Una Església al carrer

El Papa Francesc ens demana que siguem una Església en sortida, una Església al carrer. És, al meu parer, una petició que va una passa més enllà del que va voler el papa Joan XXIII, canonitzat fa pocs mesos. El Papa Bo, com coneixien al sant, ens demanava –demanava a l’Església- dos coses: obrir finestres, i posar-se al dia.

Si bé es cert que s’han fet passes importants en els últims cinquanta anys, amb en Concili Vaticà II i el post concili que encara dura, obrir finestres és un gest que, essent molt eloqüent, potser encara es queda a dia d’avui, una mica curt.

“Obrir finestres” és una acció que es fa “des de dins”. Si en una cuina o una casa hi ha fum, obrim les finestres, per a aconseguir que entri aire nou, fresc, que ens permeti seguir respirant; Si n’hi ha molt, de fum, el que feim és sortir, a l’altra banda de la finestra.

Algunes persones, en aquesta sortida abandonen la casa, deixen de prendre part en els accions i celebracions eclesials. Podem dir que surten i no tornen, “cremats”, com deim tantes vegades.

Afortunadament, a molts dels que volem aires nous, ens es suficient amb la finestra oberta, o amb una estona a la porta per a recuperar l’alè i reprendre les nostres activitats en els grups parroquials, en activitats diocesanes, etc.

El que ens demana en Papa Francesc és més que tot açò, perquè no només pensa en els que esteim dins l’Església, sinó sobretot en els que no hi són, en aquests que van sortir, potser “cremats” o en aquells que no han trobat el seu espai en les nostres comunitats.

Una Església en sortida no és només una Església que obre les portes i espera, sinó una comunitat que va a cercar els germans, en els espais en que es troben, en que pateixen, en que reivindiquen, en el que lluiten.

Una Església en sortida és una comunitat que recupera el seu esperit profètic, que denuncia les injustícies i els desgavells d’una societat que ha perdut una mica el rumb i que, a la vegada que retalla prestacions sanitàries als immigrants il·legals (per exemple), estava disposada, per exemple, a “felicitar” els futbolistes de la selecció del mundial, eliminats, per cert, amb aproximadament 18 milions d’euros, en cas de guanyar.

Una Església en sortida no és només una Església que surt als carrers en les seves celebracions, com la del Corpus; no és només una Església que te el seu clergue representat un estament en les festes dels pobles.

Una Església en sortida és la que acompanya els pobres, amb la tasca de Caritas, cada dia de l’any, amb constància, paciència i discreció; és una Església que empeny el desenvolupament, amb accions com les de Mans Unides a tants països del món; és una Església que escampa la Bona Nova de l’Evangeli des de la senzillesa i la proximitat del missioner a qualsevol racó de món.

Però ha de ser també una Església que denuncia la injustícia a qualsevol lloc, que és austera i responsable en el seus quefers quotidians, que és valenta i capaç de posar-se al costat de qui sigui per a reclamar allò que va en contra dels valors de la dignitat humana de qualsevol dels nostres germans, que se sap apropar a qualsevol persona que ho necessita.

I aquestes no són feines de “jerarquia” eclesial: són feines de cristià, de batiat, de tots els adults en la fe. Són accions que hem de fer tots i cadascun dels que intentam seguir els camins de l’Evangeli, amb senzillesa i sense protagonismes personals.

Hem obert finestres, poc o molt, però encara hem de fer una passa més: sortir al món, retrobar-nos amb els germans que pateixen, denunciar profèticament allò que el nostre món no fa d’acord amb l’Evangeli, i retornar a les comunitats per a celebrar aquesta vida que tenim en el nostre cor i que ens empeny a viure com Jesús ens demana: estimant els altres i donant si fa falta la vida.

La novetat d’allò quotidià

Durant un cap de setmana passen moltes coses, algunes habituals, altres extraordinàries. El cap de setmana passat, també. Més enllà dels resultats del futbol i de les eleccions al parlament europeu, que queden fora de l’àmbit d’aquest comentari, el viatge del Papa Francesc a Terra Santa ha marcat l’actualitat fins ben entrada la setmana.

Si alguna cosa destaca del Papa Francesc és que els seus gestos són capaços de fer moure els cors de molta gent, de generar un somrís, d’emocionar. En aquest viatge hi ha hagut molts moments d’aquest: quan en va abraçar amb els seus amics a l’esplanada del temple, obviant que un és cristià, l’altra jueu i l’altra musulmà; quan va visitar el museu de l’holocaust, on en recorden els sis milions de jueus morts en camps d’extermini nazis durant la segona guerra mundial, amb la seva creu pectoral “amagada” dins la sotana, per no molestar els propis jueus que el rebien a un lloc tant important per a ells; la proposta de convidar a Peres i Abbas a pregar junts al Vaticà.

És sorprenent la importància que tenen aquests gestos que, per altra banda són relativament quotidians. Abraçar-se amb els amics, respectar els amfitrions, convidar a casa... són gestos que molts feim ham normalitat.

Però quan són gestos del Papa, prenen una rellevància impensada, inesperada. El Papa Francesc, sap que açò es així, però no deixa de fer-los. La visita, en si mateixa, a Terra Santa ja era tot un gent, i ha sabut anar-lo omplint de detalls.

Les imatges del moment en que es recolza en el mur de Betlem, que separa jueus i palestins, en un posat que recorda molt el que els jueus fan al mur del Temple, han aixecat pols entre el govern jueu i aplaudiments entre els líders palestins. La visita a la tomba del fundador del sionisme, ha generat els efectes contraris, equilibrant els sentiments de tots.

El to de la seva visita ha durat fins al vol de retorn. En la roda de premsa que s’ha fet a l’avió, el Papa Francesc ha tornat a sorprendre a molts, parlant amb molta llibertat, responent a preguntes fetes lliurement, sense “prèvies”. Ha parlat dels “fill de papà”, en relació als que esperen privilegis pel seu càrrec –que no tindran- després d’escàndols de pederàstia; ha parlat de la possibilitat de renunciar si en un moment donat veu que li manquen forces per a tirar endavant; ha respost amb serenitat a les referències d’escàndols econòmics en una Església que ell mateix vol pobre i austera; ha parlat del celibat dels clergues com a norma de vida, no com a dogma de fe, recordant que hi ha preveres catòlics, de ritus orientals, que són casats...

Mirat amb distància cap dels gestos i de les paraules del Papa res ha fet que segui fora del normal, res extraordinari. Però han estat gestos que a nivell informatiu són presos com a referència, com a model, com a exemple. Els mitjans de comunicació i la gent que els segueix han descobert una novetat en aquest gestos quotidians. Gestos que els catòlics hem de saber fer i hem de voler fer: tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres, amb respecte, amb senzillesa, amb amor. Si som capaços de seguir l’exemple del Papa en açò, canviaran moltes coses en les nostres relacions amb el món.