Anar amb retard
casi sempre ens provoca complicacions. Aquesta setmana, anar amb retard en la
redacció de l’article pel Diari ha estat una sort.
Ahir, (dimecres)
el Papa Francesc ha tornat a posar l’accent en una qüestió que te moltes
implicacions a la vida quotidiana de les comunitats i a la vida `personal de
molta gent: l’atenció pastoral als divorciats que s’han tornat a casar o, com
diu ell “han establert una noca convivència”.
Aquesta realitat
ha portat i porta cada dia dificultats i ha generat tensions en moltes
famílies. M’atreviria a dir que la manera com hem tractat dins les comunitats
als separats que han iniciat una nova convivència en moltes ocasions els ha
distanciat de l’Església, -i el que és més greu, de Jesús i el seu evangeli-
més que la mateixa dificultat de la separació.
Les expressions
del Papa destaquen alguns elements a tenir en consideració, i que mai
l’església hauria d’haver perdut de vista. Per damunt de la “mirada de mestre”
l’Església ha de tenir “cor de mare” que cerca sempre “el bé i la salvació de
les persones”.
Per a mi, el
”quid”·de la qüestió és la importància d’acollir i animar totes les persones i
especialment els pares i mares a viure una fe que els accepta con són, que no
els retreu un “mal pas” que en ocasions han patit i no han provocat ni els
margina per aquest fet.
Dic especialment
els pares i mares, perquè són els que eduquen els infants i joves. Com bé diu
el Papa en la catequesis de dimecres, “como podríem aconsellar a aquests pares
a fer de tot per educar els fills a la vida cristiana, donant ells l’exemple
d’una fe convençuda i practicada, si els tenim allunyats de la vida de la
comunitat com si fossin excomulgats?”
La frase que ha
generat titulars “...aquestes persones no són en efecte excomulgats, i no han
de ser tractats com a tals: formen part sempre de l’Església” ens exigeix un
canvi d’actitud, encara que no digui explícitament si han de combregar o no.
Independentment
del moment concret i extraordinàriament important de la comunió sagramental,
hem de saber acollir i tractar amb “amor de mare” tothom que s’atraqui a les
nostres comunitats. Especialment perquè els qui s’atraquen a participar en les
celebracions o acompanyen els fills a la catequesi segueixen mantenint en el
seu cor una fe que necessita ser compartida. Els “altres”, els que no
s’atraquen a les parròquies, els és absolutament indiferent el parer de
l’Església en aquesta qüestió.
Si posam
dificultats en la celebració d’aquesta fe, posam fre a la possibilitat de que aquesta
fe creixi i sigui evangelitzadora, tant dels seus propis fills, com d’altres.
Hem de repensar que és l’Eucaristia i quina importància te i ha de tenir en la
nostra vida cristiana. Per a fer-ho sabem el que pensa el Papa Francesc:
«l’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un
premi per als perfectes, sinó un generós remei i aliment per als febles» (EG 47
fonamentat en el pensament de St. Ambròs i St. Ciril d’Alexandria)
Vull acabar la
meva reflexió amb el final de la salutació del Papa: “«No tenim receptes
senzilles», però cal manifestar la disponibilitat de la comunitat i animar-los
a viure cada vegada més la seva pertinença a Crist i a l'Església amb la
pregària, l'escolta de la Paraula de Déu, la participació en la litúrgia,
l'educació cristiana dels fills, la caritat, el servei als pobres i el
compromís per la justícia i la pau. L’Església no té les portes tancades a
ningú!”
Procurem que les
nostres comunitats tenguin aquest aire fresc, aquesta actitud i aquest cor de
mare que estima.
