La quaresma és temps de tradicions, de
costums, que en moltes cases i famílies es mantenen, encara que també és cert
que en ocasions aquestes tradicions han perdut la seva arrel religiosa. Les
tradicions quaresmals –l’avia corema, les abstinències de menjar carn, els
dejunis- tenen un lligam tant fort amb la preparació de la Pasqua que sense
aquesta celebració, perden el sentit.
Els últims dies abans de Pasqua, la Setmana
Santa, ens duen també altres tradicions, prou diverses, que van des de receptes
o especialitats de rebosteria fins a expressions de pietat popular al carrer,
processons, cases santes...
Però ni la Quaresma i la Setmana Santa tenen
sentit per ells mateixes. La tradició de l’Església no gira al voltant de la
Vella Corema, ni al voltant de les processons. La vida de l’Església, i la dels
creients, gira al voltant del Vespre de Pasqua, en el que vivim de nou la
resurrecció del Senyor, que ens salva.
En moltes ocasions, el que es accessori, es
converteix en central i el que ha de ser el centre, es converteix en un afegit,
i així, de vegades, donem més protagonisme a la quaresma que a la Pasqua, a les
processons més que la vigília Pasqual, convertint la nostra fe en una fe “de
divendres sant”, en lloc de una fe pasqual.
La pasqua ha de ser viscuda com a moment de
renovació que es possible arran de les pràctiques quaresmals, que ens empenyen
a una vida nova. Els dejunis i les abstinències, junt amb la pregària i
l’almoina, han de renovar el nostre cor, com ens ajuden a renovar el nostre
cos.
Si només ens quedam en l’anècdota de la
sobrassada que no ens mengem els divendres, i no anem més enllà, la nostra
pasqua serà esmorteïda. De la mateixa manera, participar en actes de pietat
popular, en processons, ens ha de fer prendre part en la passió de Jesús, de
manera que ens permeti ressuscitar a una vida nova.
Les tradicions que la nostra cultura te
assumides i que tantes cases mantenen en aquest temps, ens han d’ajudar a fer
camí, a créixer en la fe. Aquest és el seu sentit darrer: acompanyar els
creients en el seu desenvolupament, en la seva reflexió de la fe, de manera que
aquesta sigui cada vegada més adulta. Aquestes tradicions són com els
“caminadors” que ens permeten agafar la confiança necessària per a caminar per
nosaltres mateixos. Un cop superada la necessitat de moure’ns amb ajuda, el
caminador queda arraconat, perd el seu paper.
Aprofitem l’oportunitat que ens ofereixen les
tradicions per a fer una camí de renovació, un camí que ens faci créixer.
