoci, treure un profit, obtenir un guany o un avantatge d'allò que hem rebut, ens sembla lícit, fins i tot recomanable.

Però des de l'òptica de Jesús, hem de ser capaços de retornar a la societat, als germans, al món aquelles capacitats i aquells dons que hem rebut, sense mèrit de part nostra. És cert que casi sempre l'aprofondiment d'aquestes capacitats ha resultat costós, amb esforç i en ocasions en diners. Jesús ens demana que siguim generosos. No hem de voler imposar un "valor afegit" a les capatitats que hem desplegat al llarg dels anys.

Aquesta afirmació te una especial relevància en la fe. I te, a més, una segona lectura, inversa. "Allò que heu rebut, doneu-ho". No vos ho podeu quedar; teniu l'obligació de donar-ho. De franc.

La tasca de escampar la fe, de compartir amb els altres l'alegria de conèixer Jesús ens ha de ser una "obligació" que ens ombli de goig.

11. Aneu més aviat a les ovelles perdudes d'Israel (Mt 10, 1-7)

Després d'alguns evangelis llegint curacions fetes per Jesús, comança avui la presentació de l'equip humà i de les tasques i recomanacions que Jesús els fa abans de ser enviats.

La relació de noms ens ha d'ajudar a personificar: els deixebles de Jesús van ser gent amb noms i llinatges, fills de pare i mare, amb dones i fills amb una història personal anterior a la seva trobada amb Jesús.

No tots tenen, als ulls dels evangelistes el mateix pes. La llista comença amb Simó, "anomenat Pere" i acaba amb Judes, "el que el va trair". El paper d'aquests dos en especial, sense treure interès pels altres, és fonamental i decisiu en el desenvolupament desl fets de la vida de Jesús. I també de les pròpies vides. El fet de canviar en nom, en el cas de Simó, és simptoma de que Jesús li va canviar la vida. El nom, com a identificatiu de la persona, mostra als altres qui és cada un. Per açò, a alguns personatges importants, se'ls canvia el nom: ABRAM es converteix en ABRAHAM (Gn 17,5: Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles) ; JACOB es converteix en ISRAEL (Gn 32,29: Li diu: --D'ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.) ; Simó es converteix en Pere.

El nostre baptisme ens imposa un nom, que vol ser el nostre identificador cristià. intentem que la nostra trobada personal amb Jesús suposi un canvi en la nostra vida, que es noti que coneixem i estimem Jesús.

10. Pregueu a l'amo dels sembrats... (Mt 9, 32-38)

A Menorca, acostumats a veure els animals que parturen dins una tanca, les imatges dels pastors "de trashumància" els que acompanyen els ramats durants dies pels camins, no ens són massa properes, ens costen d'entendre.

L'expressió "com ovelles sense pastor" va de l'Antic Testament, però s'ha integrat molt en la nostra llengua.

Certament hi ha moltes persones que viuen sense nord, que no acaben de saber que han de fer de la seva existència i que necessiten qui els acompanyi.

Aquesta tasca d'acompanyament requereix moltes hores de dedicació i moltes persones que hi treballin, perque aquest acompanyament ha de ser personal, de tu-a-tu.ç

Els preveres ha fet, des de sempre, aquesta funció d'acompanyament, i encara més, en ocasions, de direcció espiritual. La dificultat és que, amb els anys, les seves tasques preferents han anat canviat, i altres tasques, en ocasions més burocràtiques, o administratives, o comptables, els han distanciat de les tasques pastorals.

La tasca és molta i els operaris són pocs. Preguem l'Amo que envii treballadors, i també que ens ajudi a tots per a ser col·laboradors dels preveres. Aixi els clergues faran aquestes tasques d'acompanyament que els són pròpies.

Entre tots, si ens deixen, podrem atendre totes les funcions.

9. I la dona quedà curada des d'aquell moment.(Mt 9, 18-26)

És en moment en el que Jesús reconeix la fe de la dona malalta d'hemorràgies, quan es realitza la curació. La seva fe és la que empeny Jesús a complir la seva curació.
Quan Jesús treu de l'estudi de la filleta totes les plànyideres i els músics, els pares demostres tenir tota la confiança en la persona de Jesús. és aquesta fe la que aconseguiex que Jesús retorni la vida a la jove.
A l'evangeli d'ahir Jesús s'estranyava de la manca de fe dels seus conciutadans, "i no pugué fer miracles".
La fe, la confiança en la força de Déu, fa posible que Déu actui en les nostres vides. Sense la nostra participació Déu no actua, sempre respecta la nostra voluntat, i no fa res sense la nostra adhesió.

La participació en els plans de Déu és condició necessaria, però no suficient, ja que els plans són de Déu, no nostres. Moltes vegades volem fer els plans a Déu, proposant accions, refusant dificultats, albirant espectatives... La nostra tasca és posar-nos ens mans de Déu, fent tot els esforços per a cooperar amb la seva realització. D'altra manera seriem usurpadors del seu paper.

8. D'on li ve, tot això? (Mc 6, 1-6)

La predicació, en temps de Jesús no era restringida als caps de la sinagoga o als mestres, sinó que qualsevol jueu adult podia exercir aquest ministeri. Jesús s’acull a aquest dret i després de llegir, fa el seu comentari. En un poblet com Natzaret tots sabien qui havia estudiat i qui no ho havia fet. D’aquí l’estranyesa de la gent quan veuen que Jesús, sense haver seguit els camins habituals d’aprenentatge, gosa ensenyar. Aquesta estranyesa es converteix en sorpresa quan descobreixen que la seva predicació no és banal, sinó profunda.

La reacció de la gent, normal fins i tot en els nostres dies, és d’incredulitat, com dubtant de que un dels seus pugui tenir la capacitat de parlar d’aquelles qüestions. Els que venen de fora, del que no en saben la filiació complerta, sinó tant sols el “curriculum” que els precedeix, tenen més facilitats per a entrar noves idees en els nostres enteniments.

La trista constatació que al propi poble no són reconeguts –generalment- els mèrits és general, en casi tots els àmbits. També l’eclesial.

Ens costa acceptar que dels nostra germans en puguin sortir idees noves, que ens poden ajudar a caminar. Ens costa assumir que ens poden donar pistes per a fer coses d'una manera nova. Llavors, la crítica fàcil, la desqualifiació personal, iomplen els nostres debats.

Mantenim, però, la posició i oferim a qui vulgui la nostra manera de pensar. Tots tenim capacitats que, per Gràcia de Déu, ens han estat concedides. Posem-les al servei dels  germans, i no tinguem por de les crítiques dels que ens coneixen.

7. Ningú no posa en un vestit vell un pedaç de roba sense tractar (Mt 9, 14-17)

Enigmàtiques les paraules de Jesús. La primera part del text, ens posa en avís de la seva partida, i dels canvis que açò suposarà en la vida dels deixebles.

A continuació, la doble comparança, dels vestits i els pedaços i dels odres i el vi, que es pot entendre de moltes maneres. En ocasions s'ha volgut interpretar com a inmovilista: "No mesclem coses noves amb les de tota la vida: ho perdrem tot".

Però, cercant elements per a reflexionar, m'ha sorgit un dubte: "així, que feim amb un vestit que te un romput?" És evident, tots ho sabem, que una roba sense rentar estira i fa el descosit més gran. Fins on ha d'arribar l'adob? hem de ser capaços de fer, amb la roba nova un nou vestit, que mantengui els estils i els serveix del vell, però que s'adapti a la nova realitat, que ens estigui be de talla.

Altra cosa és perdre temps i esforços.

El vi nou, el missatge del Regne s'ha de posar en esquemes nous, en estructures noves. Aquesta idea que sembla tant assenyada per al canvi de model entre l'Antic Testament, el temple i el Nou Testament, l'Església, l'hem de saber mantenir en el nostre temps: Calen odres nous per a posar el vi, sempre jove, de l'Evangeli. D'altre manera, tractem el missatge de Jesús com a cosa vella, sense força.

6. El metge, no el necessiten els qui estan bons. (Mt 9, 9-13)

En plena reflexió de l'Església catòlica al voltant de la Nova Evangelització, l'evangeli ens mostra com Jesús també es troba en la necessitat de dirigir-se als allunyats.

El poble de Jesús era tot ell poble escollit, i n'eren conscients. Però no tots vivien d'acord amb la Llei que havien rebut, ni encara menys, amb els valors que proposa Jesús. Però aquestes distàncies i discrepàncies de criteris no fan que Jesús refusi entrar en diàleg amb aquests que estan mes o menys enfora del seu missatge. Al contrari . Avui ens diu clarament que és per a aquests que hem de treballar, sempre sense descuidar els que ja participen dels seus valors.

El plantejament de la Nova Evangelització és fet en aquesta línea: mai cercant responsabilitats d'errors passats, sempre intentant millorar la comunicació i la comunió amb aquests amples segements de població que han sentit l'anunci de l'Evangeli, però ara mateix els cau enfora.

El primer que cal fer és, com Jesús, aturar-nos en el nostre camí, entrar en conversa i oblidar el que alguns puguin dir o criticar.

La nostra Església necessita trobar maneres de entrar en diàleg amb el món. El món necessita conectar amb noves maneres de veure la vida. no podem quedar-nos ancorats en pràctiques i en dinàmiques de temps passats, pel sol fet de que siguin "de sempre". Hem de saber triar quines d'aquestes pràctiques o celebracions hem de potenciar, quines hem de canviar, quines hem de eliminar, si cal. Hem de fugir del "tota la vida hem fet..." no perque siguin tradicions ancestrals, sinó tant sols en el cas que siguin útils per al món les hem de mantenir.

5. Què és més fàcil, dir...? (Mt 9, 1-8)

A Jesús li és igual curar o perdonar els pecats. El Pare li ha donat potestat per a les dues coses. entre els semites, salut i pecat estan molt lligats. Jesús tampoc no marca moltes diferències, per açò demana "Què és més fàcil, dir...?"

Molts diuen que el llati no serveix per a massa coses, pero curiosament te una sola paraula per a salut i per a salvació.

En una societat en la que el treball és integració i la pobresa i la malaltia és marginació, la salvació del cos, la salut, és la salvació de l'Esperit, és la integració en la comunitat civil i en la vida religiosa. Estar sa, es tenir opció a ser salvat, en el poble jueu.

Jesús demostra als que li posen objeccions que pot fer les coses que creu importants: Salva la persona, en tota la seva integritat.

La gent respecta la fermesa de Jesús, i en dóna gràcies.

També en la nostra feblesa hem de ser capaços de mantenir les nostres posicions, sense perdre la compostura. Facem con Jesús que, valent, interpel·la els qui el questionen.

"Què és més fàcil...?".  Allò que és important que sigui dit o que sigui fet, tant és que es faci per "humanitat" com per "cristiandat". Cal aconseguir la justícia; cal erradicar la fam i la pobresa; el que importa és que tots ens posem a treballar per a aconseguir-ho.

4. Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu? (Mt 8, 28-34)

Quin són els dimonis d'avui en dia? És una pregunta complexa, perquè hi ha molts maneres de veure el diable, i no sempre és la manera en que es veien en altre temps. Alguns "endimoniaments" d'altres segles ara estan diagnosticades i tractades com a malalties, sense connotacions espirituals.

La pregunta que els "esperits" fan a Jesús pot ser una bona mesura per a procurar entendre quines actituds són o poden ser empeses per "dimonis".

Hi ha moltes posicions i pronunciaments del magisteri, dels bisbes, dels cristians que causa molèstia i malestar. Segurament no expressen en veu alta aquesta pregunta, però en el fons demanen que Crist els deixi tranquils. Perquè ens fiquem amb els abortistes? Perquè ens fiquem amb els especuladors? Perquè ens fiquem amb els que no demanen justícia? Perquè ens fiquem amb els que consenten amb tanta desigualdat?

El paper dels creientes ha de ser un paper de denuncia davant totes les situacions que no són conformes al Regne de Déu, i aquesta actitud de denuncia sempre provoca reaccions. En el nostre temps la reacció és un intent de reduir la nostra fe a l'àmbit privat, eliminant de la vida píública tota referència a la nostra manera de viure, als nostre valors, als nostres ideals. és una nova manera de dir "Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu?"

3. Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20, 24-29)

La desconfiança de Tomas en les paraules dels germans fa que Jesús plantegi el tema de la fe als seus seguidors, i també a nosaltres.

Tomas no era present en el moment de la trobada amb Jesús dels altres deixebles. Però el retret no es per haver faltat a la celebració, sinó per no creure els que els presents li expliquen.

Quan Tomas a posat la ma al forat dels claus i la ferida de la llança, Jesús li fa una reflexió: La fe que necessita de confirmacions, de seguretats, no és la fe que vol Jesús. Ell vol una fe que dugui afegida tota la confiança del món. Com ahir diu als seguidors que han d'anar sense cau, sense "seguro", avui confirma aquesta necessitat de manera nova: Hem de creure sense esperar cap casta de seguretat.

I aquesta confiança ñés la que dóna mèrit a la nostra fe, més que la de Tomas o la dels altres deixebles que van parlar, menjar, conviure amb Jesús.

La fe del segle XXI vol aquesta confiança. La tradició que tota l'Església ens transmet, que respalda amb els segles la trasnsmissió que ens han fet els pares i els catequisten en la nostra infantesa, tans sols afegeix un granet a la confiança immensa que tenim en Jesús. La seva coherència de vida, el seu lliurament a la mort, són proves més que suficients.

Amb tot, hem de valorar la valentia de Tomas, que en lloc de continuar amb una fe dubtosa, o de desapareixer simplement de la comunitat, fa una passa al front, manifestant la seva dificultat de creure. Açò fa possible la trobada personal amb Jesús, que confirma la seva fe. Si la nostra fe és dèbil, que ho és moltes vegades, siguem valents, demanem a qui pugui ajudar-nos, preveres o diaques, laics o religiosos, homes o dones, que ens acompanyin a trobar Jesús. Ell mateix ens garantiex la felicitat de compartir la fe.

2. El Fill de l'home no té on reposar el cap (Mt 8, 18-22)

La disposició dels deixebles a seguir Jesús és veu refrenada en ocasions quan es coneixen les exigències que aquest seguiment suposa. Avui hi ha dues expressions que fan una mica de por: "no te on reposar el cap" i "deixa que els morts enterrin els seus morts".

En realitat, aquestes expressions són una mica exagerades, ja que Jesús va ser sempre ben acollit en una o altra casa; els seus amics i coneguta el van acompanyar fins al darrer moment, encara que a la creu eren ben poquets. Tampoc posa mai presses als que el volen seguir, sinó més bé els fa reflexionar.

Que volen dir-nos aquestes expressions: que la nostra disponibilitat ha de ser total, que no podem posar condicions d'entrada al nostre seguiment, que ho hem de poder deixar tot en qualsevol moment, sense fermar.nos a res.

Les nostres comunitats, hereves de tradicions de molts anys, han de saber estar disposades a deixar coses enrrera, a deixar que els morts enterrin els morts, i a caminar sense seguretats, sense un cau on resguardar-nos. Aíxí, segurament podren anar al pas de la nostra societat, acompanyant els joves i els adults que ara mateix es senten enfora d'una esglèsia que, possiblement, camina unes passes enrrera.

1. Aixeca't!!" (Mc 5,21-43)

Entrar en la casa d'un mort, tocar-lo, era causa d¡'impuresa legal, cosa que podia dur molts de inconvenients.

Jesús accepta la súplica d'un cap de sinagoga per tal de curar la filleta malalta. Quan arriba lanotícia de la mort de la filleta, Jesús, en lloc de desentendre's del cas, acull encara amb més proximitat aquell pare i l'acompanya a casa seva.

Per a Jesús la persona que necessita la seva atenció és més important que la conseqüència "legal" de la seva conducta. Mai deixa d'estar al costat d'algu per por de que els "legalistes" li demanin responsbilitats. Per a Ell la màxima responsabilitat és no esser fidel al que el Pare li ha demanat que faci: mostrar-nos el seu rostre d'Amor veritable.

Aquesta disposició de Jesús es repeteix al llarg dels evangelis en moltes ocasions, amb difunts, amb leprosos, amb endeminiats, amb prostitutes...

Malauradament no sempre es repeteix en els seus seguidors, els cristians, nosaltres que ens mirem massa (en ocasions) les conseqüències de les nostres decicions.

Hem de perdre la por a posar les persones per davant de les lleis. "el dissabte és per a l'home" vol dir açò: la persona és més important que cap altra cosa.