La realitat dels esdeveniments
de les darreres setmanes, el fons de les qüestions, el perquè de cada una de les
persones que veim a les notícies pren la decisió de deixar-ho tot i caminar sense
aturar cap a Europa, és impossible de saber. En ocasions intenten arribar a una
Europa que no existeix, que no és el lloc idíl·lic on trobar casa, feina, llibertats... En altres potser els
migrants tenen motivacions ocultes, que aprofiten la conjuntura del moment i pretenen
millorar unes condicions de vida personals.
Molts dels que han
pres aquesta decisió, ho han fet per salvar la vida. Sense pal·liatius. En el seu
lloc d’origen, per la guerra, per la persecució, no hi ha condicions per a desenvolupar
un projecte de vida per a ells i per als seus fills.
Certament pot ser
la desesperació la que fa que les seves actituds no siguin les que esperaríem; potser
la por, la certesa que no poden perdre res perquè ja ho han perdut tot, la que els
fa ser insolents, o prepotents, quan als nostres ulls haurien de comportar-se d’altra
manera.
Hi ha qui pronostica
que aquesta serà la “invasió islàmica definitiva”, després de tants intents en segles
passats d’estendre militarment l’Islam cap a Europa que no van tenir èxit. I que
per tant totes aquests allaus de gent són programades i orquestrades per alguns
amb intencionalitats concretes.
Veure persones rebutjant
el menjar que se’ls ofereix pel fet de venir encapsat amb el logo de “Creu Roja”,
cridant “Allahu Akbar (Alà es gran)”, en lloc de mostrar agraïment per l’acolliment i l’atenció
rebuda, fa pensar a alguns, com el bisbe Laszlo Kiss-Rigo, de les regions del sud
d’Hungría, que el Papa s’equivoca quan ens demana se ser acollidors amb aquestes
persones.
Potser ens equivoquem
interpretant les intencions dels que volen entrar a la “Vella Europa”, però mai
ens podem equivocar –ni el Papa ni nosaltres- estimant els que pateixen, ajudant
a qui te fam, curant els ferits o malalts, evitant una mort, ajudant els infants...
La llista podria ser immensament llarga.
De la mateixa manera,
potser ens equivoquem quan compartim els nostres aliments amb qui s’acosta a les
portes de les parròquies perquè Caritas li doni una bossa amb menjar. O quan recollim
algú a la carretera... O quan...
La realitat que mai
hem de perdre de vista, almenys els creients, com a seguidors de Jesús, són dues
coses. En primer lloc, totes les persones humanes som creats a imatge de Déu i aquest
fet ens dóna una dignitat que no podem treure a ningú mai, sigui quina sigui la
seva fe, el seu color, la seva manera de pensar. Tan sol per aquest fet, ningú
“ÉS” il·legal, encara que la seva situació administrativa o burocràtica sigui
irregular.
En segon lloc el mateix
ensenyament de Jesús: “tenia fam, i no em
donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir;
anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar...
-Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu
a mi.” (Mt 25, 42.45)
I encara, el
nostre ajut ha de ser del tot desinteressant, gratuït, no podem fer cap
d’aquestes coses amb intenció de ser valorats, alabats, considerats... perquè
també ens diu Jesús: “-Vosaltres sou els qui
davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò
que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu. (Lc 16,15)
Siguem capaços
d’estar atents a les necessitats dels nostres germans, siguin quines siguin les
raons que els han empès a sortir de casa seva, siguem capaços d’estimar (fins i
tot als nostres “enemics”) Siguem, com Jesús, gent de bon tracte, capaç de
tornar bé per mal, de posar l’altra galta, si cal. En definitiva, siguem
coherents amb la nostra fe.
