Gospel, pregària feta art

Ahir vespre, concert al Principal de Maó. Un grup que darrerament s’ha fet “famós” per haver cantat a la inauguració de la “copa del món de futbol”, aquesta que sembla que ens ha tret de la crisi. Gospel africà, aquest és l’estil de la seva música. Hem sentit motes vegades el gospel americà, procedent dels africans esclavitzats a Amèrica. Aquest grup canta en el seu estil propi de Sud-àfrica.



Canta o prega. No hem de oblidar que el gospel neix de cants espirituals, de temàtica religiosa, moltes vegades en forma de pregària. Evidentment hem de ser conscients que el Principal, ple fins al galliner, no és un lloc per a fer pregària, però en un parell de moments, va ser possible. Una de les cançons que van interpretar –no puc dir quina perquè en anglès …- la vaig reconèixer. Era un ritme diferent, una cadència impensable per a les nostres oïdes, però... A la tercera estrofa la vaig agafar. En el Cantoral Diocesà te el núm. 270, l’autor és M. Masson i el títol en català és “Jo crec en vós”.


Com que encara no se com funciona açò dels blogs, no m’atrevesc a posar la partitura o la música, però és la mateixa, us ho assegur. La lletra, devia ser en anglès o en “africaner”.


En un altra moment, una de les cantants, enmig de la actuació, tenia una actitud de recolliment, molt més enllà de la concentració, que em va fer pensar que pregava.


En que ens hem perdut, que en les nostres celebracions no transmetem aquesta energia? És que la diferencia de tradicions ens fa ser capaços d’assaborir aquest estil, però incapaços de fer alguna cosa semblant? La nostra fe, la fe en Jesucrist, ens ha de moure cos i ànima en la oració. Amb els africans, com amb els sudamericans, és així. En nosaltres, just just, l’ànima, i en ocasions...


La contemplació d’aquest grup ens ha de fer pensar, (i ho feim, us ho assegur) en quines coses hem de fer canviar les nostres celebracions, en quines actituds hem de anar tots a les celebracions, quines inhibicions hem de deixar fora per poder fer lloc a l’Esperit.


Tal vegada només eren bons cantants, professionals per descomptat. Però m’han fet pensar.

Me presentaré...

Mai hauria pensat que escriuria de manera oberta, a la Xarxa, exposat als comentaris del món. Mai hauria pensat, però, que la meva opció per Jesucrist arribaria a fer-me diaca de l’Església, després de 27 anys de casat.



Me presentaré. Som Joan Manuel Mercadal Victory, casat, com he dit, de 51 anys d’edat, amb 27 de matrimoni amb Isabel Marques, i dues filles Glòria i Núria. Són nascut a Maó, de família nombrosa –som cinc germans- ensenyat a l’escola pública i educat amb molta cura pels pares, els avis, els germans...


Aquestes indicacions semblen ara irrellevants, però segurament un dia o altra, arran de les “reflexions en veu alta” pensareu: “d’on li ve ara a aquest açò?” . podria ser que la resposta es trobi en aquestes línies de presentació.


Ho deixarem així.


La intenció del Blogg és, com diu el títol, fer “reflexions en veu alta”. Ja sabem que es una manera de dir, que els escrits no són en veu alta. Ho són en el sentit que són compartides. Quan un parla enmig del carrer, mai sap qui l’escolta. Quan un escriu enmig de la xarxa, mai sap qui el llegeix. Esper no ofendre ningú amb aquestes reflexions. Si fos així, deman, per endavant, perdó.