En ocasions l’actualitat sembla posar-se
d’acord amb la més llarga tradició, i ens ajunta en un mateix moment el record
d’un sant del segle IV, màrtir. Estic parlant de Sant Blai.
Blai de Sebaste, torturat i executat durant
les persecucions de l’emperador Licini les considerat patró dels malalts de la
gargamella i dels seus metges. Segons la tradició tenia el do de la curació
miraculosa; va salvar la vida d’un infant que s’ofegava amb una espina de peix.
D’aquí la benedicció de les gargamelles en dia del la seva festa, el passat 3
de febrer.
És normal associar aquesta capacitat de curar
el coll amb la capacitat de parlar bé, d’acompanyar amb la paraula oportuna els
que ho necessiten, de corregir amb dolcesa el que té opinions errades o que
simplement discrepa de les nostres opinions. És una oració que hem de fer, per
intercessió del sant: que de les nostres goles no en surtin mai paraules agres,
ni malsonants, ni enrabiades, sinó dolces com els caramels que es beneeixen en
la seva festa.
És evident que no tots ho sabem fer d’aquesta
manera. Molta gent –també entre
els cristians– som de paraula “calenta”, feridora, impossible de retornat
arrere. Alguns, per a manifestar el desacord, arriben a l’insult i a
l’agressió; alguns que són tinguts com a representants de l’Església en certa
manera, reben en forma d’agressió el rebuig que provoquen les iniciatives
parlamentàries d’un determinat partit.
.jpg)
Tant és així, que el dia de Sant Blai he vist,
amb tristor, com l’arquebisbe de Madrid és empentejat per unes –diguem-les–
senyores que estan en desacord amb la proposta de llei sobre la defensa del
no-nat que ha presentat el govern.
Aquest no es espai per a polemitzar sobre la
bondat de la llei, ni sobre les repercussions que aquesta pot tenir en la
societat. Tant sols vull aprofitar aquest espai per a destacar dues coses:
En primer lloc recordar el que ens diu el Papa
Francesc, en la exhortació Evangelii
Gaudium: “no és progressista
pretendre resoldre els problemes eliminant una vida humana”. És un paràgraf, el
214 que també diu que hem fet poc (l’Església a sabut fer poc) per acompanyar
adequadament les dones en situacions molt dures. I que no podem deixar de
comprendre aquestes situacions amb tant de dolor.
En segon lloc que la posició de l’Església ha
estat sempre la mateixa des de fa molt de temps, i que la proposta de llei no
és ni de la Conferència Episcopal, ni de l’Arquebisbe de Madrid, ni (si me
permeten l’expressió) del Papa de Roma.
La defensa de les pròpies posicions en qualsevol
qüestió hem de saber-la fer amb bones paraules, amb fermesa, però sense
agressions. Fins i tot en el cas hipotètic de tenir alguna raó, l’ús de la
força, de l’agressió verbal o física, ens la fan perdre.
Com que tots els sant tenen vuitada, demanem a
Sant Blai que sapiguem trobar paraules adequades, dites amb fermesa però sense
agressió, per a deixar clar que defensam la vida des del primer moment, des de
la concepció, però que mai hem de deixar de costat, mai hem de deixar d’e
comprendre i acompanyar amb extremat amor aquells i aquelles que, Déu sap per
quines raons, han hagut de prendre la decisió d’avortar.
No més així podrem mantenir raons per a
l’esperança.
