Dimecres III de Pasqua.
Aquell dia, començà una persecució violenta contra la comunitat de Jerusalem;
i tots, fora dels apòstols, es dispersaren per les contrades de Judea i de Samaria.
Ho va impulsar el fariseu
A la tradició es va aferrar
Quan veu un mode d’actuar
Que genuïnament treu la veu
Quan així un actua com cristià
El religiós el vol matar
Però ès comprès per l’ateu.
III Diumenge de Pasqua.
El reconegueren quan partia el pa. Lc 24,13-35
Fer-se pa:
Pot semblar poètic i polit, però evidentment no ès fàcil fer-se PA. Açò significa que ja no pots viure només per a tu, sinó que has de viure per als altres. Vol dir que ja no pots posseir rès, ni coses, ni temps. Només la llibertat d’escollir ser PA. Tot el que ets ja no ès per a tu, ès també dels i per als altres.
Has d’estar disponible a temps total, sense protestar per a rès quan et demanen per a qualsevol cosa, a qualsevol hora. Significa que has de tenir paciència... Com el PA que es deixa pastar, coure i esmitjar.
Significa que has de ser senzill i humil, com el PA, que no figura en la llista dels plats selectes, però sempre ès present com acompanyant. Significa que has de cultivar la tendresa i la bondat, perque així ès el PA: Tendre i bo. Disposat sempre al sacrifici, com el PA que es deixa triturar.
Vivint sempre en l’amor més gran; capaç de morir per donar la vida, com el PA. Deixant-se triturar pels que son al seu costat... Deixant-se pastar... pel treball i pels serveis a tothom. Com ho fa el blat que vol ser PA.
T’has de deixar coure pel foc de l’amor i de l’esperit. I així podràs oferir-te als que tenen fam.
He transcrit aquesta oració
Per comprendre i proclamar
Lo que van experimentar
Els d’Emaús en veure-ho
Tant si som pobre com senyor
Si som capaç d’observar
Les virtuts que te el pa
El cor s’omple de comprensió
Al signe de la comunió
Així d’alguns no ès d’estranyar
Que quan veuen esmitjar el pa
Vegin del món la salvació
I fins i tot resurrecció
I fins i tot resurrecció
De qui en pa es va transformar.
Diumenge II de Pasqua.
Si no li fic el dit dins la ferida dels claus, i la ma dintre el costat, no m’ho creuré. Jn 20,19-31
Em crida molt l’atenció, veure les molèsties que es pren Jesús per fer-se veure ressuscitat, per a Tomàs el bessó. Deu ser que ès important el testimoni d’aquesta casta de persones?
Aquell dia, el sermó del mestre es va reduir a una sola i enigmàtica sentència.
Es va limitar a somriure i a dir: “Tot lo que jo faig aquí, ès estar assegut a la vorera i vendre aigua del riu”.
“Posa el dit dintre de la ferida dels claus, i la ma dintre el costat. Mira l’aigua del riu, prova-la i ja no hauràs de comprar-ne més. Veniu els cansats i afeixugats per la mort d’algun ésser estimat, que el meu jou ès suau i la meva càrrega lleugera. Aquí trobareu el consol gratuït que aquest món, absort amb les coses de només una part del cicle de la vida, us ha de cobrar.”
El riu l’aigua ha transportat.
El cel primer la va atreure,
De la mar la va sostreure
Per crear el nuvolat.
I en terra l’aigua ha vessat,
A on no es sol distreure:
Ella sap que te el deure
De saciar l’assedegat
I a la mar el cicle ha tancat.
Després de donar de beure
Al que a ombra es posa a seure
De l’arbre alimentat
Del fluid més apreciat
Que de la terra sol sostreure.
Una cosa m’he fixat
Tant important com el creure:
Ès ésser capaç de veure
A Jesús ressuscitat
Que com l’aigua ha perpetuat
El cicle que observar i creure
Aquí i avui puc bestreure
Amb el do de l’eternitat.
