Benet XVI, gràcies per una lliçó més.

La tasca del pastor és sempre posar el ramat per damunt de les pròpies aspiracions o dels propis projectes. Així, els que volen servir les comunitats, posen el benefici dels altres per damunt dels seus interessos.

Aquesta manera de fer no es massa comuna en els nostres dies, en els que qui hauria de ser servidor públic es converteix en ocasions en vividor d'allò públic. El significat de "ministre" quan es cerca per etimologia o per us de carrer és ben diferent.

Benet XVI, atenent a les necessitats de l'Església ha renunciat al que, per a molts, seria irrenunciable, perquè alguns han entès el servei com a poder. En el món de les organitzacions i els partits polítics, el lloc més alt és el de més poder. Des del lavatori dels peus, que commemorarem el Dijous Sant hem de tenir molt clar que entre els cristians el lloc millor és el que serveix els altres millor. I el primer entre els cristians és qui ho dona tot per als altres.

La renuncia de Joseph Ratzinger al ministeri de Pere és una mostra més de la seva vida de servei. Ara, serveix l'Església amb la renuncia, com abans l'ha servida amb la donació. Ara, amb la seva retirada, com abans amb la seva passa al front, disposat per a assumir els encàrrecs que li feien.

El Bon Pastor dóna la vida per les ovelles; Benet XVI ens ha donat, després de tota la vida de donació, també la seva renuncia.

Vagi, des d'aquí, el reconeixement d'un gest valent i valuós, del que molts podem aprendre, que remata una vida pública valenta i valuosa.

10. ...ja que tu ho dius (5, 1-11)

Les xarxes, tant de moda en els nostres dies, ja eren element de referència per a Jesús en les seves explicacions, i amb les seves comparacions. Ho fa en les Paràboles del Regne... Eren elements quotidians en la vida dels pescadors del llac de Tiberíades, entre els que va escollir els seus deixebles.
Avui, després d'emprar  la barca com a lloc d'ensenyament, demana als pescadors que tornin a partir a pescar.
És molt interessant, per a nosaltres a dia d'avui, mirar amb atenció les reaccions de Pere, com a mostra de tots els deixebles:

"esteim cansats, hem batallat molta estona, sense resultats..." Són frases que sentim en els nostres entorns, en les nostres reunions d'agents de pastoral, fins i tot en les reunions del clergat. "No sabem con fer-ho, ho hem intentat tot..." Si volen afinar una mica més, podem entreveure en el desencant una certa disconformitat: "que ens has de venir a dir, tu, que ni ets de l'ofici ni de la regió...?"
Finalment, però l'element que sura per damunt de tot és la confiança: "Ja que tu ens ho dius...". Aquesta frase, que transparenta aquest desencant, demostra sobre tot confiança. La paraula del Mestre és de fiar, i si ell ens demana alguna cosa, hem de fer-li cas, encara que no entenguem del tot el que ens demana.
Sense voler treure mèrit a Jesús en el miracle de la pesca miraculosa, com anomenem generalment aquest passatge, la pescada comença en la confiança dels deixebles en el mestre. sense aquesta confiança Jesús no podria haver fet res.
Aquesta decisió confiada és la que ens manca a molts de nosaltres en nombroses ocasions. Pensant que en sabem molt, ens fiem massa de les nostres pròpies intuïcions, dels nostres recursos, i no deixem actuar realment l'Esperit, la Força de Déu.
L'espectacle de les xarxes plenes a rebentar, es possible per la conjunció de la confiança i la força de l'Esperit. De la mateixa manera, en les nostres tasques pastorals, serà conjuntant els esforços personals en allò que feim juntament amb la confiança en el recolzament que Jesús farà de les nostres accions, que aconseguirem allò que ens proposem.
Jesús no ens vol estalviar els esforços, però ens demana que confiem en els seus designis; no vol treballar sense nosaltres, però vol que remem mar endins, per molt cansats que estiguem, però molt baixos que estiguin els ànims.
Les xarxes són apunt; El peix és aprop. Siguem valents i llencem el rai: la pesca serà segura.

03. Tothom l'aprovava...es van omplir d'indignació (Lc 4, 21-30)

Les reaccions de la gent, tant al segle I com als nostres dies són volubles i imprevisibles. La gent és capaç (som capaços) de passar de l'eufòria al rebuig total en qüestió de minuts.
A Jesús li passa en més d'una ocasió. Aquesta que ens narra Lluc, és una, la més "sonada" és la de la setmana de passió, quan en un parell de dies el poble passa de l'aclamació com a rei quan entra a Jerusalem a de manar la seva crucifixió, tal  com recordem el diumenge de rams.Jesús diu les coses com les pensa, de manera que no s'aprofita dels moments "d'èxit" sinó que segueix amb el seu plantejament. Quan tots l'aproven i es meravellen, ell ja els retreu la seva volatilitat, avençant que la seva adhesió serà curta i pobre.Són (som) com les espigues que han caigut en terra prima, que sembla que broten molt ràpidament, però també s'assequen molt depresa.
És enigmàtica la darrera frase del text, "Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar". Sembla que, amb tota la seva compostura, els deixa amb un pam de nassos, però segurament hi devia haver alguna empenta, alguna carrera. Si el poble s'indigna, retornar a la calma no es fàcil.
Jesús mai deixa indiferents els qui l'escolten. Potser estan una estona a favor i després en contra, o al contrari. La nostra Església d'avui no genera aquestes reaccions: la indiferència és la resposta més habitual a les propostes que l'Església fa en nom de Jesús al nostre món. Les actituds de Jesús, la valentia, la tranquil·litat i la pau interior, la certesa d'estar en el camí correcte seguint el manament del Pare, fan que el seu discurs sigui més eficaç que el nostre. Segurament podria haver evitat les males reaccions de la gent, però la fidelitat a l'encàrrec va ser primer.
La coherència de vida ha de ser, per a nosaltres, un element bàsic, per tal de fer arribar el missatge de Jesús al nostre temps.