Una Església en sortida

Durant el segle XIX, l’Església va prendre consciència de la necessitat d’arribar a països llunyans per anunciar a tots els homes la Bona Nova, l’Evangeli. En aquells moment van florir les congregacions missioneres, amb la intenció explícita de fer aquest servei a la comunitat eclesial, enviant els seus membres a terres moltes vegades inhòspites per fer-hi present Jesucrist ressuscitat.

És evident que la metodologia d’aquells missioners no era la mateixa que actualment utilitzen els enviats a missions, i que conceptes com “inculturació” o “integració en la realitat local”, al servei dels més pobres, no formaven part del bagatge dels que, religiosos en la seva majoria, partien a aquesta tasca.

Aquell moment de presa de consciència de la necessitat de complir l’encomana de Jesús ressuscitat “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat.” (Mc 16, 15) va entendre “el món” en un sentit físic, real, geogràfic. Així les noves congregacions van sortir de la “vella Europa” i es van escampar sobretot per l’Àfrica, fent també intensos esforços a Àsia, i reforçant la tasca iniciada a Amèrica.

Al final del segle passat, es parlava d’aquest països de missió com del “tercer món”, on hi havia (i encara hi ha) una necessitat de compaginar el desenvolupament humà, social i econòmic amb el creixement espiritual i de fe dels seus habitants. Les campanyes en aquest sentit, a Menorca especialment liderades per Mans Unides i pel Domund, van donar molt de fruit.

Però va aparèixer un concepte nou, complex, i mal d’entendre: els sociòlegs ens parlaven del “quart món”. Era un món no geogràfic, un món ubicat en les entranyes del “primer món” amb uns índexs de pobresa equiparables o que fins i tot superaven els del “tercer”. Així als “rics i pobres” del primer món i a les poblacions “subdesenvolupades” del “tercer” hi afegíem els que pertanyen al quart, que en moltes ocasions no tenen només necessitats econòmiques, que la crisi ha agreujat, sinó amb altres mancances, altres pobreses, altres realitats

L’Església en aquest inici del segle XXI necessita fer un exercici de conscienciació de la realitat, de preparació de les eines necessàries, i a partir d’aquí iniciar una sortida cap a aquest “quart món” com va fer els segles passats cal al tercer.

Aquesta sortida cap a les noves pobreses i necessitats del nostre temps i dels nostres conciutadans exigeix la creació de nous elements, potser noves congregacions, potser nous moviments, potser nous estils, que ens ajudin a connectar amb una realitat que ha sentit parlar de Crist, però que ni ha après a viure d’acord amb Ell, ni a celebrar amb els altres aquesta fe, per petita que sigui, en l’Església.

Les noves pobreses necessiten alguna cosa més que la capacitat d’acollir dins les comunitats, cada vegada més envellides, més cansades. No és qüestió de reforçar els serveis assistencials, ni de que les jerarquies i els tècnics de Caritas augmentin la seva capacitat de feina. No basta amb tenir “comunitats obertes” com deien els objectius de moltes comunitats fa uns anys. Fa falta una Església en sortida.

Una Església en sortida ha de ser una comunitat descentrada d’ella mateixa i centrada només en Crist i en els altres. Una Església en sortida ha de ser una Església sinodal, en la que tots i cadascun assumim el nostre rol, el que ens és assignat en el baptisme, “sacerdots, profetes i reis” que ens fa responsables de la tasca de la evangelització. Una Església en sortida ha d’estar disposada a “embrutar-se les mans” per acompanyar les ovelles que pasturen enfora dels nostres tancats recintes, a trencar o repensar, si cal, algunes tradicions per a apropar-se més a la gent.

La sortida de l’Església ha de ser tant una sortida física, de presència mediàtica, d’opinió, de màrketing si ho volem dir així, però també d’acompanyament personal, de “perdre temps” rallant amb la gent, tant intel·lectuals com persones senzilles. Sobre tot, però, ha de ser una sortida espiritual, que arrenqui de la pròpia conversió.

Aquesta capacitat de sortida exigeix, simultàniament un enfortiment de les nostres arrels, un major coneixement de la pròpia identitat evangèlica, i una obertura absoluta als altres, per tal de poder-los ajudar a fer camí cap a Déu. Només així podrem fer una Església centrada en Déu i els pobres, i no tant pendent d’ella mateixa.

L’exhortació “Evangelii Gaudium” ens donarà moltes indicacions de com hem de fer aquesta sortida, de quins camins hem de reobrir, de quines sendes hem de caminar. Si en aquest curs hi aprofundim, les raons per a l’esperança seran més grans.