Dissabte passat es van reunir a Ciutadella els infants
de 8 i 9 anys d’edat, que estan fent la seva iniciació cristiana, en les
catequesis de les parròquies i altres centres. La trobada és promoguda per les
Obres Missionals Pontifícies, que a Menorca treballa juntament amb el
Secretariat Diocesà de Missions, i el Secretariat Diocesà de Catequesi.
La convocatòria vol ser una festa, i en general els
darrers anys s’ha aconseguit. Però vol esser també motiu de reflexió i
d’interiorització pels infants i pels catequistes i els rectors que els
acompanyen.
El lema general de l’Obra de la Santa Infància, és el
que encapçala l’article: “Els infants ajuden els infants”, i el de la trobada
d’aquet 2016 era simplement “Gràcies”.
Tot i que la trobada va ser un èxit i que els infants
van quedar contents amb l’Obra que Teatre en Família els va mostrar, i amb la
presència de Victor Eguriase Wagba, les cançons, etc... el dubte que em sorgeix
a mi, com a organitzador és: realment els infants prenen consciència de la
quantitat de coses per les que poden donar gràcies? I encara: són conscients de
que, per la realitat en la que viuen poden ajudar molt a molts infants que
viuen en realitats molt diferents, de pobresa, de marginació, de fam, de
guerra...?
La nostra realitat és tant entabanadora que no tant
sols ens fa creure que “la nostra” realitat és la norma, que tot el món viu
així, sinó que ens “crea” les necessitats per tal de mantenir un nivell de
consum i de malbaratament de recursos que és insostenible.
Com és natural, aquest “entabanament” arriba als
infants, i els afecta possiblement més que a molts adults. Com explicar que
molts infants no tenen aigua a les seves cases, si aquí l’aigua és malbaratada
sense miraments? Com fer entendre que moltes famílies no tenen possibilitats de
menjar quan aquí els acostumem al “si no t’agrada et prepararé una altra cosa”.
Com fer entendre en una societat que no valora l’esforç que molts infants de la
seva edat hagin de caminar tres i quatre kilòmetres per a recollir uns litres
d’aigua “potable” o per anar a l’escola?
Marcar diferències entre necessitats i capricis, entre
el que “volem” i el que “necessitem” entre el que és imprescindible i el que és
circumstancial, hauria de ser una feina de tota la societat, però a la pròpia
societat no li interessa, perquè els nivells de consum no serien suficients per
a mantenir la producció, el nivell d’endeutament, etc.
Quan els adults prenguem consciència d’aquestes
realitats, els infants aprendran a dir “gràcies”. Gràcies per la família que
els estima, per l’escola que els educa, per la sanitat que els cura, per
l’Església que els acompanya en el seguiment de Jesús.
Aquestes quatre coses, estima, educació, sanitat i
acompanyament és el que els missioners donen a mans plenes cada dia a les
comunitats que serveixen.
Si entre els casi 400 infants que van participar a la
trobada, un –tan sols un- s’ha repensat la necessitat de les “xuxes”,
“porquerietes” o llaminadures que sol comprar els diumenges, la humanitat
encara podrà tenir raons per a l’Esperança.
Joan Manuel Mercadal Victory
.Diaca
Permanent
