Que la relació de
l’Església i el món és una relació complexa no és cap descobriment. Que en
molts moments de la història aquesta relació ha estat difícil tampoc. Com
tampoc és cap secret que millorar aquesta relació és una de les preocupacions
grans d’ençà es va celebrar el Concili Vaticà II.
Aquesta
preocupació s’ha centrat en molts moments en la relació amb els intel·lectuals,
o amb el món de la cultura i l’art. Ara, en el darrer any i poc, el Papa
Francesc ens ha fet canviar el punt de mira en aquesta relació amb el món,
fixant-se en les perifèries.
Quan sent a dir
“perifèria” la primera imatge que me ve al cap és la dels poblats de “xaboles”,
barraques construïdes amb palets i cartons, plàstics i barrils de planxa metàl·lica
desplegats. Aquestes barraques han constituït i formen encara ara els
“suburbis”, paraula culta que empram per a anomenar allò que esta per davall de
la categoria de ciutat.
Hi ha perifèries
urbanes, com les barriades de “faveles” de Rio de Janeiro, i ha perifèries
internacionals, que comprendrien aquells països que estan per davall dels
estàndards fixats, i els habitants dels quals viuen col·lectivament en
situacions extremes, de pobres.
Existeixen també
les perifèries humanes. Les persones que són excloses del sistema, que no
encaixen en les pretensions de consum i de generació de riquesa de la societat. Els
pobres, els marginats, els aturats... i tants col·lectius que necessiten ser
integrats en les nostres ciutats.
El Papa Francesc
parla molt d’aquestes persones quan ens proposa sortir a les perifèries, a
proclamar la Bona Nova
de la Salvació, quan ens diu que l’Església ha de ser més un “hospital de
campanya” que salva i cura les grans ferides de l’ànima de les persones, que un
ambulatori en el que ens mirem amb lupa els nivells de moralitat de la gent.
Tenc la sensació,
des de fa temps, de que l’Església preten “controlar els nivells de sucre a un
afectat de mina antipersona” en lloc d’aturar les seves hemorràgies. Hi ha
moltes persones destrossades per les dificultats de la vida que tenen la
sensació que l’Església vol valorar la seva moralitat en lloc que ajudar-lo a
creure i viure sabent que Déu l’estima.
Hi ha també,
encara que discretes, “perifèries intraeclesials”, persones i grups que tot i
formar part i ser reconeguts per l’Església, estan al marge de la pastoral
ordinària, de manera que ni poden aportar massa coses a la resta, ni rebre aquell
impuls que suposa compartir camí amb els altres.
A aquestes
perifèries interiors, també hi hem de parar atenció, no tant pel bé que ens
podem fer mútuament com per el reforç que suposa per a tots el fer d’anar junts
i de la ma, amb un sol cor i un sol Esperit.
Hi ha grups que
són importants en nombre, com les confraries, amb les que no hem trobat la
manera de fer camí, partint dels seus intensos sentiments de pietat popular; hi
ha grups petits, de gent major, com l’Adoració Nocturna, les Maries del Sagrari,
amb els que no hem trobat la forma d’aprofundir la seva capacitat de
contemplació; hi ha grups nous, com els carismàtics o els neocatecumenals, dels
que en saben casi bé només el nom i ens fan una mica de temor, aquella
incomoditat que ens genera allò que no coneixem prou.
Les perifèries
casi sempre són mes extenses que els centres, i els que no sortim massa de la
nostra realitat “central” difícilment les podem conèixer. En ocasions ens
oblidam que ens hem de centrar en Crist, i mirar el món amb els seus ulls, en
lloc de centrar-nos en nosaltres mateixos, mirar amb els nostres ulls i
treballar amb les nostres forces.
Necessitem obrir
els nostres cors a l’Esperit i els nostres ulls a la seva llum. Així sabrem
veure el món a la manera de Déu, centrats en Ell, que no deixa ningú al marge
ni te perifèries desateses.
