Don’t cry… He's not dead!!!

Alguns dels que em coneixeu sabreu la meva afició a la música Gospel, i fins i tot, la meva participació en un dels grups que aquí a Menorca canta peces d’aquest estil musical.

Sempre hi ha temes que ens enganxen més que d’altres, tant en opera, en jazz, en sarsuela; també a mi me passa amb el Gospel.

Avui vull compartir amb vosaltres un d’aquests temes que em toquen el cor, que m’emocionen cada vagada que els sent. Es tracta d’una peca de Kirk Franklin: “Don’t cry”.

Per a mi, és la transcripció de la conversa entre els primers testimonis de la resurrecció de Jesús, amb els que encara no tenen aquesta experiència de trobada amb el Ressuscitat, que encara no han pogut assimilar la pèrdua del Mestre.

Existeixen moltes versions del tema musical. No vull ara fer una crítica comparada entre els vídeos i els àudios que podreu trobar a la xarxa. Tots tenen en comú una emoció que és difícilment explicable. Transmeten a la vegada la urgència de la comunicació de tant extraordinària notícia amb la delicadesa del moment de parlar amb algú que està de dol per la mort d’un ésser estimat.

“Don’t cry”...   “No ploris ; Renta't els ulls; Ell no està mort...”

Amb aquesta simplicitat, amb aquesta senzillesa el text fa present la fe en la resurrecció de Jesús, la certesa de que la mort no ha estat la darrera paraula. I també expressa, amb aquest “renta’t els ulls”, la necessitat imperiosa de passar pàgina, de fer una passa endavant, cap al futur, que no podrà ser mai igual que abans.

La nostra actitud, avui, diumenge de Pasqua, ha de ser aquesta: eixugar els nostres ulls, deixar de plorar, i compartir amb els nostres germans, amb els nostres coneguts, amb tot el món, l’alegria de la Resurrecció.

Si en el nostre cor hem fet l’experiència de la Magdalena de sentir-nos cridats pel nostre nom pel Senyor ressuscitat, podrem, com ella va fer, compartir amb els seus companys, amb els altres deixebles, l’alegria de retrobar Jesús. El crucificat és ara el Ressuscitat; el derrotat és ara el Glorificat; l’abandonat de Déu és ara el Fill Gloriós del Pare.

La fe és una experiència que no es pot traspassar. Com totes les experiències es pot compartir, podem convidar a viure una experiència similar, a fer-la pròpia. Però per tot açò hem de tenir primer la nostra. I l’hem de valorar, li hem de donar una importància capital, ha de ser fonamental per a la nostra vida.

Pot ser l’Església, els cristians, no hem sabut fer experiència de Jesús ressuscitat, i en lloc de compartir l’alegria de la salvació només som capaços de compartir els gestos, en ocasions buits de significat, d’una litúrgia establerta en altres moments de la història i amb altres referents culturals.

Només recuperant emocions i sensacions interiors i personals de salvació i de redempció de les nostres culpes, admeses per nosaltres mateixos i assumides per Jesús a la creu, podrem fer gestos i celebracions que convidin a fer la mateixa experiència.

Només des de les nostres emocions podrem dir als altres “Don't you cry, Stop your weeping, He has risen, He's not dead” : “No ploris, Deixa el teu plor, perquè ha ressuscitat”

Si, a més, som capaços de fer-ho amb la bellesa amb que ho fa Kirk Franklin, de ben segur que encomanarem als altres la nostra alegria.

L’alliberació de la Teologia

Durant els darrers anys del segle passat es va sentir parlar molt de la Teologia de l’alliberament, o de l’alliberació, un corrent de pensament que va prendre molta força als països llatinoamericans, especialment en les zones mes pobres, en zones de conflictes armats, de lluites.

Es va iniciar aquesta línea de reflexió després del Concili Vaticà II i va prendre força a la conferència de Medellín, a Colòmbia l’any 1968, amb els pensadors Leonardo Boff, en aquells moments franciscà brasiler, ara exclaustrat, i Gustavo Gutierrez merino, sacerdot peruà.

Entre altres idees, aquesta línea teològica incidia molt en la dignitat de les persones, com a criatures de Déu, fets a la seva semblança. La salvació cristiana, per tant ha d’incloure necessariament l’alliberament econòmic, polític, social, com a signes visibles d’aquesta dignitat de les persones.

La relació de l’Església amb els pobres i amb la pobresa estructural ha estat fonamental per a la història del catolicisme. En ocasions criticada, en ocasions recolzada, la teología de l’alliberament ha volgut difondre l’evangeli amb un estil peculiar, especialment en les països menys afavorits.

Abans de complir-se 20 anys de la Conferència de Medellin es van publicar dos documents de la Congregació de la Doctrina de la fe, en els que considerava que aquesta línea teològica havia incorporat, i disposava a acceptar postulats marxistes, contraris a la doctrina de l’Església. Alguns dels seus pensadors més destacats, Boff, Sobrino, Romero, Ellacuria, van esser enviats al silenci, casi com a sospitosos d’heretgia.

Alguns bisbes, vam iniciar propostes pastorals que, defensant la dignitat de les minories indígenes de les seves diòcesis, afavorien la formació de ministres entre els seus membres, per tal d’apropar l’evangeli a la seva cultura.

Ara, als trenta anys d’aquells documents, la doctrina de l’Església no ha canviat, de manera oficial i absoluta. Hi ha hagut, però alguns detalls significatius en els anys del pontificat del Papa Francesc. La beatificació de Mons Romero, fa poc més d’un any, la incorporació de elements de Leonard Boff a l’Encíclica Laudato Si, el mes de juny, i alguna de les visites del Sant Pare durant la seva estada a Mèxic, marquen un canvi de rumb en la relació del Vaticà amb aquest corrent de pensament.

La presència del Papa, en oració, a la tomba de Samuel Ruíz Garcia, que va ser bisbe de San Cristobal de las Casas, és un signe que per a molts és significatiu. El Bisbe Ruíz, va ser vinculat pel Govern mexicà amb l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, i el Vaticà va cancel·lar la part central de la seva proposta de pastoral, en la formació de diaques i catequistes nadius, en l’us de llengües locals a la litúrgia, etc.

La crida per part del Papa a la reconciliació i a l’examen de la pròpia consciència, a demanar perdó pels errors comesos ens fa pensar que, al marge de declaracions oficials i formals, de reconeixements o rehabilitacions, moltes o algunes coses canvien, moltes o almenys algunes coses caminen, i l’Església, empesa pel Papa Francesc, fa camí al costat dels pobres, sense recels.

Joan Manuel Mercadal Victory

Diaca

Els infants ajuden els infants

Dissabte passat es van reunir a Ciutadella els infants de 8 i 9 anys d’edat, que estan fent la seva iniciació cristiana, en les catequesis de les parròquies i altres centres. La trobada és promoguda per les Obres Missionals Pontifícies, que a Menorca treballa juntament amb el Secretariat Diocesà de Missions, i el Secretariat Diocesà de Catequesi.

La convocatòria vol ser una festa, i en general els darrers anys s’ha aconseguit. Però vol esser també motiu de reflexió i d’interiorització pels infants i pels catequistes i els rectors que els acompanyen.

El lema general de l’Obra de la Santa Infància, és el que encapçala l’article: “Els infants ajuden els infants”, i el de la trobada d’aquet 2016 era simplement “Gràcies”.

Tot i que la trobada va ser un èxit i que els infants van quedar contents amb l’Obra que Teatre en Família els va mostrar, i amb la presència de Victor Eguriase Wagba, les cançons, etc... el dubte que em sorgeix a mi, com a organitzador és: realment els infants prenen consciència de la quantitat de coses per les que poden donar gràcies? I encara: són conscients de que, per la realitat en la que viuen poden ajudar molt a molts infants que viuen en realitats molt diferents, de pobresa, de marginació, de fam, de guerra...?

La nostra realitat és tant entabanadora que no tant sols ens fa creure que “la nostra” realitat és la norma, que tot el món viu així, sinó que ens “crea” les necessitats per tal de mantenir un nivell de consum i de malbaratament de recursos que és insostenible.

Com és natural, aquest “entabanament” arriba als infants, i els afecta possiblement més que a molts adults. Com explicar que molts infants no tenen aigua a les seves cases, si aquí l’aigua és malbaratada sense miraments? Com fer entendre que moltes famílies no tenen possibilitats de menjar quan aquí els acostumem al “si no t’agrada et prepararé una altra cosa”.

Com fer entendre en una societat que no valora l’esforç que molts infants de la seva edat hagin de caminar tres i quatre kilòmetres per a recollir uns litres d’aigua “potable” o per anar a l’escola?

Marcar diferències entre necessitats i capricis, entre el que “volem” i el que “necessitem” entre el que és imprescindible i el que és circumstancial, hauria de ser una feina de tota la societat, però a la pròpia societat no li interessa, perquè els nivells de consum no serien suficients per a mantenir la producció, el nivell d’endeutament, etc.

Quan els adults prenguem consciència d’aquestes realitats, els infants aprendran a dir “gràcies”. Gràcies per la família que els estima, per l’escola que els educa, per la sanitat que els cura, per l’Església que els acompanya en el seguiment de Jesús.

Aquestes quatre coses, estima, educació, sanitat i acompanyament és el que els missioners donen a mans plenes cada dia a les comunitats que serveixen.

Si entre els casi 400 infants que van participar a la trobada, un –tan sols un- s’ha repensat la necessitat de les “xuxes”, “porquerietes” o llaminadures que sol comprar els diumenges, la humanitat encara podrà tenir raons per a l’Esperança.

Joan Manuel Mercadal Victory

.Diaca Permanent

PROPOSITS...

En aquesta època de l'any es habitual fer propòsits. Uns es proposen anar al gimnàs, altres deixar de fumar, altres...

Quins han de ser els propòsits que hem de fer els cristians, els seguidors de Jesús, en aquest Any de la Misericòrdia? Jo no som ningú per a donar instruccions, però hi ha algunes coses que sincerament crec que no podem deixar de fer en aquest any i d'altres que hem de fer de maneres diferents.

Hem de fer...

• Hem de fer bona cara. Ja ho deia el Papa Francesc a la Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium. Els cristians no podem fer cara de funeral, o cara de pomes agres, o cara de “divendres sant”. Els cristians hem de ser gent que viu la vida amb alegria, segurs de que hem posat la nostra confiança en algú que no ens fallarà mai, en algú que ha donat la vida per nosaltres. Tenim ( hem de tenir) la certesa de que en Crist, som salvats, i açò ens ha d'il·luminar la cara amb un immens somrís.
• Apropar-nos a Jesús. La condició necessària per a ser salvat és ser fidel seguidor de Jesús. No podem pensar que la salvació, tot i ser oberta i accessible a tothom, sigui “free”, incondicional. Ja ho diu el mateix Jesús: “qui vulgui venir amb mi, que carregui la seva creu...” Hem de compartir creu amb Jesús i hem de ser “cireneus”, que ajuden a altres a portar les seves. Així, si en algun moment necessitam que ens ajudin... Apropar-nos a Jesús és trobar moments per a la pregària, és acostar-nos als sagraments amb il·lusió i amb devoció, deixar-nos estimar per Déu, que ens perdona...
• Estar atents als altres. No podem passar pel món sense saber que li passa als nostres companys de viatge. Hem de preocupar-nos per les realitats dels nostres veïns, amics, coneguts, parents. Només així, centrats en atendre els altres, podrem sortir de nosaltres mateixos i trobar Jesús. Són les obres de Misericòrdia, que en el nostre temps són més amples que les 14 del catecisme. Hi ha noves pobreses que cal atendre: persones soles, sense sostre, immigrants, etc...

NO hem de fer...

• Posar distàncies amb la gent. Les comunitats, la gent que en formam part, hem de ser acollidors, de manera especial amb els que són rebuig per la societat. Hem de trobar manera de que les persones que s'acosten a les nostres comunitats, a les nostres celebracions, es trobin a gust, i sentin que la nostra intenció és facilitar-los l'existència, que la nostra essència és compartir la salvació amb ells, sense fer exàmens, ni interrogatoris que puguin crear incomoditats innecessàries. No tant fer “rebaixes”, sinó saber fer entendre quins són els nostres valors.
• Ser legalistes fins a l’extrem. El papa Francesc posava com a exemple un hospital de campanya. Abans d'entrar a mirar “sucre” o “·colesterol” hem d'aturar hemorràgies i reduir fractures. Hem de salvar les persones, aconseguir que se sentin salvats, estimats de Déu abans de procurar afinar en les nostres morals, ètiques, i altres acompliments de normes humanes, que com a fetes d'homes que són, han de ser revisades quan faci falta.
• Deixar la gent per altres coses. El mateix Jesús ja deia que el dissabte és per a les persones, i no al revés. Avui, en que tenim tantes coses a fer, tants papers a omplir, tantes reunions, hem d'aprendre a deixar-ho tot per a acompanyar les persones, per a parlar amb la gent, per a atendre les seves preguntes i els seus neguits. Les persones són l'únic important, l'únic que no pot esperar, l'únic que ens ha de preocupar.

Segurament alguns pensareu que son propòsits poc ambiciosos, altres trobareu que són poc importants; alguns trobareu que és massa complicar per a les nostres comunitats canviar de manera de fer i trobar un estil més semblant al de Jesús. No ens preocupem per fer altra cosa que seguir el mestratge de Jesús. Serà un bon propòsit per a aquest any i per la vida sencera.

Bon 2016 a tots.

El Papa, a l’Àfrica, testimoni de l’Evangeli.

El Papa Francesc ha tornat del seu viatge a l’Àfrica. Ha visitat tres països, Kenya, Uganda i República Centreafricana, i da deixat moltes paraules, en les homilies i els discursos, però també molts gestos destacats i destacables. El Papa és especialment significatiu per a mi i per a molts gent pels seus gestos.

El primer gest que vull comentar es va produir a Kenya. En la comitiva papal destacava per la seva senzillesa el cotxe del Papa, un Honda Ballade, envoltat de Mercedes, Land Cruiser, Range Rovers, que portaven la majoria dels líders de Kenya. En un país en el que la corrupció i el malbaratament de recursos està a l’ordre del dia, el papa escullí un cotxe que va provocar els primers comentaris, fins i tot abans de que el papa pronunciés cap discurs. Els mitjans de comunicació de Nairobi ho comentaven així: "Fins i tot abans de qualsevol paraula, el Papa Francesc va donar una lliçó als extravagants líders de Kenya".

Amb aquest gest, el Papa ens indica a tots, no només als polítics africans, quin és el sentit del servei, i com els bens han de ser posats al servei de les persones i mai al revés, fent els poderosos un mal us dels recursos, en contra del benestar dels seus ciutadans. El papa ens diu, des de Kenya que el cristianisme implica honestedat.

En el segon país de la seva gira, Uganda, el Papa ha tingut un altre gest destacable. Més enllà de la tasca teològica i de converses a tots els nivells a favor de l'ecumenisme, Francesc ha volgut retre homenatge als màrtirs d'Uganda, un grup de cristians, anglicans i catòlics que van ser executats a finals del segle XIX, en els actes del 50è aniversari de la seva canonització per Pau VI l'any 1964. El papa destacà que el sacrifici dels màrtirs ha arribat sempre a tots els racons de la terra, i no ha deixat de recordar que "També als màrtirs anglicans, la seva mort per Crist testimonia l'ecumenisme de la sang".

Més enllà de la realitat del fet que els anglicans i els catòlics van compartir el martiri, el Papa Francesc ha posat de relleu el fet que tots els cristians, siguin de la comunió que siguin, compartim el Do de l'Esperit Sant, “per donar testimoni de Jesús i fer que el coneguin i l'estimin a tot arreu.” I ens reclama a nosaltres : "Si, a semblança dels màrtirs revifem quotidianament el do de l'Esperit Sant que habita en els nostres cors, llavors arribarem a ser de veritat deixebles missioners que Crist vol que siguem”

A la República Centreafricana vull destacar la visita del Papa a la Mesquita central de Koudougou, Bangui. En un moment en el que les tensions a nivell mundial són extremes, en el que els recels entre unes comunitats i altres són màximes, el Papa te la valentia de reunir-se amb la comunitat musulmana d'aquell país, en el que la presència de l'Islam, aproximadament del quinze per cent, s'assembla a la d'alguns països europeus.

I el missatge del Papa, com no podia ser d'altra manera, és de Pau. “Cristians i musulmans som germans... Hem de romandre units perquè cessi tota acció que, vingui d'on vingui, desfigura el rostre de Déu. ... Junts diguem "no" a l'odi, a la venjança, a la violència, enparticular a la qual es comet en nom d'una religió o de Déu. Déu és pau, salam.

En un moment en el que les enquestes reflecteixen un augment del rebuig dels diferents en els nostres pobles, el Papa ens reclama la unitat entre germans amb tothom, mes enllà de sectarismes i d'extremismes violents. I convidava aquella comunitat musulmana, i a tots els cristians i musulmans del món, a treballar per la reconciliació la fraternitat i la solidaritat entre tots.

Casi sis dies de viatge per el Cor de l'Àfrica, deixen infinitat de documents, de sensacions, de paraules i de gestos, que el mateix Francesc resumeix com “una sorpresa”. Una sorpresa tant sols es possible quan el cor d'una persona està en disposició d'acollir les novetats, d'acceptar les insinuacions que de mil maneres ens fa l'Esperit, quan no esteim ancorats en unes situacions que ens impedeixen reaccionar amb generositat.

Tant de bo que el nostre cor sigui, com el del Papa Francesc, obert sempre i especialment en aquest Temps d'Advent, a les sorpreses de l'Esperit.

La Declaració dels Deures Humans

L'any 2011, un programa de televisió va iniciar la temporada amb una campanya que proposava “donar la volta a la truita”. La proposta era de transformar aquelles coses que ens anaves més o manco malament, en elements de felicitat, les obres en llums, les dificultats en oportunitats.

“Donar la volta a la truita”, va ser una campanya interessant, que propugnava un canvi d'actitud davant els problemes. La setmana passada, parlant amb un missioner menorquí que esta una temporada entre nosaltres va comentar que seria hora que el nostre món fes un canvi d'actituds.

Per a mi resultava evident que cercar els angles positius a tots els problemes és una gran actitud davant la vida, i no acabava d'entendre que volia dir amb aquest “canvi”. Una volta es va explicar, va fer-ser palès que la seva proposta tractava d'actituds molt profundes, que val la pena considerar.

La nostra societat “occidental, avançada i democràtica” ha pres molta consciència dels propis drets, i tots en reclamant com vehemència el compliment per part de les autoritats, dels veïns, de tothom.

L'any 1948, l'Assemblea general de les Nacions Unides aprovava i proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, que després de diversos tràmits i ampliacions, es convertí en 1976 en Llei internacional. Però, i els deures?

Esteim tant avesats a sentir parlar dels propis drets, que hem oblidat que bàsicament un dret propi es converteix en un deure per a un altre, i que si ningú accepta els seus deures, ningú podria exercir els propis drets.

Defensar la universalitat dels Drets que recull aquesta Declaració Universal, ens demana tenir la coherència necessària d'acceptar que en moltes ocasions dependrà de nosaltres que puguin ser conquerits per tots els éssers humans de tots els països del món.

Defensar que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets” (Art. 1) ens obliga, és a dir, ens genera un deure, no tant sols a respectar aquesta dignitat, sinó lluitar perquè sigui respectada per tots.

Defensar que “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat” (Art. 3) ens genera un deure de respecte a les decisions, a la cultura, a la manera de viure dels altres, i a lluitar per que siguin una realitat, sense pressuposar que la “nostra veritat” sigui millor que la d'altres.

Declarar que “tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat” (Art. 11) ens obliga a ser absolutament prudents en els nostres judicis de valors, en les nostres opinions en relació als altres i ens ha de fer capaços de qüestionar la nostre pròpia posició, mentre no es demostri que és la que consona amb la veritat.

Defensar que “Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat” i que “tota persona te dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi i a retornar-hi” (Art. 13 núm. 1 i 2) ens ha de fer prendre consciència que la nostra actitud –la nostra personal i la dels governs de tot el món- no pot seguir essent posar barreres i aixecar murs, perquè tenim el deure de acollir els germans, encara que no entenguem molt bé que passa a nivell internacional, o que la nostra pròpia por en faci recelar de les intencions del que han de deixar el propi país per a poder tenir una opció de sobreviure.

Els drets humans, dels que hem de ser-ne fervents defensors, han de tenir contrapartida en els deures humans, en els compromisos que hem d'assumir per tal que tots puguem compartir el món.

La nostra essència com a cristians, resumida en les benaurances que llegíem diumenge passat, ens empeny en aquesta direcció: tots els homes i dones del món som iguals en Dignitat, tots som igualment fills i filles de Déu. Siguem capaços de fer que el món sencer reconegui que no podem exigir drets si no acceptam deures.

El proper 10 de Desembre, la Declaració de Drets arriba a “l'edat legal de jubilació” als seus 67 anys. I ha de donar pas al reconeixement comú dels Deures Universals

Missioners de la Misericòrdia.

Dos dels moments importants del pontificat del papa Francesc, fins a hores d'ara, són el de la publicació de l'Exhortació Apostòlica “Evangelii Gaudium” i, també la convocatòria de l'Any Sant de la Misericòrdia, amb la Butlla “Misericordiae Vultus”.

Si en el primer document ens cridava a ser una “Església en sortida”, a centrar la nostra tasca eclesial en l’evangelització, amb l’apropament a la gent, amb la capacitat d'acollida, en el segon en centra en la Misericòrdia de Déu, que nosaltres hem de transmetre als nostres germans.

Així el papa Francesc ens ha donat un full de ruta i un missatge clar, que no es altre que el que va donar Jesús: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat”. Dit d'altra manera: obriu els vostres cors a tota la humanitat i compartiu amb ells que el Senyor ens ha salvat, que la seva misericòrdia és infinita.

Ajuntant aquest elements, els Obres Missionals Pontifícies han escollit el lema “Missioners de la Misericòrdia” per a la jornada del Domund que celebrarem diumenge que ve. Ja des d’aquest cap de setmana haureu notat, en algunes comunitats, la presència d’una religiosa colombiana que explica la seva experiència com a missionera en diversos països, especialment a Brasil durant 18 anys.

Els missioners, enviats en nom de tota l'Església a escampar la Bona Nova, han de ser capaços de fer arribar la misericòrdia de Déu a tots els racons del món on ells es troben. Si la Misericòrdia de Déu ens salva del Pecat i de la mort eterna, les “obres de misericòrdia” que hem de ser capaços de fer els homes i les dones que seguim Jesús, han d'ajudar a tots els germans a viure una vida digne i a tenir coneixement de que Jesús, mort a la creu, ens salva de la Mort-per-sempre.

Els missioners, amb la seva presència als llocs més impensats, fan aquesta doble tasca d'atenció espiritual i material que es resumeixen en les obres de misericòrdia que s'estudien (o s'estudiaven) en el catecisme: les espirituals, que són: Ensenyar el qui no sap, Donar bon consell a qui el necessita, Corregir el qui s'equivoca, Perdonar les injúries, Consolar els afligits, Tolerar els defectes del proïsme, Pregar pels vius i els difunts.

En la tasca dels missionera també prenen relleu les obres materials: Donar menjar al qui te fam, Donar beure al qui te set, Vestir els despullats, Visitar els malalts, Assistir els presos, Donar posada als pelegrins, Sepultar els morts.

Totes aquestes accions i moltes altres, fetes pels missioners i per qualsevol cristià o persona de bona voluntat no són altre cosa que el reflex pàl·lid de la Misericòrdia que Déu ens te, de l'amor amb que ens estima.

Tenir un cor misericordiós és tenir un cor que és prop de Déu. Els missioners el tenen, nosaltres l'hem de tenir. Si bé es cert que tots no tenim l'oportunitat de viure en terres de missió per fer-hi el primer anunci, es cert que tots podem compartir la tasca dels missioners, amb la nostra pregària i amb la nostra aportació econòmica.

Diumenge que ve, dia del Domund, és el dia que l'Església ens proposa per a recordar que aquesta tasca evangelitzadora i misericordiosa de l'Església ens correspon fer-la a tots els batejats, i ens ofereix la possibilitat de participar-hi.

Aprofitem-la.