En la nostra vida, casi mai som conscients de
la importància que té la Providència. Moltes vegades lo donem altres noms, com
casualitat, atzar, sort, si ens es favorable, o desgràcia, mala pata, etc, si
ens va en contra de les nostres intencions.
És evident que no es fàcil acceptar que hi ha
elements que escapen constantment i absolutament del nostre control, però
encara és més difícil veure en aquests moments la presència de Déu.
En la nostra societat, generalment, només
pensam en Déu quan el volem fer responsable d'algun succés que ens dol, i ens
causa consternació. Aquí, en aquests ocasions, molts volen argumentar
l'absència de Déu, amb aquelles preguntes retòriques: «com és que Déu
permet...?» o bé «on era Déu quan...».
Davant la desgràcia d'un accident tant greu
com el de dimarts amb 150 víctimes, o en tants altres accidents o diagnòstics
de malalties, o en contratemps diversos, enyorem una presència palpable de Déu,
un Déu de miracles i meravelles, d'intervencions màgiques i espectaculars. Però
ens costa descobrir la seva presència constant, silent, en tantes i tantes
ocasions i situacions normals i quotidianes.
Déu és present en les nostres vides, vulguem o
no, al marge de la nostra percepció, de la nostra proximitat. Ens costa, però,
descobrir-ho i agrair-li la seva ajuda. Viure aquesta presència en lo quotidià,
en lo normal, en allò que va bé, ens ajudaria a ser més agraïts, perquè seríem
més conscients de que tenim molts motius per donar-li gràcies.
No som justos amb Déu si el feim responsable
de la topada amb el cotxe, i no li agraïm que aquella relliscada amb la pluja
va ser només un ensurt gràcies a Ell; no som justos si li retreim una malaltia
i no li sabem agrair una curació, o una milloria, o un simple alleujament del
patiment.
És molt cert que els familiars dels morts a
l'accident de l'avió en vol cap a Düsseldorf no ho tenen fàcil: no poden
acceptar com a voluntat de Déu la pèrdua un ésser estimat. I és que Déu no vol
el patiment de ningú, en cap moment, i molt menys el provoca. Entendre la mort
com a moment de pas, de canvi, tant del que mor com del que s'entristeix de la
pèrdua, és molt complicat.
La mort, formant part de la vida, també ha
d'estar impregnada de presència de Déu, d'un Déu que ens estima i ens vol
feliços com a fills seus que som. Ell, fidel a la seva promesa, és present,
malgrat no el sapiguem descobrir. Com deia Eduard Pailleron. comediògraf
francès: «Atzar? És Déu que manté l'anonimat».
Confiar en la Providència, vol dir, a més de
fer els esforços necessaris per tal d'aconseguir el que pretenem, deixar que
Déu faci la seva part, que ens empengui o ens returi, que ens ajudi o no,
segons sigui la seva voluntat, que en moltes ocasions no coincidirà amb la
nostra.
Déu l'hem de descobrir en les coses de cada
dia, en les bones, per a poder-lo trobar després quan les situacions siguin
adverses. La grandesa de Déu, com la mida de la lluna, depèn més de la nostra
distància amb Ell, que d'Ell mateix.
L'Amor de Déu és immens. Com ens diu Sant
Joan: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic».
