Si no li fic el dit dins la ferida dels claus, i la ma dintre el costat, no m’ho creuré. Jn 20,19-31
Em crida molt l’atenció, veure les molèsties que es pren Jesús per fer-se veure ressuscitat, per a Tomàs el bessó. Deu ser que ès important el testimoni d’aquesta casta de persones?
Aquell dia, el sermó del mestre es va reduir a una sola i enigmàtica sentència.
Es va limitar a somriure i a dir: “Tot lo que jo faig aquí, ès estar assegut a la vorera i vendre aigua del riu”.
“Posa el dit dintre de la ferida dels claus, i la ma dintre el costat. Mira l’aigua del riu, prova-la i ja no hauràs de comprar-ne més. Veniu els cansats i afeixugats per la mort d’algun ésser estimat, que el meu jou ès suau i la meva càrrega lleugera. Aquí trobareu el consol gratuït que aquest món, absort amb les coses de només una part del cicle de la vida, us ha de cobrar.”
El riu l’aigua ha transportat.
El cel primer la va atreure,
De la mar la va sostreure
Per crear el nuvolat.
I en terra l’aigua ha vessat,
A on no es sol distreure:
Ella sap que te el deure
De saciar l’assedegat
I a la mar el cicle ha tancat.
Després de donar de beure
Al que a ombra es posa a seure
De l’arbre alimentat
Del fluid més apreciat
Que de la terra sol sostreure.
Una cosa m’he fixat
Tant important com el creure:
Ès ésser capaç de veure
A Jesús ressuscitat
Que com l’aigua ha perpetuat
El cicle que observar i creure
Aquí i avui puc bestreure
Amb el do de l’eternitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario