els fantasmes no tenen carn

Els deixebles estan que no s'ho creuen. Ni tan sols quan el veuen, saben, (creuen) el que està passant. I és que la resurrecció no és cosa de cada dia, ni bona d'entendre. Fa falta obrir el cor a les escriptures. i dic el cor, perque el cap no basta per a acceptan que un mort, un fracassat, un ajusticiat clavat a la creu, sigui ara entre ells, i els saludi, i aparegui i desaparegui... com un fantasma.
La realitat de la resurrecció i el cos gloriós de Jesucrist resucitat són questions males d'entendre.
Gràcies a Déu, per a ser salvats no ens cal entendre-ho!. basta, tant sols, acceptar-ho.

-Senyor, obre'ns el cor i el cap, per a acceptar-te com a Ressuscitat.Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                   

Dijous de l’Octava de Pasqua.

El Messies havia de patir i ressuscitar al tercer dia. Lc 24,35-48

Com més a fons un s’entristia,
Més goig dins pot contenir,
Perque aquest pugui sortir
Així que despunti el dia.
Mesclem tristesa i alegria:
Ès bo que haguem de patir,
Però confiança hem de tenir,
I alçarem cap al tercer dia.

Bep Guàrdia

Jesús i les dones.

Dimarts de l’Octava de Pasqua.

Maria Magdalena anuncià que havia vist el Senyor i que li havia dit açò Jn 20,11-18


LAS MUJERES DE JESÚS. Per Juan Manuel de Prada.

Todo el Evangelio está regado de pasajes en los que relumbra el trato delicado y enaltecedor que Jesús brinda a las mujeres; un trato, que sin duda, hubo de resultar incómodo a sus discípulos –como en varias ocasiones queda reflejado- y escandaloso a sus contemporáneos. Incomodidad y algo de bochorno sienten los discípulos, por ejemplo, en la unción de Betania, cuando Jesús permite que María, la hermana de Lázaro, le derrame sobre los pies una libra de perfume de nardo; un gesto confiado, de una naturalidad candorosa, que a los ojos severos de un puritano de la época –de cualquier época, en realidad- podía alimentar cuchicheos y maledicencias. Y escándalo debieron de sentir sus contemporáneos cuando Jesús impide que la mujer adúltera sea apedreada, como exigía la ley de Moisés. En ambos gestos descubrimos una corriente de complicidad que desafía las convenciones establecidas, un desafío jovial a los usos sociales, una suerte de alegre desdén hacia todas las cortapisas y escollos que se interponen en la generosa fluencia entre dos espíritus nobles. Porque lo que más atrae de Jesús en estos pasajes es su capacidad para descubrir nobleza en donde otros, entorpecidos por las lagañas de los prejuicios, sólo descubren indecencia o pecado; una nobleza quizá aturullada, quizá arañada por debilidades y claudicaciones, pero nobleza a fin de cuentas, dispuesta a vindicarse y a recuperar su sitio.

El diálogo que Jesús mantiene con la samaritana en el pozo de Jacob llena de perplejidad a sus discípulos. Ahora ya no sólo les ofende que hable con una mujer a solas, actitud que debía de juzgarse indecorosa, sino que además esa mujer sea natural de Samaria, la región cuyos habitantes eran execrados por sus heterodoxias. En ese diálogo, Jesús no evita la ironía piadosa; y la emplea, además, en un punto en el que la samaritana estaría acostumbrada a recibir las reconvenciones más agrias y destempladas. “Llama a tu marido”, le dice; a lo que la samaritana responde que no tiene marido. “Bien has dicho –asienta Jesús-; porque maridos has tenido cinco, y el que ahora tienes no lo es.” La samaritana debió entonces abrir los ojos como platos. ¡Aquel extraño sabia que había sido mujer de cinco maridos y, en lugar de rehuirla como a una apestada, entablaba amistoso coloquio con ella! Aquí el Evangelio no hace comentario alguno; pero siempre que leo este pasaje imagino el natural desconcierto que a la samaritana debió de producirle la ‘adivinación’ de Jesús; un desconcierto que tal vez terminase en sonrisa, al reparar en el rostro afable de Jesús. ¿De dónde salía aquel tipo que la aceptaba sabiendo lo que era, como si su pasado no le importara, como si ese pasado hubiese sido fulminantemente borrado por el agua que le prometía? La samaritana debió de notar la acción misteriosa de la gracia, que golpea sin desmayo a nuestra puerta, sin importarle demasiado nuestras debilidades; o importándole tanto, que a todas ellas las abraza, con calidez incombustible. E, inevitablemente, tuvo que sonreír: con pudor, con gratitud, con incalculable alegría.

Pero donde la simpatía franca que Jesús emplea con las mujeres desborda la medida de lo previsible y alcanza el colmo, para hacerse subversiva, es en la jornada de su resurrección. El testimonio prestado por mujeres carecía de valor en aquella época, tanto para la ley mosaica como para el derecho romano; y, sin embargo, Jesús quiere que sean mujeres quienes anuncien el acontecimiento más importante de su paso por la tierra, el acontecimiento que justifica la fe que ha venido a fundar. Fueron, en efecto, mujeres quienes acudieron al sepulcro vacío, cargadas de bálsamos ya inútiles; fueron mujeres las primeras que lo vieron resucitado: primero, su madre, de quien sin duda había aprendido a tratar a las mujeres con franqueza; después, la Magdalena y el grupito femenino que lo acompañaba desde Galilea. En esta elección hay, desde luego, una recompensa a la lealtad (ellas habían sido quienes permanecieron en el Gólgota, al pié de la cruz, mientras los discípulos tomaban las de Villadiego); pero hay también un corte de mangas a los prejuicios de la época. A Jesús no se le podía escapar que nadie iba a prestar crédito al testimonio de aquellas mujeres; y que por ello mismo, el anuncio de su resurrección iba a resultar mucho más problemático, como algunos días más tarde él mismo tendría ocasión de comprobar, camino de Emaús. En este magnífico, grandioso, exultante corte de mangas a los prejuicios de la época, Jesús restablece para siempre la nobleza de la mujer como nadie nunca se había atrevido a hacerlo, como nadie nunca lo hará.

Les dones van ser les darreres
Que a Jesús en creu clavat.
Van deixar de fer-li costat
Per estimar les més arteres;
Els deixebles feien carreres,
Tothom estava retgirat.
Per Jesús deixar embalsamat
Elles duien les setrilleres
Per açò van ser les primeres
en veure’l ressuscitat.

Ha ressuscitat!!

Dia de Pasqua, Diumenge de Resurrecció, Dia de Glòria, mil noms per a designar un dia sense igual, el dia en que Jesús, mort a la crau Viu per sempre.

Igual que hi ha mil noms, hi ha mil imatges per a voler posar colors i formes a allò que no sabem com va ser. Tant la iconografia com la literatura ho han intentat. Tant sols la fe de cada un tindrà la resposta.

Entre totes n'he triades algunes, ni millors ni pitjors, per a acompanyar la glosa, que fa referència a alguna de les imatges literaries per a la resurrecció.

L'únic important, però, és la nostra resurrecció interior, aquell canvi de vida que hem preparat durant les setmanes de quaresma, que hem aprofondit acompanyat Jesús els Dies Sants, i que ara hem de fer palès entre els nostres germans, com van saber fer les dones i els deixebles.

Siguem valents i agoserats: felicitem-nos, felicitem tots els coneguts, Jesús és viu!!. és el principi del temps de l'Església, del nostre temps.

Bona Pasqua a tots.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                             

Ningú té un anmor més gran...

Divendres sant.



Prengueren Jesús, i sortí, portant-se Ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren.


Què és l'amor? Fixa't en la rosa: pot dir: "Vaig a oferir la meva fragància a les bones persones i negar-la a les dolentes"? O pots imaginar una làmpada que negui els seus raigs a un individu pervers que tracti de caminar a la seva llum? Només podria fer-ho si deixés de ser una làmpada. Observa com de necessària i indiscriminadament ofereix l'arbre seva ombra a tots, bons i dolents, joves i vells, alts i baixos, homes i animals i qualsevol ésser vivent... fins i tot a qui pretén tallar i tirar-lo baix. Aquesta és, idò, la primera qualitat de l'amor: el seu caràcter indiscriminat. Per això s’ens exhorta a que siguem bons com Déu, "que fa brillar el sol sobre bons i dolents, i ploure sobre justos i injustos, procureu ser idò bons, com el vostre Pare celestial és bo ". Contempla la bondat absoluta de la rosa, de la làmpada, l'arbre...., perquè en ells tens una imatge del que passa amb l'amor.

Com s'obté aquesta qualitat de l'amor? Tot el que facis únicament servirà perquè el teu amor sigui forçat, artificial i, conseqüentment, fals, perquè l'amor no pot ser violentat ni impost. No hi ha res que puguis fer. Però sí hi ha alguna cosa que pots deixar de fer. Observa el meravellós canvi que es produeix en tu quan deixes de veure els altres com a bons i dolents, com justos i pecadors. I els comences a veure com inconscients i ignorants. Has de renunciar a la teva falsa creença que les persones poden pecar conscientment. Ningú no pot pecar "a consciència". En contra del que erròniament pensem, el pecat no és fruit de la malícia, sinó de la ignorància. "Pare, perdona'ls, perquè no saben el que es fan... Lc,34" Comprendre això significa adquirir amb naturalitat, aquesta qualitat no discriminatòria que tant admirem en la rosa, en la llum, en l'arbre...

Antoni De Mello.

Ningú peca conscientment,
En contra de lo que es sol dir.
Si açò ho podem descobrir
comprovem el convertiment
Que el nostre cor i nostra ment
Sentirà sense patir:
Si amb pau volem existir
Perdonem sincerament.

Josep Guardia

Meditació sobre les set paraules de Jesus a la creu

Les set paraules de Crist a la creu ens poden servir per a meditar en aquest divendres sant. Ens ajuden a acompanyar Jesús en la seva Passiò. Aquesta meditació l'hem compartida la meva esposa i jo amb la comunitat parroquial de Ferreries (Menorca) aquest mateix matí.

“Pare, perdoneu-los que no saben el que es fan” (Lc. 23,34)

Que diu?

Situem-nos en el lloc i el moment. Jesús, condemnat a mort, carregat amb la creu, ha passat els carrers de Jerusalem, cap al Gólgota. Clavat a la creu, les primeres paraules no són per demanar res per a ell: són per a pregar per qui l’han maltractat, l’ha colpejat, l’ha clavat a la creu, desitjant la seva mort. Cap recriminació, cap malmodo. Tant sols el pensament que l’ha guiat sempre: estimar i perdonar els altres. I demana al Pare, la seva referència constant al llarg de la seva vida, el perdó per qui li esta fent mal. No hem de cercar la lògica humana en les paraules de Jesús. La seva actuació no és visible amb els ulls de la raó humana, sinó amb els de la lògica de Déu, la del Pare bo de la paràbola del fill pròdig, la lògica del bon samarità

Que ens diu?

En el “parenostre” deim –amb molta facilitat— “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. Però, realment som capaços de perdonar?. ¿som portadors de perdó, o portadors de rancor? Rancorosos amb més facilitat de generosos?

Jesús ens nostra, en aquesta Paraula, que el perdó ha de formar part del nostre “ser cristià”, de la nostra manera de viure. I també que no basta el propi perdó per a saldar el nostre compte, per “fer retxa nova”, sinó el perdó de Déu, el perdó del Pare. Els cristians sabem que aquest perdó està sempre al nostre abast en el sagrament de la reconciliació... però el demanem poques vegades. Jesús, a la creu ens recorda que el Pare és capaç de perdonar-nos-ho tot. Fins la mort del seu Fill.

“De veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al Paradís” (Lc. 23,43)


Que diu?

Dins el sofriment, entre els turments de la creu, veim en el diàleg entre els lladres i del bon lladre amb Jesús tres actituds ben diferents. D’una banda el lladre impertinent, que reclama la pròpia salvació junt amb la de Jesús. Però li importa poc que li passi als altres; en el fons és una petició egoista. La segona, la del “bon lladre” que, recriminant l’actuació de l’altre i reconeixent el propi mal i la innocència de Jesús li demana, tan sols un record. I ho fa des de la certesa de que Jesús serà al Regne. Jesús, acceptant aquesta pobre professió de fe que ha fet el lladre, li assegura el paradís.

Que ens diu?

En moments de dolor, de patiment, pensem en la immediatesa del moment, o demanem el record de Jesús des del Regne? Reconeixem la nostra pròpia culpa o reclamem la llibertat de fer el que vulguem?

Moltes vegades esteim pendents del nostre destí humà, pensant que en som amos i senyors. Difícilment ens posem en mans de Déu perquè sigui ell el que ens mostri el camí, o ens alliberi del mal moment. En les nostres oracions, sovint demanem, com Jesús a l’Hort de Getsemaní, que passi el calze, però no afegim “que es faci la vostra voluntat”. Aquesta poca capacitat de posar-nos en mans de Déu fa que sentim, en ocasions, que la nostra pregària no te resposta, com no te resposta el lladre impacient. Potser demanem a Déu allò que no ens convé?

“Dona, aquí tens el teu fill, aquí tens la teva Mare” (Jn. 19, 26-27)


Que diu?

Quan tots han desertat, al peu de la creu n’hi queden molt pocs: Maria, un deixeble i algunes dones. Enmig del dolor de Jesús i del dol de Maria, amb la mirada, estableix un nou ordre de relacions amb Maria: encomanant-la al deixeble li canvia el fill natural per l’adoptiu, el mestre pel deixeble, Déu per la criatura. Però en el deixeble se li assenyalen tots els homes. Sense deixar de ser mare de Jesús, passa a ser mare de tots, mare de l’Església. És el moment del testament de Jesús. Ens deixa allò més gran que te, sa Mare, perquè ho sigui de tots. Abans d’enviar el seu Esperit, abans que els deixebles siguin enviats al món, ens dóna una Mare, que ens cuida i ens acompanya.

Que ens diu?

Que faríem nosaltres, al peu de la creu, amb un encàrrec així? Acollir una pobre dona viuda? Es clar que si. Acceptar ocupar el lloc de Jesús? Acollir Maria com a Mare, acceptar ser membre de l’Església, vol dir ocupar el lloc de Jesús, el seu estil de viure, la seva capacitat d’entrega, el seu perdó. I acceptar també el risc d’acabar com ell.

Donant Maria al deixeble estimat, ens dóna, a la vegada el premi a la nostra presència al peu de la creu, i ens exigeix el compromís de continuar la seva tasca. Acceptant Maria com a Mare, acceptem que la nostra vida sigui com la de Jesús.

“Déu meu, Déu meu, ¿perquè m’has abandonat? ( Mt. 27, 46)


Que diu?

Les paraules inicials del salm 21, emprat en la pregària jueva, acuden al pensament de Jesús. Certament, a la creu, tant poc temps després d’haver entrat a Jerusalem, aclamat per tota la gent, el sentiment humà de Jesús és d’abandó, no només per part de Déu, sinó per part de tothom: el poble, els deixebles, els coneguts. Tant sols, com hem vist, la mare, algunes dones i un deixeble. Aquest crit demanant resposta a Déu contrasta amb la seguretat amb que havia proclamat, a la boca de la tomba de Llàtzer, que Déu sempre l’escolta, com llegíem fa quinze dies, el Vè diumenge de quaresma. Són possiblement aquests contrastos els que motiven la sensació que Déu, sempre referent de Jesús, sempre força per a tot, ha desaparegut,

Que ens diu?

Quantes vegades ens hem fet, potser en silenci, o en veu baixa, aquesta mateixa pregunta?. En ocasions, encara, tan sols el “Déu meu, Deu meu”, en moments de desesperació. Mantenir en aquests moments de desconsol, de dolor, d’abatiment, la certesa que Déu ens acompanya, és difícil. Tant que fins i tot a Jesús li vénen a la boca aquestes paraules. Però si sabem mirar amb ulls de fe, veim que, fins en els pitjors moments Déu és present, ens acompanya i ens ajuda encara que nosaltres haguem estat infidels. La fe ens ha de servir per a descobrir Déu en la comunitat que ens acompanya, la que ens agermana en la fe i que ha de ser suport en les dificultats. Açò suposa disponibilitat i servei i compromís per part de tots, per fer-ho una amb els altres.

“Tinc set” (Jn. 19,28)


Que diu?

El turment de la crucifixió, que havia començat amb la flagel•lació, suposava per als condemnats hemorràgies i suor abundant. El propi estrés fa que el cos tengui necessitat d’aigua, que tengui set. Joan, l’evangelista, ens ha parlat, durant aquesta quaresma de l’aigua, amb el diàleg de Jesús amb la samaritana. Llavors Jesús es proclama “aigua viva”, que es transformarà en brollador. Ara, però, crida que te set. Quina set pot tenir la font de l’aigua viva? Potser tenia set d’amor i rebia ingratituds, set de la nostra acceptació del Regne i veia ceguesa i indiferència.

Que ens diu?

Quines “sets” hi ha en el nostre món? Quantes persones hi ha que tenen set i no troben respostes en el consum, en el posseir? Que tenim més set de tenir o de ser feliços ? Cap a què encaminem els nostres esforços? Hi ha moltes persones que necessiten aquesta aigua viva, i no saben on trobar-la, si nosaltres no li mostrem.

Però açò només passa en el “nostre món”.•Hi ha, en molts llocs, veritable set d’aigua neta, d’aigua potable. Molts missioners i cooperants, arreu del món lluiten per a fer-ho possible. Juntament amb l’”aigua de beure”, hem de fer-los arribar l’”aigua viva”. Aquesta ha de ser la nostra set, la nostra obsessió, també des de Menorca

“Tot s’ha acomplert” (Jn. 19, 30)


Que diu?

Després de moments de dol, de set, Jesús ens manifesta en les dues darreres paraules la seva reafirmació en la missió que l’ha portat a aquest món. Des del Nadal, la encarnació ha estat un seguit de proves per a fer arribar als homes, des de la seva pròpia humanitat, la bondat de Déu.

Ara Jesús veu que ha assolit aquest objectiu. “Tot s’ha acomplert” no és sinònim de fracàs, d’acabament, sinó de feina arrodonida, d’encaix acabat. S’han acomplert les profecies, s’han assolit les fites previstes.

La mort, després d’una vida plena, és com col•locar la darrera peça d’un encaix. En ocasions l’encaix és de moltes peces, una vida llarga i profitosa; en ocasions l’encaix és massa petit, una vida tendre que s’acaba de manera imprevista. El més important, però és tenir totes les peces col•locades, totes en el seu lloc, la feina feta, cadascun la seva. Jesús sap que ho ha aconseguit. El que pot semblar un crit de fracàs és un crit de victòria

Que ens diu?

“S’ha acabat” te casi sempre un sentit de “fracàs”. La nostra fe ens demana saber trobar la plenitud en la nostra vida, cercar tenir els objectius assolits. Fer el bé, estimar els altres, especialment els pobles i els enemics, ajudar als que tenen fam i set, no són objectius fàcils. Posem-nos en feina. Que la nostra vida sigui bolcada en aquesta direcció. Així, quan arribi el moment, com Jesús podrem dir: “anem, tenim la feina llesta.”

“Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc. 23, 46)


Que diu?

Jesús ens ha mostrat, amb la seva actuació al llarg de la vida, com hem de ser nosaltres per ser semblants al Pare del cel. Ara, ens mostra també com hem de morir. Després de cercar Déu en el moment de desempar, ens demostra que mai no ha dubtat de la presència del Pare, i s’hi lliura amb confiança absoluta.

En la eucaristia de diumenge de rams, Sant Pau ens recordava que “Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu”. Amb aquesta darrera paraula, ens ho demostra encara més, posant-ho tot en mans de Déu. A la pregària de l’Hort de Getsemaní ja ho ha fet: “que no es faci el que jo vull...”. Ho ha fet tota la vida, preocupat sempre pels afers del Pare, més que de les seves conveniències, fins a la mort.

Que ens diu?

Les nostres forces sempre són curtes, insuficients, però esteim entestats en que han de bastar; hi confiem fins a l’absurd. Amb el seu darrer alè, Jesús ens ensenya on hem de posar la nostra confiança, on tenim assegurat el triomf: en el Pare.

Amb aquesta total confiança arriba al final del seu camí.

I tot queda en silenci...

Tan sols podem acompanyar el Senyor, posat en el sepulcre, esperant, confiats, en la resurrecció.

capgirar els esquemes

Jesús va ser diferent i original en molts dels seus ensenyaments. La lliçó des darrers dies de la seva vida terranal entre nosaltes, que recordem i celebrem el Dijous Sant, no és menys original: Va capgirar tots els esquemes de la seva cultura... i de la nostra. El qui és Mestre i Senyor es posa a rentar els peus als seus deixebles. És feina d'esclaus estrangers, la categoria més baixa entre els esclaus. Ni tant sols els esclaus jueus ho havien de fer... però Ell s'arromanga i els renta.

Nosaltres, amb les nostres categories mentals, ens creim per damunt d'aquestes coses, però si volem ser seguidors de Jesús, hem d'agafar també aquesta creu i posar-nos als peus dels germans, en servei humil, de cor i de cos.

Per açò l'Església recomana als celebrants de la missa de la institució de la Eucaristia vincular la taula de la Cena, amb el signe de servir als altres, de rentar-los els peus. No ens ha d'escandalitzar, ni ens ha de fer respectes falsos. Veure els nostres diaques, els preveres, el  nostres Bisbe, rentant els peus a membres de la comunitat ha de ser imatge d'una actitud diaria... que no sempre descobrim, perque no sempre sabem donar.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                        



Dijous sant.

Després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles. Jn 13,1-15

Bon exemple ell ha estat
Que el bon pa va compartir
Ès donant que es pot obtenir
Perdonant s’ens pot perdonar
Oblidant podem trobar
Ès servint que s’ens pot servir
Només per mitjà de morir
Un pot haver ressuscitat.

I Jesús mirà Pere, sense rencor...

Dimarts sant.
T’ho dic amb tota veritat: Quan el gall cantarà, m’hauràs negat tres vegades. Jn 13,21-33.36-38


A l’evangeli de Lluc, llegim lo següent:

- “Li va dir Pere: Homo, no sé de que em parles! I en aquell moment, estant encara parlant, va cantar un gall, i el Senyor es va girar i mirà a Pere... I Pere, sortint a fora, rompé a plorar amargament."


Jo he tingut unes relacions bastant bones amb el Senyor. Li demanava coses, conversava amb Ell, cantava les seves lloances, li donava gràcies...

Però sempre vaig tenir la sensació de que Ell desitjava que el mirés als ulls..., cosa que jo no feia. Jo li rallava, però desviava la meva mirada quan sentia que Ell m’estava mirant.

Jo mirava sempre a una altra banda. I sabia perquè: tenia por. Pensava que en els seus ulls trobaria una mirada de reprotxe per algun pecat del que no m’hagués penedit. Pensava que en els seus ulls hi descobriria una exigència; Que hi hauria alguna cosa que ell desitjaria de jo.

A la fi, un dia, vaig reunir el suficient coratge i vaig mirar. No hi havia en els seus ulls reprotxe ni exigència. Els seus ulls es limitaven a dir: “T’estim”. Em vaig quedar mirant durant un llarg temps. I allà hi seguia el mateix missatge: “T’estim”.
I, al igual que Pere, vaig sortir a fora i vaig Plorar.

Quan jo som capaç de fer
I viure com va manar
El que cada dia em sol llibertar
Del meu mal modo de fer
Em sent d’allò lo més be
Però forces he d’arreplegar
Voldria aprendre a estimar
Tal com Jesús ho va fer.

el camí de la creu

Diumenge de la passió del Senyor o de Rams.

Mentrestant els grans sacerdots i els notables havien convençut la gent que demanessin l’indult de Bar-Abàs i la mort de Jesús. Mt 26,14-27,66


Dir la veritat tal com un la veu, requereix molt de valor quan un pertany a una institució.
Però desafiar a la pròpia institució exigeix encara més valor. I va ser açò el que va fer Jesús.

- Quan Kruschev va pronunciar la seva famosa denúncia de l’era staliniana, conten que un dels presents al comitè central va dir:

- “On eres tu, camarada Kruschev, quan varen ser assassinades totes aquelles persones innocents?”

- Kruschev es va detenir, mirà en torn per tota la sala i va dir: “Agrairia que qui ho ha dit tingués la bondat de posar-se de peus”.

- La tensió es podia mastegar a la sala. Però ningú es va alçar.

- Llavors va dir Kruschev: “Molt bé, ja tens la resposta, siguis qui siguis. Jo em trobava exactament al mateix lloc que et trobes tu ara”.

Jesús s’haguera alçat.

No només al món hebreu
El cristianisme practicar
Ès motiu per acabar
Devorat al coliseu
Qui alça la seva veu
I al sofrent vol defensar
Acabant per denunciar
Fa camí cap a la creu.

la transcendència

V Diumenge de Quaresma.
Jo soc la resurrecció i la vida. Jn 11,1-45

En Tiago es mestre de cases, es primer per es que vaig fer feina, de tant en quan, em deia que un bon oficial de primera, sempre havia de mirar per endavant. Està clar, que açò m’ho va dir després d’una etapa prèvia d’uns dos anys fent de peó, en sa que em proposava que estigués absolutament absort en lo que feia, per tal d’anar assumint ses feines més elementals que m’encarregava.

Es cas ès que en Tiago, per tal de que anés elaborant la capacitat organitzativa que necessita un oficial de primera, i amb s’intenció de que no caigués en allò de: “Els arbres no em deixen veure el bosc, i sense veure el bosc amb perspectiva, camino en cercles fins que m’agafa la fosca”, em suggeria que mirés sa feina amb certa transcendència, amb certa perspectiva.

A jo, fora sensacionalismes, em sembla que la proposta d’aquest evangeli ès mirar tot amb transcendència. La tardor de la vida, vista així, ès molt més profitosa i enriquidora. I també la primavera, perque quan perdem algun amic o familiar proper en les primeres etapes de la vida, sense mirar amb perspectiva, s’ens faria molt difícil reprendre el camí ben orientats. O bé sa por de morir ens paralitzaria i no ens deixaria actuar amb es dinamisme que fa falta per tal de donar bons fruits.

Però està clar, que primer hem d’aprendre a estar totalment absorts en allò que feim, en aquesta vida, perque per mirar-la amb perspectiva, hem de sentir i tocar frec a frec els elements que la composen. Perque quan un està molt interessat en la vida després de la mort, sol ser un indicatiu de que no sap què fer amb la vida d’abans de la mort.

Sa persona que està afligida
Repòs sempre sol trobar
Quan aprèn a confiar
I mira amb perspectiva
Açò ès agafar sa brida
I s’Evangeli practicar
Ès sobre roca edificar
Degustar resurrecció i vida

Bep Guàrdia

vida eterna

IV Dimecres de quaresma.
Els que escolten el que jo dic i creuen en aquell que m’ha enviat, tenen la vida eterna; Jn 5,17-30

- Quan hem emprat l’enginy i sacrifici (sacro – facere manera de fer sagrada) per a construir la nostra casa sobre la roca, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, emergeix la nostra llar.

- Quan hem emprat l’enginy i sacrifici per a fabricar el llit que ens acomoda per dormir, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, apareix la son que ens regenera per a un nou dia.

- Quan hem emprat la paciència, constància i sacrifici per aprendre a llegir llibres, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, brolla la saviesa.


- Quan hem emprat la paciència, constància i sacrifici per estudiar medicina, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, flueix la salut d’esperit que afavoreix la del cos.

- Quan hem emprat la paciència, constància i sacrifici per emprar el sexe de manera responsable, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, ha rajat l’amor.

- Quan hem emprat l’enginy i sacrifici per a fabricar el rellotge que ens ajuda a mesurar i aprofitar la llum del dia, hem escoltat el que el fill de l’homo diu... I quan creiem en aquell que l’ha enviat, s’ens ha regalat tot el temps del món, entram a la vida eterna.

Qui escolta el que Jesús diu
I creu en qui l’ha enviat
De dintre li ha brollat
Una terra a on tothom viu
Entra dintre d’un regnat
On amb molta felicitat
Cada ciutadà conviu.

autoritat

Diumenge IV de quaresma.


De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d’aquest, ni sabem d’on ès. Jn 9,1-41

El metge es va inclinar sobre l’immòbil pacient. A continuació, es va tornar a alçar i va dir: “senyora, sent molt haver-li de dir que el seu marit ja no està entre noltros”.
Una tènue veu en to de protesta, va sortir dels llavis del “difunt”: “No... Encara estic viu...!”
“tanca la boca!”, li va dir l’esposa. “El doctor en sap més que tu!”

-.-.-.-.-.-.-.-

Un veí, va acudir a ca’n Toni per demanar-li deixat l’ase.
“Ho sent, però l’he llogat”, li va dir en Toni.
En aquell moment, s’animal, va començar a bramar a l’estable.
“Però si l’estic sentint bramar...!, va dir el veí.
Però bonu, a qui creuràs: a l’ase o a jo?”.

Bep Guàrdia

Jo en som de s’opinió
que feim qualque disbarat
quan discerniment cuidat
no posam as nostre interior.
Creure massa amb s’autoritat
Minva sa capacitat
Que tenim de percepció.

Donem gràcies

Hem de ser agraïts, ho hem comentat vàries vegades en aquest blog. Però no ho hem de fer amb l'acció de gràcies del "fariseu" de l'evangeli d'avui, que ho fa per no ser com els altres.
Casi tots nosaltres som iguals, flacs, pecadors. Alguns, moguts per l'Esperit, ho saben reconèixer i demanar-ne perdó; altres són incapaços de veure-ho. Segurament els qui preguen com el fariseu no és que no tenguin de que penedir-se: és que no són conscients de les seves mancances.
Per açò, demanem Déu la capacitat de veure els nostres errors, i la capacitat de demanar perdó d'haver-los comès. Si Déu ens escolta, i li ho demanem, segur que ens perdona.

Joan Manuel Mercadal Victory
                                                                                                        


Dissabte III de quaresma.

Déu meu, us dono les gràcies perque no som com els altres homos:
Lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Lc 18,9 14


Bep Guàrdia

Cada dia he d’agrair
a l’essència de la vida
que em beneeix sense mida,
amb prou bens per menjar i vestir,
casa i tapall per cobrir
els errors de la meva vida.

Si m’ha donat tant digne vida
no ès que jo ho mereixi així,
per açò em vull ajupir
fer la pregària més sentida:
que qui de jo duu la brida
no em deixi de beneir,
i també voldria afegir
si la pregària n’es oïda
que qui viu en la mentida
pugui trobar el bon camí.

els altres

"els altres" sempre o casi sempre és contraposició a "jo mateix". Menys a l'evangeli. Jesús ens diu que "jo mateix" tenc que ser mesura per als altres i que els altres han de ser mesura per a "mi mateix" de manera que no hi hagi diferència entre el tracte entre els altres i jo mateix ni entre els altres "entre si". Açò suposa, aparentment, un esforç, sobretot si tenim tendència a "fer banda" cap allò que ens és pròpi.
Jesús ens demana que no facem trampes en la nostra relació amb els altres, que ens tractem tots com a germans, dels de ver.
Déu ho fa.
Un altra dia ja parlarem del "com jo he estimat..."
Divendres III de quaresma.

Estima els altres com a tu mateix. Mc 12,28b-34

S’efecte que es somriure fa
Quan a sa bellesa ès unida
Ès com sa sal afegida
Per donar gust as menjar
Es mateix efecte fa
Posar amor a sa vida.