L'any 2011, un programa de televisió va
iniciar la temporada amb una campanya que proposava “donar la volta a la
truita”. La proposta era de transformar aquelles coses que ens anaves més o
manco malament, en elements de felicitat, les obres en llums, les dificultats
en oportunitats.
“Donar la volta a la truita”, va ser una
campanya interessant, que propugnava un canvi d'actitud davant els problemes.
La setmana passada, parlant amb un missioner menorquí que esta una temporada
entre nosaltres va comentar que seria hora que el nostre món fes un canvi
d'actituds.
Per a mi resultava evident que cercar els
angles positius a tots els problemes és una gran actitud davant la vida, i no
acabava d'entendre que volia dir amb aquest “canvi”. Una volta es va explicar,
va fer-ser palès que la seva proposta tractava d'actituds molt profundes, que
val la pena considerar.
La nostra societat “occidental, avançada i
democràtica” ha pres molta consciència dels propis drets, i tots en reclamant
com vehemència el compliment per part de les autoritats, dels veïns, de tothom.
L'any 1948, l'Assemblea general de les Nacions
Unides aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, que
després de diversos tràmits i ampliacions, es convertí en 1976 en Llei
internacional. Però, i els deures?
Esteim tant avesats a sentir parlar dels
propis drets, que hem oblidat que bàsicament un dret propi es converteix en un
deure per a un altre, i que si ningú accepta els seus deures, ningú podria
exercir els propis drets.
Defensar la universalitat dels Drets que
recull aquesta Declaració Universal, ens demana tenir la coherència necessària
d'acceptar que en moltes ocasions dependrà de nosaltres que puguin ser
conquerits per tots els éssers humans de tots els països del món.
Defensar que “tots els éssers humans neixen
lliures i iguals en dignitat i en drets” (Art. 1) ens obliga, és a dir, ens
genera un deure, no tant sols a respectar aquesta dignitat, sinó lluitar perquè
sigui respectada per tots.
Defensar que “tota persona té dret a la vida,
a la llibertat i a la seva seguretat” (Art. 3) ens genera un deure de respecte
a les decisions, a la cultura, a la manera de viure dels altres, i a lluitar
per que siguin una realitat, sense pressuposar que la “nostra veritat” sigui
millor que la d'altres.
Declarar que “tots els acusats d'un delicte
tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la
seva culpabilitat” (Art. 11) ens obliga a ser absolutament prudents en els
nostres judicis de valors, en les nostres opinions en relació als altres i ens
ha de fer capaços de qüestionar la nostre pròpia posició, mentre no es demostri
que és la que consona amb la veritat.
Defensar que “Tota persona té dret a circular
lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat” i que
“tota persona te dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi i a
retornar-hi” (Art. 13 núm. 1 i 2) ens ha de fer prendre consciència que la
nostra actitud –la nostra personal i la dels governs de tot el món- no pot
seguir essent posar barreres i aixecar murs, perquè tenim el deure de acollir
els germans, encara que no entenguem molt bé que passa a nivell internacional,
o que la nostra pròpia por en faci recelar de les intencions del que han de
deixar el propi país per a poder tenir una opció de sobreviure.
Els drets humans, dels que hem de ser-ne
fervents defensors, han de tenir contrapartida en els deures humans, en els
compromisos que hem d'assumir per tal que tots puguem compartir el món.
La nostra essència com a cristians, resumida
en les benaurances que llegíem diumenge passat, ens empeny en aquesta direcció:
tots els homes i dones del món som iguals en Dignitat, tots som igualment fills
i filles de Déu. Siguem capaços de fer que el món sencer reconegui que no podem
exigir drets si no acceptam deures.
El proper 10 de Desembre, la Declaració de
Drets arriba a “l'edat legal de jubilació” als seus 67 anys. I ha de donar pas
al reconeixement comú dels Deures Universals
